Arxiu d'etiquetes: Grup d’Estudis Sitgetans

ELS TRONS DE SANTA BÀRBARA

Publicat el per
Respon
L’ermita de Santa Bàrbara, rehabilitada

Un dels espectacles més penosos és veure com els edificis abandonats van morint de la descurança dels seus propietaris, exposats al pas del temps i a tota mena de vandalisme. Més trist és, encara, quan  tenen a veure amb la història de la Vila i que per circumstàncies de diversa índole acabin essent ruïnes vivents i testimoni de la poca o nul·la sensibilitat pública i cívica. Sembla, a més, que pel fet de ser propietat privada tot s’hi valgui, tot i que per a determinades propietats públiques també tot s’hi ha valgut. Com a exemple de la primera circumstància, la pràctica portada a terme per part d’alguns propietaris o promotors que volent enderrocar un edifici el deixaven obert als quatre vents perquè es fes malbé i poder tirar-lo a terra; el pagament de la multa era compensat amb escreix pels guanys de la nova edificació. O, com un exemple de la segona, la casa de l’hortolà de Can Falç que datava del segle XVIII  va caure de vella i descurada davant de la més gran indiferència de l’administració pública. Ha costat molt, i costa encara sensibilitzar els qui tenen responsabilitats urbanístiques sobre la preservació i conservació dels edificis patrimonials; la sempiterna falta de sintonia entre urbanisme i patrimoni perdura. A Sitges hem perdut  bastants llençols en aquesta bugada però no els hem perdut tots. 

  • L’estat d’abandonament de l’ermita fins dates molt recents

L’ermita i la masia de Santa Bàrbara durant moltes dècades han restat ocultes als ulls d’unes quantes generacions. L’any 1980 el músic Charles Miles, que per aquells anys s’havia revelat com un bon investigador local, va publicar al número 18 del  Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetansun interessant article, “Apunts arquitectònics sobre la finca de Santa Bàrbara”. La reacció de la propietat va ser fulminant: es va adreçar al president del GES exigint que no se’n parlés, de Santa Bàrbara, no fos cas que fos declarada bé patrimonial i que això fos l’impediment per a una possible venda del terreny. L’ermita i la masia van continuar la davallada de la degradació iniciada dècades abans, el terreny es va vendre, i el Pla general d’ordenació urbanade 1989 i el Pla generalaprovat el 2006 – un pla que té dotze anys, no és pas d’abans d’ahir – el va consolidar com a edificable. 

Estat actual de la masia de Santa Bàrbara, encara per rehabilitar

En aquest cas, afortunadament, l’evolució del procés d’urbanització ha estat diferent dels  altres. L’acord liderat pel batlle Miquel Forns amb la Junta de compensació de la urbanització ha aconseguit el que per a altres mentalitats ni es plantejava: la cessió de can Milà per a usos municipals (la idea és ubicar-hi la seu d’informació turística de Sitges), la restauració de l’ermita de Santa Bàrbara, i la futura restauració de la masia, que esdevindrà centre cívic i, alhora, local per als assaigs de la Colla Jove, a més d’altres acords. L’Ajuntament no ha jugat, com en passades legislatures, com un especulador més, sinó que ha actuat com caldria exigir sempre als responsables dels béns públics. El canvi de mentalitat és, a parer meu, prou important perquè fa entrar en escena les possibilitats que la legislació atorga als municipis amb ocasió dels plans d’urbanització i la corresponent cessió de terreny per a usos públics a favor de necessitats diverses, entre les quals, cal tenir-ho ben present, hi ha les de la conservació del patrimoni, siguin edificis o paisatge; en el cas del nucli central de Santa Bàrbara són totes dues coses. 


El primer aplec de Santa Bàrbara després de moltes dècades va tenir lloc el primer diumenge de desembre. La Jove de Sitges també s’hi va sumar. 



