Arxiu d'etiquetes: J. V. Foix

MALVASIA ÉS PATRIMONI. REIVINDICACIÓ DELS TRES CELLERS

Publicat el per
Respon
Discurs d’obertura de la 11a Setmana de la Malvasia de Sitges. Sitges, CIM, Hospital de Sant Joan, 6.11.2025

Molt bon vespre a tothom que heu vingut a celebrar la Malvasia de Sitges en aquesta 11a setmana que organitza el Centre d’Interpretació, i moltes gràcies, Patronat, per haver-me honorat amb l’ambaixada de la Malvasia que procuraré exercir de la manera més digna i profitosa fins tant bé com en sigui capaç.

Serà durant la Setmana, sí, però també de per vida, perquè el compromís amb aquesta noble i centenària institució de l’Hospital de Sant Joan i amb la seva finalitat humànitària que l’ha caracteritzat des dels dies de Bernat de Fonollar, i amb un patrimoni tan antic com la data fundacional, no té ni pot tenir data de caducitat.

Crec que no m’equivoco afirmant que tothom que hem tingut l’oportunitat de conèixer i viure de prop la vida de l’Hospital ens hi sentim vinculats per sempre i formem part d’una comunitat extensa i solidària que dona tot el sentit a la participació en actes com el d’avui, i a la col·laboració que podem prestar en qualsevol circumstància. L’Hospital de Sant Joan acompleix la seva finalitat humanitària i solidària des del primer moment de la seva existència, al segle XIV,  acollint, cuidant, curant i vetllant per les persones que ho necessiten, i que hi troben el que sovint és la seva darrera llar amb l’acolliment i l’aixopluc que la institució ha sabut crear i atorgar en cadascuna de les seves etapes. Avui dia l’Hospital de Sant Joan és un dels grans patrimonis de la Vila i del país per aquesta raó.

Patrimoni és mes que una paraula. És un concepte, que ens afecta com a comunitat i que té diversos àmbits de referència. Avui parlem de la Malvasia com a patrimoni, tal com des de fa uns anys afirmem de Sitges estant.

Ho va esdevenir des de 1935 en el sentit material gràcies a Manuel Llopis de Casades, que va llegar les vinyes de la propietat familiar per tal que es perpetués la collita i la comercialització de la Malvasia a benefici de l’Hospital. Per fer-ho més segur va instituir com a prova de continuïtat que cada any els seus administradors facin lliurament als marmessors testamentaris o als seus descendents les sis ampolles que acrediten el compliment del pacte successori. Un pacte que s’ha mantingut fins avui i que per molts anys. I encara més enguany, que la Malvasia acaba d’obtenir la Medalla d’Or de l’Exposició de Brusel·les!

El significat de patrimoni atribuït a la Malvasia de Sitges depassa l’aspecte material de la propietat. Aquests dies en què al Parlament de Catalunya es debat el Projecte de llei sobre Patrimoni Cultural Immaterial s’ha parlat a bastament dels diversos àmbits que el configuren, entre els quals l’enologia i la gastronomia hi són per dret propi. És per aquest motiu que podem afirmar una vegada més que la Malvasia de Sitges constitueix un dels nostres grans patrimonis immaterials.

L’eslògan que el 2016 va identificar la 5a Setmana de la Malvasia, “Malvasia és patrimoni” la posava en relació amb els àmbits que li són propis: història, terra, conreu, identitat, economia, paisatge , enologia, imaginari, celebració- sempre!, i patrimoni, és clar. Adoptin el que més els agradi.

Des d’un punt de vista històric, la Malvasia és patrimoni inherent a la història de Sitges i també a la de Catalunya. Consta que a can Falç el segle XV ja la conreaven i el celler que forma part del casal de la Ribera té els seus orígens a principis del segle XVII, però això no vol dir que la família no en posseïssin de més antics. Després hi tornarem. Al segle XVII Sitges ja era coneguda com a vila productora i comercialitzadora de malvasia.

En una de les tantes guerres que vam perdre contra els castellans, que va comportar l’ocupació de la Vila per part de les tropes, la malvasia ja n’era protagonista per un dels episodis de la Guerra dels Segadors que figura tant a les cròniques històriques com en els romanços populars.

“El 7 de marzo (1639, …) llegaron 600 soldados a pie y a caballo y llegados allí se hicieron dueños de todas las casas, y tomaron las llaves de las puertas(…) y no contentos de beberse la malvasía, regaban con ella las calles…”

reporta l’historiador i poeta Víctor Balaguer.

