Arxiu d'etiquetes: Joaquim Sunyer

ELOGI DEL DIBUIX I DE LA SEVA EXPOSICIÓ

Publicat el per
Respon
Joaquim Sunyer, Guignol, Paris, 1900

A hores d’ara en què el pensament únic, dogmàtic, políticament correcte i woke s’apropia de la cultura en termes generals i s’instal·la en àmbits concrets – el de les arts no n’és una excepció sinó un exemple – té més sentit que mai preguntar-se, entre altres coses, quin sentit té organitzar exposicions com la que des d’aquesta primavera es pot visitar a la Sala Vaixells del Palau de Maricel, L’elogi del dibuix. La col·lecció Manuel Puig

La tercera edició d’exposicions sobre el col·leccionisme privat d’art a Catalunya

Es tracta d’una important mostra de la col·lecció d’obres sobre paper que el Dr. Manuel Puig amb temps, paciència, rigor i entusiasme ha reunit i que es presenta a Sitges seguint una de les línies que fins ara ha marcat la política d’exposicions dels Museus. Es tracta de la presa en consideració i posada en valor del col·leccionisme artístic privat a Catalunya, que té molt a veure  amb el que va significar en el seu moment la formació del Cau Ferrat, i que respon a una visió oberta i universal vers l’art de tots els temps, així com també amb les Jornades del Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que els Museus de Sitges organitzen des de 2012 i enguany arriba a la catorzena edició.

Picasso, Jaume Sabartés, llegint. Paris, 1950; David Hockney, Sir Isaiah Berlin amb les ulleres al front, 1980

És una línia coherent i d’alta qualitat artística que cal consolidar definitivament i  que compta amb importants antecedents. El 2024 es va exposar per primera vegada al públic d’una vintena d’obres  de la col·lecció Marsans Casacuberta amb el títol de La figura emmarcada. Obres singulars de la Col·lecció Casacuberta – Marsans, que va descobrir no pocs aspectes sobre les obres, el seus autors i les diferents etapes estètiques. Comissariada per Nàdia Hernàndez, historiadora de l’art i conservadora de col·leccions, i per Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, va continuar la línia d’exposicions iniciades l’any anterior amb la vintena d’obres del segle XVII al XIX de La Col·lecció Bertrán. La memòria d’un llegat familiar. 

La col·lecció del Dr. Manuel Puig que es pot contemplar a Maricel fins el 19 d’octubre per la qual ja han passat centenars de visitants s’estructura en quatre apartats: les acadèmies o estudis del natural, els rostres, els relats de diversa tipologia i els paisatges i natures mortes.

El dibuix és més que un banc de proves

L’elogi del dibuix presenta amb voluntat antològica internacional obres d’entre el segle XVI i l’actualitat que mostren els temes i les motivacions dels artistes i la voluntat, sobretot a partir del segle XIX, d’erigir el dibuix en obra d’art autònoma i única, sense altra servitud que respondre al traç de l’artista i al seu significat. En tant que part d’una col·lecció monogràfica pel que fa a la tècnica, l’ambició del col·leccionista arriba fins els noms de Vicente López, Fortuny, Rodin, Rusiñol, Chirico, Balthus, Picasso – amb obres de diverses èpoques, de les que destacaria el retrat de Jaume Sabartés llegint una carta -; Pau Roig, Juli Gonzàlez, Sunyer – amb una escena de guinyol que marca un dels punts d’inflexió de la seva època de París -; Juan Gris, Mela Muter, Natalia Gontxarova, Paul Delvaux, Heckel, A. Gleizes, Remedios Varo, A. Warhol, S. Poliakoff, Hockney – amb un retrat impagable del filòsof I. Berlin amb les ulleres al front-; A. Saura, Tàpies o Barceló.

Natalia Gontxarova, Lerrena, 1916; Remedios Varo, L’escura-xemeneies, 1940

La tria de les vint-i-una obres de recorregut per la història del dibuix obres potser no haurà estat fàcil però, per contra, el catàleg a cura dels curadors de l’exposició, Bonaventura Bassegoda, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, més enllà de la voluntat de persistència que tot catàleg d’exposició d’art pressuposa, compleix amb escreix la funció  d’una exposició d’art als nostres dies pel que fa a les transversalitats i a les idees estètiques. Mostra i catàleg, juntament amb les activitats de referència,  són exemple de coherència,  difusió, creació de coneixement, funció educativa i garantia de cultura accessible.

