Amb aquest títol de ressò monzonià – un dels reculls de relats més celebrats de Quim Monzó- ,  i amb l’aclariment de “Col·leccions d’un Museu d’Interès Nacional” el Museu Víctor Balaguer celebra amb una exposició de caràcter antològic el seu reconeixement com a museu d’interès nacional, qualificació màxima que pot obtenir un museu a Catalunya, que li va ser atorgat la tardor de 2019. La pandèmia que ens ho ha canviat tot va retardar aquesta mostra, que es va poder obrir  el 2020 i prorrogar al llarg de gairebé un any. Quan tanqui aquest proper 29 d’agost el Museu prepararà el seu tancament, previst amb una durada d’un any per tal de poder portar a terme les necessàries obres de climatització i control mediambiental.

La climatització dels museus catalans ha estat una de les fites més complexes d’assolir en relació, per exemple, amb els seus homòlegs francesos. A Sitges va costar molt de poder regularitzar el clima del Cau Ferrat i Maricel; Can Llopis està pendent d’enllestir unes obres que s’han perllongat excessivament; el Palau de Maricel encara espera disposar del projecte de rehabilitació integral  que comporti una posada al dia de la totalitat de les seves instal·lacions i  a Can Falç  el més calent és a l’aigüera. Per no parlar d’altres edificis patrimonials públics. El finançament infrastructural de les instal·lacions culturals és més dels problemes comuns a diverses poblacions, però és un fet que els municipis són reacis a invertir en instal·lacions ja existents i prefereixen dedicar els seus pressupostos a activitats de més lluïment. Com que el patrimoni no es queixa i la ciutadania no gaire, passen de puntetes per  l’obligació de mantenir i protegir el patrimoni cultural comú.

Tornant a Vilanova, “El perquè de tot plegat” és una exposició de mig format i de contingut modèlic. Des d’una perspectiva que integra diverses visions i replantejaments de les seves col·leccions s’hi explica la formació de la Biblioteca-Museu a partir de la visió de Víctor Balaguer – home de cultura àmplia i humanista, polític sagaç i amb una agenda de relacions que li van permetre bastir el seu projecte a pler – i de l’ingrés de les diferents col·leccions, tant les fundacionals com les més recents.

La mostra transcorre des del dipòsit del Museu del Prado – no em cansaré de repetir que El Prado de Vilanova és visita de culte… -, les col·leccions egípcia, d’Extrem Orient i Americana; la Pinacoteca del segle XIX, que només per ella mateixa, de visita obligada, permet impartir i gaudir de tot un curs d’història de l’art; l’Escola noucentista de Vilanova, el dit “Llegat de 1956” gràcies a la generositat de la senyora Victòria Gonzàlez, el nom de la qual cal incorporar a totes les guies i manuals, fins el llegat del Dr. Joaquim Molas i, plegades, justifiquen, si calgués fer-ho, el caràcter de museu d’interès nacional. La reobertura del museu prevista a finals de 2022 fa esperar una nova orientació, una nova visió que ja s’apunta a “El perquè de tot plegat”; la mirada cap a les dones artistes o vers l’orientalisme d’una banda i l’art colonial d’altra ho palesen.

• 

• 

Una darrera reflexió, breu per ara, és la comparativa entre l’origen i el desenvolupament dels museus vilanovins i els sitgetans més emblemàtics com són respectivament el Víctor Balaguer i el Cau Ferrat. Fundats i instituïts per dues personalitats de primer ordre en la història cultural, el primer motivat per un fort impuls educatiu i el segon des del culte a l’art total, han seguit camins paral·lels de vegades més allunyats i d’altres amb més aproximació. Avui dia un aspecte tan fonamental com la governança de totes dues institucions està a anys llum de distància, en part per la voluntat i circumstàncies dels respectius fundadors. Des de 2019 ambdós miren vers el futur des de situacions ben diferents, amb garanties d’una governança eficaç i consolidada el primer i amb una problemàtica de fons que situa la governança com un dels principals, o el més important problema del segon. La futura Llei de Museus que s’espera del nou govern ha de resoldre definitivament el marc funcional dels museus catalans, però mentrestant la vida continua i cal apuntar al futur amb voluntat d’encerts. Els museus s’ho mereixen i les dues poblacions que en són titulars, també.