J. V. Foix, a la seva biblioteca. (Fundació J. V. Foix)
Dubto que les ments pensants i decisòries de la nomenclatura bibiotecària de la ciutat de Barcelona tinguin present la vàlua i la significació de l’obra literària de J. V. Foix, tant en el camp de la poesia com en la prosa poètica i el periodisme. Dubto també que coneguin l’abast d’aquesta obra i la seva vinculació amb Sarrià, el barri de naixença de J. V. Foix que va habitar de per vida. Una vinculació literària de vivències i metàfores que va traslladar als seus textos literaris i als articles periodístics que va publicar entre 1922 i 1936 al diari La Publicitat.
Reconec que la qüestió m’ha frapat pel que significa. Em desconcerta, i molt, que l’excusa donada sigui la de triar entre J. V. Foix i un nom de dona perquè al nomenclàtor bibliotecari barceloní n’hi ha poques. És cert que existeix un dèficit de visibilitat femenina als espais públics, com també existeix als mitjans de comunicació i als consells d’administració. Però hi ha un punt de criteri que em fa resistir i qüestionar un acompliment dogmàtic de quota en prejudici de causes igualment justes, com són la qualitat literària i l’arrelament d’un poeta a l’espai que va anostrar.
¿Hi ha lloc més adient per atorgar el nom d’escriptors i escriptores que una biblioteca pública, que és el lloc on s’ofereix de forma gratuïta i universal l’accés a la cultura, al coneixement i a la lectura? Si de debò es creu en el poder transformador de la cultura i de les lletres, per què no atorgar espais de reconeixement, memòria i difusió a les obres literàries i a les persones que les han creades ?
A Barcelona hi ha prou biblioteques que honoren els escriptors de proximitat com Juan Marsé al Carmel, Mercè Rodoreda al Guinardó, Joan Maragall a Sant Gervasi o Xavier Benguerel al Poble Nou. Pel que fa a Sarrià, J. V. Foix hi aporta el valor afegit d’haver universalitzat la denominació de l’antiga vila independent – tant que li agradava escriure el nom de Vila referent a Sarrià, i tan poc que li va plaure l’annexió a Barcelona… – a la nomenclatura literària universal a través de les nombroses traduccions i estudis de la seva obra. Si el cosmopolitisme és un mèrit, J. V. Foix també el compleix.
Al catàleg de les biblioteques de Barcelona s’ofereixen cent quatre títols de J. V. Foix que palesen que la seva presència no és aliena a l’oferta pública de lectura. I a partir d’aquí ja no tinc més arguments per entendre els dubtes dels que decideixen els noms de les biblioteques públiques de la ciutat. Em nego a acceptar que una denominació femenina s’argumenti com a excusa. En aquest cas, no se’ns fa cap favor.
Juntament amb Eduard Toldrà, Pau Casals, Manuel Blancafort, Joan Lamotte de Grignon, entre altres, Gerhard va viure i treballar a la Catalunya dels anys d’entreguerres introduint canvis radicals en la composició i en l’ideari estètic musical, no sempre acceptats per tothom. Alhora, seu activisme en el medi musical el va portar a contribuir en la fundació de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya.
Home d’una vasta cultura humanística, la seva activitat passava també per feines de traducció, pedagogia, i col·laboracions de crítica musical en publicacions com la Revista de Catalunya o Mirador, entre altres. A l’Institut d’Estudis Catalans va col·laborar amb Higini Anglès organitzant la Secció de Música. En el medi artístic on freqüentava Josep Lluís Sert va contribuir a la creació del grup ADLAN amb J. V. Foix i Joan Miró, amb la col·laboració literària i plàstica d’ambdós compondria el ballet Ariel encarregat pels Ballets Russos de Montecarlo, el 1934. En tant que pedagog, va mantenir una intensa relació de mestratge amb el compositor Joaquim Homs. En poques paraules la vida, obra i llegat de Robert Gerhard són les d’un creador exigent, disciplinat, valent i convençut de la necessitat de renovació constant dels cànons existents.
Robert Gerhard i els integrants de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya
L’Any Robert Gerhard ens descobreix aquests i altres aspectes de Robert Gerhard. Quan el director i musicòleg Edmon Colomer, comissari de la commemoració, iniciava el seu discurs presentant la commemoració i asseverava que “la cultura no és oci, és essència” sintetitzava la gran aportació musical i cultural del personatge.
Arnau Puig, filòsof, crític d’art i professor, mereix el qualificatiu, l’estimació i el respecte del mestre que va ser fins els seus darrers moments. Ha estat una de les personalitats que amb els anys perseverava en l’amistat de les generacions joves degut al seu caràcter obert, la bonhomia, la generositat i la lucidesa. En aquest aspecte em recorda els darrers anys de J. V. Foix envoltat dels joves universitaris que se l’enduien de copes per la Barcelona nocturna dels anys vuitanta i que et rebia a casa seva a primera hora de la tarda per conversar oferint-te bombons de xocolata i algun whisky.
