La clara veu de Remei Margarit

“... i jo 	què no donaria per un raig de sol...”
Remei Margarit

Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres; […]. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies […]; però aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons...” Amb aquestes paraules l’escriptor i activista Lluís Serrahima el 1959 llançava l’article Ens calen cançons d’ara. Va ser l’origen del moviment de la Nova Cançó, que dos anys més tard debutava amb Miquel Porter, Josep M. Espinas i Remei Margarit i que el 1962 apareixia en públic amb el nom propi d’ Els Setze Jutges. Fins la seva dissolució el 1968 s’hi van afegir Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.

Remei Margarit, la primera cantautora i membre fundacional, en va ser una figura destacada. Autora d’una vintena de cançons, entre les que destaca la inoblidable Classe mitja, va enregistrar dos discos (vinils, 45rpm) que van contribuir a la seva difusió més enllà dels escenaris i les emissions des de Ràdio Barcelona amb el programa Radioscope, creat i conduït pel també cantant Salvador Escamilla. Joan Manuel Serrat evoca la seva afabilitat quan un dia es va presentar a casa seva, ell i guitarra, i com el va projectar a través d’ Escamilla i  dins del grup d’ Els Setze Jutges. Pocs anys després, Remei Margarit acollia la jove Maria del Mar Bonet que desembarcava a Barcelona per estudiar ceràmica a l’Escola Massana i la va ajudar en la seva trajectòria musical: “em va marcar el camí”, recorda la cantant.

Remei Margarit, sempre acompanyada de la seva guitarra

 Remei Margarit (Sitges, 1935 – Barcelona, 2023) va néixer a Sitges al xalet familiar conegut durant temps com “Les Moreres”. Era un dels disset fills (sí, disset) del matrimoni d’Adrià Margarit i Joaquima Tayà. Vivien en una casa prou gran que, anys a venir, es va convertir en un dels hotelets del Passeig Marítim, fins que l’especulació de mitjans dels anys setanta el va fer caure. La guerra havia tallat, com tantes altres coses, la vida sitgetana dels Margarit. Fincada a Barcelona, Remei va esdevenir una noia moderna, amb estudis d’humanitats i de música. La seva trajectòria de cantautora – i mare de cinc fills, també – va ser pionera i valenta, apreciada pels seus companys i per aquells que van estar amatents a l’inici de la Nova Cançó. Li agradava cantar repertori propi. Gonçal Lloveras la presentava amb un encertat retrat:  “Canta amb ironia de persona que sap on és culturalment per tres motius: la lluita contra la carrincloneria, l’autocrítica social i costumista i el joc estètic”. Després de les cançons Remei Margarit ha estat reconeguda com a escriptora. Pionera també del feminisme, compromesa, culta, sensible i sàvia són algunes de les qualitats que els que la van conèixer han recordat aquests dies.

Jo ho he fet escoltant de nou les seves cançons. M’agrada sentir la claredat de la veu amb què les cantava com aquell qui res descrivint la vida quotidiana amb ironia i tendresa a parts iguals. I com a colofó, mentre enllesteixo aquest article, va sonant Anirem tots cap al cel, una de les obres mestres de Josep M. Andreu (lletra) i Lleó Borrell (música) amb la veu de Núria Feliu – ella que ja hi és!- i al piano de Lucky Guri. Els Setze Jutges i el seu entorn ens han deixat un llegat impagable.

MIKIS THEODORAKIS I LA MEDITERRÀNIA

El primer que vaig fer quan vaig llegir la mort de Mikis Theodorakis fa uns pocs dies va ser veure la darrera escena de la pel·lícula Zorba el grec, en la que el gran Anthony Quinn ensenya a ballar el sirtaki a Alan Bates, aquest a punt de perdre l’encaracarament i la mitja abúlia pusil·lànime i covarda d’un escriptor mediocre que retorna a la Grècia dels ancestres… El mar de rerefons i la terra agresta i pelada de les escenes finals, sempre en blanc i negre, contrasten amb la primitiva vitalitat de Quinn i amb la magnífica música que immortalitzà el film, el sirtaki i el compositor i músic Mikis Theodorakis (Quíos, 1925 – Atenes, 2021). Aquesta música d’inici solemne i final vibrant s’arrapa a un paisatge que parla per sí sol de l’aspror del que havien estat la terra i la mar dels déus antics.

