Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.
He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.
El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).
He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.
Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura. Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.
I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.
He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.
He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.
També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.
Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.
Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.
Discurs d’obertura de la 11a Setmana de la Malvasia de Sitges. Sitges, CIM, Hospital de Sant Joan, 6.11.2025
Molt bon vespre a tothom que heu vingut a celebrar la Malvasia de Sitges en aquesta 11a setmana que organitza el Centre d’Interpretació, i moltes gràcies, Patronat, per haver-me honorat amb l’ambaixada de la Malvasia que procuraré exercir de la manera més digna i profitosa fins tant bé com en sigui capaç.
Serà durant la Setmana, sí, però també de per vida, perquè el compromís amb aquesta noble i centenària institució de l’Hospital de Sant Joan i amb la seva finalitat humànitària que l’ha caracteritzat des dels dies de Bernat de Fonollar, i amb un patrimoni tan antic com la data fundacional, no té ni pot tenir data de caducitat.
Crec que no m’equivoco afirmant que tothom que hem tingut l’oportunitat de conèixer i viure de prop la vida de l’Hospital ens hi sentim vinculats per sempre i formem part d’una comunitat extensa i solidària que dona tot el sentit a la participació en actes com el d’avui, i a la col·laboració que podem prestar en qualsevol circumstància. L’Hospital de Sant Joan acompleix la seva finalitat humanitària i solidària des del primer moment de la seva existència, al segle XIV, acollint, cuidant, curant i vetllant per les persones que ho necessiten, i que hi troben el que sovint és la seva darrera llar amb l’acolliment i l’aixopluc que la institució ha sabut crear i atorgar en cadascuna de les seves etapes. Avui dia l’Hospital de Sant Joan és un dels grans patrimonis de la Vila i del país per aquesta raó.
Patrimoni és mes que una paraula. És un concepte, que ens afecta com a comunitat i que té diversos àmbits de referència. Avui parlem de la Malvasia com a patrimoni, tal com des de fa uns anys afirmem de Sitges estant.
Ho va esdevenir des de 1935 en el sentit material gràcies a Manuel Llopis de Casades, que va llegar les vinyes de la propietat familiar per tal que es perpetués la collita i la comercialització de la Malvasia a benefici de l’Hospital. Per fer-ho més segur va instituir com a prova de continuïtat que cada any els seus administradors facin lliurament als marmessors testamentaris o als seus descendents les sis ampolles que acrediten el compliment del pacte successori. Un pacte que s’ha mantingut fins avui i que per molts anys. I encara més enguany, que la Malvasia acaba d’obtenir la Medalla d’Or de l’Exposició de Brusel·les!
El significat de patrimoni atribuït a la Malvasia de Sitges depassa l’aspecte material de la propietat. Aquests dies en què al Parlament de Catalunya es debat el Projecte de llei sobre Patrimoni Cultural Immaterial s’ha parlat a bastament dels diversos àmbits que el configuren, entre els quals l’enologia i la gastronomia hi són per dret propi. És per aquest motiu que podem afirmar una vegada més que la Malvasia de Sitges constitueix un dels nostres grans patrimonis immaterials.
L’eslògan que el 2016 va identificar la 5a Setmana de la Malvasia, “Malvasia és patrimoni” la posava en relació amb els àmbits que li són propis: història, terra, conreu, identitat, economia, paisatge , enologia, imaginari, celebració- sempre!, i patrimoni, és clar. Adoptin el que més els agradi.
Des d’un punt de vista històric, la Malvasia és patrimoni inherent a la història de Sitges i també a la de Catalunya. Consta que a can Falç el segle XV ja la conreaven i el celler que forma part del casal de la Ribera té els seus orígens a principis del segle XVII, però això no vol dir que la família no en posseïssin de més antics. Després hi tornarem. Al segle XVII Sitges ja era coneguda com a vila productora i comercialitzadora de malvasia.
En una de les tantes guerres que vam perdre contra els castellans, que va comportar l’ocupació de la Vila per part de les tropes, la malvasia ja n’era protagonista per un dels episodis de la Guerra dels Segadors que figura tant a les cròniques històriques com en els romanços populars.
