Arxiu d'etiquetes: Joaquim de Miró i Argenter

DUES VISIONS ARTÍSTIQUES DE LA FESTA MAJOR: BELLESA I VERITAT

Publicat el per
Respon

Dir que la Festa Major de Sitges ha estat representada des de fa segles no és cap exageració si ens referim a la memòria plàstica, gràfica i fotogràfica. Ho testimonien obres conegudes en tots tres llenguatges des, d’almenys, fa més de cent anys i gairebé cent-cinquanta. Les primeres fotografies referides a la Festa Major daten dels anys vuitanta del segle dinou, segons mostren les fotografies del fons del senyor Pepe Matas dipositades a l’Arxiu Històric de Sitges i accessibles gràcies a Sitges Digital.

Fig. 3. Autor anònim. Els Gegants a la Ribera, 1897/1899. Fons Josep Matas i Puig, Arxiu Històric de Sitges (accés des de l’Arxiu Digital Sitges)

La representació plàstica és anterior. Van ser els pintors luministes Joaquim de Miró i Felip Masó els que van deixar els primers testimonis de la festa des dels seus dos vessants més característics: la festa popular i l’esdeveniment religiós. És curiós que dos personatges tan divergents com Miró i Masó coincidissin en una temàtica tan viscuda com la Festa Major de Sitges mostrant dues visions contraposades i complementàries del microcosmos sitgetà  amb un any de diferència. Va ser Joaquim de Miró qui primer va pintar la Festa Major de Sitges el 1883. Un any més tard era Felip Masó qui mostrava La processó de sant Bartomeu al públic i als salons on el va presentar.

DOS PERFILS D’ARTISTA

Fig. 4. El pintor Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914)

Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) és un dels personatges més interessants de la història sociocultural sitgetana. Terratinent i colliter de malvasia, pintor luminista de formació autodidacta i d’un gran ofici, aficionat a la fotografia, “l’ateu oficial del poble” (segons descripció del doctor Joan Ramon Benaprès), lliurepensador destacat, liberal i filantrop  solidari amb les causes nobles dels desvalguts, tota la seva obra  va tenir el paisatge de Sitges, la seva gent i les formes de vida com a única motivació i font d’inspiració. Era fill de qui va ser el primer secretari professional de l’Ajuntament de Sitges, l’advocat liberal Josep de Miró i Llopis. Joaquim va ser el fill gran; el segon, Josep, és el general Miró heroi de la guerra de la independència cubana de 1898 que va lluitar al costat dels rebels; la germana Rosa es va casar amb el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa, pares del pintor Joaquim Sunyer, i la germana petita, Remei, va quedar soltera. Joaquim de Miró es va casar amb Rosa Rosés i Carbonell i va ser pare d’una filla a qui va posar Hortènsia i d’un fill, Galileu; cap esment, doncs, al santoral cristià.

Es va situar des dels inicis al nucli primigeni de l’Escola Luminista. El 1881 Josep Soler i Cartró, corresponsal de La Renaixensa, donava compte de l’existència a Sitges d’una colònia artística de la que formaven part Joan Roig i Soler, A. Mas i Fondevila, Felip Masó i  Joaquim de Miró “qui també pinta amb facilitat i entusiasme bonics quadros d’aquesta platja i afores”. A la seva casa-taller de la Ribera als anys vuitanta i primers noranta s’hi reunia  una tertúlia de la que Miró era l’ànima i el cap pensant. Des dels anys vuitanta va prendre part en exposicions col·lectives amb els amics luministes tenint com a únic horitzó artístic Sitges: “Sols a Sitges i per Sitges pintà”, se’l recordava la seva necrològica.

Fig. 5. Henry Rudaux, Retrat del pintor Felip Masó, Cannes 1912. Museus de Sitges.

