Presentació al Club de Lectura del Cau Ferrat, 15.01.2026
Cliqueu les imatges una per una!
Els monòlegs de Santiago Rusiñol
Respon
Arxiu d'etiquetes: Santiago Rusiñol
Balanç personal de 2025
Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.
He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.
El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).
He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.
Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura. Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.
I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.
He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.
He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.
També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.
Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.
Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.
Dos centenaris per a 2025
La gran antològica d’Art Sitgetà
La propera Festa Major es compliran cent anys del que va ser una ambiciosa mostra antològica d’art sitgetà. Del 23 al 30 d’agost el Casino Prado va acollir l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà, una àmplia selecció d’obres realitzades per artistes sitgetans o vinculats a la Vila, segons el criteri de Miquel Utrillo, l’organitzador per encàrrec del grup Amics de les Arts. La cara visible n’era Salvador Soler i Forment, poeta i escriptor noucentista sitgetà. Utrillo es va envoltar d’experts, com el galerista Josep Dalmau, artistes veterans com Arcadi Mas i Fondevila i joves activistes de les lletres i les arts com Josep Carbonell i Gener, M. A. Cassanyes i Ramon Planes
Trenta-tres anys abans, del 23 d’agost al 14 de setembre de 1892, Santiago Rusiñol havia organitzat l’Exposició de Belles Arts – la primera Festa Modernista- a l’Ajuntament acabat de construir, amb la voluntat de mostrar el millor de l’art del moment. Hi van figurar un centenar d’obres de dinou artistes en les que destacaven les dels Luministes Joan Batlle Amell, A. Mas i Fondevila, J. Mirabent i Gatell, J. Roig i Soler, Joaquim de Miró, juntament amb Antoni Catasús, Felip Masó, Joan Soler; i també les del mateix Rusiñol, Ramon Casas o Modest Urgell. L’èxit de públic i crítica va ser reblat pels articles de R. Casellas i de Francesc Virella i Casañes.
L’exposició de 1925 va ampliar el nombre d’artistes a trenta-sis i va presentar una setantena d’obres organitzades en tres seccions: escultura, pintura i obra sobre paper. La nòmina d’artistes s’estenia des del Greco fins els Realismes dels anys d’entreguerres i la Nova Objectivitat, amb l’absència de Joaquim Espalter i la presència de l’americana Grace Ravlin que alhora exposava a les Galeries Laietanes de Barcelona i Mrs. Deering havia convidat a Maricel. Bona part dels artistes del 1892 hi tornaven, com Rusiñol, Casas i els luministes; se n’hi van afegir d’altres com Ramon Pichot, Lluïsa Vidal, Miquel Utrillo i Picasso; els noucentistes Joaquim Sunyer, Pere Jou, Agustí Ferrer, i els joves A. Sisquella, A. Carbonell, M. A. Cassanyes.
Si l’exposició de 1892 va significar un homenatge a l’Escola Luminista, la definitiva descoberta del valor artístic del paisatge sitgetà i un canvi de costums culturals senyalat per F. Virella Casañes, la de 1925 va esdevenir la gran antològica de l’art sitgetà i, alhora, la mostra de la continuïtat de la creació artística des del realisme de mitjans del segle XIX fins la contemporaneïtat. En paraules dels organitzadors, Sitges es mostrava “no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts sinó com a ver centre d’art, com a nucli creador”. Vista amb perspectiva històrica, l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà constitueix una de les realitzacions més importants del Noucentisme a Sitges i, alhora, com un important precedent de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1939).T emps hi haurà per tornar-hi més extensament perquè aquest és un capítol d’història cultural que no ens podem deixar perdre.
El madrigal A Sitges
“Sitges, cel i calitges,” ha estat un dels més grans tòpics del nostre imaginari col·lectiu: som paisatge i aparença d’aiguabarreig del blau resplendent i de l’opacitat blanquinosa. Aquest binomi que inicia el madrigal A Sitges que el poeta Josep Carner va escriure el 16 d’agost de 1925 a casa del poeta Salvador Soler i Forment i que pocs dies més tard va llegir a casa de Josep Planas i Robert en el transcurs d’una lectura poètica enguany en compleix un segle, i encara ens defineix.
Carner forma part de la història cultural de Sitges des dels anys del Modernisme com a col·laborador de La Voz de Sitges i del Noucentisme com a poeta guanyador de la Festa de la Poesia el 1918. El madrigal A Sitges, que està traduït a diversos idiomes, mereix una especial atenció des de l’actualitat, quan és més elegia que retrat: la bellesa de l’imaginari perdura.
