Arxiu d'etiquetes: Joan Yll

El mil·lionari i el visionari reivindicats

Publicat el per
Respon

“Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.

  • Charles Deering ©AMU, SITGES
  • Miquel Utrillo ©AMU, Sitges

Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.  


Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila. 

  • Cobertes, Portada i Sumari de Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges



El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.

Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.

Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 4.06.2021

EL PREMI

Publicat el per
1

Malgrat tots els malgrats, malgrat que recordarem el 2020 com un dels anys més incerts i nefastos de la història del segle, també tenim motius d’alegria. Més enllà de les nostres dèries personals que ens fan adonar que enmig de la pandèmia, la malaltia i la mort la vida continua, i que mentre hi ha vida hi ha esperança i espais que podem i hem de saber disfrutar, hi ha bons moments i ocasions de celebració. El premi Nacional de Premsa que atorga el govern de Catalunya avalat per un prestigiós i expert jurat de professionals ha estat atorgat enguany a L’Eco de Sitges perquè després de cent trenta-quatre anys d’existència es continua editant “amb l’objectiu de fer periodisme”. Fer i voler fer periodisme des de Sitges i des d’aquest segle vint-i-u que posa davant del mirall el nostre món i el planeta sencer amb totes les seves flaqueses, els seus desastres i també els seus valors és, certament, un mèrit i fa goig que hagi estat públicament reconegut i premiat.

El primer número del setmanari, al cap de dos mesos de la sortida com a periòdic quinzenal

Fer periodisme de Sitges estant no va ser una estricta novetat quan l’1 de març de 1886 va aparèixer el primer número de El Eco de Sitges. Vuit anys abans, els promotors de la Revista Suburense  en publicaven el primer número el 4 febrer 1877 declarant que descendien al “árido y escabroso terreno del periodismo” a la defensa dels interessos de la Vila. Al cap d’un any escàs, s’acomiadaven amb un “Hasta más ver” deixant clar que el fracàs havia estat degut a la lluita local entre “pradistes” i “retiristes”. El Eco de Sitges va ser publicació quinzenal fins el mes de juliol de 1886, quan va passar a ser setmanari. La seva declaració de principis al número de sortida va ser el de crear opinió i fomentar la lectura sempre en la línia de la defensa dels interessos de la Vila i reproduint el que fos d’interès en els medis de la política i la literatura. La manca d’un periòdic en una població explica la sobra d’ignorància que hi preval, hi escrivia en el primer article signat el mestre Francesc de Paula Huguet i Mainer, reblant-ne la necessitat. Escrit en un castellà més aviat impostat i amb la prosopopeia i l’encarcarament en l’ús d’una llengua que no es pròpia, de la Revista Suburense n’heredava la vocació antillana fent d’enllaç amb els sitgetans de les Amèriques, i la secció de la “Crònica Local” que el setmanari ha mantingut fins avui.

La història de L’Eco de Sitges és llarga i apassionant especialment des del doble vessant local i nacional i de les seves diverses etapes perquè permet  resseguir fidelment la història de la Vila i els avatars del país. Les lluites polítiques locals hi van prevaler durant dècades en les que el setmanari tingué com a oponents La Voz de Sitges, Baluard de Sitges, La Gaseta i La Punta. La Guerra Civil ho va trencar tot i quan L’Eco va tornar a veure la llum el març de 1942 la vida i la Vila ja eren tota una altra cosa.  Va subsistir gràcies a la voluntat eclèctica del seu director, en Josep M. Soler i Soler, el tercer de la nissaga, que entre altres mèrits va introduir-hi progressivament el català i gràcies també a un meritori grup de col·laboradors altruistes de gran qualitat com Salvador Soler i Forment, Ramon Planes, Rafael Casanova Termes,  Josep Carbonell i Gener i Teodoro Sardà, entre altres.  El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat.

M’agrada recordar la història de L’Eco però m’agrada encara més parlar del present i de les seves perspectives de futur. El 2014 un grup de socis, entre els quals hi ha diversos col·laboradors del setmanari, van constituir Premsa de Sitges S. L. per tal de garantir la continuïtat setmanari, llavors ja totalment amenaçada, sanejant-lo econòmicament i introduint-hi els canvis que ja eren imprescindibles. Entre aquests una marcada professionalització pel que fa a la presentació i el contingut i una obertura cap a noves col·laboracions i seccions sota la direcció de l’avui emèrit i sempre entranyable Antoni Sella. L’any següent s’iniciava L’Eco de Ribes com a suplement dedicat a la població de Sant Pere de Ribes, que el 2018 ha esdevingut una edició pròpia. L’Eco ha sabut conservar, com pocs setmanaris, una marcada identitat de periodisme literari que en cada etapa ha trobat el seu format – i aquí vull felicitar expressament en Joan Yll, en Josep M. Matas i en David Jou, que hi tenen molt a veure – , i la qualitat de periodisme cultural que en part el caracteritza. Però, és el tot el conjunt, aquest gresol periodístic configurat per l’arrelament territorial expressat amb veu pròpia, les notícies, els articles d’opinió des de diverses i noves veus, i l’interès per la població, les entitats, els esdeveniments, els personatges, les institucions, les empreses i la nostra societat civil el que atorga carta de naturalesa i de vocació permanent d’un model propi de periodisme que és el que li ha valgut el Premi Nacional de Premsa d’enguany. Com a col·laboradora i com a sitgetana no me’n puc sentir més orgullosa i agraïda.

