Arxiu d'etiquetes: Santiago Rusiñol

UN CARRER D’EN BOSC LUMINISTA

Publicat el per
Respon

IMG_5953 còpia

Joaquim de Miró, Carrer d’en Bosc (c. 1880). Museu de Maricel, Sitges

Les imatges més antigues del carrer d’en Bosc són en sèpia o blanc i negre. En sèpia, passada pel sedàs del temps, que no sempre és benigne amb el feble suport del paper fotogràfic, però ens permeten veure les imatges a què estem avesats: pedra humil, carrer per enquitranar i l’escala del que avui coneixem com l’Estudi Vidal girada d’esquena. Una altra foto de 1875 extreta d’un clixé de vidre permet copsar els jocs de llum i ombra que meravellaren el seu autor, artista anònim, i a d’altres que temps a venir repetiren la mateixa perspectiva.

1875

El carrer d’en Bosc (1875). Fotografia d’autor desconegut, extreta d’un clixé de vidre. 

Girada d’esquena als ulls dels que l’hem vist així tota la vida, l’escaleta de l’Estudi Vidal,  perquè temps era temps i no sé si gaire reculat, – comptant per dècades que fan centúries – que l’escala mirava cap el portal del Palau del Rei Moro.

bloc 30

A(ngel) T(oldrà) V(iazo), 370. Sitges. Calle de Bosch. (c. 1910)

Després de les primeres fotografies van arribar les targetes postal que immortalitzaven els llocs més típics, més recòndits o més originals del país i de la Vila. Un gran fotògraf d’època, Angel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956, quina llarguíssima vida per anar documentant casi un segle…!) signava les postals amb la modèstia de les seves inicials. Les sèries d’A. T. V. són de les més antigues i s’inicien vers 1910. Les imatges del carrer d’en Bosc són en blanc i negre, però permeten veure amb tota claredat el tros de façana emblanquinat, que contrasta obertament amb una tosca façana de pedra i totxo, i les escaletes igualment girades.

El quadre del pintor Joaquim de Miró (Sitges, 1849-1914) titulat Carrer d’en Bosc,  recentment instal·lat a la Sala dels Luministes del Museu de Maricel i adquirit pel Consorci del Patrimoni de Sitges la passada tardor té el seu correlat gairebé exacte amb les fotografies en blanc i negre més antigues. Fins i tot en el joc de llums i ombres que enlluernen i enfosqueixen les parets, com la fotografia datada el 1875, per exemple. No tinc referència de l’autor, però consta que Joaquim de Miró, i els altres luministes, eren aficionats a la fotografia – com també ho foren Rusiñol, Utrillo i Ramon Casas, cadascun amb els seus matisos i motivacions i podria ser que també fos obra de Miró. La imatge està presa des d’una perspectiva idèntica al quadre. Hi correspon el joc de llums, l’empedrat tosc i primari del carrer sense voreres, la distribució de les finestres i les obertures de les façanes. El quadre atorga una perspectiva més oberta en la seva part central perquè, a diferència de la fotografia, que mostra un carrer desert, l’oli mostra els habitants del moment distribuïts en tres àmbits. En primer terme, una dona que emblanquina la paret de casa seva. Al fons, dos grups: un al peu de les escaletes girades, i un altre al portal veí del Palau del Rei Moro.

Per més que m’atregui la fotografia, el quadre supera tots els elogis. És una escena del més pur verisme luminista de la Vila. De  la dècada dels vuitanta del segle XIX, any amunt o avall. Mostra i intensifica tots els contrastos de la llum i l’estructura constructiva de les façanes. La presència humana hi és determinant per enfortir el caràcter verista de l’obra.

