Arxiu d'etiquetes: Santiago Rusiñol

EL TESTAMENT

Publicat el per
Respon

Uns amics m’expliquen que fa uns dies han anat a cal notari per fer-se càrrec de l’herència del cap de família.

Aquest és un acte revestit no sé si de solemnitat però sí d’intimitat, ja que es tracta d’assumir la darrera voluntat de la persona finada i, d’alguna manera, respon a la manera que tenia aquesta persona de veure els seus.

La vídua i la descendència, tothom d’acord en tot, van entomar les disposicions del testador que van ser explicades fil per randa pel notari que, al seu torn, va respondre totes i cadascuna de les preguntes que la situació plantejava. Quan tot va quedar enllestit, es va procedir a la signatura.

Amb una salvetat. En la redacció del testament, el notari té per costum fer referència al testador més enllà de les dades prescrites per la documentació pública, tal com les seves aficions, ofici, biografia, etc. En el cas del testador esmentat, es va referir a la seva projecció pública i creativa, cosa que va ser molt ben rebuda per part de la família.

Però més enllà d’aixó, els va recitar una frase que el testador, gran admirador de Rusiñol, li havia recordat alguna vegada i que li havia fet introduir al testament, de manera que esdevenia més que adient per a la circumstància. És la màxima, o mal pensament, que diu allò que “No hi ha cap drama tan emocionant com la lectura d’un testament. I això que no hi ha el protagonista.” Em diuen que la descendència va signar els papers somrient i amb una fotografia del testador al davant. Autèntic.

“PER L’ART I PER LA PÀTRIA”

Publicat el per
Respon
Ramon Casas, Retrat d'Enric Morera. MNAC, Barcelona

Ramon Casas, Retrat d’Enric Morera. MNAC, Barcelona

“Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’art i per la pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya la nostra pàtria petita. Petita ara però que en idea la concebim tan gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus, ja somiem, però somiem coses grans, belles, què millor que això!”

Ho escrivia un entusiasta Enric Morera als seus trenta anys al seu gran amic – li deia germà- Isaac Albéniz. Era en un moment àlgid del Modernisme, un juny càlid de 1895, quan el jove compositor anava desgranant els seus projectes i somnis a un interlocutor que el podria comprendre com pocs. Albéniz podia amidar el grau d’entusiasme de Morera, el seu compromís i el seu geni enfront de la gran tasca de modernitzar la música del país fos per la influència rebuda i assimilada de la més avançada música del Nord o per la recopilació i harmonització que portava a terme de la música popular catalana.

IMG_7991

En aquells moments les composicions musicals d’Enric Morera eren ja d’una ambició suprema. Ell, que havia començat a saber de solfa i d’instruments en una llunyana Argentina on la seva família s’hi havia traslladat quan ell encara anava amb bolquers, havia iniciat l’aventura de la composició, la pedagogia i la interpretació amb vocació, voluntat i ofici. Les memòries que va publicar el 1936 amb el títol de Moments viscuts mostren uns passatges inoblidables, gairebé exòtics, en els que el protagonista explica les seves aventures a l’Argentina; una imatge d’en Morera que s’adiu poc, o gens, amb el retrat que li va fer Rusiñol dirigint la coral de la Catalunya Nova (1897). Però era el mateix, efectivament: el jove que desafiava els seus professors i l’home que s’havia proposat posar al dia l’obra regeneracionista de Josep Anselm Clavé fundant una coral d’obrers que no sabien de solfa però que mostraven sensibilitat i interès per dedicar el temps de lleure a la música popular catalana.

Santiago Rusiñol, Retrat d'Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Santiago Rusiñol, Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Quan vers 1892 entre el grup dels modernistes de L’Avenç va trobar Rusiñol s’inicià una amistat i una complicitat que van confluir en obres que han esdevingut el paradigma de l’art total i de la compenetració entre la literatura i la música: Oracions, L’alegria que passa, Els caminants de la terra o La nit de l’amor. Morera prendre part en la Segona Festa Modernista dirigint una obra de César Frank i la part musical de La Intrusa, de Maeterlinck i va protagonitzar la Quarta estrenant l’òpera La Fada. Quatre anys més tard fundava el Teatre Líric Català amb la voluntat de construir una alternativa de país i de qualitat en front de la sarsuela madrilenya.