Erich Heckel, Cases i paisatges, 1908; A. Gleizes, Paisatge, 1914; AÉ-Othon Friesz, Le bec de l’aigle, 1907

El problema de les exposicions dels Museus de Sitges

No vull acabar sense fer constar una de les problemàtiques més greus que afecta els Museus de Sitges com és la manca d’un espai ample, suficient i equipat per a exposicions que depassin el petit o mitjà format. La sala Rocamora o la Sala Vaixells són espais insuficients per al potencial que ha de tenir una política d’exposicions digna del que mereix i les possibilitats que ofereix el patrimoni sitgetà. Els llargs sis anys sense direcció estratègica dels Museus i sense que els seus òrgans de govern s’hagin molestat en plantejar-se’n les necessitats objectives ha comportat un important retrocés. A veure què ens depara el futur.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.09.2025

Dos centenaris per a 2025

Publicat el per
Respon

La gran antològica d’Art Sitgetà

Joaquim de Miró, Vista de Sitges des del Fondac, 1883

La propera Festa Major es compliran cent anys del que va ser una ambiciosa mostra antològica d’art sitgetà. Del 23 al 30 d’agost el Casino Prado va acollir l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà, una àmplia selecció d’obres realitzades per artistes sitgetans o vinculats a la Vila, segons el criteri de Miquel Utrillo, l’organitzador per encàrrec del grup Amics de les Arts. La cara visible n’era Salvador Soler i Forment, poeta i escriptor noucentista sitgetà. Utrillo es va envoltar d’experts, com el galerista Josep Dalmau, artistes veterans com Arcadi Mas i Fondevila i joves activistes de les lletres i les arts com Josep Carbonell i Gener, M. A. Cassanyes i Ramon Planes

Trenta-tres anys abans, del 23 d’agost al 14 de setembre de 1892, Santiago Rusiñol havia organitzat l’Exposició de Belles Arts – la primera Festa Modernista-  a l’Ajuntament acabat de construir, amb la voluntat de mostrar el millor de l’art del moment. Hi van figurar un centenar d’obres de dinou artistes en les que destacaven les dels Luministes Joan Batlle Amell, A. Mas i Fondevila, J. Mirabent i Gatell, J. Roig i Soler, Joaquim de Miró, juntament amb Antoni Catasús, Felip Masó, Joan Soler; i també les del mateix Rusiñol, Ramon Casas o Modest Urgell. L’èxit de públic i crítica va ser reblat pels articles de R. Casellas i de Francesc Virella i Casañes.

L’exposició de 1925 va ampliar el nombre d’artistes a trenta-sis i va presentar una setantena d’obres organitzades en tres seccions: escultura, pintura i obra sobre paper. La nòmina d’artistes s’estenia des del Greco fins els Realismes dels anys d’entreguerres i la Nova Objectivitat, amb l’absència de Joaquim Espalter i la presència de l’americana Grace Ravlin que alhora exposava a les Galeries Laietanes de Barcelona i Mrs. Deering havia convidat a Maricel. Bona part dels artistes del 1892 hi tornaven, com Rusiñol, Casas i els luministes; se n’hi van afegir d’altres com Ramon Pichot, Lluïsa Vidal, Miquel Utrillo i Picasso; els noucentistes Joaquim Sunyer, Pere Jou, Agustí Ferrer, i els joves A. Sisquella, A. Carbonell, M. A. Cassanyes.

Si l’exposició de 1892 va significar un homenatge a l’Escola Luminista,  la definitiva descoberta del valor artístic del paisatge sitgetà i un canvi de costums culturals senyalat per F. Virella  Casañes, la de 1925 va esdevenir la gran antològica de l’art sitgetà i, alhora, la mostra de la continuïtat de la creació artística des del realisme de mitjans del segle XIX fins la contemporaneïtat. En paraules dels organitzadors, Sitges es mostrava “no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts sinó com a ver centre d’art, com a nucli creador”. Vista amb perspectiva històrica, l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà constitueix una de les realitzacions més importants del Noucentisme a Sitges i, alhora, com  un important precedent de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1939).T emps hi haurà per tornar-hi més extensament perquè aquest és un capítol d’història cultural que no ens podem deixar perdre.