Arnau Puig envoltat d’amics i deixebles gaudia de l’amistat i expandia la seva saviesa amb la bonhomia de sempre. Seguia l’actualitat amb tant d’interès com amb mirada crítica, que no era deguda a altra cosa que a al voluntat de destriar el gra de la palla, els valors de les falses celebritats, la curiositat intel·lectual que salva els éssers de les contingències del pas del temps i dels assalts de les circumstàncies. Feia poc que havia perdut la seva muller, la coreògrafa Consol Villaubí després de setanta anys de convivència i els amics més propers feien per acompanyar-lo alliberant-lo de l’angoixa de les soledats. Va ser un mestre. Hi ha docents, molts, però de mestres pocs. El mestre és aquella persona capaç de transmetre coneixements i valors més enllà del que és preceptiu per mitjà d’un impacte que perdura de per vida. Dels mestres n’adquirim l’aprenentatge permanent en temps i en intensitat. Tothom que aquests darrers dies s’ha referit a Arnau Puig n’ha destacat el mestratge amb afecte i reconeixement.
Arnau Puig és conegut principalment per la seva pertinença al grup del Dau al Set i ha estat el seu darrer membre a deixar-nos. En queda un llegat vast i complet, una síntesi del qual es va poder gaudir a l’exposició que el 2012 comissariada aper Sílvia Muñoz d’Ymbert a les sales del palau de la Virreina, a Barcelona, i el volum Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig, del mateix any, publicat per Comanegra, l’editorial que ha donat a conèixer el llegat del seu pensament.
El cicle de conferències que llavors se li va dedicar va constituir la posada al dia del seu intens recorregut en els àmbits de la crítica d’art, del pensament, la filosofia, la poesia, l’estada del seu doctorat a la Universitat de la Sorbona a París, els que va dirigir l’Institut d’Història i Arqueologia del CSIC a Roma, la seva etapa a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona com a catedràtic d’estètica. El compromís i l’activisme cultural el van portar a la presidència el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, i a la presidència de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. La seva contribució cultural va merèixer importants reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2003), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004), el Premi Nacional de Cultura (2012) i el nomenament de Cavaller de la Legió d’Honor de França (2017).
De l’Arnau Puig ens en queda un record grat i entranyable i el llegat d’abast universal de la seva obra i els seus arxius. En el pla personal em va fer goig fer-li arribar el Catàleg de Pintura i Obra sobre paper impresa del Museu del Cau Ferrat (2020) pel qual s’havia interessat. Els seus arxius, biblioteca i col·lecció d’art ha estat acollida per la UPC gràcies al bon criteri dels seus dirigents, que han respectat la voluntat d’Arnau Puig de mantenir-la unida en tant que reflex i continuïtat de seva biografia intel·lectual.
Arnau Puig, el darrer del Dau al Set, el surrealista lliure, com ell es considerava, afirmava que la cultura és un valor integral per la seva mera existència, lliure de fluctuacions i especulacions. Em quedo amb el seu record i amb aquesta definició com a síntesi del seu pensament.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.04.2020
““Però jo era molt jove, llegia àvidament cada nit fins a la matinada, el futur i el món eren un regne hostil i laberíntic en el qual no encaixava”. Baltasar Porcel
Avui publico a La Llançal’article Baltasar Porcel: la vida, l’ambició, l’escriptura. Als deu anys de la seva mort, Porcel és més clàssic i enlluernador que mai. Un escriptor amb una obra tan immensa com la seva personalitat que constata la fusió de vida i literatura amb l’orgull de viure i escriure com a única salvació, convençut que l’escriptor és la seva obra.
“Res no s’acaba i tot comença” (Suite). Fot. Frèia Berg, 2018
“Res no s’acaba i tot comença” diu un vers de J. V. Foix. Forma part d’una de les nadales més belles i conegudes del poeta, “A cal fuster hi ha novetat” -en algun Marge llarg l’havia comentada. Avui em serveixo del vers per començar l’any en dia feiner perquè, certament, res no ha acabat i tot comença de nou. Aquesta és una de les contradiccions del pas del calendari i una de les seves certeses. De fa dies semblava que el món s’acaba perquè les busques que marquen la fi de l’any corren de manera implacable empaitant els afers que cal tancar peremptòriament. Tot i que a partir del vespre del dia 31 tot entra en una calma continguda per tal d’acomiadar l’any que se’n va i donar la benvinguda al que comença.