El Romanç dels Segadors, en versió original ho concreta encara més:

"Lo vi que no era bo
engegaven les aixetes
lo tiraven pels carrers
sols per assolar la terra."

Ha canviat la lletra, però lo del bon cop de falç encara té continuïtat.

En ple segle vint J. V. Foix, que també n’havia sentit a parlar, en una de les proses poètiques dedicades a Sitges exclama:

“… que no deixin més les bótes arrambades a la cantonada del carrer de les Ànimes!”
(L’Estrella d’en Perris, 1963)…

Deixo per la taula rodona del dissabte dia 15 les obres literàries del període romàntic.

En aquesta edició, que és dedicada a les arts en relació amb la Malvasia no puc deixar d’esmentar algunes de les obres més remarcables, partint de la base que tota vinya representada de Sitges estant és Malvasia.

La presència de la Malvasia a les arts és una constant en la pintura de l’Escola Luminista, que es caracteritza pel tractament de la llum i una visió que s’origina en el realisme però que s’aboca completament en l’estètica verista de l’època.

El pintor Arcadi Mas i Fondevila, en fa un tractament en tot tipus de paisatges i escenaris al llarg de la seva llarga vida artística.

Joaquim de Miró, l’ateu oficial de Sitges, terratinent  colliter i comerciant i magnífic pintor que no va pintar mai res que no fos Sitges, és l’autor de l’obra que enguany en compleix 130 i que, a parer meu, és l’obra més emblemàtica i verista de la Malvasia perquè en la recol·lecció s’hi apleguen l’esplendor de les vinyes, el treball de les dones, i la caracterització de Sitges amb el campanar al lluny.

Des del Noucentisme artístic cal remarcar l’obra escultòrica i sobre paper  de Pere Jou.

La representació enguany de la Setmana de la Malvasia, que ha triat les arts com a tema inspirador de les activitats que s’hi portaran a terme, és l’escultura Al·legoria de Sitges, una pedra imponent i rica en simbologia que forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i que es troba, com el quadre de Miró, al Museu de Maricel.

Un dels temes triats per Jou fent de gravador és la representació, iniciada a l’ Amic de les Arts (1926) de la Mare de Déu del Vinyet, que la interpreta en solitari. Però uns anys més tard, en explicar la imatge per a una edició dels goigs, no dubta en incloure la vinya i el vi, tant per la figura del moro com per la decoració compositiva de l’edició dels goigs.

Parlant de la Mare de Déu del Vinyet valgui per recordar la llegenda de la troballa en terres de Can Milà dels Ferrers que, en temps del farmacèutic, bibliòfil i colliter Josep Robert i Mestre, fa poc recordat des del CIM, abastava una gran extensió de vinya que avui és una muralla de ciment armat coneguda amb el nom de La Plana. El celler de Can Robert, el darrer de tots, operatiu fins els anys seixanta,  estava situat al carrer de Sant Pere, fet que comportava que al mes de setembre el transport del raïm recorregués el centre de la Vila passant pel Cap de la Vila i el carrer Parellades que, avui, és un decurs impensable.

      Anem cap als Cellers, la llar i l’ànima, el laboratori i la fàbrica de meravelles de la Malvasia de Sitges.

El celler de l’Hospital és l’únic celler de Sitges que resta actiu i l’únic testimoni del que va ser durant segles una de les principals fonts econòmiques de Sitges. Té els seus orígens remots al celler que durant segles  va ser el més actiu i productiu: el celler de Can Falç.

El que avui és una pura ruïna va ser un dels motors econòmics més importants de Sitges, si no el més important, degut a l’acumulació de terres per al conreu de malvasia i vi dels termes de Sitges, Olivella i Jafre i més enllà. Els guanys obtinguts de la comercialització els Falç els dedicaven sistemàticament a l’adquisició i conreu de més terres.

