Arxiu d'etiquetes: Jordi Sánchez

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

Publicat el per
Respon

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

26198349_10212942786155906_2984641154186915915_o

Gislebert d’Autun, El somni dels Tres Reis. Catedral d’Autun (França)

 Estimats Reis d’Orient,

Com que sou els únics reis que reconec, ja veureu que us escric una carta molt especial. Us suposo assabentats que ens han segrestat l’autonomia i ens han empresonat el govern. Ens han intervingut el govern, el President i alguns consellers són a l’exili. El govern de l’Estat va convocar unilateralment eleccions que  volia autonòmiques i nosaltres hi vam anar per defensar la dignitat i la legalitat del nostre Govern i del nostre Parlament. Malgrat les condicions de desigualtat de tracte que ens van aplicar i totes les dificultats imaginables – inclosa la prohibició del color groc, sí, ho heu llegit bé: del color groc – , malgrat la desinformació constant dels mitjans públics estatals i tots els que els són afins i malgrat tots els malgrats, les forces democràtiques sobiranistes vam aconseguir una victòria aclaparadora. Però  l’Estat fa com si res no hagués passat, ens continua aplicant l’estat d’excepció i fins i tot mana i disposa sobre quin dia el Parlament de Catalunya s’ha de constituir.

Fa dos mesos que tenim empresonats quatre homes bons: els Jordis, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats sobiranistes Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural que han liderat el moviment cívic del dret a decidir i del camí vers la independència; el Conseller de Governació, Quim Forn, i el vicepresident del govern de Catalunya, l’Oriol Junqueres. Van empresonar altres consellers que van poder sortir de la presó sota el règim de llibertat condicional. Els hi havien portat de nit, emmanillats amb les mans al darrere, com si fossin criminals per humiliar-los el màxim possible.  Els que encara hi són, els hi mantenen en règim de presó preventiva, tota una burla d’un Estat que presumeix de democràtic però que permet que provats delinqüents i lladres es passegin per Espanya i Europa lluint una llibertat condicional més que discutible.

Continuem amb la Unió Europea  amagant el cap sota l’ala i mirant cap a l’altra banda quan es tracta del que ells qualifiquen “conflictes interns”, donant per fet que no es qüestionen el que passa a dins de les fronteres dels Estats sempre i quan no afecti les finances. Una vergonya més sobre la qual després no s’han d’estranyar si la població europea ens tornem euroescèptics i desafectes.

El Govern de l’Estat nega que hi hagi presos polítics i, quan els unionistes en parlen, ho fan amb escàs o inexistent respecte. I reprimeixen, s’oposen, desqualifiquen i menyspreen totes les accions amb què la ciutadania de Catalunya exigim la seva llibertat. I jo no us demano altra cosa. Ja sé que poc o res hi podeu fer amb els poders terrenals. Una cosa és portar joguines i llaminadures a la canalla i l’altre tocar el cor i fer entrar en raó persones entestades en mantenir i  fer prevaler la seva versió dels fets tergiversant la veritat. Per tant, em faig càrrec que enguany ens deixareu sacs grossíssims de paciència, perseverància i perspectiva i que portareu tones de carbó ben negre per a qui se l’ha guanyat amb escreix.

Estimats Tres Reis d’Orient, fa un temps vaig contemplar una de les vostres més belles imatges: la que l’escultor Gislebert d’Autun us va dedicar a la catedral d’aquella ciutat. Us hi va representar reposant tots tres en rengle endreçats, el cap coronat sobre el coixí. De costat, un àngel de llargues ales estenia un cobricel per protegir-vos del fred de la nit i guardar-vos el son i els somnis. A dalt, una estrella rutil·lant que l’àngel mostrava amb el dit us senyalava el camí. Per més negra que sigui la nit sempre hi ha un estel que ens espera.

Nosaltres també en tenim un, d’estel, a la nostra bandera. Sabem que el camí no serà fàcil i que hi haurà entrebancs, però no renunciem ni a la democràcia ni a la independència. De primer, però, el que volem és que els nostres presos i exiliats aviat puguin contemplar les estrelles a l’aire lliure de la nit, perquè la llibertat, juntament amb la igualtat i la fraternitat, són els béns i els fonaments dels drets de les persones. Ja sé que això us sona a República però com que sou uns Reis com cal són principis que compartim. Gràcies per llegir-me. Us estimo.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5.I.2018

LA VIDA MODERNA, SEGONS RAMON CASAS

Publicat el per
1

 

Ramon_Casas_La_vida_moderna catàleg

LA VIDA MODERNA SEGONS RAMON CASAS.