Felip Masó i de Falp (Barcelona, 1851- Pau, França, 1929) era diametralment oposat a Joaquim de Miró. Fill de casa bona d’origen sitgetà,  nebot i fillol del notari Felip Font i de Falp, va fer la carrera artística a França i exposava regularment als Salons de París. Sovintejava Sitges als estius; vivia al casal familiar del carrer Olzinelles – actual carrer de Sant Bartomeu – i pintava a ‘plein air’ a la platja. Per bé que la pintura de Masó es va iniciar amb escenes de caràcter històric i va acabar en descripcions devocionals i religioses al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, va passar per una etapa paisatgista i realista a la qual corresponen les escenes de platja i les evocacions de Sitges que portava a terme durant els dies d’estiueig. Eren  dies quan passava el temps de lleure al Prado gaudint dels saraus i projectant la sala d’estiu de l’entitat. Juntament amb els luministes va prendre part a l’Exposició de Belles Arts de 1892 i a l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà de 1925, on va triomfar amb La processó de Sant Bartomeu.  Masó va anar tornant a Sitges fins 1916; en plena Gran Guerra, el 1917 es va allistar a l’exèrcit francès servint a la causa aliada com a metge als hospitals de sang.

De la joia popular a la solemnitat religiosa: dos retrat sitgetans

La Festa Major de Sitges (1883) de Joaquim de Miró i La processó de Sant Bartomeu (1884) de Felip Massó són dos autèntics retrats de la societat sitgetana del segle XIX.

Joaquim de Miró, La Festa Major de Sitges, 1883. Col·lecció particular.

L’obra de Miró està situada en ple carrer Parellades, a les envistes d’un Cap de la Vila que deixa entreveure el campanar com a punt de fuga del quadre. És on va situar la seva visió de la Festa Major:al davant de la casa que el 1893 demanaria llicència per reformar i habitar.

A banda i banda del carrer s’hi troba la gent asseguda a la porta de les cases esperant el pas dels balls populars. Són personatges tan reals com ho eren els coetanis de l’artista. Els domassos que guarneixen els balcons de les cases, més petits en les dels menestrals, més grans a les cases de senyors, il·lustren el caràcter festiu de l’esdeveniment que l’artista retrata, com és la Festa Major de Sitges representada pels balls populars. En primer terme, el Ball de Bastons amb la indumentària que ha arribat als nostres dies; al darrere el Ball de Diables vestits de blau i el fum de les carretilles; els Gegants d’en Querol caminen al darrere del seguici seguits de les banderes alçades sota el cel clar i lluminós.

El quadre mostra la realitat social de Sitges palesa en la gent dels balcons; en els que seuen en cadires de boga: menestrals i gent humil; algun pillet de platja; els carrers de terra i la pedra de les voreres, les façanes pintades d’ocre, els balcons amb baranes de ferro i alguna paret escrostonada. És una visió de Sitges totalment verista que no permet la idealització però sí que mostra la celebració de la Festa que fa el poble.

Felip Masó, La processó de Sant Bartomeu, 1884. Museu de Maricel, Sitges.

Per pintar La processó de Sant Bartomeu l’estiu de 1884 Felip Masó va mobilitzar un seguit de gent que van fer cap al pati de can Querol, començant per mossèn Fèlix Clarà, que hi va portar banderes i gonfarons. Anys a venir els que havien posat per al quadre encara ho recordaven. La intenció de Masó va ser “perpetuar amb els seus dots d’artista la magnificència i colorit abellidor que ofereix la nostra incomparable Processó de sant Bartomeu, radiant de sol, bullici i pietat.”

L’escenari representat, tres quartes parts Sitges al cantó central i dret, i una quarta part del “tros bellíssim de l’esquerra [que] és un racó de Sevilla” – una concessió a l’espanyolada, gènere clientelar de moda a França – on va presentar el quadre en algun dels salons amb el títol de Costums espanyoles… – representa la solemnitat de la festa religiosa, encarnada en el seguici que acompanya Sant Bartomeu i que ocupa la part central del quadre. No hi falten els balls populars encarats cap al tram final de l’entrada del Sant a la Parròquia, en els que destaquen el Ball de Bastons i els Gegants. La representació popular rau en els balls i no pas en el públic format per les persones d’aspecte benestant asseguts en cadires de caoba, aposentada als balcons guarnits amb rics domassos o acompanyant el seguici religiós.

Totes dues obres participen del gust per la descripció minuciosa i detallista d’influència fortuniana, per l’intent de copsar la plenitud de la llum de l’hora – migdia en el cas de Miró, capvespre en el de Masó -, i la realitat social des de l’òptica de cadascun. Totes dues representen el més àlgid moment del luminisme sitgetà que, seguint la tendència de la pintura italiana del moment tal com assenyalaren F. Virella i Cassanyes o Raimon Caselles, perseguia la síntesi, totalment assolida, de mostrar en els seves obres bellesa i veritat.

