PASSIÓ D’ARTISTA: LA SARGANTAIN, DE RAMON CASAS.

Ramon Casas, La sargantain (1907). Cercle del Liceu, Barcelona

Per qui no l’hagués conegut, bastaria un quadre, un de sol, per palesar tota la passió concentrada que pot provocar una dona a un artista. Una dona, més que una model, per bé que també ho va ser. Ell va veure en ella l’encarnació de la joventut, la sensualitat, la vida i l’amor des d’una maduresa que anava entrant en les conformitats de l’edat i de l’època. La seva coneixença va esdevenir un revulsiu que li va capgirar no pocs paràmetres vitals i artístics. Per ella va deixar la seva deixebla i nòvia Emília Huet després d’un festeig perllongat durant setze anys. Però l’atractiu de Júlia Peraire era, simplement, irresistible.

La va trobar el 1905, ella amb disset anys i ell amb trenta-nou.  Des de llavors, van esdevenir inseparables malgrat les convencions socials, l’oposició familiar, la freda acollida dels amics, entre la indiferència i el menysteniment; la invisibilitat forçosa per a més d’un sector social, però tant s’hi valia. Des de que la va trobar, Ramon Casas va fer de Júlia Peraire la seva musa, la seva companya, la seva muller i la passió de la seva vida. Júlia dominava.

Casas la va immortalitzar en el quadre conegut com La sargantain, penjat des de  a les estances del Cercle del Liceu, a Barcelona, on de fa dècades figura al costat d’un altre gran quadre d’antologia, com és La sèquia dels baladres (1902) de Santiago Rusiñol. El quadre havia estat presentat a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907), on va obtenir el premi que atorgava el Cercle del Liceu; des de llavors va entrar a formar part d’aquest selecte club. La va pintar i dibuixar múltiples vegades en diversos formats, aparences i tècniques; va ser la figura emblemàtica de diversos cartells i va posar amb tota mena d’indumentàries: mantons de Manila, boàs, túniques, vestits de carrer, roba i vestits insinuants, amb mantellines, pells de guineu, abrics llargs, i hàbit de monja. Però cap retrat no iguala la intensa sensualitat de La sargantain, dotada d’un dels cossos més insinuants de la història de la pintura.

Ha estat al voltant de La sargantain i de les diverses imatges de Júlia Peraire que el Cercle del Liceu ha organitzat una exposició monogràfica titulada encertadament Júlia, el desig. L’ha comissariada Isabel Coll, autora del discurs expositiu, de la tria de les obres i també del catàleg. El títol de l’exposició sintetitza la clau de la mostra i dóna pas a una lectura antològica sobre les visions que Casas va plasmar de la seva gran passió i de la fascinació que l’amant exercia sobre l’artista. Casas, que va exercir de retratista de la burgesia, no va perdre l’oportunitat de situar Júlia entre aquest medi, com tampoc no va escatimar ni temps ni esforç per anar fixant els trets característics de la seva dona al compàs del pas del temps. Els vint-i-dos anys de diferència d’edat eren compensats per la satisfacció d’una relació que havia nascut en la semiclandestinitat, havia passat per de la intolerància a la indiferència social i s’havia acomplert amb un matrimoni tardà que segellà la voluntat de l’artista de romandre al costat de la dona que li havia fet optar per la llibertat en l’elecció de l’amor.

Potser és per aquest motiu que La sargantain em fa sempre l’efecte que és un retrat atemporal per més que tingui la datació clarament establerta. No hi fa res. Les grans obres d’art ho són pels valors que transmeten, i La sargantain, Júlia Peraire, transmet tota la passió que l’artista va abocar-hi per convertir-la  en una icona per sempre més inoblidable.