Concert de Sant Esteve al Palau de la Música, 2018. Imatge de pantalla de la tv.
El meu calendari té lleugeres variants del tot consolidades. El dia de Nadal s’acaba a l’hora del Cant de la senyerai d’Els Segadorsal Concert de Sant Esteve que l’Orfeó Català celebra cada any al Palau de la Música. L’any nou comença quan acaba de sonar la Marxa de Radetzky al Concert de Cap d’Any de Viena. Un concert que ens ofereix la visió d’una Europa encarcarada i autocomplaent, sobretot en les imatges que enfoquen el públic o en les escenografies de la retransmissió, perquè els músics i el director fan la seva feina i la seva feina és posar de relleu la importància de la música, de la seva interpretació i del seu gaudi universal. Nosaltres, els catalans, de fa més d’un any també sabem d’aquesta imatge encarcarada i autocomplaent de la Unió Europea personificada en l’indigne president J. C. Juncker però això encara no invalida el que està per damunt de tots els personatges infumables i de totes les polítiques de l’oportunisme que hem vist, com són la música i la cultura. Aquesta va ser la meva reflexió de l’1 de gener. Hi ha una Europa que va més enllà de tot això, tant socialment com geogràficament i és la que per a mi compta.
Calendari anotat, doncs. I el dia de Cap d’Any al vespre vaig retornar al ritual de sempre: tancar agendes i dietaris i obrir els nous. El lema d’enguany és, sí, “Res no s’acaba i tot comença”.
Aniversaris
Són molts, tant els personals com els col·lectius. Els primers me’ls guardo per a mi. Del que ens afecta com a col·lectivitat, com a comunitat local, en destaco dos: el que tancarem amb el Centenari de Maricel, i el que iniciarem amb el de Terramar. Cent anys ben acomplert per a cadascun dels dos grans eixos del Noucentisme a Sitges.
Com en altres ocasions he apuntat – i, més recentment, en l’article del darrer número de La Xermada– Quan Maricel entra en el declivi, temporal, ocasionat per la crisi de Charles Deering enfront del futur de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic, Terramar s’ereigeix en tant que motor de canvi de mentalitats i actituds enfront d’una modernitat que, sense renunciar al pòsit artístic i al significat que les arts tenen a la Vila de Sitges, marca una aposta per la integració de l’urbanisme i el turisme des de la iniciativa privada que encamina l’urbanisme públic vers una concepció de l’espai que fins el moment havia actuat sobre el que ara és el casc antic guiat pels principis higienistes de personatges com el gran metge Gaietà Benaprès, entre d’altres.
Hi haurà el moment de parlar més extensament de què va significar Terramar i del projecte que inicialment es va plantejar l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. Ara per ara el que m’interessa és una reflexió en veu alta sobre la validesa dels aniversaris i de les commemoracions. Formar part de la Comissió nacional de Commemoracions des de 2012 ha estat una atalaia sensacional per constatar la importància de la memòria i de les polítiques culturals, així com la implicació dels diferents agents que proposen, impulsen, cooordinen i comissarien. La mateixa activitat commemorativa pren caires diferents segons dels àmbits (nacional, local), dels personatges o dels esdeveniments. Sense entrar en valoracions de detall, crec que ha estat un important impuls per a la memòria històrica i per al desenvolupament de programes culturals. La política de commemoracions s’ha anat desenvolupant gràcies a l’impuls de la Conselleria de la Presidència de la Generalitat i de les diverses persones que, bé des de la Comissió nacional, des de les institucions i entitats o comissariats han fet el que ha estat possible per acomplir fites i objectius.
Hi ha, a més, un altre aspecte que considero de cabdal importància sense el qual una política de commemoracions tindria poc sentit, que és la mirada vers el futur. Recuperar, actualitzar – la mirada des del segle XXI és cabdal -, difondre i projectar són els quatre pilars fonamentals que justifiquen les polítiques commemoratives. Vist de Sitges estant, què suposen? En el cas de Maricel, la posada en marxa del projecte de rehabilitació, restauració i museïtzació del Palau per tal que sigui plenament operatiu com a centre per activitats culturals – principalment, exposicions temporals dels museus, ara limitades a la planta baixa del Museu de Maricel – i institucionals. En el cas de Terramar, el panorama és encara més atractiu. A parer meu, entre altres aspectes, hi ha el d’aconseguir d’una vegada per totes que Terramar es respecti en tot el seu conjunt, format pel seu urbanisme, la seva arquitectura i les seves característiques bioambientals per tal de preservar el que va ser una experiència única i prou aconseguida en la seva primera època, de 1919 a 1926. Per aquests i altres motius 2019 ha de ser, a Sitges, l’any de Terramar.
QUADERN DE TERRAMAR 