Arxiu d'etiquetes: Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC

#DIM2020. UNA JORNADA PARTICULAR

Publicat el per
Respon

Hi tornarem. Però les ganes de tornar-hi són avui un aiguabarreig de colors, matisos i clarobscurs. Hi tornarem però encara no sabem l’abast de la magnitud de la tragèdia. La de la pandèmia, sí, però sobretot la dels problemes endèmics que els museus arrosseguen. Em refereixo als museus d’aquest país. Tal dia com avui, divuit de maig, decretat Dia Internacional dels Museus, singularitzat #DIM2020 als hàstags de les xarxes socials, ha esdevingut una jornada particular.  Avui és el dia en que es condensen opinions, reptes i esperances en tota mena de formats. Qualsevol diria que els museus formen part del nucli dur de la vida social, quan en realitat és el que avui toca. És una jornada particular perquè a més d’una celebració necessària, mostra fins a quin punt les idealitzacions compensatòries funcionen en la nostra líquida societat. 

Pantocràtor, MNAC. Bernat Martorell, Sant Jordi. Art Institute Chicago

Problemes, reptes i esperances són les tres característiques que emmarquen el #DIM2020. Esperances: hi tornarem. Amb mesures de seguretat per a les persones, amb circuïts que evitin aglomeracions, amb el calendari determinat a grans trets per les autoritats culturals i sanitàries i aplicació concretada a centre. Mirant endavant renovarem l’aposta a favor de les arts, del patrimoni, del coneixement i de la cultura. Pels que ens hi sentim compromesos, els estimem,  disfrutem, hi aprenem i gaudim de les seves col·leccions i somniem en les seves grans possibilitats, no quedarà.

Rafael, L’Academia d’Atenes. Museu Vaticà

Reptes: tots. La pandèmia ha posat de manifest la situació en tota la seva dimensió. Al marge dels debats cíclics sobre el seu rol en la societat actual; de la manca de sintonia, connexió, relació amb el medi educatiu (costa molt fer entendre que la mancança d’educació en la cultura a les escoles, museus inclosos, condiciona el desenvolupament integral de les persones)… Diagnòstics, els que vulguin. Un dels que ha fet diana és el monogràfic de Núvol, el digital de de culturad’aquest mes de maig. Juntament amb els temes de debat sobre el museu social, la inclusió, el medi digital o la gratuïtat dels museus públics, hi planen els debats d’ara mateix. Debats que haurien de concloure en la concreció de mesures, vehiculació de tendències i establiment d’estratègies i viabilitats si no es vol caure en espectaculars brindis al sol de pirotècnica grandiloqüent. D’això ja n’hem vist prou. 

Gustave Courbet, La mar a Palavas. Museu de Montpeller

Problemes: els endèmics. Governança, infradotació econòmica, demagògies a diversa escala, desprofessionalització, desconeixement de les col·leccions, rebuig de la creació i transmissió del coneixement, manca de criteri … Són problemes existents d’abans de la pandèmia que no només no s’han resolt sinó que sembla que s’aparquin una vegada més ¿Cal esperar l’esclat de més crisis? A hores d’ara la governança dels museus d’una banda i la dotació econòmica d’altra són els dos grans pols que requereixen, exigeixen, decisions polítiques. No s’hi val emmascarar-los amb entrebancs administratius, que n’hi ha, ni amb dèficits pressupostaris – que sempre recauen en el finançament de la cultura. 

Giuseppe Pellizza di Volpedo, Il quarto stato. Museu del Novecento, Milà

Aquest #DIM2020 ha posat sota els focus els contextos que afecten de ple el desenvolupament i el futur dels museus d’aquest país i no s’hi val a girar l’esquena. Qui hi té responsabilitats, que són diverses i estan repartides com el mirall de la veritat espriuà, té l’obligació moral, política i professional de prendre decisions. Perquè en els museus, com en la cultura, o s’hi creu o no s’hi creu. I creure-hi vol dir obrar en conseqüència. No s’hi valen excuses. Aquesta és la conclusió de síntesi d’una jornada enguany tan particular com el #DIM2020. 

Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista. Museu de Montserrat

I perquè no sigui dit que falto a la cita dels rànquings i preferències, aquí van les set obres que m’acompanyen de per vida: el Pantocràtor de Bohí del MNAC;  el Sant Jordi de Bernat Martorell, a l’Institut d’Art de Chicago; L’Escola d’Atenes, de Rafael, al Museu Vaticà; Il Quarto estato de G. Pelliza di Volpedo al Museo del Novecento de Milà, La mar a Palavas, de Gustave Courbet al Museu de Montpeller, i l’Acadèmia neocubista, de Dalí, al Museu de Montserrat i el Gernika, de Picasso, al Museu Reina Sofia (quan hauria de ser a Gernika). Són gustos personals, ho sé, i també sé que podria canviar aquests quadres per d’altres. Però l’art universal és un repertori sense límits i és gràcies als museus que en podem gaudir. 

Picasso, Gernika. MNCARS, Madrid. Però el seu lloc és Gernika.

La fotografia de l’encapçalament és el portal del mercat de Miliet, al Museu Arqueològic de Berlin (2019). Fot. Frèia Berg

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.05.2020

L’HERMITAGE DE BARCELONA (1 i 2)

Publicat el per
Respon
Recreació del projecte d’edifici de l’Hermitage Barcelona. Fot. Hermitage

Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara. 

