Arxiu d'etiquetes: Ignasi Domènech

ELOGI DEL DIBUIX I DE LA SEVA EXPOSICIÓ

Publicat el per
Respon
Joaquim Sunyer, Guignol, Paris, 1900

A hores d’ara en què el pensament únic, dogmàtic, políticament correcte i woke s’apropia de la cultura en termes generals i s’instal·la en àmbits concrets – el de les arts no n’és una excepció sinó un exemple – té més sentit que mai preguntar-se, entre altres coses, quin sentit té organitzar exposicions com la que des d’aquesta primavera es pot visitar a la Sala Vaixells del Palau de Maricel, L’elogi del dibuix. La col·lecció Manuel Puig

La tercera edició d’exposicions sobre el col·leccionisme privat d’art a Catalunya

Es tracta d’una important mostra de la col·lecció d’obres sobre paper que el Dr. Manuel Puig amb temps, paciència, rigor i entusiasme ha reunit i que es presenta a Sitges seguint una de les línies que fins ara ha marcat la política d’exposicions dels Museus. Es tracta de la presa en consideració i posada en valor del col·leccionisme artístic privat a Catalunya, que té molt a veure  amb el que va significar en el seu moment la formació del Cau Ferrat, i que respon a una visió oberta i universal vers l’art de tots els temps, així com també amb les Jornades del Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que els Museus de Sitges organitzen des de 2012 i enguany arriba a la catorzena edició.

Picasso, Jaume Sabartés, llegint. Paris, 1950; David Hockney, Sir Isaiah Berlin amb les ulleres al front, 1980

És una línia coherent i d’alta qualitat artística que cal consolidar definitivament i  que compta amb importants antecedents. El 2024 es va exposar per primera vegada al públic d’una vintena d’obres  de la col·lecció Marsans Casacuberta amb el títol de La figura emmarcada. Obres singulars de la Col·lecció Casacuberta – Marsans, que va descobrir no pocs aspectes sobre les obres, el seus autors i les diferents etapes estètiques. Comissariada per Nàdia Hernàndez, historiadora de l’art i conservadora de col·leccions, i per Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, va continuar la línia d’exposicions iniciades l’any anterior amb la vintena d’obres del segle XVII al XIX de La Col·lecció Bertrán. La memòria d’un llegat familiar. 

La col·lecció del Dr. Manuel Puig que es pot contemplar a Maricel fins el 19 d’octubre per la qual ja han passat centenars de visitants s’estructura en quatre apartats: les acadèmies o estudis del natural, els rostres, els relats de diversa tipologia i els paisatges i natures mortes.

El dibuix és més que un banc de proves

L’elogi del dibuix presenta amb voluntat antològica internacional obres d’entre el segle XVI i l’actualitat que mostren els temes i les motivacions dels artistes i la voluntat, sobretot a partir del segle XIX, d’erigir el dibuix en obra d’art autònoma i única, sense altra servitud que respondre al traç de l’artista i al seu significat. En tant que part d’una col·lecció monogràfica pel que fa a la tècnica, l’ambició del col·leccionista arriba fins els noms de Vicente López, Fortuny, Rodin, Rusiñol, Chirico, Balthus, Picasso – amb obres de diverses èpoques, de les que destacaria el retrat de Jaume Sabartés llegint una carta -; Pau Roig, Juli Gonzàlez, Sunyer – amb una escena de guinyol que marca un dels punts d’inflexió de la seva època de París -; Juan Gris, Mela Muter, Natalia Gontxarova, Paul Delvaux, Heckel, A. Gleizes, Remedios Varo, A. Warhol, S. Poliakoff, Hockney – amb un retrat impagable del filòsof I. Berlin amb les ulleres al front-; A. Saura, Tàpies o Barceló.

Natalia Gontxarova, Lerrena, 1916; Remedios Varo, L’escura-xemeneies, 1940

La tria de les vint-i-una obres de recorregut per la història del dibuix obres potser no haurà estat fàcil però, per contra, el catàleg a cura dels curadors de l’exposició, Bonaventura Bassegoda, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, més enllà de la voluntat de persistència que tot catàleg d’exposició d’art pressuposa, compleix amb escreix la funció  d’una exposició d’art als nostres dies pel que fa a les transversalitats i a les idees estètiques. Mostra i catàleg, juntament amb les activitats de referència,  són exemple de coherència,  difusió, creació de coneixement, funció educativa i garantia de cultura accessible.

Erich Heckel, Cases i paisatges, 1908; A. Gleizes, Paisatge, 1914; AÉ-Othon Friesz, Le bec de l’aigle, 1907

El problema de les exposicions dels Museus de Sitges

No vull acabar sense fer constar una de les problemàtiques més greus que afecta els Museus de Sitges com és la manca d’un espai ample, suficient i equipat per a exposicions que depassin el petit o mitjà format. La sala Rocamora o la Sala Vaixells són espais insuficients per al potencial que ha de tenir una política d’exposicions digna del que mereix i les possibilitats que ofereix el patrimoni sitgetà. Els llargs sis anys sense direcció estratègica dels Museus i sense que els seus òrgans de govern s’hagin molestat en plantejar-se’n les necessitats objectives ha comportat un important retrocés. A veure què ens depara el futur.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.09.2025

Miquel Villà, amb passió i sense atzar

Publicat el per
Respon
Miquel Villà, Paisatge, cap a 1937. Museu de Maricel, dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art.