Publicat a L’Eco de Sitges, L’Eco de la Festa Major, 21 d’agost 2025

EL PINTOR I L’AMERICANO

Publicat el per
1

EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

 

Joaquim de Miró, Dones a la Ribera,

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

IMG_0001

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.

“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

Publicat el per
Respon

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]

Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2

Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

????????????????????????????????????

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.

UN CARRER D’EN BOSC LUMINISTA

Publicat el per
Respon

IMG_5953 còpia

Joaquim de Miró, Carrer d’en Bosc (c. 1880). Museu de Maricel, Sitges

Les imatges més antigues del carrer d’en Bosc són en sèpia o blanc i negre. En sèpia, passada pel sedàs del temps, que no sempre és benigne amb el feble suport del paper fotogràfic, però ens permeten veure les imatges a què estem avesats: pedra humil, carrer per enquitranar i l’escala del que avui coneixem com l’Estudi Vidal girada d’esquena. Una altra foto de 1875 extreta d’un clixé de vidre permet copsar els jocs de llum i ombra que meravellaren el seu autor, artista anònim, i a d’altres que temps a venir repetiren la mateixa perspectiva.

1875

El carrer d’en Bosc (1875). Fotografia d’autor desconegut, extreta d’un clixé de vidre. 

Girada d’esquena als ulls dels que l’hem vist així tota la vida, l’escaleta de l’Estudi Vidal,  perquè temps era temps i no sé si gaire reculat, – comptant per dècades que fan centúries – que l’escala mirava cap el portal del Palau del Rei Moro.

bloc 30

A(ngel) T(oldrà) V(iazo), 370. Sitges. Calle de Bosch. (c. 1910)

Després de les primeres fotografies van arribar les targetes postal que immortalitzaven els llocs més típics, més recòndits o més originals del país i de la Vila. Un gran fotògraf d’època, Angel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956, quina llarguíssima vida per anar documentant casi un segle…!) signava les postals amb la modèstia de les seves inicials. Les sèries d’A. T. V. són de les més antigues i s’inicien vers 1910. Les imatges del carrer d’en Bosc són en blanc i negre, però permeten veure amb tota claredat el tros de façana emblanquinat, que contrasta obertament amb una tosca façana de pedra i totxo, i les escaletes igualment girades.

El quadre del pintor Joaquim de Miró (Sitges, 1849-1914) titulat Carrer d’en Bosc,  recentment instal·lat a la Sala dels Luministes del Museu de Maricel i adquirit pel Consorci del Patrimoni de Sitges la passada tardor té el seu correlat gairebé exacte amb les fotografies en blanc i negre més antigues. Fins i tot en el joc de llums i ombres que enlluernen i enfosqueixen les parets, com la fotografia datada el 1875, per exemple. No tinc referència de l’autor, però consta que Joaquim de Miró, i els altres luministes, eren aficionats a la fotografia – com també ho foren Rusiñol, Utrillo i Ramon Casas, cadascun amb els seus matisos i motivacions i podria ser que també fos obra de Miró. La imatge està presa des d’una perspectiva idèntica al quadre. Hi correspon el joc de llums, l’empedrat tosc i primari del carrer sense voreres, la distribució de les finestres i les obertures de les façanes. El quadre atorga una perspectiva més oberta en la seva part central perquè, a diferència de la fotografia, que mostra un carrer desert, l’oli mostra els habitants del moment distribuïts en tres àmbits. En primer terme, una dona que emblanquina la paret de casa seva. Al fons, dos grups: un al peu de les escaletes girades, i un altre al portal veí del Palau del Rei Moro.

Per més que m’atregui la fotografia, el quadre supera tots els elogis. És una escena del més pur verisme luminista de la Vila. De  la dècada dels vuitanta del segle XIX, any amunt o avall. Mostra i intensifica tots els contrastos de la llum i l’estructura constructiva de les façanes. La presència humana hi és determinant per enfortir el caràcter verista de l’obra.

