Un bibliobús és un autobús reconvertit a manera de biblioteca ambulant. Als EUA del segle dinou els llibres anaven en carro i a mesura que el transport es va anar motoritzant els llibres van entrar als vehicles. Els bibliobusos o biblioteques ambulants es van popularitzar al Regne Unit i als EUA per l’escolarització i la lectura.

A casa nostra van néixer com un servei de lectura pública destinada als fronts de la Guerra Civil i es van posar en funcionament el 1937. Anys després es van generalitzar per tal de proveir de lectura els municipis rurals i actualment n’hi ha una dotzena en circulació.

El que històricament s’ha popularitzat és el bibliobús de 1937 perquè el seu darrer viatge el va fer no per transportar llibres sinó escriptors cap a l’exili. Era al vespres del 23 de gener de 1939 quan el vehicle va partir del Palau Robert de Barcelona, on estava aparcat, amb rumb vers la frontera. A dins hi viatjaven un grup d’escriptors, alguns acompanyats dels seus familiars: Francesc Trabal, Joan Oliver amb la seva dona, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà i Miquel Joseph, entre altres. Entre aquella data i els darrers dies de gener el bibliobús va aplegant escriptors refugiats a Girona, Olot i diverses poblacions i masos per organitzar – és un dir- el pas de la ratlla de França. Eren membres del PEN Club de Catalunya, constituït l’abril de 1922 – la tercera delegació al món del PEN Club internacional – que ja havia esdevingut un dels més actius els anys d’entreguerres; Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba i J. V. Foix són alguns dels noms més significatius de la primera hora.

Les sigles PEN responen a la traducció anglesa de poetes, assagistes, editors (en el sentit literari, no comercial…) i novel·listes i la carta fundacional defineix l’organització com a una agrupació d’escriptors compromesos amb la llibertat, la solidaritat i l’intercanvi entre literatures. Els ideals del PEN es van mantenir a l’exili exterior i interior, fins que el 1973, a les acaballes del franquisme, un grup intergeneracional format per escriptors i escriptores dels primers anys, de la generació dels cinquanta i de la dels setanta van reorganitzar formalment el PEN Català dalt d’un altre vehicle. Degut a les restriccions de la llibertat de reunió, van fletar un autocar amb rumb a L’Espluga de Francolí i durant el viatge van esdevenir assemblea constituent, votant una nova junta directiva. D’aquell dia arrenca el PEN actual.

La gran aventura del PEN Català  ha complert els cent anys. L’any passat va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA en nom de la Generalitat. El centenari s’ha celebrat amb un seguit d’actes entre els que destaca l’exposició celebrada justament al Palau Robert  en record d’aquell bibliobús camí de l’exili, la publicació d’un llibre sobre la seva història que hauria de formar part dels fons de totes les biblioteques públiques del país, i amb una cloenda a l’Ateneu Barcelonès que es va celebrar dijous al vespre.

La proclamació del PEN Català com a Premi Nacional de Cultura 2022 palesava el reconeixement i l’agraïment vers una entitat literària que juntament amb la posada en valor de la llengua pròpia i la creació literària ha viscut amb el compromís de la defensa de la llibertat de la circulació de les idees, de les paraules i de les arts, de la solidaritat entre escriptors, de l’intercanvi sincer i igualment compromès entre literatures, des de la creença arrelada i sincera en la capacitat de la cultura per a esdevenir un espai de pau.

El meu vincle amb el PEN Català data de 1978, quan  l’Assemblea Internacional de l’entitat va visitar Sitges. M’hi vaig associar als primers vuitanta, i entre 1989 i 1995 vaig fer una breu però intensa incursió a la junta directiva presidida per Jordi Sarsanedas amb Isidor Cònsul de Secretari. Des de la meva pertinença a l’entitat he viscut dos moments especialment significatius: el del lliurament de l’arxiu del PEN a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003, quan n’era directora, i el passat 2022 quan el CoNCA que presideixo va guardonar el PEN Català amb el Premi Nacional de Cultura. Acabada la celebració del Centenari, brindem per una llarga vida al PEN Club sempre a favor de la literatura i del compromís amb la llengua pròpia i amb el sistema de valors de llibertat i solidaritat que neixen de la Declaració dels Drets Humans.