IMG_5955

La dona de primer terme, tot un quadre per sí mateixa, girada tres quarts, s’afanya a emblanquinar amb una escombreta d’espart lligada al capdamunt d’una canya. Arribarà on li arribi l’extensió dels braços, a mitja paret, però almenys hi haurà tot un pany net i lluminós. A terra els estris: una galleda de calç i una gerra de fang per a l’aigua. El posat decidit i d’anar per feina de la dona rebla aquell antic refrany sobre les dones sitgetanes que el dramaturg vilanoví Francesc de Sales Vidal posa en bona d’un dels personatges de la comèdia La Malvasia de Sitges, allò que les dones de Sitges són tan netes i polides que no fan foc per no fer fum…

Miró conserva el sentit de la perspectiva en situar els dos grups en segon pla, al punt de fuga de l’obra però el que corprèn és el seu mèrit de retrat realista tocat d’un deix poètic i enlluernat per la blavor d’un cel diàfan, transparent. És un quadre que, com la major part dels luministes sitgetans, no em canso de contemplar perquè, com la mateixa vida, conté i en mostra tots els contrastos i tots els detalls.

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Publicat el per
Respon

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Un dels grans temes pendents endèmicament de la cultura catalana és el de la seva internacionalització. No em refereixo als grans noms que en són referents i que hi sobresurten – Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró, Salvador Dalí – sinó a tots els altres. Els que tenen els seus referents i correlats en la història cultural europea i universal i ells, en canvi, no hi figuren. O hi figuren poc. En el medi artístic, per exemple, un parell de ratlles a les enciclopèdies, mig paràgraf als manuals, un quadre als museus – i, sovint, a les reserves.

Visitant museus de països estrangers sovint m’he preguntat perquè al costat de naturalistes i simbolistes francesos o italians no hi tenim els nostres, o perquè juntament amb els orientalistes europeus no hi figuren Marià Fortuny – que de vegades, sí que hi és… – i els seus epígons. L’única divisòria acceptable és la de la qualitat, però en el cas dels escriptors, artistes o músics catalans la bretxa la senyala la seva presència que és com dir la seva existència.  

Les causes són diverses i els efectes múltiples. Entre les primeres, la manca d’un estat però també la manca de visió estratègica. Entre els segons, la minorització que comporta el desconeixement. Hi compta, també, la realitat de l’estructura cultural i els esforços sempre insuficients de promoció exterior. En l’estudi de les Humanitats han estat qüestions de mètode; el correlat de la història estètica i cultural exterior – europeu, universal – s’havien deixat de banda en favor d’una mirada interna i autàrquica fins l’eclosió del comparatisme. 

Internacionalització significa visibilitat, estudi interpretatiu, literatura de referència – catàlegs- i posada en context geogràfic i cultural. Les exposicions d’art i les polítiques de préstec han contribuït a decréixer aquesta mancança i per als museus són una primera possibilitat.

Als Museus de Sitges hem viscut tres experiències recents que han contribuït a situar tres dels nostres artistes a l’àmbit internacional. El Bulevard de París, de Ramon Pichot (1898-1900), del Museu del Cau Ferrat, forma part de la mostra Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí al Museu de l’Hermitage, del 28 d’octubre fins el 5 de febrer. Ramon Pichot s’hi presenta com un empordanès d’origen emigrat a París amb una obra tenyida d’un blau més emparentat Santiago Rusiñol que amb el cel dalinià.

894496

Ramon Pichot, Bulevard de París (1898-1901), Museu del Cau Ferrat, Sitges

L’exposició dedicada a Renoir, Entre dones, que ha organitzat la seu barcelonina de la Fundació Mapfre mostrava fins fa pocs dies dues visions del Moulin de la Galette procedents tots dues del Cau Ferrat.  El Parc del Moulin de la Galette (1891) de Santiago Rusiñol i el Ball al Moulin de la Galette, de Ramon Casas (1890-1891), palesen com els pintors catalans compartien escenaris pictòrics i temàtics amb els impressionistes francesos.

Ramon Casas, la modernitat anhelada, inaugurada recentment al Museu de Maricel, ha suposat un capgirament en el discurs convencional sobre Ramon Casas perquè el presenta en context i diàleg constant amb els artistes espanyols i estrangers des del correlat de la pintura internacional. Un primer pas que marca mètode i criteri sobre com hem de presentar els artistes catalans dins i fora del país.

img_3983

Émile Berchmans, Motociclettes Pieper (1900-1903); Ramon Casas, Una ciclista. Estudi per a un cartell (c.1899). Totes dues obres formen part de la col·lecció d’art modern del MNAC. 