Article sencer a EL PREMI

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10 de desembre 2020

UN TOMB PER CASA, O QUINA MENA DE GENT SOM

Publicat el per
Respon

Manllevo el títol d’un dels assaigs més lúcids de Gaziel perquè és el que de primer em suggereix Un tomb per casa, el llibre d’en Joan Yll que ha estat un dels bestsèlers del Sant Jordi d’enguany i que aplega 203 cròniques d’actualitat sitgetana triades d’entre les que fa cinquanta anys ens ofereix des de L’Eco de Sitges. En Joan Yll és el Cronista oficial de Sitges per acord unànime del consistori sitgetà des de 2017 però en realitat ha exercit de cronista des del primer article que va publicar en aquest setmanari el novembre de 1970. Ho ha fet amb una continuïtat exemplar i en totes les circumstàncies, amb pluja o sol, festivitats o eleccions, en temps de sequera o aiguats i amb aquest sol que estavella o entre els trons i llamps que de tant en tant cauen de punxa. El factor humà de Sitges és el seu cinquanta per cent i l’altre és l’entorn paisatgístic que el factor humà configura per bé i per mal.

El dia de la presentació, al Retiro: Roland Sierra, historiador; Miquel Forns, Alcalde de Sitges; Joan Yll, l’autor; Rosa Tubau, Regidora de cultura.

Un tomb per casa és el retrat coral de la Vila escrita amb el contrapunt de batxilleria que els sitgetans practiquem tant bé i amb una decidida intenció vocació de deixar la foto fixa del pas dels dies des de la vida quotidiana viscuda al nostre microcosmos amb vocació d’universalitat. I és que, per més que els textos remetin a “La Montserrat de ca la Dionísia”, posem per cas, o a “La casa de les escaletes” són articles que poden ser entesos en qualsevol lloc del planeta. 

Casa és Sitges i el tomb és la mirada circular i aprofundida que el cronista converteix en article servint-se del títol de l’article a manera d’esquer. La casa esdevé la geografia del terme amb extensions de longituds i latituds diverses, des de Puigmoltó, Ribes, Vilanova o Barcelona fins a Begur o El-Aaiun. El tomb l’haurem fet amb tota mena de companys de viatge, sigui amb “Un lloro amb xiulets de ferroviari” (recordin, el lloro de can Viñola, que donava la sortida dels trens des de l’avinguda de les Flors…) o de “El mantecauero”. 

És al factor humà on es troba el punt de més interès, perquè ve a ser un tractat costumista fonamentat en les diferents persones que hi van desfilant. Hi ha un seguit de llocs emblemàtics, com “Pels camins del Garraf”, “El carrer de la Carreta, un carrer mariner” o cal “Xatet mon amour”. Hi ha d’altres articles que s’aturen en  objectes concrets a partir dels quals el cronista fa les delícies dels lectors, com el dedicat a la bragueta, al biquini, les guaiaberes, la dentadura o l’escombra, tots ells relacionats amb aquesta extensió de ‘casa’ que és la Vila i la seva gent. D’entre ella en destaquen una família i un ofici: la família de l’Eco de Sitges, la nissaga dels Soler i els seus familiars i amics; hi surten en l’entorn humà complet, en una evocació que es converteix en l’elegia perquè parlar de l’Eco com en parla el cronista és parlar de l’imaginari col·lectiu i del seu llegat perquè aquell lloc físic i concret que era casa, llar, cenacle, taller de modisteria i impremta ja no existeix. L’altre és el medi musical, amb  el mestres Torrens, Pallarès i Pañella, la cobla Sitgetana, els Boleros Tropicales…  ja que en Joan Yll ha compaginat l’ofici d’ebenista amb la vocació de músic i la d’escriptor. La gent que va poblant les pàgines deUn tomb per casa de vegades tenen nom propi i de vegades els retrobem de seguida: els Trulls, en Mec, les bessones del carrer de Sant Sebastià, la Paquita de ca l’Eixut, el doctor Almirall de la moto, els Cisets, en Fernandu de l’Estrella, la Pepa Sanahuja, en Selfa,… Cada article és una fotografia fixada en un temps que sovint correspon al que Stephan Zweig titula El món d’ahir. D’entre tots me’n quedo quatre: el de la gran Carmen Amaya,  el del cel que va plorar el dia que se n’hi va anar el geganter Parra, i dos que de tant a prop són de dins de casa: “De Guantánamo al cel passant per Sitges” dedicat al meu pare, i “La nit i la lluna”, dedicat al meu oncle Isidret. Deixo per a la nostàlgia “El Sitges que va desapareixent” perquè mentre canviem nosaltres ens canvia el paisatge i quan ens n’adonem entrem en el terreny de l’imaginari col·lectiu de Sitges, que és el de Un tomb per casa. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14.VI.2019

