Arxiu d'etiquetes: pandèmia

EL CONTAGI, d’August Bover. Poesia de pandèmia

Publicat el per
Respon 





“… amb signes nous...”. , J. V. Foix










“… som només ulls buscant una sortida”,  August Bover















Hem començat el tercer any de pandèmia amb una situació pitjor de la que deixàvem el darrer dia de l’any passat, que ja era prou dolenta. El virus va mutant i nosaltres estem a mercè de la ciència i de la prudència, dos factors altament necessaris a dia d’avui. Mai no hauria pensat el març del 2020 que n’hi havia per tant de temps. En bona part per desconeixement, per perplexitat davant d’una situació tan atípica com mai no havíem viscut; amb certa inconsciència davant del que era novetat semblava que havíem de travessar un túnel que al final ens descobriria un paisatge net i clar.





La realitat ha estat tota una altra. Ara sabem de què va una pandèmia de segle XXI i com juguen els diferents factors en lluita entre ells i contra el virus. La contraposició entre salut pública i economia ha estat i continua essent tan brutalment evident que només això és suficient per constatar la feblesa en la defensa, lamentable, del concepte de bé i salut públiques enfront dels interessos econòmics tant del sector públic com el privat. Valguin dos exemples propers: la proliferació indiscriminada de terrasses en qualsevol dels carrers de la Vila a desgrat de les dificultats de circulació dels vianants, o l’amuntegament de viatgers que utilitzen els serveis de Renfe o del metro de Barcelona. A l’altre plat de la balança hi ha uns serveis sanitaris desbordats de fa temps que lluiten contra el virus i contra una part de població insolidària i irresponsable. És cert que el nombre de persones vacunades creix, però no es pot negar la realitat dels nous quatre cents quaranta casos nous de covid a Sitges i els quatre-cents deu a Ribes que, segons el web de L’Eco de Sitges consultat fa una estona, ens recorden que estem al tercer any de la pandèmia. Aquesta és la realitat la primera setmana de gener de l’any dels tres aneguets.





El contagi, d’August Bover, és la visió lírica del món en temps de pandèmia





Per tot plegat he agraït a l’August Bover, poeta, escriptor, erudit i persona altament sensible als valors cívics i comunitaris, la tramesa d’un poemari d’actualitat i de circumstàncies. D’aquells que fan reflexionar tot i la seva aparent simplicitat, tant de l’edició com de la paraula. Es titula Contagi i va estar escrit durant la primavera de 2020 en els moments més crítics del primer confinament. És, com ell mateix m’escriu a la seva afectuosa endreça, “testimoni poètic d’un dels pitjors períodes que ens ha tocat viure” i una reflexió corprenedora de com la condició humana reacciona al davant d’un fet tan inexorable com tràgic que és una pandèmia. Les il·lustracions d’Alba Gàmiz reblen el caràcter d’íntima tendresa que el llibre desprèn.





Platja d’hivern en temps de pandèmia, © Frèia Berg, desembre 2022





El primer dels poemes que dóna títol al llibre constitueix una declaració de principis enfront del repte de la quarantena – “Fa temps que ens cal romandre rere els vidres…” – amb l’esperança que “deixar de fer pot dur la llibertat”. El poeta passa revista del record del paisatge conegut – “El mar, de lluny, és un record antic…” -, del somni “davant d’un mapa / per creure que podem tornar a volar”. Els poemes deixen constància de la vida quotidiana en temps de pandèmia, els nous costums a través de nous mitjans com “l’espai lliure / – rectangular- / d’una pantalla”; de la vida amb mascareta, comptant com passen els dies tots iguals, de la vivència d’una diada de Sant Jordi amb el drac que “ens ha deixat sense festa”, de l’enyor de les ciutats, de la intensitat de les mirades als ulls que cerquen sortides. La visió crítica del poeta deixa constància també d’ “unes medalles / i la xerrameca/ que omplen les pantalles”, les “absurdes ordres/ rere un mur de condecoracions”. I no hi manca la visió de la Vila a través de la Festa, quan “als balcons endomassats / i, badant-se a les façanes / totes les flors de paper” donen vida a un nou i diferent  “Corpus sitgetà”.