“El 7 de marzo (1639, …) llegaron 600 soldados a pie y a caballo y llegados allí se hicieron dueños de todas las casas, y tomaron las llaves de las puertas(…) y no contentos de beberse la malvasía, regaban con ella las calles…”
reporta l’historiador i poeta Víctor Balaguer.
El Romanç dels Segadors, en versió original ho concreta encara més:
"Lo vi que no era bo
engegaven les aixetes
lo tiraven pels carrers
sols per assolar la terra."
Ha canviat la lletra, però lo del bon cop de falç encara té continuïtat.
En ple segle vint J. V. Foix, que també n’havia sentit a parlar, en una de les proses poètiques dedicades a Sitges exclama:
“… que no deixin més les bótes arrambades a la cantonada del carrer de les Ànimes!” (L’Estrella d’en Perris, 1963)…
Deixo per la taula rodona del dissabte dia 15 les obres literàries del període romàntic.
En aquesta edició, que és dedicada a les arts en relació amb la Malvasia no puc deixar d’esmentar algunes de les obres més remarcables, partint de la base que tota vinya representada de Sitges estant és Malvasia.
La presència de la Malvasia a les arts és una constant en la pintura de l’Escola Luminista, que es caracteritza pel tractament de la llum i una visió que s’origina en el realisme però que s’aboca completament en l’estètica verista de l’època.
El pintor Arcadi Mas i Fondevila, en fa un tractament en tot tipus de paisatges i escenaris al llarg de la seva llarga vida artística.
Joaquim de Miró, l’ateu oficial de Sitges, terratinent colliter i comerciant i magnífic pintor que no va pintar mai res que no fos Sitges, és l’autor de l’obra que enguany en compleix 130 i que, a parer meu, és l’obra més emblemàtica i verista de la Malvasia perquè en la recol·lecció s’hi apleguen l’esplendor de les vinyes, el treball de les dones, i la caracterització de Sitges amb el campanar al lluny.
Des del Noucentisme artístic cal remarcar l’obra escultòrica i sobre paper de Pere Jou.
La representació enguany de la Setmana de la Malvasia, que ha triat les arts com a tema inspirador de les activitats que s’hi portaran a terme, és l’escultura Al·legoria de Sitges, una pedra imponent i rica en simbologia que forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i que es troba, com el quadre de Miró, al Museu de Maricel.
Un dels temes triats per Jou fent de gravador és la representació, iniciada a l’ Amic de les Arts (1926) de la Mare de Déu del Vinyet, que la interpreta en solitari. Però uns anys més tard, en explicar la imatge per a una edició dels goigs, no dubta en incloure la vinya i el vi, tant per la figura del moro com per la decoració compositiva de l’edició dels goigs.
Parlant de la Mare de Déu del Vinyet valgui per recordar la llegenda de la troballa en terres de Can Milà dels Ferrers que, en temps del farmacèutic, bibliòfil i colliter Josep Robert i Mestre, fa poc recordat des del CIM, abastava una gran extensió de vinya que avui és una muralla de ciment armat coneguda amb el nom de La Plana. El celler de Can Robert, el darrer de tots, operatiu fins els anys seixanta, estava situat al carrer de Sant Pere, fet que comportava que al mes de setembre el transport del raïm recorregués el centre de la Vila passant pel Cap de la Vila i el carrer Parellades que, avui, és un decurs impensable.
Anem cap als Cellers, la llar i l’ànima, el laboratori i la fàbrica de meravelles de la Malvasia de Sitges.
El celler de l’Hospital és l’únic celler de Sitges que resta actiu i l’únic testimoni del que va ser durant segles una de les principals fonts econòmiques de Sitges. Té els seus orígens remots al celler que durant segles va ser el més actiu i productiu: el celler de Can Falç.
El que avui és una pura ruïna va ser un dels motors econòmics més importants de Sitges, si no el més important, degut a l’acumulació de terres per al conreu de malvasia i vi dels termes de Sitges, Olivella i Jafre i més enllà. Els guanys obtinguts de la comercialització els Falç els dedicaven sistemàticament a l’adquisició i conreu de més terres.