Dos centenaris amb els millors auguris per, malgrat tot, desitjar-nos un Bon Any.
Rusiñol, Picasso i Rilke van al circ
Entès com a espai de llibertat i creativitat en el seu més ampli sentit i, sobretot, centrant l’atenció en els seus personatges, els tres artistes i escriptors comparteixen l’esguard vers un dels escenaris de la modernitat dels artistes errants. La figura de l’acròbata, del clown, dels equilibristes, d’Arlequí i dels personatges provinents de la tradició de la ‘commedia dell’arte’ italiana desembarquen les darreres dècades del segle dinou i romanen en la temàtica de l’art modern. Un tènue però consistent fil relliga Rusiñol, Rilke i Picasso per mitjà de la figura de l’artista modern a la recerca de la més radical llibertat artística i vital, en la dedicació absoluta a la creativitat plàstica, literària o musical, sovint en contradicció i fins i tot amb pugna oberta amb la pròpia vida. Això tant Rusiñol com Rilke ho van experimentar força.
El triangle format per Rusiñol, escriptor, dramaturg i pintor; l’artista Picasso i l’escriptor Rainer Maria Rilke s’inicia amb la publicació de L’alegria que passa (1898) i es clou amb les Elegies de Duino (1923), amb l’obra de Picasso La família de saltimbanquis (1905) entremig. Al triangle hi planen aquests personatges dignes i derrotats que, com Rusiñol va descrivint, no tenen altre via que la carretera, “aquella línia blanca (que) dóna el vèrtig del desconsol” de Els caminants de la terra que constitueix la ruta eterna dels fugitius, els gimnastes, els pallasos, els bohemis, els malalts i dels personatges de L’alegria que passa.
L’obra de Rusiñol, que ell defineix com a “quadro líric en un acte” i que Enric Morera hi posa música en diversos registres i tonalitats – cançons populars, una salve, la Marxa de la ‘troupe’ i la bellíssima i trista cançó de Zaira – va ser estrenada el 1898 i va guanyar una gran popularitat. Picasso la va veure, i les ànsies de llibertat contraposades a la prosa de la vida van causar el seu impacte en un artista emergent i airat, convençut i compromès amb sí mateix per esdevenir artista i seguidor del Rusiñol simbolista els anys del tomb de segle. Tant, que quan al Madrid de 1901 va esdevenir l’editor i col·laborador de la revista Arte joven hi va dibuixar la seva pròpia versió del clown de L’alegria que passa seguint el format de Rusiñol al cartell anunciador de l’obra però amb una expressivitat ben diferent, ferma i airada com el mateix artista.
El 1904 Picasso s’instal·la definitivament a París i sigui per l’assiduïtat amb què assistia al Circ Medrano o pel record dels pallassos rusiñolians inicia una sèrie de dibuixos i esbossos que culminen en La família de saltimbanquis (1905). Una obra que Rilke, poeta errant per les ciutats europees, contempla, interessat també per aquest món marginal on tot és efímer i de pas. Impressionat per les actuacions de les ‘troupes’ de comediants, gimnastes i clowns com la del Père Rollin als jardins del Palau del Luxembourg escriu diversos textos, prosa i poemes, sobre la vida efímera i atzarosa dels personatges de la faràndula. Fins que la Gran Guerra l’expulsa de París el 1914 i anant a raure amb el seu amor del moment, la pintora Lou-Abert Lasard, a la ciutat de Munich gràcies a la generositat de la pintora Herta König, que els cedeix per un temps el seu habitatge… on Rilke retroba La família de saltimbanquis de Picasso, que König ha adquirit. Conviure amb l’obra comporta per a Rilke el ple retrobament amb l’obra de Picasso i una correspondència frenètica on la descriu i comenta. El pòsit desl quatre mesos de 1915 viscuts a Munich finalment eclosiona el 1922 al castell suís de Muzot, on Rilke finalment escriu la Cinquena Elegia, clau de volta del poemari de Les elegies de Duino.
La idea que l’inspira és la del misteri del neguit, la fugacitat de l’existència, el secret de la vida errant, com la seva pròpia, obeint sempre a un destí en el que la vida i l’art són conceptes i pràctiques diametralment oposades. És per això que palesa la contradicció de la felicitat i de l’amor, la inestabilitat de l’ésser modern, el desgast de la vida mateixa simbolitzat per l’estora gastada on actuen i cauen els equilibristes. La dignitat de la derrota, en summa, tan palpable i equivalent a la solitud dels artistes i els poetes.