Des del segle XV els Falç van ser comerciants i les rendes i guanys procedents dels conreus es reinvertien en creixement agrari patrimonial fins al segle XIX. El casal de la Ribera, el més antic de Sitges i avui dia el més arruïnat, va veure néixer alguns dels personatges més notables de la nostra història més enllà de la de la Malvasia, com l’ardit i emprenedor capità Joan Falç, dit de Mar -que són la branca de la família que es va quedar a la Ribera-, o el seu descendent, l’il·lustrat, afrancesat i urbanista Josep Bonaventura Falç. Els Dalmau, successors dels Falç continuaren el conreu i la comercializació però sense reinvertir en l’adquisició de nous conreus sinó que, pel contrari, de mica en mica van veure com els minvava el patrimoni familiar. No obstant això els seus productes, etiquetats sempre amb l’escut nobiliari de la família de Dalmau, van continuar obtenint èxit comercial i guardons per la qualitat del producte. Lluís de Dalmau, a més, seguint l’exemple dels seus cosins historiadors, els Llopis, va dedicar una monografia a la Historia y cultivo de la Malvasía en la Villa de Sitges (1886).

La meva primera reivindicació és que aquest celler, documentat a principis del segle XVII, sigui recuperat, restaurat, rehabilitat i dignificat  juntament amb el casal, d’acord amb el seu caràcter històric i patrimonial per tal que es pugui posar en marxa el que el 2017 vaig presentar des dels Museus de Sitges en una de les compareixences que periòdicament efectuava, com la Ruta dels Tres Cellers, que relligaven Can Falç, Can Llopis i l’Hospital de Sant Joan. Aquest és l’objectiu de la present conferència d’obertura de la Setmana de la Malvasia.

Quan a finals del segle XVIII un dels més interessants membres de la família, don Josep Bonaventura Falç, va emprendre la primera urbanització planificada de Sitges fora muralla a les terres i hortes de la seva propietat d’entre els actuals carrers Parellades, Sant Francesc, Sant Josep i la carretera de Vilanova obrint al seu interior els carrers de sant Gaudenci i Sant Bonaventura, va decidir edificar-hi un casal més còmode i d’acord amb les característiques de l’època.

El 1793 l’edifici estava acabat. L’escala principal, sumptuària; el jardí de primer neoclàssic i després romàntic amb la balconada que el presideix; la planta noble decorada amb les grisalles de Pau Rigalt, i un ampli celler avui malhauradament repartit en dos edificis, mostraven l’esplendor econòmic del seu constructor i la modernitat conceptual i decorativa de l’època. Però en el moment de fer el pas des de can Falç de Mar al nou casal Josep Bonaventura Falç es va fer enrere i va vendre la casa i les terres al seu cosí, el notari i terratinent Manuel Llopis i Falç, capdavanter de la nissaga Llopis. El nou casal va prendre el nom de la nova família propietària.

Els Llopis no es van quedar enrere dels Falç. Aquests eren liberals per tradició familiar i comercial en oberta oposició al règim feudal de la Pia Almoina de la que Sitges no es va poder alliberar fins a les Corts de Cadis el 1812. Eren, això sí, conservadors en tant que terratinents. Els de Can Llopis van reblar el caràcter liberal de la família aixoplugar el primer liberalisme manifest de Sitges en oberta oposició a l’Antic Règim. Els seus descendents no es van limitar a l’administració i explotació de les terres i al comerç de la Malvasia sinó que van esdevenir una brillant nissaga d’homes de lleis – notaris, advocats i diplomàtics – i historiadors vocacionals.

El fill de Manuel Llopis i Falç, també notari i elaborador de Malvasia, Bernardí Llopis i Pujol (1814-1891) és el protipus de personatge romàntic. Va viure durant gairebé tot el segle XIX i va ser qui va donar a la casa tota la volada i prestigi de que va gaudir, fins el punt que fins ben entrat el segle vint a Can Llopis se’l coneixia com Can Bernardí. Va escriure una primera història de Sitges, Relación histórica de la Villa de Sitges (1844) que restà inèdita fins que va ser publicada pel Grup d’Estudis Sitgetans el 1982.

Joan Llopis i Bofill, fill de Bernardí Llopis i Pujol, va ser l’autor de la primera història de Sitges, l’ Assaig històric sobre la Vila de Sitges (1891) i de la Descripció del santuari y consideracions críticas sodre [sic] la imatge de la Verge del Vinyet (1892).     

 

El diplomàtic i darrer membre de la nissaga, Manuel Llopis de Casades (1885-1935) va ser el causant que avui dia l’Hospital de Sant Joan tingui el tercer celler de Malvasia de Sitges. Un germà seu, Josep M. Llopis de Casades (1886-1915), va ser un remarcable pintor, mort prematurament. La meva segona reivindicació és a favor de la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació, juntament amb el casal, del Celler de Can Llopis.