Des del segle XV els Falç van ser comerciants i les rendes i guanys procedents dels conreus es reinvertien en creixement agrari patrimonial fins al segle XIX. El casal de la Ribera, el més antic de Sitges i avui dia el més arruïnat, va veure néixer alguns dels personatges més notables de la nostra història més enllà de la de la Malvasia, com l’ardit i emprenedor capità Joan Falç, dit de Mar -que són la branca de la família que es va quedar a la Ribera-, o el seu descendent, l’il·lustrat, afrancesat i urbanista Josep Bonaventura Falç. Els Dalmau, successors dels Falç continuaren el conreu i la comercializació però sense reinvertir en l’adquisició de nous conreus sinó que, pel contrari, de mica en mica van veure com els minvava el patrimoni familiar. No obstant això els seus productes, etiquetats sempre amb l’escut nobiliari de la família de Dalmau, van continuar obtenint èxit comercial i guardons per la qualitat del producte. Lluís de Dalmau, a més, seguint l’exemple dels seus cosins historiadors, els Llopis, va dedicar una monografia a la Historia y cultivo de la Malvasía en la Villa de Sitges (1886).
La meva primera reivindicació és que aquest celler, documentat a principis del segle XVII, sigui recuperat, restaurat, rehabilitat i dignificat juntament amb el casal, d’acord amb el seu caràcter històric i patrimonial per tal que es pugui posar en marxa el que el 2017 vaig presentar des dels Museus de Sitges en una de les compareixences que periòdicament efectuava, com la Ruta dels Tres Cellers, que relligaven Can Falç, Can Llopis i l’Hospital de Sant Joan. Aquest és l’objectiu de la present conferència d’obertura de la Setmana de la Malvasia.
Quan a finals del segle XVIII un dels més interessants membres de la família, don Josep Bonaventura Falç, va emprendre la primera urbanització planificada de Sitges fora muralla a les terres i hortes de la seva propietat d’entre els actuals carrers Parellades, Sant Francesc, Sant Josep i la carretera de Vilanova obrint al seu interior els carrers de sant Gaudenci i Sant Bonaventura, va decidir edificar-hi un casal més còmode i d’acord amb les característiques de l’època.
El 1793 l’edifici estava acabat. L’escala principal, sumptuària; el jardí de primer neoclàssic i després romàntic amb la balconada que el presideix; la planta noble decorada amb les grisalles de Pau Rigalt, i un ampli celler avui malhauradament repartit en dos edificis, mostraven l’esplendor econòmic del seu constructor i la modernitat conceptual i decorativa de l’època. Però en el moment de fer el pas des de can Falç de Mar al nou casal Josep Bonaventura Falç es va fer enrere i va vendre la casa i les terres al seu cosí, el notari i terratinent Manuel Llopis i Falç, capdavanter de la nissaga Llopis. El nou casal va prendre el nom de la nova família propietària.
Els Llopis no es van quedar enrere dels Falç. Aquests eren liberals per tradició familiar i comercial en oberta oposició al règim feudal de la Pia Almoina de la que Sitges no es va poder alliberar fins a les Corts de Cadis el 1812. Eren, això sí, conservadors en tant que terratinents. Els de Can Llopis van reblar el caràcter liberal de la família aixoplugar el primer liberalisme manifest de Sitges en oberta oposició a l’Antic Règim. Els seus descendents no es van limitar a l’administració i explotació de les terres i al comerç de la Malvasia sinó que van esdevenir una brillant nissaga d’homes de lleis – notaris, advocats i diplomàtics – i historiadors vocacionals.
El fill de Manuel Llopis i Falç, també notari i elaborador de Malvasia, Bernardí Llopis i Pujol (1814-1891) és el protipus de personatge romàntic. Va viure durant gairebé tot el segle XIX i va ser qui va donar a la casa tota la volada i prestigi de que va gaudir, fins el punt que fins ben entrat el segle vint a Can Llopis se’l coneixia com Can Bernardí. Va escriure una primera història de Sitges, Relación histórica de la Villa de Sitges (1844) que restà inèdita fins que va ser publicada pel Grup d’Estudis Sitgetans el 1982.
Joan Llopis i Bofill, fill de Bernardí Llopis i Pujol, va ser l’autor de la primera història de Sitges, l’ Assaig històric sobre la Vila de Sitges (1891) i de la Descripció del santuari y consideracions críticas sodre [sic] la imatge de la Verge del Vinyet (1892).