El pròleg del doctor Antoni Trilla constitueix la millor presentació d’una obra com aquesta perquè, tal com ens recorda la saviesa del científic, el cos i l’esperit no són independents i perquè els poemes i les reflexions també curen. Per aquest motiu he triat el nou poemari d’August Bover per començar l’any desitjant-los el millor que podem aspirar a hores d’ara: salut i, malgrat les circumstàncies, tanta felicitat com sigui possible. La poesia ens hi ajuda, no en dubtin.





El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 7.01.2022
















					

		
		
	


				
					
	

		

						
#eBiblioCat = Lectura electrònica

			
						

				Publicat el   per  			

			
						

				Respon			

					


				

			






La pandèmia continua i aquesta tercera onada creix amb més virulència que les anteriors. Xifres canten però la situació ja estava cantada de fa setmanes vista la incompetència del govern, la seva manca de previsió, el tancament dels ulls davant de la realitat aplicant aquella dita tan nefasta de pa per avui i gana per demà. La manca de responsabilitats individuals i socials també és una trista realitat; ningú no garanteix la immunitat i ningú està exempt de contagi. És cert que la campanya de vacunació ha obert un fil d’esperança però és massa aviat per especular amb els resultats. 





Les primeres setmanes de pandèmia les vaig dedicar a establir paralel·lismes amb situacions similars a través de la pintura i la literatura. Brueghel el Vell i Miquel Serra en el primer àmbit i el Thomas Mann de La mort a Venècia en el segon. Avui canvio la perspectiva. La impossibilitat, o possibilitat reduïda d’accés a les biblioteques públiques ha comportat el benefici de la generalització i el creixement de l’accés a la lectura i al coneixement. L’oferta de la lectura electrònica via préstec remot va arrencar definitivament el  2014 i sis anys més tard ha superat totes les expectatives… degut al confinament. És cert que l’accés obert a la documentació – científica, administrativa, patrimonial – ja fa temps que és una realitat i que les bases de dades i els portals de materials digitalitzats proliferen pel cosmos de la xarxa, però traslladar la possibilitat d’accés a la lectura facilitant l’accés lliure i gratuït dels fons de les biblioteques públiques és un grau de millora qualitatiu extraordinari. 










Per a molts de nosaltres no hi ha res com accedir als prestatgeries de les biblioteques. Però quan aquesta possibilitat no existeix, o es troba limitada per les circumstàncies, el fet de poder disposar d’una col·lecció única de quinze mil títols de llibres, audiollibres, còmics, pel·lícules, música, bases de dades i portals accessibles a través de les biblioteques públiques catalanes és una oportunitat que no ens podem deixar perdre.  És accés lliure i gratuït que compleix i respecta els drets derivats de la propietat intel·lectual de les obres i, per tant, dels seus autors i traductors; aquest és un aspecte no gens menor  perquè l’explosió de productes culturals a les xarxes ha comportat una polèmica encara no tancada sobre els drets per part dels creadors i intèrprets de tota mena però que en el cas de les biblioteques es respecta des dels inicis de l’edició electrònica. 





La lectura electrònica es fa possible a partir de la producció editorial i com que  aquest és un procés relativament recent l’oferta digital no  és tan exhaustiva com la dels llibres en paper. Però en contrapartida disposa de novetats editorials de forma més ràpida, i, sobretot, ofereix una nova modalitat de lectura per a qualsevol públic. 





Entre els estudis d’urgència sobre l’impacte de la covid en el medi cultural destaca el del Servei de Biblioteques de la Generalitat fet en el període entre març i octubre de 2020, que indica  que el préstec digital s’ha valorat amb un 8,1 sobre cent i que ha estat utilitzat per un 83% dels usuaris de les biblioteques públiques de Catalunya. Actualment el préstec digital ha pujat a un 130% i se n’han realitzat un total de 466.000.





De fa poc m’he convertit en addicta a la lectura electrònica. De moment he exhaurit el màxim dels quatre llibres alhora que em poden presta. He llegit la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora, “Els reis del món” i continuaré amb “El libro negro” de Vasili Grossman; tinc per consultar “Els fundadors” de Raül Garrigasait i “El senyal de pèrdua” de Maria Mercè Marçal”; estic fent cua per llegir “El fill del xofer”, de Jordi Amat i ja tinc uns quants títols reservats. No es perdin l’experiència. Que les limitacions i confinaments que ens assetgen no ens apaguin les ganes de disfrutar llegint.    

























Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15 de gener 2021






					

		
		
	


				
					
	

		

						
INCERTESES I ESPERANCES

			
						

				Publicat el   per  			

			
						

				Respon			

					


				

			






Vaig començar l’any com tanta gent, amb el Concert de Cap d’Any ofert pel Musikverein de Viena sota la direcció del gran Riccardo Muti, que no va perdre l’ocasió per fer un apassionat al·legat en favor de la importància de la música i de la cultura per a la humanitat. Un discurs que s’ha fet viral per la reivindicació valenta i compromesa de Muti que, tocant la vuitantena, està en plena forma musical i personal. Muti, els músics de la Filharmònica vienesa i la sala buida de públic simbolitzen avui l’any que ens espera:  un 2021 acabat d’inaugurar amb el llast de  totes les incerteses i totes les esperances del moment. Davant del got mig buit o mig ple hem de fer front a tres centenars llargs de dies que vindran farcits de dubtes i il·lusions i que només la nostra capacitat d’afrontar-los aniran desvetllant. La perspectiva és la de qui contempla com les Parques descabdellen els fils de la humanitat i el de la nostra vida en particular.





Imatges del concert preses en directe… des de casa





Només amb set dies d’existència hem vist com per enèsima vegada la incompetència de l’autoritat (és un dir) sanitària del govern ha decretat un confinament que no discutiré per necessari sinó per insuficient i arbitrari, com la major part de les mesures que pren el Departament de Salut. Ho sento, i molt, pels professionals que lluiten en el doble front dels hospitals, residències i centres sanitaris, i el de la paret de ciment del departament esmentat. La indecisió, les contradiccions i la incompetència sumades mai no havien causat tants estralls: persones mortes, malaltes, contaminades, confinades preventivament, negocis arruïnats, economies malmeses. Només hauria calgut escoltar els professionals de la medicina i la salut i mirar als països on la pandèmia ha causat menys malaltia i menys mort – no se n’ha salvat cap, de país – per encaminar les decisions vers les vies que han reeixit. Només se m’acut el títol d’un llibre de Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya, per adreçar-lo als incompetents del govern, però encara el trobo massa fluix i no sé fins on arriba la seva capacitat d’avergonyir-se de la seva pèssima gestió.





Després vénen les responsabilitats de l’altra banda, les personals i les col·lectives de la nostra societat. Aquí també hi ha hagut de tot, des de persones i establiments altament responsables fins els irresponsables de jutjat de guàrdia, i no em refereixo només als de la rave de Llinars;  perquè d’exemples d’aquesta mena tothom n’ha vist i Sitges no és cap excepció. Tanta irresponsabilitat em fan reflexionar sobre quina mena de gent som – invoco el títol d’un interessant assaig de Gaziel – i quina mena de societat hem construït a partir dels fonaments educatius. Més que lamentacions el que cal és introduir mecanismes de canvi i transformació a favor dels valors de responsabilitat i solidaritat a favor de la comunitat.





Mirant enfora he tornat a repetir l’experiència de l’11-S: veure un atac en directe i seguir-lo en temps real. La desaforada agressivitat del president Donald Trump va culminar anit amb l’assalt al Congrés dels EUA per tal d’impedir la certificació del triomf electoral del president electe, Joe Biden. 





De les xarxes socials





Al cap de quatre hores la guàrdia nacional havia aconseguit desallotjar els assaltants i mentre redacto aquest article es parla de destituir Trump, que s’ho ha guanyat a pols, ni que sigui pels pocs dies de mandat que li resten, mentre persones tan diferents com el demòcrata Jimmy Carter com el republicà Arnold Schwarzenegger han condemnat sense reserves el seu comportament. El tema dóna per molt, però em quedo amb la idea que Trump ha portat la seva follia pel poder molt més enllà dels límits que caldria esperar d’un cap d’estat i la voluntat palesa pels representants del Congrés en voler certificar el triomf de Biden la mateixa nit de l’assalt.





Incerteses i esperances, però prefereixo seguir veient el vas mig ple.










Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de gener 2021 

					

		
		
	


				
					
	

		

						
CIUTATS DESERTES

			
						

				Publicat el   per  			

			
						

				2			

					


				

			

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.





Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 





Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911) 





Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.





Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)





La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera. 










M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 





Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse 





 










La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)





Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020