Enric Morera. Cançó de Zaira. LAP 1898

Música per a la “Cançó de Zaira”, “L’alegria que passa”, amb text de Santiago Rusiñol (1898).

Modernitat, patriotisme, regeneracionisme, creativitat, rigor, sensibilitat i entusiasme són algunes de les qualitats del mestre Morera. La popularitat que va assolir en el seu temps va contribuir a propagar cants i melodies que al cap d’un segle han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu del país. La santa espina (amb tota la càrrega simbòlica i resistencial que prové de l’època de la primera dictadura); L’Empordà, Sota de l’om o La sardana de les monges són melodies vigoroses, penetrants i inoblidables. Morera va escriure centenars d’obres de tots els gèneres musicals i va posar música als més remarcables escriptors del seu temps, des d’Àngel Guimerà a Trinitat Catasús i des d’Emili Guanyabens a Josep M. de Sagarra. Als nostres dies ha prevalgut la música popular en detriment de la música escènica i instrumental, i és per això que Enric Morera mereix un nou dimensionament que el mostri en tota la seva plenitud.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

La música del mestre Morera és també un patrimoni dels sitgetans: per les obres que va compartir amb Rusiñol, pels concerts que va organitzar al Cau Ferrat, per les vetllades al Prado i al Retiro – és soci honorari de totes dues societats -, per les nits de caramelles protagonitzades per La nit de l’amor, pels anys que va viure al Mas d’en Puig i a la Sínia Morera i les obres que porten data sitgetana, per aquesta sardana tan profundament entranyable de La Festa Major. L’exposició que han organitzat l’Ajuntament de Sitges, el Departament de Cultura, la Biblioteca de Catalunya i el Consorci del Patrimoni de Sitges, comissariada per Francesc Parra i Pol Cruells ens posa a l’abast la grandesa i la creativitat d’un dels temperaments artístics més grans del seu temps.

VISTA DE LA CIUTAT A PRIMERA HORA

Publicat el per
Respon
Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

Passeig del Born, Palma de Mallorca (juny 1015). Fot. Frèia Berg.

M’agrada arribar-hi a primera hora del matí. No només perquè la calor no és tan apalagosa com en altres hores del dia sinó perquè, sobretot, m’agrada veure com la ciutat va arrencant de mica en mica, més enllà del tràfec que no distingeix el dia de la nit a l’aeroport mastodòntic. Els pocs quilòmetres que la’n separen em donen el to de la imparable creixença del ciment que ni tant sols la crisi ha pogut deturar. La matèria gris guanya terreny i volum en detriment del que hauria estat desitjable: un entorn equilibrat a les envistes del Molinar, que ara ja és història i arqueologia i un passeig vora mar sense el ronc perllongat dels motors. L’autovia és tan ràpida que de seguida s’arriba a la Capitania portuària; a la dreta una falsa concessió a la mar, terreny sembrat de palmerar tropical vora muralla. Des de dalt la catedral s’ho mira amb esguard indiferent. Hauria pogut ser molt pitjor, però a la vista de les postals antigues – cada poble i cada ciutat té les seves dèries d’idealització compensatòria dels desastres – el setge de ciment i totxo que ha trobat les complicitats dels que ordenen (és un dir) el trànsit viari ha guanyat centenars de metres quadrats en una extensió implacable.