RAMON CASAS, A SITGES

Publicat el per
Respon

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891

Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1

Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016

 

 

 

 

 

RENOIR A BARCELONA

Publicat el per
Respon

RENOIR A BARCELONA

renoir-bal-au-moulin-de-la-galette-1876-orsay

Pierre-Auguste Renoir, Ball au Moulin de la Galette (1876), Musée d’Orsay, Paris

Tinc alguns deutes amb Renoir. Un d’ells té a veure amb la noia del ventall que penja en una de les sales del museu de l’Hermitage, a Sant Petersburg. Un altre amb una noieta que té un gat a la falda i que aquests dies es pot veure a Barcelona. I un altre de més abast, perquè és el Ball al Moulin de la Galette, el quadre estrella que figura a l’exposició dedicada a Pierre Auguste Renoir, “Entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Col·leccions d’Orsay i de l’Orangerie”, recentment inaugurada a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre. D’aquests tres deutes avui trio el tercer, incardinat com està en la modernitat de la pintura europea i en els escenaris que van compartir els pintors d’arreu que van fer vida a Montmartre entre l’Exposició Universal de París de 1889 i la Gran Guerra.

L’exposició s’estructura en quatre eixos com són l’impressionisme, les dones, el Moulin de la Galette i les influències que Renoir va exercir en altres artistes. Quatre àmbits entrelligats que conflueixen en el quadre estrella on l’impressionisme, les dones, el Moulin i la influència exercida es congrien en aquesta icona universal d’un París esplendorós.El Moulin que pinta Renoir, el ball de tarda al parc, llum, brogit i cannotiers, amb famílies i canalla és el d’una ciutat festiva, endreçada, polida, sense arestes. El traç és valent i mestrívol, d’un ofici a prova del do, la vocació i l’esforç; la lluminositat repartida en tot el quadre realça les individualitats i la massa.

htl-moulin-de-la-galette-1889-iart-chicago

Toulouse-Lautrec, Moulin de la Galette (1889) Art Institute Chicago

El Moulin de la Galette va ser un local de fama assolida per generacions i tema pictòric dels coetanis i seguidors de Renoir. La sala de ball, el parc i les seves instal·lacions van esdevenir  escenaris freqüents de Toulouse-Lautrec, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Picasso, entre d’altres. Renoir n’havia pintat l’esplendor del ball a l’aire lliure; Toulouse-Lautrec, en canvi, el d’un interior abassegat de gent. Rusiñol va optar pels espais buits, gairebé deserts, del parc, de la cuina a l’aire lliure, de la barraca de tir; pocs espectadors i ambientació condensada.

894399_0_0_0

Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Ramon Casas va deixar la seva empremta en el que alguns consideren el millor dels seus quadres. El seu Ball al Moulin de la Galette és l’antítesi de Renoir, de Toulouse-Lautrec i de Picasso: ombrívol, distant, malencònic, més deutor de Degas i del japonisme que de l’impressionista Renoir. És la visió d’un local que s’adiu amb la descripció de la marginalitat del barri que descriu Rusiñol a Desde el Molino (1894) i que dista d’aquella visió esponerosa de l’esbarjo més parisenc que ‘montmartrois’ de Renoir. El 1897 el vell Moulin de la Galette a ser reconvertit en una sala de ball amb tocs d’elegància i lluentors que és el que va pintar Picasso el 1900.

picasso-m-de-la-g-1900-the-solomon-r-guggenheim-museum-ny

Picasso, Moulin de la Galette (1900) The Solomon Guggenheim Museum, NY

El Ball au Moulin de la Galette de Renoir va visitar Barcelona per primera i, fins ara, única vegada el 1917, amb motiu de l’Exposició d’Art Francès. Ara, la segona, a la Fundació Mapfre, l’acompanyen les visions de Montmartre i del Moulin de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i d’altres. Van  compartir barri, escenaris i ara comparteixen un espai expositiu que els situa entre les obres mestres del segle.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.IX.2016

 

RUSIÑOL A GIRONA EN TEMPS DE FLORS

Publicat el per
Respon

RUSIÑOL A GIRONA, EN TEMPS DE FLORS.