Després d’una infantesa entre els compassos i els acords de la música popular, d’una joventut de resistent contra el feixisme i el nazisme els anys quaranta, de la seva formació musical a París amb el músic Olivier Messiaen i la valoració del seu talent com a compositor de bandes sonores, ballets i suites que va fer el compositor Darius Milhaud els anys cinquanta,  Theodorakis va retornar a Grecia el 1960. El retrobament amb les arrels i la formació primigènia en la música popular va configurar definitivament la seva trajectòria musical. La lectura i amistat amb poetes  com Giorgos Seferis, Iakovos Kambanellis, Iannis Ritsos i Odisseas Elitis traslladada a esplèndides composicions musicals van apropar-los a la població, convertint algunes de les cançons en veritables himnes. A la mort de Seferis, en plena dictadura dels coronels, contra la que Theodorakis va lluitar aferrissadament, la gent acompanyà el fèretre del poeta al compàs d’una de les cançons més belles, “La platja,” esdevinguda himne de reivindicació col·lectiva de la tan necessària llibertat.

Theodorakis va ser un home del seu temps, compromès amb l’esquerra des de postulats comunistes, de vegades amb declaracions polèmiques i posicionaments discutibles. Va exercir els seus drets de ciutadà des de l’acció política en diverses ocasions, destacant la seva oposició a la junta militar que ostentà el poder de Grècia entre 1967 i 1974.  Combinà la política i les arts i va ser elegit diputat i nomenat ministre i va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau. Prevaldrà, però, la seva ingent obra musical. Va composar simfonies, rapsòdies, música de càmara, concerts instrumentals, himnes, música per a ballets, òperes, arts escèniques – Camus, Walser, els clàssics grecs, Max Frish, Shakespeare… – i música per al cinema; a més de la de Zorba el Grec, la de Serpico, Les Troianes, o Estat de setge, entre altres. Va ser autor d’oratoris i marxes: sobre el Canto general de Pablo Neruda, la Marxa de l’esperit, d’Angelos Sikelianos, la Balada de Mathausen amb textos del poeta grec Iakovos Kambanellis, que hi havia estat internat, així com del “Cant olímpic” per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 – no tot ho eren la Caballé i en Freddy Mercury; l’estiu de 1992 es va presentar a la Plaça del Rei, a Barcelona l’espectacle de Theodorakis per rememorar els antics jocs olímpics grecs.

Theodorakis va ser popularitzat als Països Catalans gràcies a Maria del Mar Bonet en diversos recitals i l’enregistrament “El·las”(1993). Són, a parer meu, les millors melodies del compositor amb els textos dels més grans poetes de la Grècia moderna. I la veu de Maria del Mar Bonet, de la que Theodorakis deia que semblava que cantés en grec perquè res no era de més en les adaptacions. Cançons que al seu país van popularitzar Maria Farantouri o Mario Frangoulis, entre molts altres. Me’n guardo algunes que m’acompanyen sempre : Omorfi Poli / Ciutat preciosa, Sto Perigiali to Kryfo / La platja de Giorgos Seferis, Se Potisa Rodostamo / Aigua de Roses, Nikta Mesa Sta Matia Su / La nit als teus ulls… Guarden l’arrel lírica de la música popular de la Mediterrània que Theodorakis va saber agermanar-la amb la poesia, una manera d’abastar l’eternitat on habitaven els déus i, alhora, de commoure els humans.