Reivindico, doncs, que aquests dos cellers històrics, tinguin vida pròpia dins dels respectius casals museïtzats, oberts i accessibles, en coordinació amb el CIM.

És una reivindicació a favor del patrimoni, sí, però també a favor de l’economia a escala local, de les rendes de l’Hospital de Sant Joan Baptista, de la gastronomia i de l’enologia; de la comunitat local, que hem de ser els primers a disfrutar-ho i apreciar-ho; del turisme, si de debò creiem que el turisme cultural i enològic tenen valor per a l’empresariat i compten per a alguna cosa a Sitges.

És una reivindicació no exempta de crítica vers la propietat titular d’aquests dos grans, importants i significatius edificis, can Falç i can Llopis, que és la Diputació de Barcelona. Des de fa més d’una dècada tots dos es troben immersos en un implacable i imparable procés de degradació enmig d’un opac silenci. També és una crítica vers l’Ajuntament de Sitges per la seva indiferència i per la desídia en no exercir la competència de vetllar pel patrimoni local i no exigir de la propietat el compliment dels deures de conservació per a dos edificis que són dos béns culturals d’interès local.

Però més enllà de la crítica, és una reivindicació des de l’esperança en el futur, perquè em crec en l’obligació de ser optimista. D’aquí a deu anys, que segons com no són res comparats amb els set-cents de l’Hospital de Sant Joan, se’n compliran cent del llegat de Manuel Llopis i Casades. Deu anys són un termini generós i més que raonable per veure acomplerta la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació dels cellers de Can Falç i de Can Llopis juntament amb els seus casals. Un termini raonable per poder disfrutar de la ruta dels cellers cellers sitgetans que juntament amb el de l’Hospital de Sant Joan són, tots tres cellers, la seu material d’aquest gran patrimoni que és la Malvasia de Sitges. Avui, i aquests dies que vindran, brindaré amb aquesta intenció.

Llarga vida a l’Hospital de Sant Joan i a la Malvasia de Sitges!

ONZE DE SETEMBRE AMB UN POEMA DE J. V. FOIX

Publicat el per
Respon
J. V. Foix, Poema de Catalunya, 1920.

Retorno a J. V. Foix amb qualsevol pretext perquè el poeta sempre m’atorga el vers ajustat i la paraula precisa. Aquest 11 de setembre de 2025 he pensat que el Poema de Catalunya que va escriure i publicar el 1920 sintetitzava una determinada Idea del país. També he rellegit els seus sonets de Sol, i de dol (1947) on trobo alguns dels versos més preclars del “Mestre segur d’enyorades banderes”, com els que escrivia des dels desigs de plenitud humana, individual i col·lectiva:

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.

Sigui la poesia invocació de plenitud i de llibertat, perquè des de que ho va formular Hölderlin, 

El que perdura ho funden els poetes.

11 de Setembre, 2025

Una biblioteca per a J. V. Foix

Publicat el per
1

El poeta J. V. Foix (Sarrià, 1893- Barcelona, 1897) té una magnífica avinguda a Sitges, a Terramar, al costat del carrer dedicat a Josep Carner. Dos dels més grans poetes catalans de tots els temps un que honoren el nostre espai públic. El vincle de Foix amb la vila és el de tota una vida i té el seu origen en l’amistat amb l’escriptor i historiador Josep Carbonell i Gener. Des de 1918 J. V. Foix va sovintejar Sitges i en pocs. anys hi lligà més amistats, com els pintors  Joaquim Sunyer i Artur Carbonell. Va  publicar poemes primerencs a la revista Terramar, alguns de tall classicitzant, com l’elegia amb motiu de la mort de  Lluís de Dalmau, i d’altres d’estructura avantguardista; va codirigir amb Josep Carbonell i Gener  la revista Monitor. Política, Arts i Literatura(1921-1923); va formar part de l’equip de redactors de L’Amic de les Arts (1926-1929) i el 1934 amb Josep Carbonell i Gener van publicar  el compendi de l’ideari polític que compartien a Revolució catalanista, la coberta il·lustrada per Artur Carbonell. M’agrada retornar a J. V. Foix i Sitges i m’hi he referit en assaigs, articles, alguns publicats en aquest setmanari (el darrer, el 6 de febrer de 2023) i en la biografia sobre Carbonell (2000).