L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb  la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar  i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.  

La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud.  El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per  l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.

De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.  

La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.

El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?

En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que  s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.

La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.

Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses  que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama,  juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el  de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que  qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.  

Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes  arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.

A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees  resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020

DOS DELS MEUS MESTRES

Publicat el per
Respon

En el món de la cultura estem passant per diverses crisis. Són crisis sabudes, viscudes, comentades però rarament salten del propi medi a l’opinió pública. El cas Lluís Pascual ha estat paradigmàtic perquè arran d’una queixa a les xarxes socials s’ha posat de manifest una problemàtica diversificada entre nomenaments discutibles, procediments opacs, (in)compatibilitats ètiques i econòmiques i una rastellera de fets que genèricament constitueixen el que avui dia es qualifica emfàticament de ‘males pràctiques’. Tot això dit amb les precaucions amb què cal prendre les presències, les identitats creades, les passions desfermades i les impunitats que voregen la indigència moral en aquestes grans fires de les vanitats i de les maledicències en què de vegades les xarxes social s’han convertit. Però no tot és negatiu perquè les xarxes socials, com la tecnologia o les tècniques de gestió, són instruments utilitzables i els usos que se’n fa són responsabilitat de cadascú. 

Fa dies que penso fins a quin punt hem arribat que el gerencialisme – la prevalença dels principis mercantilistes i economicistes, o tècniques de gestió aplicada que se’n deriven, per sobre dels valors de la política o del coneixement – afecta la professionalització de la cultura en els seus diversos vessants. Pesa molt  la càrrega tecnocràtica i corporativista que comporta. Es menysté el coneixement i es sobrevaloren els tecnicismes (de programació, planificació, comptabilitat, control pressupostari, amidament de l’eficiència…) com a finalitats en sí mateixes i no com a mitjans. El gerencialisme ha penetrat el moll de l’ós de la formació i l’educació generant un determinat perfil que sobrevalora l’utilitarisme i la tecnocràcia en detriment de tot altre valor, com pot ser el de la professionalitat basada en el coneixement i l’experiència. La intencionalitat que els anys noranta podia aportar un gerencialisme cultural enfocat a l’organització de la cultura amb criteris de racionalitat administrativa i política ha derivat, al cap de dues dècades, en un corrent tan periclitat com la burocràcia administrativa. Sovint es valora més el bon gestor que el bon professional en la seva especialitat. 

M’aturo aquí per girar cap a la qüestió de fons que ha motivat aquesta reflexió perquè en moments de dubte sempre recorro als meus mestres. Els meus mestres són persones que m’han acompanyat amb el seu exemple i les seves aportacions, creacions, lliçons i coneixements al llarg de la meva vida professional. Alguns, molt pocs, els he tractat. Altres els he trobat als llibres, en les seves paraules i en el seu exemple. La meva trajectòria com a bibliotecària la guiada des de sempre Jordi Rubió i Balaguer, gran personatge de la cultura catalana, erudit i organitzador del sistema bibliotecari de Catalunya des de 1915 en què li va encomanar el President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Rubió va fonamentar conceptes i partir d’aquí va crear estructures. Sense coneixement dels llibres i del que signifiquen i aporten no hauria arribat a bastir una estructura tan sòlida i arrelada com la que avui dia encara podem disfrutar, malgrat que els bibliotecaris hagin esdevingut en la seva majoria gestors tecnòcrates, però aquest ja és un altre tema. Construir sales de lliure accés als llibres, sistemes de préstec, atorgar valor patrimonial a les col·leccions locals i fundar una biblioteca nacional només ho podia fer un gran professional que, a més, fos un gran gestor. La meva trajectòria dels darrers set anys com a directora dels Museus de Sitges ha estat marcada per la influència -ho confesso obertament, sí – i la meva admiració per l’exemple de Joaquim Folch i Torres, primer director del Cau Ferrat i creador del que havia de ser el sistema de museus de Sitges, a l’entorn de la gran estructura museística de Catalunya que, al mateix temps, configurava amb la fundació del Museu d’Art de Catalunya – l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC. Sense un coneixement profund de la història de l’art, per més bon gestor que hagués estat, no hauria encertat a organitzar el que avui dia li devem. 

Curiosament cap dels dos va poder disfrutar de la feina que havien desenvolupat fins que els va ser humanament possible, el gener de 1939. L’esclat de la guerra civil els va comportar no poques incomoditats i dificultats entre la guerra, la revolució i el salvament del patrimoni, així com de les pròpies vides. El franquisme els va depurar, els va humiliar fins a l’extrem i els va impedir continuar la seva dedicació professional. Però, com Pompeu Fabra, mai no van abandonar la tasca ni l’esperança. Són dos dels  meus mestres i sovint, quan la burocràcia i el gerencialisme aclaparador, absurd i improductiu m’exasperen – hi ha dies de tot…-  penso els meus dos mestres, en el valor del coneixement i de l’experticitat que van exercir enfront dels buròcrates del seu temps i que és el que finalment resta. Tant en l’exemple de les persones com en la credibilitat, la legitimitat i la confiança de les institucions de bona governança. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de novembre de 2018