Quan el desembre de 2014 es va obrir de nou el Museu de Maricel després de les obres de rehabilitació, es va dedicar l’ampli tram del passadís de la planta baixa entre la Sala Sert i el mirador a la pintura i escultura figuratives contemporànies. La que s’iniciava els anys trenta, noucentisme inclòs, i acabava els anys seixanta. Hi figuraven obres d’artistes sitgetans –com Pere Jou, Agustí Ferrer Pino, Pere Pruna, Alfred Sisquella o Artur Carbonell– i d’altres, coetanis, amb qui compartien l’estètica de la figuració. Entre aquests, l’escultor Joan Rebull i el pintor Miquel Villà. Amb les dues obres de Villà procedents del dipòsit del MNAC, el Museu de Maricel es convertia en el tercer museu català que mostrava l’obra de Villà a la col·lecció permanent. Els altres dos eren el Museu de Montserrat i el Museu Deu del Vendrell, per bé que tant el MNAC com el Museu de Valls, entre algun altre, guardaven obra de Villà als dipòsits.

Algun dia caldrà examinar a fons les causes de l’arraconament de la figuració de la postguerra dels museus públics, tot i que les col·leccions particulars la mantenen i la valoren, així com la poca consideració amb què, per regla general, ha estat tractada tant per una part de la crítica com de l’acadèmia. Es pot pensar en l’enaltiment de l’abstracció i l’informalisme, que arrenca de Cau al Set i es consagra amb Antoni Tàpies, i en la rebel·lia generacional dels joves informalistes, però la convivència i la complementarietat –la cohabitació, si es vol– d’estils i estètiques en altres països fan pensar més aviat en una penalització injusta i en una tria excloent que arriba ben bé fins a finals del segle XX. Un prejudici que, fos com fos, hom recorda exemplificat en la poca gràcia que feia a Antoni Tàpies que el llavors jove crític Gabriel Ferrater dediqués la seva atenció a Miquel Villà, en termes similars als que dedicava a Joaquim Sunyer, a les pàgines de la revista Laye en els anys cinquanta. 

Per aquest motiu, l’exposició produïda pels Museus de Sitges i inaugurada recentment al Museu de Maricel, Miquel Villà. La pintura sense atzar,comissariada pel cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, Ignasi Domènech, i la historiadora i crítica d’art Susanna Portell, ha constituït un notable detonant pel que té de reivindicació i de posada al dia del coneixement sobre l’obra de l’artista. Ha constituït també un nou toc d’atenció sobre la necessitat de recuperar sense dubtes la figuració de postguerra en els seus diversos vessants a partir d’una selecció estrictament qualitativa, deixant de banda dogmatismes i prejudicis.

Miquel Villà, Nu femení, París. Col·lecció privada Felip Massot.

“Pintar és una cosa meravellosa”, declarava Miquel Villà el 1980. Nascut el 1901, no va ser pròdig en exposicions ni en fer vida de societat artística, empès com se sentia a dedicar tot el temps possible a la pintura, a la qual s’hi va abocar de ple des dels 21 anys. Després d’una temporada a Colòmbia degut a raons familiars, es va traslladar a París el 1922, d’on daten les seves més fidels amistats amb Marcel Duchamp, J. Torres-Garcia, J. Fautrier o M. Hugué, als quals s’hi van afegir, amb el pas del temps i des d’altres geografies, A. Fenosa, P. Gargallo, Irene Polo, Olga Sacharoff, Otto Lloyd o Ramon Xuriguera. Feia poca vida de cenacle, però sí que mantingué amistats de per vida que l’han recordat en crítiques, articles i memòries. 

Sebastià Gasch, Rafael Santos-Torroella, E. d’Ors o J. A. Masoliver, entre altres, el situen en diversos moments de la seva pintura. Una pintura de “cubisme humanitzat”, segons S. Gasch, “arquitectònica” segons Santos-Torroella, de “gruix sistemàtic” en la qual la matèria en construeix l’aparença, segons Rafael Benet. Sigui quina sigui la cartografia de l’artista a Colòmbia, París, Holanda, l’Argentina, El Masnou, Ocata, Eivissa, La Pobla de Segur, Altea… o es tracti de retrats, figures o natures mortes, la pintura de Villà és d’un figuratiu que trenca motlles a favor de mostrar tota la força en  l’estructura i la matèria. Una matèria que, segons Eugeni d’Ors, manifesta un efecte cromàtic incendiari. 

Miquel Villà, La cuina; en dues versions, 1939, i 1949/1965. Col·lecció particular



L’impacte visual de Vlaminck, Maurice Utrillo V., Modigliani o Denoyer de Segonzac és substituït al llarg dels anys trenta pel de Rembrandt i pels contemporanis Joaquim Sunyer (els nus, les arbredes, les muntanyes, les places del Masnou o Ocata) o Feliu Elias, en les dues versions, magnífiques, de La cuina (1939, i 1949/1965). Era lent, Villà, i amatent a una obra per a ell sempre inacabada. Perseguia la síntesi contraposant el color i la forma insistint en àmbits ja coneguts i experimentats. A les darrers obres, la forma és pur color càlid, com l’aire de la terra de secà. L’originalitat de Villà és, precisament, la càrrega de matèria cromàtica i conceptual que dóna origen a les formes, a la meravella de la pintura a la qual es va consagrar amb constància i passió. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.06.2021

El mil·lionari i el visionari reivindicats

Publicat el per
Respon

“Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.

  • Charles Deering ©AMU, SITGES
  • Miquel Utrillo ©AMU, Sitges

Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.  


Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila. 

  • Cobertes, Portada i Sumari de Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges



El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.

Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.

Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 4.06.2021

TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Publicat el per
1

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Publicat el per
1

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

  • Angeles Santos, Nena dormint (1929)

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

  • Francesc Vayreda, Banyistes, (cap a 1920)

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019