El diplomàtic i darrer membre de la nissaga, Manuel Llopis de Casades (1885-1935) va ser el causant que avui dia l’Hospital de Sant Joan tingui el tercer celler de Malvasia de Sitges. Un germà seu, Josep M. Llopis de Casades (1886-1915), va ser un remarcable pintor, mort prematurament. La meva segona reivindicació és a favor de la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació, juntament amb el casal, del Celler de Can Llopis.
Reivindico, doncs, que aquests dos cellers històrics, tinguin vida pròpia dins dels respectius casals museïtzats, oberts i accessibles, en coordinació amb el CIM.
És una reivindicació a favor del patrimoni, sí, però també a favor de l’economia a escala local, de les rendes de l’Hospital de Sant Joan Baptista, de la gastronomia i de l’enologia; de la comunitat local, que hem de ser els primers a disfrutar-ho i apreciar-ho; del turisme, si de debò creiem que el turisme cultural i enològic tenen valor per a l’empresariat i compten per a alguna cosa a Sitges.
És una reivindicació no exempta de crítica vers la propietat titular d’aquests dos grans, importants i significatius edificis, can Falç i can Llopis, que és la Diputació de Barcelona. Des de fa més d’una dècada tots dos es troben immersos en un implacable i imparable procés de degradació enmig d’un opac silenci. També és una crítica vers l’Ajuntament de Sitges per la seva indiferència i per la desídia en no exercir la competència de vetllar pel patrimoni local i no exigir de la propietat el compliment dels deures de conservació per a dos edificis que són dos béns culturals d’interès local.
Però més enllà de la crítica, és una reivindicació des de l’esperança en el futur, perquè em crec en l’obligació de ser optimista. D’aquí a deu anys, que segons com no són res comparats amb els set-cents de l’Hospital de Sant Joan, se’n compliran cent del llegat de Manuel Llopis i Casades. Deu anys són un termini generós i més que raonable per veure acomplerta la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació dels cellers de Can Falç i de Can Llopis juntament amb els seus casals. Un termini raonable per poder disfrutar de la ruta dels cellers cellers sitgetans que juntament amb el de l’Hospital de Sant Joan són, tots tres cellers, la seu material d’aquest gran patrimoni que és la Malvasia de Sitges. Avui, i aquests dies que vindran, brindaré amb aquesta intenció.
Llarga vida a l’Hospital de Sant Joan i a la Malvasia de Sitges!
Retorno a J. V. Foix amb qualsevol pretext perquè el poeta sempre m’atorga el vers ajustat i la paraula precisa. Aquest 11 de setembre de 2025 he pensat que el Poema de Catalunya que va escriure i publicar el 1920 sintetitzava una determinada Idea del país. També he rellegit els seus sonets de Sol, i de dol (1947) on trobo alguns dels versos més preclars del “Mestre segur d’enyorades banderes”, com els que escrivia des dels desigs de plenitud humana, individual i col·lectiva:
Viure l'instant i obrir els ulls al demà, Del clar i l'obscur seguir normes i regla I, enmig d'orats i savis, raonar.
Sigui la poesia invocació de plenitud i de llibertat, perquè des de que ho va formular Hölderlin,
El poeta J. V. Foix (Sarrià, 1893- Barcelona, 1897) té una magnífica avinguda a Sitges, a Terramar, al costat del carrer dedicat a Josep Carner. Dos dels més grans poetes catalans de tots els temps un que honoren el nostre espai públic. El vincle de Foix amb la vila és el de tota una vida i té el seu origen en l’amistat amb l’escriptor i historiador Josep Carbonell i Gener. Des de 1918 J. V. Foix va sovintejar Sitges i en pocs. anys hi lligà més amistats, com els pintors Joaquim Sunyer i Artur Carbonell. Va publicar poemes primerencs a la revista Terramar, alguns de tall classicitzant, com l’elegia amb motiu de la mort de Lluís de Dalmau, i d’altres d’estructura avantguardista; va codirigir amb Josep Carbonell i Gener la revista Monitor. Política, Arts i Literatura(1921-1923); va formar part de l’equip de redactors de L’Amic de les Arts (1926-1929) i el 1934 amb Josep Carbonell i Gener van publicar el compendi de l’ideari polític que compartien a Revolució catalanista, la coberta il·lustrada per Artur Carbonell. M’agrada retornar a J. V. Foix i Sitges i m’hi he referit en assaigs, articles, alguns publicats en aquest setmanari (el darrer, el 6 de febrer de 2023) i en la biografia sobre Carbonell (2000).