Retrat de joventut de J. V. Foix (Arxiu Fundació J. V. Foix)

La personalitat literària i cultural de J. V. Foix s’estén dins i fora del país degut a la importància de la seva obra, a la recepció i l’interès que dins i fora del sistema literari ha estat objecte. Per això m’ha semblat adient, en el context actual, destacar que J. V. Foix, com Josep Carner,  va quedar incorporat oficialment a Sitges en el primer canvi de nom dels carrers que es va realitzar amb l’adveniment de la democràcia i l’autogovern. Ho esmento perquè aquests dies J. V. Foix és notícia degut l’acció propagandística contundent d’un grup de gent de lletres que juntament amb la ciutadania i amb la Fundació J. V. Foix defensem que la futura biblioteca pública de Sarrià, la vila natal del poeta on va habitar de per vida, porti el seu nom.

El que hauria de ser una obvietat ha estat objecte de qüestionament per part de l’Ajuntament de Barcelona perquè hi ha qui considera que haver estat un dels millors escriptors de tots els temps, profusament traduït en múltiples llengües, no te prou mèrit ni rellevància; com a alternativa les ments pensants de la burocràcia cultural barcelonina proposen el nom de tres altres persones que, sense desmerèixer-ne els valors que han aportat a la cultura i a la comunitat, no guarden proporció amb l’obra de Foix. Afegeixo que,  a parer meu, després d’haver donat el nom de la biblioteca més promocionada – fins ara – de Barcelona a l’escriptor Gabriel García Márquez, no és de justícia ni poètica ni humana negar el nom de J. V. Foix a la biblioteca de Sarrià.

J. V. Foix, clàssic modern, és una personalitat altament creativa, completa i complexa. És autor d’una prolífica obra literària de poesia i prosa poètica, així com d’articles, dietarisme, i periodisme cultural, ja que va exercir com a periodista a La Publicitat des de 1922 fins 1936 destacant la importància de la llengua, de la política cultural, de la nació i de la creació literària i artística del seu temps. A mi m’agrada pensar que és un correlat literari de l’obra plàstica de Joan Miró, una altra amistat indestructible. Durant els anys d’entreguerres va exercir una activitat literària pública destacada des del PEN Club com a representant de Catalunya al congrés internacional de Duvrovnik (1933). Des de 1939 es va concentrar en la creació literària amb la qual va combatre incessantment a favor de la llengua catalana. Va rebre els més alts reconeixements del país, fins ser proposat com a Premi Nobel per part del Parlament de Catalunya (1984) – una proposta que malauradament no va reeixir. Però, en canvi, ha estat reconegut, celebrat i traduït com un dels més grans poetes catalans. I, què millor que atorgar el nom de J. V. Foix,  escriptor i poeta profundament arrelat a l’antiga vila de Sarrià com a homenatge des del present i estímul i exemple per a futures generacions? Aquesta causa, que diria ell, val la batalla.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 14.06.2024

Flaixos de Foix, J. V.

Publicat el per
Respon

No són números rodons, però no em puc estar de deixar uns quants flaixos de J. V. Foix, entusiasta com sóc dels seus poemes que m’agrada anar rellegint, mentre vaig reunint de mica en mica els textos i estudis de conferències inèdites i papers publicats esparsos que li he anat dedicant des dels anys noranta. Tot plegat per felicitar-lo en el seu 131 aniversari i recordant les converses a Sarrià, al carrer Setantí, 9, mentre bevíem whisky i menjàvem uns deliciosos bombons de xocolata. I aprofito per mostrar-vos en aquesta imatge fumant un bon havà, tan sornaguer com éreu…

És que, Foix, us dec tant de tant…

Aquí l’article que us vaig dedicar l’any passat, amb els vostres amics sitgetans

Fa cosa de sis anys amb motiu de la col·locació d’una placa que indicava el domicili que durant anys habità el poeta J. V. Foix a l’antiga vila de Sarrià (independent del segle X fins 1921; Foix va ser un dels més ferms oponents a l’annexió a Barcelona…), vaig anotar unes reflexions que no em fa res de transcriure. “Setantí nou, tercer, havia estat una adreça anotada a la meva agenda dels anys vuitanta. Hi havíem anat amb en David Jou una temporada que ell visitava els poetes i em convidava a acompanyar-lo. Després hi havia tornat en diverses ocasions perquè m’expliqués el seu pas per les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts” i el Sitges dels anys vint amb el seu amic Josep Carbonell i Gener. (…) Les tardes de conversa amb el poeta són una de les experiències més entranyables i divertides que recordo. Parlava molt, jo ho apuntava tot, em mostrava alguns dels llibres de la seva biblioteca – el seu exlibris és de perspectiva metafísica… – i m’oferia bombons i, per beure, whisky. Juntament amb la conversa feien una combinatòria sensacional.” Foix no només ha estat protagonista d’alguns dels meus llibres – “J. V. Foix i la Idea Catalana”, “Àlbum Foix” – i d’un considerable nombre d’articles i conferències sinó que també va ser un dels més importants personatges que al llarg de diverses converses va traçar interessant un quadre del Sitges d’entreguerres que posteriorment vaig traslladar a la biografia de Josep Carbonell i Gener.

