Arxiu d'etiquetes: L’Eco de Sitges

EL PREMI

Publicat el per
1

Malgrat tots els malgrats, malgrat que recordarem el 2020 com un dels anys més incerts i nefastos de la història del segle, també tenim motius d’alegria. Més enllà de les nostres dèries personals que ens fan adonar que enmig de la pandèmia, la malaltia i la mort la vida continua, i que mentre hi ha vida hi ha esperança i espais que podem i hem de saber disfrutar, hi ha bons moments i ocasions de celebració. El premi Nacional de Premsa que atorga el govern de Catalunya avalat per un prestigiós i expert jurat de professionals ha estat atorgat enguany a L’Eco de Sitges perquè després de cent trenta-quatre anys d’existència es continua editant “amb l’objectiu de fer periodisme”. Fer i voler fer periodisme des de Sitges i des d’aquest segle vint-i-u que posa davant del mirall el nostre món i el planeta sencer amb totes les seves flaqueses, els seus desastres i també els seus valors és, certament, un mèrit i fa goig que hagi estat públicament reconegut i premiat.

El primer número del setmanari, al cap de dos mesos de la sortida com a periòdic quinzenal

Fer periodisme de Sitges estant no va ser una estricta novetat quan l’1 de març de 1886 va aparèixer el primer número de El Eco de Sitges. Vuit anys abans, els promotors de la Revista Suburense  en publicaven el primer número el 4 febrer 1877 declarant que descendien al “árido y escabroso terreno del periodismo” a la defensa dels interessos de la Vila. Al cap d’un any escàs, s’acomiadaven amb un “Hasta más ver” deixant clar que el fracàs havia estat degut a la lluita local entre “pradistes” i “retiristes”. El Eco de Sitges va ser publicació quinzenal fins el mes de juliol de 1886, quan va passar a ser setmanari. La seva declaració de principis al número de sortida va ser el de crear opinió i fomentar la lectura sempre en la línia de la defensa dels interessos de la Vila i reproduint el que fos d’interès en els medis de la política i la literatura. La manca d’un periòdic en una població explica la sobra d’ignorància que hi preval, hi escrivia en el primer article signat el mestre Francesc de Paula Huguet i Mainer, reblant-ne la necessitat. Escrit en un castellà més aviat impostat i amb la prosopopeia i l’encarcarament en l’ús d’una llengua que no es pròpia, de la Revista Suburense n’heredava la vocació antillana fent d’enllaç amb els sitgetans de les Amèriques, i la secció de la “Crònica Local” que el setmanari ha mantingut fins avui.

La història de L’Eco de Sitges és llarga i apassionant especialment des del doble vessant local i nacional i de les seves diverses etapes perquè permet  resseguir fidelment la història de la Vila i els avatars del país. Les lluites polítiques locals hi van prevaler durant dècades en les que el setmanari tingué com a oponents La Voz de Sitges, Baluard de Sitges, La Gaseta i La Punta. La Guerra Civil ho va trencar tot i quan L’Eco va tornar a veure la llum el març de 1942 la vida i la Vila ja eren tota una altra cosa.  Va subsistir gràcies a la voluntat eclèctica del seu director, en Josep M. Soler i Soler, el tercer de la nissaga, que entre altres mèrits va introduir-hi progressivament el català i gràcies també a un meritori grup de col·laboradors altruistes de gran qualitat com Salvador Soler i Forment, Ramon Planes, Rafael Casanova Termes,  Josep Carbonell i Gener i Teodoro Sardà, entre altres.  El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat.

M’agrada recordar la història de L’Eco però m’agrada encara més parlar del present i de les seves perspectives de futur. El 2014 un grup de socis, entre els quals hi ha diversos col·laboradors del setmanari, van constituir Premsa de Sitges S. L. per tal de garantir la continuïtat setmanari, llavors ja totalment amenaçada, sanejant-lo econòmicament i introduint-hi els canvis que ja eren imprescindibles. Entre aquests una marcada professionalització pel que fa a la presentació i el contingut i una obertura cap a noves col·laboracions i seccions sota la direcció de l’avui emèrit i sempre entranyable Antoni Sella. L’any següent s’iniciava L’Eco de Ribes com a suplement dedicat a la població de Sant Pere de Ribes, que el 2018 ha esdevingut una edició pròpia. L’Eco ha sabut conservar, com pocs setmanaris, una marcada identitat de periodisme literari que en cada etapa ha trobat el seu format – i aquí vull felicitar expressament en Joan Yll, en Josep M. Matas i en David Jou, que hi tenen molt a veure – , i la qualitat de periodisme cultural que en part el caracteritza. Però, és el tot el conjunt, aquest gresol periodístic configurat per l’arrelament territorial expressat amb veu pròpia, les notícies, els articles d’opinió des de diverses i noves veus, i l’interès per la població, les entitats, els esdeveniments, els personatges, les institucions, les empreses i la nostra societat civil el que atorga carta de naturalesa i de vocació permanent d’un model propi de periodisme que és el que li ha valgut el Premi Nacional de Premsa d’enguany. Com a col·laboradora i com a sitgetana no me’n puc sentir més orgullosa i agraïda.