“Que per molts anys, Santiago Rusiñol, pugueu ser el nostre hoste, l’amic fidel de Girona, l’enamorat dels nostres monuments i dels nostres paisatges. Vos ja sabeu bé prou que Girona us estima, i us admira,  us està profundament reconeguda i no se sabria pas acostumar a les vostres llargues absències.” Li ho deia Carles Rahola a un Rusiñol ja envellit però que encara amb aquell bri d’ironia i de tendresa a parts iguals que assistia a un homenatge multitudinari que la ciutat li dedicava el febrer de 1926, amb ballada de sardanes a la Devesa inclosa. Eren anys de reconeixement en el moment just en què l’artista encara ho podia disfrutar amb més emoció que altra cosa. Però la vida amarga l’anava assetjant rosegant les vores de les alegries i de la vida quotidiana. Per això el 1927 escrivia el gran compendi del sarcasme, el desengany i la tristor de la vellesa deixant plasmades a Màximes i mals pensaments un conjunt de frases lapidàries que fan somriure i esborronar.

El febrer de 1926 quedava lluny, molt lluny, de l’enlluernament de joventut. Dels dies en què va prendre part a l’exposició col·lectiva al claustre de Sant Pere de Galligants per les fires de Sant Narcís de 1878 gràcies al seu mestre, el pintor gironí Tomàs Moragas. Potser va ser llavors, potser deu anys més tard quan hi va tornar, que va dibuixar les escales de la catedral de la seva Girona de pedra i se’n va endur un munt de records de llocs que li agradaven en format fotogràfic.

Hi va retornar el 1908 i des d’aquell any sovintejà les estades tardorals. Les vistes de la ciutat constitueixen un fidel correlat de l’article que va publicar el 1912 sobre la profunda impressió que li causava la ciutat. “Girona de pedra”, constitueix un dels millors i més aprofundits articles de Rusiñol; hi aboca l’aiguabarreig de sentiment, tendresa i ironia que caracteritza el personatge en uns temps en què el Modernisme ja és història i que només li resta la fidelitat a la passió vers l’art i la creativitat des de la sinceritat i la mirada interior. La “Girona de pedra” de Rusiñol és la de “les coses velles i els els records de la pedra, i l’art d’ojiva, i els campanars amb orenetes, i les tombes esculturades, i les esquerdes amb molsa, i les lloses amb herba, i els carrerons, i les llànties enceses a l’ombra, i l’ombra blava dels edificis, i el silenci…”

Sant Pere de Galligants

Santiago Rusiñol, Sant Pere de Galligants (1911), Museu de Mataró 

Els quadres de Girona que formen part de l’exposició Rusiñol en terres gironines, organitzada i produïda pel Museu d’Art de Girona, configuren un conjunt plàstic difícil d’oblidar. La monumentalitat de la catedral, Sant Pere de Galligants, Sant Fèlix, la vella muralla i els seus entorns contemplats i mirats amb llum de tarda formen part de la “Girona antiga” que va pintar amb voluntat de restar-hi per sempre. L’obertura de la mostra, el passat dissabte, va coincidir amb la del Temps de flors i em va fer pensar que, més enllà de les multituds que envaeixen els carrers de la ciutat de pedra, era una picada d’ullet a l’artista.

72

Santiago Rusiñol, Girona (1909), Museu d’Art de Girona

És una exposició que parteix del Rusiñol artista viatger, del caminant de la terra que en el transcurs de la vida converteix Girona i les seves comarques – el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès, la Selva… – en un escenari de vivències i paisatges que abasta una vida sencera. Les etapes estètiques de Rusiñol es poden resseguir en el transcurs de l’exposició amb claredat diàfana en textos i imatges.

He tingut l’oportunitat de compartir el comissariat de la mostra amb Mita Casacuberta, i hem comptat amb la col·laboració de Mercedes Palau-Ribes i el personal del Museu, tot plegat dirigit per la directora Carme Clusellas, a qui devem la decidida empenta i resolució d’aquest projecte, feliçment arribat a bon port i s’hi estarà fins ben entrada la tardor. Ha estat, per a mi, una ocasió de retornar a aquesta Girona de pedra que mai no s’oblida, d’escoltar el xisclet primaveral de les orenetes, de recordar les tombes esculturades que de vegades fins i tot somriuen, com la d’Ermessenda, i he pensat, una vegada més, que l’art és una font infinita de felicitat.