Aquest mes de gener i amb un dia de diferència – coses de l’atzar… – es compleixen cent trenta anys del naixement de l’escriptor i en fa trenta-sis que ens va deixar, rics del seu llegat literari. És un llegat que hauria de figurar com a llibres de fons de les biblioteques públiques en tant que clàssic modern, com Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Caterina Albert, entre altres. Si més no, l’esforç que fa la Fundació J. V. Foix en publicar cada any a les envistes de Nadal un volum de la seva obra salva l’escriptor del purgatori editorial i no permet l’excusa de la descatalogació.

Amb motiu del monogràfic que el 1983 L’Eco de Sitges va elaborar per celebrar norantè aniversari del poeta hi van col·laborar Ramon Planes, Lluís Jou, Josep Roca-Pons, Joan Sella, David Jou i Jacint Picas. Jo hi vaig vaig publicar un primer estudi sobre la relació del poeta amb la vila “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (que vaig ampliar deu anys més tard en l’article “Sitges en l’obra literària de J. V. Foix” al BGES n.66-67), i vaig preparar una antologia de textos sitgetans de J. V. Foix que van omplir aquelles pàgines. En quedaren alguns al calaix, com els que s’havien publicat el 1919  a la revista “Terramar”, un dels quals és l’ “Elegia a Lluís de Dalmau” mort de feina poc. D’altres, dedicats als amics sitgetans, hi van figurar amb tots els honors  com el sonet dedicat a J. Carbonell Gener, “Feliç el just que sap oficis nous”, i els dedicats a Rosa Montanyà, muller de Carbonell; a Joaquim Sunyer o a Artur Carbonell. Aquests configuraven el nucli d’amistat sitgetanes dels anys vint i trenta juntament amb els que s’hi van afegir des de la redacció de la revista “L’Amic de les Arts”, la millor publicació de l’avantguarda catalana; eren Ramon Planes, el més petit de la colla, i Domènec Forment.

J. V. Foix té, entre nosaltres, un paisatge literari d’itinerari complet, i un context de relacions personals que depassa l’etapa dels anys d’entreguerres. Corresponen als dos temps de l’època de Sitges. El segon temps arrenca dels dies de postguerra, quan cada any per Nadal Foix venia a dinar amb Carbonell a Sitges i això va durar fins la mort d’aquest. Als primers anys setanta van ampliar el cercle i a l’hora de les postres, a La Nansa, ens hi trobàvem sèniors i joves: Ramon Planes, Josep Soler, director de l’Eco de Sitges; Joan Carbonell Muntanyà, Jacint Picas, Jaume Dalmau, Ramon Buckley, Isabel Coll, David Jou i també jo, que de tant en tant en faig memòria i, sobretot, m’agrada explicar-ho. La lectura que Foix havia fet dels propis poemes a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol el 1973 havia estat un detonant definitiu – i una experiència en directe impressionant!- i la inauguració de l’avinguda J. V. Foix a Terramar – i és que no podia ser enlloc més… – un moment culminant. Haver anostrat J. V. Foix és un tresor que depassa l’imaginari perquè els paisatges encara guarden rastres dels textos escrits i perquè hi ha amistats que són fidelment eternes.

ESCRIPTORS EN UN BIBLIOBÚS o ELS CENT ANYS DEL PEN CATALÀ

Publicat el per
Respon

Un bibliobús és un autobús reconvertit a manera de biblioteca ambulant. Als EUA del segle dinou els llibres anaven en carro i a mesura que el transport es va anar motoritzant els llibres van entrar als vehicles. Els bibliobusos o biblioteques ambulants es van popularitzar al Regne Unit i als EUA per l’escolarització i la lectura.