El madrigal A Sitges

“Sitges, cel i calitges,” ha estat un dels més grans tòpics del nostre imaginari col·lectiu: som paisatge i aparença d’aiguabarreig del blau resplendent i de l’opacitat blanquinosa. Aquest binomi que inicia el madrigal A Sitges que el poeta Josep Carner va escriure el 16 d’agost de 1925 a casa del poeta Salvador Soler i Forment i que pocs dies més tard va llegir a casa de Josep Planas i Robert en el transcurs d’una lectura poètica enguany en compleix un segle, i encara ens defineix.

Carner forma part de la història cultural de Sitges des dels anys del Modernisme com a col·laborador de La Voz de Sitges i del Noucentisme com a poeta guanyador de la Festa de la Poesia el 1918. El madrigal A Sitges, que està traduït a diversos idiomes, mereix una especial atenció des de l’actualitat, quan és més elegia que retrat: la bellesa de l’imaginari perdura.

Dos centenaris amb els millors auguris per, malgrat tot, desitjar-nos un Bon Any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.01.2025

Una biblioteca per a J. V. Foix

Publicat el per
1

El poeta J. V. Foix (Sarrià, 1893- Barcelona, 1897) té una magnífica avinguda a Sitges, a Terramar, al costat del carrer dedicat a Josep Carner. Dos dels més grans poetes catalans de tots els temps un que honoren el nostre espai públic. El vincle de Foix amb la vila és el de tota una vida i té el seu origen en l’amistat amb l’escriptor i historiador Josep Carbonell i Gener. Des de 1918 J. V. Foix va sovintejar Sitges i en pocs. anys hi lligà més amistats, com els pintors  Joaquim Sunyer i Artur Carbonell. Va  publicar poemes primerencs a la revista Terramar, alguns de tall classicitzant, com l’elegia amb motiu de la mort de  Lluís de Dalmau, i d’altres d’estructura avantguardista; va codirigir amb Josep Carbonell i Gener  la revista Monitor. Política, Arts i Literatura(1921-1923); va formar part de l’equip de redactors de L’Amic de les Arts (1926-1929) i el 1934 amb Josep Carbonell i Gener van publicar  el compendi de l’ideari polític que compartien a Revolució catalanista, la coberta il·lustrada per Artur Carbonell. M’agrada retornar a J. V. Foix i Sitges i m’hi he referit en assaigs, articles, alguns publicats en aquest setmanari (el darrer, el 6 de febrer de 2023) i en la biografia sobre Carbonell (2000).

Retrat de joventut de J. V. Foix (Arxiu Fundació J. V. Foix)

La personalitat literària i cultural de J. V. Foix s’estén dins i fora del país degut a la importància de la seva obra, a la recepció i l’interès que dins i fora del sistema literari ha estat objecte. Per això m’ha semblat adient, en el context actual, destacar que J. V. Foix, com Josep Carner,  va quedar incorporat oficialment a Sitges en el primer canvi de nom dels carrers que es va realitzar amb l’adveniment de la democràcia i l’autogovern. Ho esmento perquè aquests dies J. V. Foix és notícia degut l’acció propagandística contundent d’un grup de gent de lletres que juntament amb la ciutadania i amb la Fundació J. V. Foix defensem que la futura biblioteca pública de Sarrià, la vila natal del poeta on va habitar de per vida, porti el seu nom.

El que hauria de ser una obvietat ha estat objecte de qüestionament per part de l’Ajuntament de Barcelona perquè hi ha qui considera que haver estat un dels millors escriptors de tots els temps, profusament traduït en múltiples llengües, no te prou mèrit ni rellevància; com a alternativa les ments pensants de la burocràcia cultural barcelonina proposen el nom de tres altres persones que, sense desmerèixer-ne els valors que han aportat a la cultura i a la comunitat, no guarden proporció amb l’obra de Foix. Afegeixo que,  a parer meu, després d’haver donat el nom de la biblioteca més promocionada – fins ara – de Barcelona a l’escriptor Gabriel García Márquez, no és de justícia ni poètica ni humana negar el nom de J. V. Foix a la biblioteca de Sarrià.