Article sencer a EL PREMI

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10 de desembre 2020

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

Publicat el per
Respon

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

ramon_08082017

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries. Les deia amb els ullets de nen trapella i un punt sorneguer que li brillaven amb il·lusió sincera quan parlava de les coses, els fets i les persones que estimava. Quan parlava de Sitges, sobretot. En Ramon Soler i Fernàndez, en Ramon de L’Eco n’era un apassionat, de Sitges, de les seves coses i de la seva gent. En això va ser (i que se me’n fa, d’estrany, parlar d’en Ramon en temps verbal passat…) va ser digne hereu del seu pare, en Josep de L’Eco, tal com el recordo. Però com succeeix en totes les generacions i nissagues cadascú amb el seu caràcter, dins de les seves circumstàncies i en el temps que li va tocar viure.

images

A en Ramon, com també al seu germà gran, en Josep, li va tocar viure temps de canvis que, comptat i debatut, ens van portar a la continuïtat d’aquest setmanari i, en la nostra relació setmanal, al seu paper d’editor-reclam-recordatori no poques vigílies i dies de tancar l’edició i sempre amb veu de paciència condescendent. Però hi ha molt de més gruix d’història compartida. Em vaig incorporar a les pàgines de L’Eco a finals dels anys setanta en temporades intermitents i amb algun intent de continuïtat – per part meva – amb la sèrie que vaig titular Paper de guardes. I, ja de manera fixa, des d’aquest Marge Llarg des de l’estiu de 1998, des de llavors fins avui. Més enllà de la bondat beatífica d’en Josep, en Ramon era qui seguia els meus escrits i qui, en èpoques de mancança, me’n reclamava.

1200_1522143942ramon_soler_2

L’estatus, per a mi privilegiat, de col·laboradora va incrementar amb el temps el tracte i les complicitats, algunes de les quals arribaven més enllà de les periodístiques, com són les culturals, cíviques i literàries. Quan el 2001 va néixer l’aventura editorial de ‘Papers de Terramar’ en Ramon, des de l’impremta de L’Eco de Sitges, en va esdevenir una peça clau juntament amb Hydra Media, i no només li va atorgar l’impuls inicial sinó que va vetllar per totes i cadascuna de les edicions i molt especialment pels opuscles que s’editen amb motiu de la Festa de la Poesia, enguany farà dotze anys. I, parlant de poesia, és gràcies a en Ramon que durant la seva presidència de la Comissió de la Festa Major es va instaurar la tradició, també avui consolidada, del lliurament de la Bandera de Sant Bartomeu al pendonista i del poema que cada any s’encomana  per celebrar l’esdeveniment.

eix-mor-el-sitgeta-ramon-soler-editor-de-leco-de-sitges-102122

Ha estat una amistat i una complicitat que ens ha portat, al llarg dels anys, a tractar tota mena de temes d’actualitat local i universal, de parlar de tot i força, inclosa, és clar, la visió que compartíem sobre el nostre país i de l’evolució des dels dies del Dret a decidir fins al Referèndum de l’Octubre…  – penso, Ramon, si m’ho permets, que avui no ens hauríem pogut estar de comentar l’impacte de la detenció del President Puigdemont a Alemanya evocant  les imatges de Lluís Companys lliurat per la Gestapo a les autoritats franquistes espanyoles el 1940.   

El dol d’en Ramon és un dol compartit amb Sitges i la nostra múltiple ciutadania, perquè la seva personalitat es va projectar des de molt d’hora en els diversos medis i, en especial, la vida associativa i la cultura popular. Ho saben bé tots aquells que freqüenten i participen de les activitats del Retiro, el Carnaval, els Falcons, la Colla Vella dels Diables, els Castells, lloro del Quinto del Retiro, el teatre amateur, les caramelles, la Festa Major… Ha estat una biografia que ha excedit amb escreix la seva dedicació a L’Eco de Sitges en favor del sentit participatiu, festiu i comunitari del poble. Des d’avui l’absència es tornarà record. La fotografia de les dues roses penjades al pany de l’antic portal de L’Eco al carrer Bonaire clouen tota una vida.

29570337_10213722757334854_1315111074862087664_n

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major”. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries, però aquesta és la que millor el representa. Les xarxes socials ens ho han recordat perquè no en perdem la memòria.  Ràdio Maricel ha penjat l’entrevista que li va fer aquest estiu quan va ser nomenat pendonista de Sant Bartomeu, un dels honors més preuats, segurament el que el va fer més feliç. Vicenç Morando ha penjat la filmació de l’entrada de Sant Bartomeu amb l’esborronador toc de gralla i timbal que marca l’inici i final de la Festa. En Ramon fa cara d’emocionat i acara els darrers moments de la Festa amb un somriure afable de feina acomplerta: ha estat un graó més d’intensa vivència, la plenitud celebració. Em quedo amb aquesta música i amb aquestes imatges. Sé que a ell també li agradarà. No et perdràs, Ramon perquè, a més de buscar-te per la Festa Major, sabem que ets al cel de Sitges.

 

“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

Publicat el per
2

12542555

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.