Retrat de joventut de J. V. Foix (Arxiu Fundació J. V. Foix)
La personalitat literària i cultural de J. V. Foix s’estén dins i fora del país degut a la importància de la seva obra, a la recepció i l’interès que dins i fora del sistema literari ha estat objecte. Per això m’ha semblat adient, en el context actual, destacar que J. V. Foix, com Josep Carner, va quedar incorporat oficialment a Sitges en el primer canvi de nom dels carrers que es va realitzar amb l’adveniment de la democràcia i l’autogovern. Ho esmento perquè aquests dies J. V. Foix és notícia degut l’acció propagandística contundent d’un grup de gent de lletres que juntament amb la ciutadania i amb la Fundació J. V. Foix defensem que la futura biblioteca pública de Sarrià, la vila natal del poeta on va habitar de per vida, porti el seu nom.
El que hauria de ser una obvietat ha estat objecte de qüestionament per part de l’Ajuntament de Barcelona perquè hi ha qui considera que haver estat un dels millors escriptors de tots els temps, profusament traduït en múltiples llengües, no te prou mèrit ni rellevància; com a alternativa les ments pensants de la burocràcia cultural barcelonina proposen el nom de tres altres persones que, sense desmerèixer-ne els valors que han aportat a la cultura i a la comunitat, no guarden proporció amb l’obra de Foix. Afegeixo que, a parer meu, després d’haver donat el nom de la biblioteca més promocionada – fins ara – de Barcelona a l’escriptor Gabriel García Márquez, no és de justícia ni poètica ni humana negar el nom de J. V. Foix a la biblioteca de Sarrià.
J. V. Foix, clàssic modern, és una personalitat altament creativa, completa i complexa. És autor d’una prolífica obra literària de poesia i prosa poètica, així com d’articles, dietarisme, i periodisme cultural, ja que va exercir com a periodista a La Publicitat des de 1922 fins 1936 destacant la importància de la llengua, de la política cultural, de la nació i de la creació literària i artística del seu temps. A mi m’agrada pensar que és un correlat literari de l’obra plàstica de Joan Miró, una altra amistat indestructible. Durant els anys d’entreguerres va exercir una activitat literària pública destacada des del PEN Club com a representant de Catalunya al congrés internacional de Duvrovnik (1933). Des de 1939 es va concentrar en la creació literària amb la qual va combatre incessantment a favor de la llengua catalana. Va rebre els més alts reconeixements del país, fins ser proposat com a Premi Nobel per part del Parlament de Catalunya (1984) – una proposta que malauradament no va reeixir. Però, en canvi, ha estat reconegut, celebrat i traduït com un dels més grans poetes catalans. I, què millor que atorgar el nom de J. V. Foix, escriptor i poeta profundament arrelat a l’antiga vila de Sarrià com a homenatge des del present i estímul i exemple per a futures generacions? Aquesta causa, que diria ell, val la batalla.
No són números rodons, però no em puc estar de deixar uns quants flaixos de J. V. Foix, entusiasta com sóc dels seus poemes que m’agrada anar rellegint, mentre vaig reunint de mica en mica els textos i estudis de conferències inèdites i papers publicats esparsos que li he anat dedicant des dels anys noranta. Tot plegat per felicitar-lo en el seu 131 aniversari i recordant les converses a Sarrià, al carrer Setantí, 9, mentre bevíem whisky i menjàvem uns deliciosos bombons de xocolata. I aprofito per mostrar-vos en aquesta imatge fumant un bon havà, tan sornaguer com éreu…
Fa cosa de sis anys amb motiu de la col·locació d’una placa que indicava el domicili que durant anys habità el poeta J. V. Foix a l’antiga vila de Sarrià (independent del segle X fins 1921; Foix va ser un dels més ferms oponents a l’annexió a Barcelona…), vaig anotar unes reflexions que no em fa res de transcriure. “Setantí nou, tercer, havia estat una adreça anotada a la meva agenda dels anys vuitanta. Hi havíem anat amb en David Jou una temporada que ell visitava els poetes i em convidava a acompanyar-lo. Després hi havia tornat en diverses ocasions perquè m’expliqués el seu pas per les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts” i el Sitges dels anys vint amb el seu amic Josep Carbonell i Gener. (…) Les tardes de conversa amb el poeta són una de les experiències més entranyables i divertides que recordo. Parlava molt, jo ho apuntava tot, em mostrava alguns dels llibres de la seva biblioteca – el seu exlibris és de perspectiva metafísica… – i m’oferia bombons i, per beure, whisky. Juntament amb la conversa feien una combinatòria sensacional.” Foix no només ha estat protagonista d’alguns dels meus llibres – “J. V. Foix i la Idea Catalana”, “Àlbum Foix” – i d’un considerable nombre d’articles i conferències sinó que també va ser un dels més importants personatges que al llarg de diverses converses va traçar interessant un quadre del Sitges d’entreguerres que posteriorment vaig traslladar a la biografia de Josep Carbonell i Gener.