Després de més de vuitanta anys de desús, degradació i deixadesa l’ermita de Santa Bàrbara ha estat reconstruïda i celebrada. És una ermita senzilla, com moltes d’aquest país; d’origen medieval i reformada diverses vegades. La fesomia actual és la que presentava des de mitjans del segle XIX, una mostra d’arquitectura religiosa popular que sovinteja a la ribera nord de la Mediterrània. Més enllà del testimoni religiós i arquitectònic, Santa Bàrbara, ermita i paisatge, poden i han de jugar un rol important en la cohesió social i cultural d’aquest nou barri sitgetà. L’aplec que amb motiu de la festivitat de la santa – el quatre de desembre – es va celebrar el passat diumenge, amb una notable diversitat de protagonistes– trasllat de la santa, ofici, recital de poesia, castellers, passeig… dóna una idea del que anys a venir pot arribar a ser una festa del barri, com ho són les d’altres barris sitgetans, i festa és també integració i cohesió social. El temps ho dirà. Jo n’he volgut deixar constància perquè l’aposta per una visió més humanista i cultural que ha estat em sembla una magnífica notícia per als sitgetans d’avui i, sobretot, per als de demà que per una vegada hagi prevalgut la conservació del patrimoni. El futur està a mans dels diversos agents – habitants, propietaris, promotors, societat civil, administració municipal… – que ja en són responsables. Però, de primer, calia celebrar-ho perquè a més de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, ara ja en tenim un altre motiu. 


Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2018

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

Publicat el per
Respon

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

“Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

Publicat el per
1

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

terramar-palace_visit-sitges

Anys trenta: hotel Terramar Palace en el seu moment d’esplendor cosmopolita

Pocs després del l’esclat de la guerra civil l’Hotel Terramar Palace, fins llavors vaixell insígnia del cosmpolitisme sitgetà dels anys trenta, va ser reconvertit en hospital de sang per donar cabuda als ferits de guerra. Aquest és un capítol d’història local relativament poc conegut del qual de mica en mica se’n van sabent més i més coses. La recuperació de la memòria història i el necessari esforç d’objectivació consegüent per no caure en maniqueísmes tan estèrils com distorsionadors comporten la progressiva recuperació de capítols tan importants per al coneixement de la història de la guerra civil com són la dels hospitals on es traslladaven els ferits al front. S’habilitaven, en general, casals grans o hotels, i Terramar, juntament amb La Gavina de S’Agaró i altres edificis de Mataró, Vic, Santa Coloma de Farners o Moià van allotjar centenars de ferits.

Fins el moment moltes de les històries que hi van desfilar formen part, encara, de la memòria personal dels ferits i dels seus familiars o del personal sanitari i adminitratiu que els van atendre. També de la memòria escrita d’algun dels que hi van passar. L’Hotel Terramar Palace va ser requisat el mes d’agost de 1936 i destinat a hospital per guarir els ferits de guerra, i la premsa local del moment en dóna notícia juntament amb la primera entrada de convalescents, una vintena, conminant a la població que hi donés suport per tal “que no els falti res”. Els ferits de guerra, momentanis supervivents de la confrontació, eren vistos com víctimes i herois. Sempre segons la premsa local, les autoritats sitgetanes van encomanar al Dr. Joan Ramon Benaprès la responsabilitat de l’Hospital, per bé que al cap d’un temps la va exercir també el director de l’Hospital de sang Pere Mata de Reus el Dr. Francesc Jimeno Vidal (Reus, 1906- Barcelona, 1978).

Fa pocs dies l’Hospital de Sang de Terramar va ser objecte d’una interessant conferència del metge i historiador de la medicina Josep Hervàs i Puyal, que, amb el títol de L’Hotel Terramar, de Sitges, en la guerra civil (1936-1939)

Vicissituds d’un hospital improvisat va exposar sistematitzadament una informació interessant i documentada. Hervàs va documentar les fonts d’informació que havia utilitzat – entre altres, les memòries de Bonaventura Julià i Quima Caballol publicades pel GES -, en va mostrar imatges i es va referir a diversos episodis que s’hi van viure, a les precàries condicions sanitàries, al servei de biblioteques al front i a uns quants noms propis.