J. V. Foix, clàssic modern, és una personalitat altament creativa, completa i complexa. És autor d’una prolífica obra literària de poesia i prosa poètica, així com d’articles, dietarisme, i periodisme cultural, ja que va exercir com a periodista a La Publicitat des de 1922 fins 1936 destacant la importància de la llengua, de la política cultural, de la nació i de la creació literària i artística del seu temps. A mi m’agrada pensar que és un correlat literari de l’obra plàstica de Joan Miró, una altra amistat indestructible. Durant els anys d’entreguerres va exercir una activitat literària pública destacada des del PEN Club com a representant de Catalunya al congrés internacional de Duvrovnik (1933). Des de 1939 es va concentrar en la creació literària amb la qual va combatre incessantment a favor de la llengua catalana. Va rebre els més alts reconeixements del país, fins ser proposat com a Premi Nobel per part del Parlament de Catalunya (1984) – una proposta que malauradament no va reeixir. Però, en canvi, ha estat reconegut, celebrat i traduït com un dels més grans poetes catalans. I, què millor que atorgar el nom de J. V. Foix,  escriptor i poeta profundament arrelat a l’antiga vila de Sarrià com a homenatge des del present i estímul i exemple per a futures generacions? Aquesta causa, que diria ell, val la batalla.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 14.06.2024

Miquel Villà, amb passió i sense atzar

Publicat el per
Respon
Miquel Villà, Paisatge, cap a 1937. Museu de Maricel, dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art.

Quan el desembre de 2014 es va obrir de nou el Museu de Maricel després de les obres de rehabilitació, es va dedicar l’ampli tram del passadís de la planta baixa entre la Sala Sert i el mirador a la pintura i escultura figuratives contemporànies. La que s’iniciava els anys trenta, noucentisme inclòs, i acabava els anys seixanta. Hi figuraven obres d’artistes sitgetans –com Pere Jou, Agustí Ferrer Pino, Pere Pruna, Alfred Sisquella o Artur Carbonell– i d’altres, coetanis, amb qui compartien l’estètica de la figuració. Entre aquests, l’escultor Joan Rebull i el pintor Miquel Villà. Amb les dues obres de Villà procedents del dipòsit del MNAC, el Museu de Maricel es convertia en el tercer museu català que mostrava l’obra de Villà a la col·lecció permanent. Els altres dos eren el Museu de Montserrat i el Museu Deu del Vendrell, per bé que tant el MNAC com el Museu de Valls, entre algun altre, guardaven obra de Villà als dipòsits.

Algun dia caldrà examinar a fons les causes de l’arraconament de la figuració de la postguerra dels museus públics, tot i que les col·leccions particulars la mantenen i la valoren, així com la poca consideració amb què, per regla general, ha estat tractada tant per una part de la crítica com de l’acadèmia. Es pot pensar en l’enaltiment de l’abstracció i l’informalisme, que arrenca de Cau al Set i es consagra amb Antoni Tàpies, i en la rebel·lia generacional dels joves informalistes, però la convivència i la complementarietat –la cohabitació, si es vol– d’estils i estètiques en altres països fan pensar més aviat en una penalització injusta i en una tria excloent que arriba ben bé fins a finals del segle XX. Un prejudici que, fos com fos, hom recorda exemplificat en la poca gràcia que feia a Antoni Tàpies que el llavors jove crític Gabriel Ferrater dediqués la seva atenció a Miquel Villà, en termes similars als que dedicava a Joaquim Sunyer, a les pàgines de la revista Laye en els anys cinquanta. 

Per aquest motiu, l’exposició produïda pels Museus de Sitges i inaugurada recentment al Museu de Maricel, Miquel Villà. La pintura sense atzar,comissariada pel cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, Ignasi Domènech, i la historiadora i crítica d’art Susanna Portell, ha constituït un notable detonant pel que té de reivindicació i de posada al dia del coneixement sobre l’obra de l’artista. Ha constituït també un nou toc d’atenció sobre la necessitat de recuperar sense dubtes la figuració de postguerra en els seus diversos vessants a partir d’una selecció estrictament qualitativa, deixant de banda dogmatismes i prejudicis.

Miquel Villà, Nu femení, París. Col·lecció privada Felip Massot.