El cotxe gira cap a la dreta i, Born amunt, passo revista als establiments de sempre que vaig visitar la darrera vegada. Alguns han sucumbit a les franquícies pretenciosament elegants i adotzenades sempre; altres es mantenen en un equilibri més que precari. El Café Lírico encara aguanta i les taules continuen essent de marbre; la qualitat del cafè espero que, com a mínim, sigui com la de fa un parell d’anys. Més enllà de les dues esfinxs que es miren amb una tota indiferència m’adono que al mig del Born ha arribat la moda de les terrasses. La frondositat dels arbres hi fa aquella ombra que als migdies m’hi aixopluga benigna i benèvola, de vegades una mica polsegosa; persisteix del matí fins horabaixa. A mà esquerra reconec la casa on visqué en Bartomeu Fiol, la bonhomia, el poeta tardà discret i escèptic en tot llevat del conreu de l’amistat, sempre fidel als de la seva generació. Més amunt, a tocar de la Plaça de les Tortugues que porta el nom d’un rei, a mà dreta el Cafè Bosc, no sé si una mica més modernitzat. M’endinso per l’ombra estreta del carrer del davant i arribo al pati de les palmeres, que m’esperen flanquejant la inscripció en pedra que diu 1723. Un bon cafè, un esmorzar frugal i per feina.

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

Interior. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

A Palma de Mallorca em passa com a Venècia i com en ben pocs altres indrets: el temps s’hi detura. Hi entres, t’hi instal·les, tot s’alenteix per moments i el pas de les hores regeix per un altre ritme. No és ben bé el de l’illa de la calma, perquè al gent va fent la seva i els vehicles circulen, però no pas amb el mateix ímpetu que en altres indrets del continent. La insularitat no és únicament un fet geogràfic i l’escreix, tant subjectiu com es vulgui, és una determinada manera de sentir.

He vingut per feina; hi he retrobat, magníficament instal·lats, en Rusiñol, el Greco, Zuloaga, Pichot, Mas i Fondevila i alguns altres amics, un total de quaranta-quatre presències a l’antic Gran Hotel de Palma, actual Caixafòrum, on passaran l’estiu a la vista d’un públic no gens habitual i que no visitarà pas Sitges. Són obres de procedència pública i privada que dialoguen en la mirada de Rusiñol, tal com van fer a la Fundació Gòdia aquest passat hivern però amb variants substancials de noms i títols.

Exposició "El Greco en la mirada de Rusiñol", Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

Exposició “El Greco en la mirada de Rusiñol”, Caixafòrum, Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg.

A l’hora del temps lliure veuré altres amics: els Dusais, en Damià, na Margalida, els i les poetes, les sitgetanes fincades a Palma. Compartirem converses amb els del Gran Hotel i ens els mirarem amb bons ulls. Més tard o més d’hora, quan el temps s’haurà gairebé aturat del tot, reemprendre el meu recorregut per la plaça del Rosari, el carrer Jaume I, el carrer Sant Domènec fins can Joan Alcover, recalant primer vora el pati dels poetes i desprès, finalment, al del Convent de Santa Clara. Allà hi continuaré llegint el dietari de la jove Elisabet Girona, des de que hi va anar a raure poc després que en Joan Josep d’Àustria enviés les arquilles de disseny napolità i factura mallorquina al capital Joan Falç de Mar; un dietari en el que narra en primera persona els anys del convent, on va aprendre de lletra, fins que en va sortir per acompanyar na Caterina a Itàlia on l’esperava el marit comerciant que el pare li havia concertat. Quin destí, el de na Caterina, i quin destí, el de l’Elisabet, que a Itàlia va emprendre una nova vida gairebé sense adonar-se’n.

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

Pati amb palmeres. Palma de Mallorca (juny 2015). Fot. Frèia Berg

El temps s’atura mentre, defora, el totxo i el ciment creixen sense remei, els vols a Mallorca proliferen des d’arreu del món i a l’interior de Palma hi ha indrets on senyoreja la frondositat de l’ombra fresca i les palmeres dels patis voregen les dates del temps que sembla que s’hi hagi deturat definitivament.

Modernisme contra Noucentisme en autoretrats generacionals

Publicat el per
Respon
En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers... Fot. Anna Forestier.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d'Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis...

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…

La rosa de foc o el Modernisme és revolta

Publicat el per
Respon
Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Perquè l’abril és mes de roses o per una feliç coincidència, a les envistes de Sant Jordi s’ha inaugurat una exposició que invoca els passatges més artísticament fecunds i socialment més conflictius de la Barcelona del Modernisme: La rosa di fuoco. Ha tingut lloc en una de les ciutats més belles i literàries d’Itàlia com és Ferrara – la de l’Ariosto, la de Torcuato Tasso, la de Giorgio Bassani. Una ciutat on la tradició artística dels pintors renaixentistes d’affreschi i dels moderns Boldini, Chirico o de Pisis se suma a un dels conjunts arquitectònics més respectats de la civilització europea. En justa correspondència la ciutat de Ferrara és Patrimoni de la Humanitat.