simoneweil

Entre altres, a la filòsofa francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). Jo havia seguit el periple de Weil a Sitges el 1999, quan gairebé per atzar i a Caen vaig topar amb una interessant edició de la seva obra que donava compte de l’estada a l’Hospital de Terramar. Enrolada a les Brigades Internacionals des dels primers dies de la guerra va ingressar a Terramar l’agost de 1936, quan els ferits ja depassaven la seixantena. Hi va passar un parell de setmanes fins que els seus familiars la van venir a recollir. Temps suficient, però, per adonar-se de la terrible realitat de la crueltat dels uns i dels altres, que va  deixar palesa al seus escrits, incloent un tràgic passatge dels que es van viure a Sitges aquells dies: els assassinats, entre altres el d’un jove, en represàlia per la mort de nou milicians de la Vila pel fracàs del desembarc a Mallorca.

simoneweil_2

Weil és una de els figures més atractives de la filosofia contemporània, entre altres coses, perquè encarna els contradiccions entre els ideals i la cruesa de la realitat. Va abandonar el país aquella tardor i va morir en plena Guerra mundial a Anglaterra. M’agrada imaginar-la al passeig, alguna tarda d’agost, juntament amb els altres convalescents, lluny del fragor de la guerra i ben propera de la tragèdia de la rereguarda. Amb les seves ulleretes rodones, mitja melena fosca de cabell arrissat, somriure lleu i esguard tristoi. La bellesa del paisatge no va poder consolar-la de tants horrors que havia viscut en pocs dies.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.XII.2016

Quim Veà. Una retrospectiva.

Publicat el per
Respon

entrevista-1

Sempre va tenir l’aparença d’home impassible, pipa a la mà o a la boca, mirada tranquil·la i un parlar pausat, que no vol dir pas monocord. Ara el veig a les fotografies, alguna de més de vint anys, i m’adono que en Quim Veà sempre donava la impressió de ser l’home tranquil de les pel·lícules. Una persona amb mirada pròpia que anava molt més enllà de les aparences, ulls endins i esguard enfora. La seva afició a la fotografia, que va practicar des dels anys vuitanta, té alguna cosa a veure amb aquesta mirada pròpia revestida de creativitat.

 En Quim Veà ha estat un important home de ciència, primatòleg, que ha desenvolupat una fructífera carrera de recerca i docència entre les universitats de Barcelona i de Veracruz. Arribà a Mèxic després d’haver realitzat diverses campanyes a la selva africana i el 2001 inicià les recerques a la selva de Los Tuxtlas a Veracruz. Sobre les seves aportacions se n’ha parlat aquests dies en diversos àmbits i la seva personalitat acadèmica i científica ha quedat fixada en ressenyes i publicacions. La feina d’un científic no s’esborra sinó que continua creant coneixement, i la d’en Quim, continuador de la tasca del Dr. Jordi Sabater Pi, el primatòleg que ens va portar en Floquet de Neu al zoològic de Barcelona, donarà nous fruits a partir dels seus deixebles, de les tesis que ha dirigit, de les orientacions i coneixements que ha transmès als seus alumnes. En Quim no ens va portar cap Floquet de Neu però la seva conversa sobre els primats i altres éssers objecte del seu treball era tot un món atractiu i ple de sorpreses per tal com ho sabia explicar a entesos i a profans. I ell, sempre tan senzillament, com si ens parlés dels veïns de la cantonada.

2016-02-23_1635-700x502

  S’havia llicenciat en Psicologia a la UB i s’hi va doctorar, orientant des de ben aviat la seva recerca vers la conducta humana i animal. Però deixant de banda el medi professional, en Quim es dedicava a altres vessants. La fotografia n’era un, per al qual va adoptar el nom de Ricard Baró. En Ricard Baró va realitzar diverses exposicions, algunes d’elles a Miramar, convençut de la capacitat humana de retratar fins i tot la bellesa del desastre. I, abans de fer més vida a Mèxic que a Catalunya, a Sitges havia pres part en diverses activitats,  solidàries  com la de bomber voluntari, o culturals, des del Grup d’Estudis Sitgetans, del que va ser vocal de la Junta els anys noranta. Una de les conferències que hi va impartir va ser una mirada divulgativa entre psicològica i sociològica dels hàbits quotidians d’alguna de les franges d’edat dels habitants de Sitges. Tenia una mirada aguda (sempre la mirada…) precisa i afilada amb la que tant llegia comportaments com els logos dels partits polítics dels anys de la transició i dels primers anys de la democràcia.