SITGES, VILA PICASSIANA
Més enllà de Barcelona, París, Madrid, Màlaga o La Coruña existeix un conjunt de viles i ciutats unides per Picasso. Per la creativitat, la vinculació, les vivències, les estades, les amistats i tot el cúmul de circumstàncies que configuren una vida d’artista. Si l’artista és algú tan proteic i universal com Pablo Ruiz Picasso, els vincles que uneixen geografies i persones s’enforteixen mútuament i configuren un enorme valor afegit de capital cultural. Després, que les viles i ciutats tinguin consciència de la importància que això suposa i ho incorporin als adeènna dels seus valors, és altra cosa.
La posada en marxa del segon seminari “Doctorat Picasso” dedicat a Picasso i Catalunya que organitza el Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la UAB, la universitat Jules Verne d’Amiens, i la Fundació Banc Sabadell atorga una visibilitat definitiva a les ciutats i viles picassianes. Per al present curs 2023-2024 s’ha programat en format de seminari ambulant amb diverses parades: la primera a Sitges (5 octubre 2023), seguint per Barcelona, Vallvidrera, Horta de Sant Joan, Gósol… Cada parada consta d’una conferència per part d’una persona experta en Picasso o l’època artística vinculada al territori, una acció per part d’un artista i una ruta picassiana. El programa busca donar visibilitat a les relacions de Picasso amb Catalunya per tal de crear una xarxa física i digital dels llocs picassians al país, impulsant-ne els estudis i el coneixement, i connectant els indrets per fer possibles projectes de recerca en coneixement, creativitat, turisme cultural i emprenedoria.
Sitges és vila picassiana i no pas per mèrits propis sinó de l’artista que des de que hi va posar els peus va projectar la Vila molt més enllà del que els sitgetans haurien imaginat. Perquè Picasso forma part de la ‘constel·lació Rusiñol’, un concepte que abasta un radi d’influència artística que es perllonga en l’espai i en el temps. En el nostre cas, es de que dels joves artistes Picasso i Carles Casagemas van visitar la casa-taller del Cau Ferrat l’any 1900 fins que el 22 d’agost de 1933 Picasso va entrar al museu que feia poc més de tres mesos que havia estat obert com a museu públic. El museu públic que va esdevenir pioner en penjar obres de Picasso a les seves parets. Els dibuixos els havia adquirit Rusiñol als 4Gats al jove artista emergent que l’admirava i anava esbossant croquis i dibuixos amb el seu retrat. L’oli l’havia comprat al mateix local en una exposició que Utrillo havia programat per tal que Picasso hi pengés les tauromàquies que havia anat realitzant influïdes per les de Ramon Casas, però clarament diferenciades pel fort impacte del color en la composició.
Com que la mida no fa al cas, els Picasso del Cau Ferrat respecte del conjunt de la col·lecció són tan importants com els Grecos. Com també ha estat altament important l’exposició “Rusiñol vist per Picasso” que han organitzat els Museus de Sitges en col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona comissariada pel Cap de col·leccions Ignasi Domènech i que s’ha pogut contemplar al llarg de tot aquest estiu, complementada amb tallers i conferències.
La interacció de Picasso amb la constel·lació Rusiñol conté encara més elements i matisos alguns dels quals seran objecte de la primera parada del seminari ambulant, a Sitges. Vaig assumir la responsabilitat de la conferència, que versarà sobre El decurs picassià des de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol a les Elegies de Duino de R. M. Rilke . La lectura teatral Sr. Picasso c/ Montcada 15-17, Barcelona-3 serà a cura del seu autor, el poeta, escriptor, artista multidisciplinar, agitador cultural i traficant d’idees Vicenç Altaió. La ruta és la que des d’aquest estiu s’està oferint des dels Museus de Sitges.
Doctorat Picasso 2023-2024, dijous 5 d’octubre, 11-14 h., Saló d’Or del Palau de Maricel, entrada lliure i gratuïta: Picasso i Catalunya, Seminari ambulant, primera parada: Sitges: No s’ho perdin i facin els honors a l’artista, que s’ho mereix.
El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 29.09.2023
QUADERN DE TERRAMAR 