 La rosa di fuoco és l’exposició que la fundació Arte a Ferrara i la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de la ciutat han organitzat en el marc de la programació per al bienni 2015-2016, al costat de les exposicions Boldini-Pisis, De Chirico a Ferrara 1915-1918 – pura metafísica… -, i la commemorativa del 500 aniversari de l’Orlando furioso. Pot sobtar una nova mostra amb un tema tan sovintejat com el modernisme. Des de fa anys i cíclicament, el Modernisme és tòpic i excusa per a manifestacions més promocionals que culturals de la Barcelona contemporània des de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La identificació de Barcelona amb el Modernisme, Picasso i Gaudí ha gaudit d’una onada expansiva universal i, alhora, ha comportat un reduccionisme simplificador de la riquesa històrica i cultural de la ciutat que ha estat construït a gust dels turoperadors per al consum massiu de la ciutat. Però, amb tot, el substrat és potent i atractiu i això fa possible que s’esdevingin interpretacions com La rosa di fuoco.

 El repte d’entomar un tema fressat a bastament per mostrar-lo amb la coherència d’un discurs sòlid, coherent i arriscat ha estat magníficament acomplert per la visió de Tomàs Llorens, comissari de la mostra juntament amb Boye Llorens. En la presentació efectuada la vigília de l’obertura, Llorens va traçar un recorregut pels àmbits de la mostra entrellaçats amb la vida pública i privada d’una ciutat en plena eclosió de modernitat, fruit de la revolució industrial. Partint d’aquesta realitat i de la idea expressada per l’escriptor belga Émile Verhaeren sobre les viles tentaculars i els camps al·lucinats, Llorens organitza el discurs de l’exposició en diversos àmbits en un trajecte que s’inicia amb la visió de l’arquitecte Gaudí i finalitza amb la visió dels miserables i de la conflictivitat social, passant per la presentació de l’espai públic i l’espai privat, la passió wagneriana que vincula la música i la natura, la dona fatal i la Setmana Tràgica.

 Pintura, escultura, dibuix, fotografia, cartellisme i arts de l’objecte són els llenguatges artístics amb què es presenten les obres de Gaudí, Eusebi Arnau, Adolf Mas, Miquel Blay, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera, Ramon Casas, H. Anglada Camarasa, Lluís Graner, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Carles Mani i Picasso, entre altres. Les obres procedeixen de col·leccions públiques d’Europa (Tate Gallery, Musee d’Orsay, Musée National de l’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée National Picasso…) i Amèrica (Philadelphia Museum of Art). Els fons d’art extraordinaris dels museus catalans – MNAC, Museu Picasso de Barcelona, MNCARS, Museo Thyssen-Bornemisza, IVAM, el Museu de la Garrotxa o el Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) … -, sàviament i exquisidament triats, hi aporten un important contingent, així com per part de col·leccions privades. Del Museu del Cau Ferrat hi han viatjat dues de les seves obres més emblemàtiques: el Ball del Moulin de la Galette, de Ramon Casas, i La morfina, de Santiago Rusiñol.

 La rosa de foc no és un títol gratuït ni esteticista sinó que respon a la crua realitat de la conflictivitat social que va portar Barcelona a l’esclat d’una violència extrema el 1909, quan el Modernisme ja feia dies que havia entonat el cant del cigne. Però restaven les obres i els conflictes havien anat en creixement. L’exposició es clou en una sala on les obres de Picasso i Nonell – un Nonell dimensionat amb precisió reivindicadora – són l’exponent artístic de la Barcelona dels miserables; misèria en blau picassià i en roig ribetejat d’obscur en el traç de l’artista que va mostrar a Barcelona el rostre de la pobresa i la marginació. La lectura de conjunt palesa com el Modernisme és, sovint, revolta. Un revolta de roses de foc.