La retrospectiva que passo d’en Quim Veà està construïda per impulsos. El del sentiment per la mort d’un amic. El del record d’una nit de Sant Joan bastint una foguera, atiant-la a la manera d’un faroner que vigila que el ròssec d’espurnes no es confonguin amb els estels. El d’una Rua de la Disbauxa en que tots dos vam decidir sortir disfressats del més pur estil de fardo sitgetà només per ganes de fer la rua. El d’una foto del grup dels amics que els anys vuitanta compartíem i celebràvem revetlles, calçotades i no pocs aniversaris. O l’estona que, assegut davant de qualsevol piano, teclejava, entre altres coses, la cançó de la pel·lícula de El cop / El golpe, en traducció de l’època – parlant dels estafadors deliciosos que eren Robert Redford i Paul Newman. Preval, però, el record a través de la imatge de l’home de la pipa i de la camisa blanca, tranquil i reflexiu, un aventurer de fons i de consciència. Tot es congria al davant de les imatges que se superposen, de primer una mica amuntegades, quan reps la notícia que no esperaves i que et retorna una part de la teva vida de la que  la mort no pot esborrar la força del record i de l’estimació.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26 de febrer 2016

JOAQUIM MOLAS

Publicat el per
Respon

Unknown

Va ser el mestre que no vaig tenir perquè de vegades l’atzar es conjura per fer les coses impossibles. Vaig assistir algun curs a les seves classes i vaig procurar ser una alumna aplicada, però tot i així no en vaig ser deixebla ni vaig esdevenir una ‘moleta’. A classe m’agradava discutir-hi, no per dur-li la contrària sinó perquè m’agradava gastar una certa audàcia amb plantejaments que podien anar més enllà del panorama endreçat que ens presentava. Com en un treball que pretenia mostrar les arrels clàssiques del cubisme, cosa que li va fer exclamar al final de la meva exposició que estava bé i era interessant, però que si ho vol abastar tot no aprofundirà gaire, “quien mucho abarca…”

Ens vam tractar més fora de l’aula que a dintre. Va venir a Sitges el 1976 per celebrar el Cinquantenari de L’Amic de les Arts, organitzat pel Grup d’Estudis Sitgetans i hi va impartir una conferència amb un deix irònic i volgudament hereu del to de revolta que els de l’època gastaven. Anys més tard vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo contra tot pronòstic del moment a Sitges, gràcies al programa de L’escriptor del mes que durant uns anys va impulsar la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un vespre al Cafè Roy i em vaig despatxar de gust amb tots els elogis que mai no li havia fet.

Amb Molas hi vaig tenir algunes diferències de criteri per la forma en què tenia d’organitzar la construcció del cànon de la literatura catalana: vostè fa això i aquell farà allò altre. Però la seva capacitat d’entusiasme vers una causa que calia articular i treballar a fons i amb rigor m’admirava encara més, i ell ho sabia. Un altre motiu de discrepància era la seva irrenunciable addicció al tabac que, quan l’atacaven les crisis de tos, eren l’esquer que em permetia renyar-lo, encara fuma tant? Home, doncs aquí ho té. I sempre hi havia un caramel de menta o eucaliptus a punt.

El temps va construir un pòsit d’afecte a prova de circumstàncies. La darrera vegada que el vaig veure va ser al comiat de Josep M. Castellet, el seu tàndem dels anys seixanta i de la gran antologia sobre la Poesia catalana del segle XX, la mostra més contundent de la crítica del realisme social en la cultura catalana.

El recordo com el mostren les fotografies: en blanc i negre, el cigarret eternament penjant, l’espurna de la ironia sempre a punt i, amb una tendresa que ocultava rere la sempiterna sornegueria. I me’l vaig arribar a estimar amb aquell afecte correspost amb escreix. Hi ha vincles que el temps enforteix malgrat la distància, la malaltia i la mort. Gràcies, doctor Molas. Ja sap que me l’estimo molt.