“Pintar és una cosa meravellosa”, declarava Miquel Villà el 1980. Nascut el 1901, no va ser pròdig en exposicions ni en fer vida de societat artística, empès com se sentia a dedicar tot el temps possible a la pintura, a la qual s’hi va abocar de ple des dels 21 anys. Després d’una temporada a Colòmbia degut a raons familiars, es va traslladar a París el 1922, d’on daten les seves més fidels amistats amb Marcel Duchamp, J. Torres-Garcia, J. Fautrier o M. Hugué, als quals s’hi van afegir, amb el pas del temps i des d’altres geografies, A. Fenosa, P. Gargallo, Irene Polo, Olga Sacharoff, Otto Lloyd o Ramon Xuriguera. Feia poca vida de cenacle, però sí que mantingué amistats de per vida que l’han recordat en crítiques, articles i memòries. 

Sebastià Gasch, Rafael Santos-Torroella, E. d’Ors o J. A. Masoliver, entre altres, el situen en diversos moments de la seva pintura. Una pintura de “cubisme humanitzat”, segons S. Gasch, “arquitectònica” segons Santos-Torroella, de “gruix sistemàtic” en la qual la matèria en construeix l’aparença, segons Rafael Benet. Sigui quina sigui la cartografia de l’artista a Colòmbia, París, Holanda, l’Argentina, El Masnou, Ocata, Eivissa, La Pobla de Segur, Altea… o es tracti de retrats, figures o natures mortes, la pintura de Villà és d’un figuratiu que trenca motlles a favor de mostrar tota la força en  l’estructura i la matèria. Una matèria que, segons Eugeni d’Ors, manifesta un efecte cromàtic incendiari. 

Miquel Villà, La cuina; en dues versions, 1939, i 1949/1965. Col·lecció particular



L’impacte visual de Vlaminck, Maurice Utrillo V., Modigliani o Denoyer de Segonzac és substituït al llarg dels anys trenta pel de Rembrandt i pels contemporanis Joaquim Sunyer (els nus, les arbredes, les muntanyes, les places del Masnou o Ocata) o Feliu Elias, en les dues versions, magnífiques, de La cuina (1939, i 1949/1965). Era lent, Villà, i amatent a una obra per a ell sempre inacabada. Perseguia la síntesi contraposant el color i la forma insistint en àmbits ja coneguts i experimentats. A les darrers obres, la forma és pur color càlid, com l’aire de la terra de secà. L’originalitat de Villà és, precisament, la càrrega de matèria cromàtica i conceptual que dóna origen a les formes, a la meravella de la pintura a la qual es va consagrar amb constància i passió. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.06.2021

SITGETANS ALS CAMPS NAZIS

Publicat el per
Respon

Ningú que hi hagi passat pot restar indiferent a la tragèdia dels onze sitgetans que van passar per Mauthausen i Buchenwald, al seu patiment des de que van creuar la frontera de l’exili, al sofriment que comporta la degradació humana en un camp de presoners abocats a l’extermini, a la mort que la major part d’ells hi van trobar. Per més literatura concentracionària que s’hagi llegit, per més films que s’hagin vist, res no supera les onze tragèdies en les que la realitat depassa la ficció, ni que sigui una ficció fonamentada en la memorialística. Manuel Calventós Sánchez, Sebastià Arnan Domingo, Enrique Miralles Rodés, Tomás Iglesias Iglesias, Jaime Sánchez González, José Antonio Egea Pujante, José Egea García, José López Martínez, Jaume Daví Luna, Manuel Garcia Crespo i Joan Abella Bel són els onze sitgetans que van fugir del franquisme travessant la ratlla de França i van anar a raure als camps de refugiats (…)

Des d’Argelers la trajectòria dels exilitats va passar per l’allistament a la legió i les brigades de treballadors estrangers a partir del setembre de 1939 amb la promesa d’aconseguir la nacionalitat francesa. Des de les brigades i fortificacions els exiliats sovint van ser fets presoners pels alemanys. El pas pels “konzentrazion lager”, de cada protagonista de la mostra es presenta de forma individualitzada amb documentació, fotografies i el número d’identificació precedit de les nefastes inicials K. L. El que més impressiona és constatar el pes i el valor de la memòria a l’hora de recuperar el record de tants horrors per no oblidar.

Article sencer a Sitgetans als camps nazis

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27 de novembre 2020