Dones, viatges, motors, cotxes, multituds, bona vida, però per damunt de tot, una incansable vocació pictòrica. Els paisatges no se li resistien, però finalment es va dedicar més al retrat, on va excel·lir, fossin burgeses, xules, manoles, o esquers caracteritzades de mil maneres als usos de la publicitat del moment. Escric aquestes ratlles sota la influència directa de la primera exposició de l’ Any Ramon Casas. L’ha inaugurada aquest vespre el conseller de Cultura, Santi Vila, en un espai tan singular com és el Museu del Modernisme. Tres apunts, per raons imperatives de lliurament de l’article. 

L’exposició. El Museu del Modernisme ha obert l’Any Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, inaugurada pel Conseller de Cultura, Santi Vila. Es tracta d’un recull antològic de l’obra de l’artista amb cent trenta obres, repartides amb gràcia i saviesa aprofitant les característiques físiques del Museu del Modernisme. El museu és de propietat priva i obert al públic i avui complia sis anys d’existència. Al bell mig de l’Eixample – Balmes, 48 – l’espai sorprèn gratament per la restauració portada a terme per tal de conservar les columnes de ferro i de ceràmica, el sostre de revoltons, i tots aquells elements que s’han pogut consolidar. Entremig, els cent-trenta Casas – olis, dibuixos, impresos –, alguns dels quals es mostren en diversos estadis de realització. Benvinguda l’exposició que dóna accés a una visió antològica de l’obra de l’artista articulada en  diversos àmbits que hi permeten una circulació fàcil i, el que és millor, un seguiment temàtic marcat pel pas del temps. La temporalitat es percep, per bé que no és el vector determinant. Ho és, en canvi, la biografia de l’artista.

El catàleg. Una commemoració com aquesta obliga a crear coneixement, a prosseguir la creació d’estudis i assaigs  interpretatius, aplecs de dades i tot el que constitueix el corpus de recerca, interpretació i difusió de l’artista. Ja en vida Casas va ser un autor llargament elogiat. La seva fortuna crítica s’esdevingué des de dates ben reculades perquè s’hi va posar de ben jove, a la terra natal i a París. La bibliografia de Ramon Casas, més enllà dels articles i elogis que va rebre en vida, s’inicia en el moment de la seva mort, amb l’article de J. M. Jordà al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Després, en vénen molts altres que constitueixen els fonaments de les actuals recerques: citem principalment les obres de J. F. Ràfols, Alberto del Castillo o Francesc Fontbona, fins arribar fa setze anys al catàleg raonat que va elaborar Isabel Coll.

El catàleg de l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, editat a cura del comissari de la mostra, Gabriel Pinós segueix fidelment l’estructura de l’exposició. Cada apartat és elaborat per diversos especialistes. S’hi tracta la vida quotidiana, la modernitat, el valor de crònica, l’automobilisme – una de les grans passions de l’artista; les xules i manoles en tant que estereotips femenins; la dona modernista, del somni a la realitat i els retrats. Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente, Beatriz Maeztu, Pau Medrano, Fátima López Pérez, Francesc Ruiz, Juan C. Bejarano,  Jordi Sànchez contribueixen a la formació de coneixement sobre Ramon Casas construint sobre l’àmplia bibliografia de l’artista i obrint noves vies d’interès i de recerca. Ramon Casas ofereix, en aquest punt, un atractiu similar al de totes les grans figures: que no ens els acabarem mai.

CdAVHqeVIAAkg-R.jpg-large

Una opinió. En aquest cas, de Josep Pla, evocant la figura de Casas des d’ Un senyor de Barcelona:  “Casas es el pintor més gran  d’aquest període [el Modernisme] en aquest país i pot comparar-se amb els més grans (…) Casas fou un home d’un bon gust infal·lible, natural, espontani, d’una naturalitat màgica”. La visió literària dels artistes és una altra forma d’aproximació. En Pla no hi hem de buscar mai la fiabilitat de les dates, però en canvi hi trobem les millors caracteritzacions dels seus protagonistes, el seu temps, el seu ambient. I per més que Pla es despatxi de gust al llarg d’una escriptura aparentment – i només aparentment – tal com raja, finalment el que queden són aquestes apreciacions que fixen el personatge en una mena d’atemporalitat perenne. Els grans clàssics són, talment, així.