Aquest mes de gener i amb un dia de diferència – coses de l’atzar… – es compleixen cent trenta anys del naixement de l’escriptor i en fa trenta-sis que ens va deixar, rics del seu llegat literari. És un llegat que hauria de figurar com a llibres de fons de les biblioteques públiques en tant que clàssic modern, com Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Caterina Albert, entre altres. Si més no, l’esforç que fa la Fundació J. V. Foix en publicar cada any a les envistes de Nadal un volum de la seva obra salva l’escriptor del purgatori editorial i no permet l’excusa de la descatalogació.
Amb motiu del monogràfic que el 1983 L’Eco de Sitges va elaborar per celebrar norantè aniversari del poeta hi van col·laborar Ramon Planes, Lluís Jou, Josep Roca-Pons, Joan Sella, David Jou i Jacint Picas. Jo hi vaig vaig publicar un primer estudi sobre la relació del poeta amb la vila “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (que vaig ampliar deu anys més tard en l’article “Sitges en l’obra literària de J. V. Foix” al BGES n.66-67), i vaig preparar una antologia de textos sitgetans de J. V. Foix que van omplir aquelles pàgines. En quedaren alguns al calaix, com els que s’havien publicat el 1919 a la revista “Terramar”, un dels quals és l’ “Elegia a Lluís de Dalmau” mort de feina poc. D’altres, dedicats als amics sitgetans, hi van figurar amb tots els honors com el sonet dedicat a J. Carbonell Gener, “Feliç el just que sap oficis nous”, i els dedicats a Rosa Montanyà, muller de Carbonell; a Joaquim Sunyer o a Artur Carbonell. Aquests configuraven el nucli d’amistat sitgetanes dels anys vint i trenta juntament amb els que s’hi van afegir des de la redacció de la revista “L’Amic de les Arts”, la millor publicació de l’avantguarda catalana; eren Ramon Planes, el més petit de la colla, i Domènec Forment.
J. V. Foix té, entre nosaltres, un paisatge literari d’itinerari complet, i un context de relacions personals que depassa l’etapa dels anys d’entreguerres. Corresponen als dos temps de l’època de Sitges. El segon temps arrenca dels dies de postguerra, quan cada any per Nadal Foix venia a dinar amb Carbonell a Sitges i això va durar fins la mort d’aquest. Als primers anys setanta van ampliar el cercle i a l’hora de les postres, a La Nansa, ens hi trobàvem sèniors i joves: Ramon Planes, Josep Soler, director de l’Eco de Sitges; Joan Carbonell Muntanyà, Jacint Picas, Jaume Dalmau, Ramon Buckley, Isabel Coll, David Jou i també jo, que de tant en tant en faig memòria i, sobretot, m’agrada explicar-ho. La lectura que Foix havia fet dels propis poemes a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol el 1973 havia estat un detonant definitiu – i una experiència en directe impressionant!- i la inauguració de l’avinguda J. V. Foix a Terramar – i és que no podia ser enlloc més… – un moment culminant. Haver anostrat J. V. Foix és un tresor que depassa l’imaginari perquè els paisatges encara guarden rastres dels textos escrits i perquè hi ha amistats que són fidelment eternes.
QUADERN DE TERRAMAR 