IMG_5955

La dona de primer terme, tot un quadre per sí mateixa, girada tres quarts, s’afanya a emblanquinar amb una escombreta d’espart lligada al capdamunt d’una canya. Arribarà on li arribi l’extensió dels braços, a mitja paret, però almenys hi haurà tot un pany net i lluminós. A terra els estris: una galleda de calç i una gerra de fang per a l’aigua. El posat decidit i d’anar per feina de la dona rebla aquell antic refrany sobre les dones sitgetanes que el dramaturg vilanoví Francesc de Sales Vidal posa en bona d’un dels personatges de la comèdia La Malvasia de Sitges, allò que les dones de Sitges són tan netes i polides que no fan foc per no fer fum…

Miró conserva el sentit de la perspectiva en situar els dos grups en segon pla, al punt de fuga de l’obra però el que corprèn és el seu mèrit de retrat realista tocat d’un deix poètic i enlluernat per la blavor d’un cel diàfan, transparent. És un quadre que, com la major part dels luministes sitgetans, no em canso de contemplar perquè, com la mateixa vida, conté i en mostra tots els contrastos i tots els detalls.

El gran art local de Joaquim Sunyer

Publicat el per
Respon

 

1920. Paisatge Stgs MNAC035

Joaquim Sunyer, “Paisatge de Sitges”, c. 1920. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona. 

Amb el títol de El Gran Art Local de Joaquim Sunyer, el 1925 l’escriptor i crític Josep M. Junoy publicava un assaig de la trajectòria artística del pintor des dels seus inicis i consolidació a París (1896-1910), fins els moments àlgids del seu lideratge fundacional de l’estètica noucentista. Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874-1956) és un dels artistes capdavanters de la pintura catalana moderna amb projecció internacional i el més remarcat pintor del Noucentisme. Josep M. Junoy l’havia conegut a París i havia estat testimoni de la darrera etapa parisenca i del retorn a la pintura catalana; potser per això va esdevenir-ne un dels crítics més entusiastes.

_DSC0024 

Si bé Junoy inscriu l’enunciat del Gran Art Local en “la terra, la seva terra, la nostra terra” en una explícita referència a Catalunya, la feliç expressió és del tot transportable a l’àmbit on Sunyer porta a terme una gran part de la seva millor obra: la vila i el terme de Sitges. La Vila, el paisatge, l’entorn natural i la seva gent constitueixen la primera matèria d’inspiració, experimentació i expressió sunyerianes en totes les possibles dimensions. L’encapçalament de l’assaig de Junoy amb uns mots de Frederic Mistral, “L’omo à la terro” (“L’home és de la terra”), rebla el sentit de pertinença tant a la geografia com a l’imaginari, del tot aplicable a la personalitat de l’artista . “L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang”, conclou Junoy.

1917. Cala Forn

Joaquim Sunyer, “Cala Forn” (1917). MNAC, Barcelona

 Des de les obres més primerenques la pintura de l’artista constitueix un retrat coral de Sitges i la seva gent. Exceptuant els anys parisencs, les campanyes d’estiueig  – Seva, Queralbs… – i els retrats d’encàrrec, Sunyer projecta una imatge de Sitges al llarg de la seva evolució estètica i formal. Les hortes del sorrenc pintades a redós del seu oncle, el luminista Joaquim de Miró i Argenter; les visions entre goyesques i grequianes de la Tia Remei i de Sara Carbonell, respectivament; la recerca i assoliment del propi llenguatge que el consagra com el “nostre pintor mediterrani” a la Platja de Sant Sebastià, El mas, El maset” i a l’esplèndid binomi de la Mediterrània i la  Pastoral – la carn del paisatge, en paraules de Joan Maragall -; Maria Dolors, el cicle del El Clot dels Frares, Les cosidores – cadascuna amb nom propi… -; Cala Forn – personatges reals per a un paisatge ideal – ; la Família de pescadors, amb els de Cal Dimoni Vermell com a protagonistes; els retrats de Pepa Gumà, Maria Planes o Lola Vidal (la muller de Ramon Planes)  són alguns, només alguns, dels exemples que converteixen Sitges i la seva gent en icones de la pintura catalana de la modernitat.

_DSC0052

Joaquim Sunyer, “Les germanes Ribes” (1913). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona.

El conjunt d’obres que figuren al Museu de Maricel – Maternitat, Les germanes Ribes, Les dues cotorres, Paisatge de Sitges, Amadeu i Montserrat Gorgas – constitueixen, a més d’una magnífica mostra del Noucentisme a Sitges, el testimoni públic del gran art local de Joaquim Sunyer.