VISIONS GLOCALS

Publicat el per
1
Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

SITGES PLATÓ. Un poble de pel·lícula

Publicat el per
Respon

Sitges plató

La trilogia de la història del cinema a Sitges es completa amb la recent publicació de Francesc Borderia sobre Sitges en tant que escenari de rodatge. Sitges plató. Després de El Retiro: cent anys de cinema (2009) i de Històries dels cinemes sitgetans (2011) arriba el tercer volum de la particular enciclopèdia cinematogràfica de Francesc Borderia sobre l’aportació del paisatge sitgetà al cinema Conradouniversal. Paisatge i, sovint, figures, perquè també entre els figurants hi ha hagut alguns centenars de figurants entre els habitants de la Vila, alguns amb nom propi; amb tot, el capítol que se’ls dedica és dels més despersonalitzat que es recorda.

Sitges plató de cinema és un recorregut per la filmografia produïda principalment entre els anys cinquanta i setanta que forma part dels records d’infantesa i joventut de l’autor. Borderia confessa obertament que la major part de títols que rememora «són fruit dels records que porto a dins des de la meva infantesa», als que s’afegeixen el noticiari de El Eco de Sitges i les converses amb amics i coneguts. Una vegada més, l’autor de la sèrie d’articles setmanals Des de la meva blanca pantalla publicats puntualment en aquest setmanari narra els records cinematogràfics en plàcid aiguabarreig amb la memòria personal. D’aquí que l’obra que en sorgeix ofereixi, alhora, records i evocacions personals entremesclada amb la crònica cinematogràfica i el seu extens saber sobre les circumstàncies de tot plegat.

El Sitges que esdevé plató cinematogràfic abasta paisatges exteriors i interiors. Sense oblidar mai l’inefable perfil de la postal, la Punta, Davallada, la platja de Sant Sebastià, l’Hospital de Sant Joan, Can Fals, el Cap de la Vila, el carrer de Sant Francesc, el carrer Major, el Racó de la calma, la Confiteria Massó, Terramar, l’Hotel Tròpic – la primera denominació de l’Hotel Romàntic – , el Xiringuito, el Cau Ferrat… No hi falta res en aquests indrets, alguns dels quals ens perm1eten recordar tal com érem. Però, curiosament, el nom de Sitges no solia sortir als crèdits. La Vila havia passat per diverses màscares i identitt de país petit europeu. Vam ser Cadiz,; en més d’una ocaió Can Falç per un cortijo sevillà; se’ns va confondre voluntàriament amb Menorca, evocant els altres blancs que, juntament amb els negres, arriben al tòpic de la blancor andalusa.

La nòmina de directors i actors és interminable. Entre els primers, Herbert Wilcox, Ignacio F. Iquino, Antonio Roman, Hugo Fregonese, Narciso Ibañez Serrador, Luis García Berlanga, Josep M. Forqué, Vicente Aranda, Jaime de Armiñán, Fernando Merino, Francesc Bellmunt, Enrico Coletti, entre altres. Els actors que ha deambulat pels carrers de Sitges, alguns han esdevingut mites i d’altres reposen al pou dels oblits: Errol Flynn, Douglas Fairbanks pare i fill, Juanito Valderrama, Dolores Abril, Silvia Solar, Conrado San Martin, Elena Espejo, Joan Fontaine – la inoblidable protagonista de Rebeca… – , Louis Jourdan, Agnes Moorehead, John Weissmüller, Anthony Perkins, Anthony Hopkins, Robert Wise, Quentin Tarantino, Buster Keaton, Robert Mitchum, Gregory Peck, Robert de Niro, Mario Cabré, Maribel Verdú, Sara Montiel, José Luis López Vázquez, Lali Soldevila, Michel Piccoli, Marisol, José Luis Ozores, Howard Keel, Alfredo Landa, … i Santiago Rusiñol, artista ocasional, entre altres.

Sitges plató de cinema ha estat prologat per Joan Yll fent la ficció de seguir una seqüencia cinematogràfica immers en el paisatge sitgetà i amb un final d’esperit crític: «La gran pel·lícula de Sitges, la que van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres, i les generacions venidores no es podran adormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi essent un poble de pel·lícula, amb tots els elements i responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.» Ara per ara som un poble de pel·lícula en el que la realitat sempre supera la ficció.