A casa nostra van néixer com un servei de lectura pública destinada als fronts de la Guerra Civil i es van posar en funcionament el 1937. Anys després es van generalitzar per tal de proveir de lectura els municipis rurals i actualment n’hi ha una dotzena en circulació.

El bibliobús del Servei de Biblioteques al Front, aparcat al Palau Robert (1938). Foto Gabriel Casas i Galobardes

El que històricament s’ha popularitzat és el bibliobús de 1937 perquè el seu darrer viatge el va fer no per transportar llibres sinó escriptors cap a l’exili. Era al vespres del 23 de gener de 1939 quan el vehicle va partir del Palau Robert de Barcelona, on estava aparcat, amb rumb vers la frontera. A dins hi viatjaven un grup d’escriptors, alguns acompanyats dels seus familiars: Francesc Trabal, Joan Oliver amb la seva dona, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà i Miquel Joseph, entre altres. Entre aquella data i els darrers dies de gener el bibliobús va aplegant escriptors refugiats a Girona, Olot i diverses poblacions i masos per organitzar – és un dir- el pas de la ratlla de França. Eren membres del PEN Club de Catalunya, constituït l’abril de 1922 – la tercera delegació al món del PEN Club internacional – que ja havia esdevingut un dels més actius els anys d’entreguerres; Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba i J. V. Foix són alguns dels noms més significatius de la primera hora.

Escriptors del PEN Català al refugi de Roissy, entre altres Francesc Trabal, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra i Anna Murià, 1939

Les sigles PEN responen a la traducció anglesa de poetes, assagistes, editors (en el sentit literari, no comercial…) i novel·listes i la carta fundacional defineix l’organització com a una agrupació d’escriptors compromesos amb la llibertat, la solidaritat i l’intercanvi entre literatures. Els ideals del PEN es van mantenir a l’exili exterior i interior, fins que el 1973, a les acaballes del franquisme, un grup intergeneracional format per escriptors i escriptores dels primers anys, de la generació dels cinquanta i de la dels setanta van reorganitzar formalment el PEN Català dalt d’un altre vehicle. Degut a les restriccions de la llibertat de reunió, van fletar un autocar amb rumb a L’Espluga de Francolí i durant el viatge van esdevenir assemblea constituent, votant una nova junta directiva. D’aquell dia arrenca el PEN actual.

El 4 de gener de 2023 es va commemorar la refundació del PEN Català a l’Espluga de Francolí
Acte final del Centenari del PEN Català, Ateneu Barcelonès, 10.05.2023

La gran aventura del PEN Català  ha complert els cent anys. L’any passat va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA en nom de la Generalitat. El centenari s’ha celebrat amb un seguit d’actes entre els que destaca l’exposició celebrada justament al Palau Robert  en record d’aquell bibliobús camí de l’exili, la publicació d’un llibre sobre la seva història que hauria de formar part dels fons de totes les biblioteques públiques del país, i amb una cloenda a l’Ateneu Barcelonès que es va celebrar dijous al vespre.

La història dels cent anys del PEN Català ha estat elaborada i editada per Helena Pol i Manel Guerrero (Galaxia Gutenberg, 2023)

La proclamació del PEN Català com a Premi Nacional de Cultura 2022 palesava el reconeixement i l’agraïment vers una entitat literària que juntament amb la posada en valor de la llengua pròpia i la creació literària ha viscut amb el compromís de la defensa de la llibertat de la circulació de les idees, de les paraules i de les arts, de la solidaritat entre escriptors, de l’intercanvi sincer i igualment compromès entre literatures, des de la creença arrelada i sincera en la capacitat de la cultura per a esdevenir un espai de pau.

El meu vincle amb el PEN Català data de 1978, quan  l’Assemblea Internacional de l’entitat va visitar Sitges. M’hi vaig associar als primers vuitanta, i entre 1989 i 1995 vaig fer una breu però intensa incursió a la junta directiva presidida per Jordi Sarsanedas amb Isidor Cònsul de Secretari. Des de la meva pertinença a l’entitat he viscut dos moments especialment significatius: el del lliurament de l’arxiu del PEN a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003, quan n’era directora, i el passat 2022 quan el CoNCA que presideixo va guardonar el PEN Català amb el Premi Nacional de Cultura. Acabada la celebració del Centenari, brindem per una llarga vida al PEN Club sempre a favor de la literatura i del compromís amb la llengua pròpia i amb el sistema de valors de llibertat i solidaritat que neixen de la Declaració dels Drets Humans.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.05.2023