Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016.