Aquest és, potser, l’aspecte que més m’ha impressionat d’aquest recull. Perquè la fotografia de Josep M. Jornet no és únicament un exercici de composició formal o una instantània oportuna sàviament enquadrada. El que hi trobo és un interès per la humanitat tal com és, sense ficcions ni coordenades estètiques d’embelliment o de complaença. Per a mi aquest és un dels punts forts, potser el millor, del seu mestratge. Perquè no hi ha art més sublim, o més transformador, que el que posa la humanitat davant del mirall.
Entre l’1 i el 3 d’octubre, inclos el cap de setmana, a Sitges hem celebrat l’acte central del Correllengua 2020, organitzats per la CAL, que enguany s’ha dedicat al poeta Josep Carner, amb motiu de la celebració de l’Any Carner que commemora el cinquantè aniversari de la seva mort a l’exili de Bèlgica. Els actes de Sitges han estat organitzats per l’Ateneu de Sitges amb la col·laboració de diverses entitats com l’ANC, el Cercle Artístic de Sitges i el Grup d’Estudis Sitgetans i els col·lectius de Teatre de La Tija i Les Veïnes, i han gaudit de l’assistència d’un públic entusiasta i entregat tot i les restriccions dels aforaments i les amenaces de canvis climàtics que el microclima sitgetà no ha pogut evitar.
Actuació de La Tija i Les Veïnes; encesa de la Flama de la Llengua Catalana i vista general de L’Hort d’en Falç. Dissabte, 3 d’octubre de 2020.
El qualificatiu de “Vila carneriana” amb què el professor i coordinador de l’Any Carner, Dr. Jaume Coll, ha qualificat Sitges es refereix a la vinculació que el poeta manté amb Sitges des dels dies del Modernisme, el 1897 i que culmina amb la Festa de la Poesia de 1918 i amb l’escriptura, a raig, del “Madrigal a Sitges” el 1925. Correspon, des d’un punt de vista acadèmic, a la primera etapa de la biografia intel·lectual i poètica de Josep Carner, segons els estudis de Jaume Coll. La seva conferència va constituir una síntesi tan sàvia com atractiva de la visió integral del poeta que ens va oferir.
Conferència del Dr. Jaume Coll, comissari de l’Any Carner, a la seu del Grup d’EStudis Sitgetans/Espai Cultural Pere Stämpfli, 1 d’octubre 2020
La ruta literària de Carner preparada per Montserrat Esquerda en constitueix un magnífic testimoni.
Els poetes David Jou i Xavier Lloveras s’inspiren en el ‘Madrigal a Sitges’ de Josep Carner
Però hi ha més. La presència carneriana s’estén tan durant aquesta primera època com al llarg de la vida consular i també durant els anys de l’exili fins arribar a l’actualitat. El llibre que preparo sobre Josep Carner i Sitges, un títol encara provisional, trasnscorre pels dies del Modernisme, el Noucentisme, els anys d’entreguerres, l’exili i l’actualitat, i es clou amb la celebració del Correllengua 2020. La sortida està prevista per al primer trimestre de 2021, ja que així que com tots els sants tenen capvuitada, l’Any Carner es perllonga durant el primer semestre de 2021.
No diré res més per ara sobre el llibre de Carner, però sí que incorporarà les veus poètiques que han participat al Correllengua 2020, tant per mitjà dels poemes que van ser llegits a la sessió de ‘Poesia i exili’ com les que van prendre part a la ‘Teoria i pràctica de l’ham poètic’.
Presentació de la conferència del professor i poeta Jaume Subirana sobre l’exili de Josep Carner i poetes paricipants al recital sobre ‘Poesia i exili’, al Centre Cultural Miramar de Sitges, 1 d’octubre 2020
August Bover, Joan Duran, Cèlia Sànchez-Mustich i Florenci Salesas prestant la veu a David Jou. Saló d’Or de Maricel, 2 d’octubre 2020
El que és més important és que Sitges es consolida com a vila literària tant per raó del seu llegat d’història cultural: Temple del Modernisme, Vila carneriana, Plaça Vinyoliana…, com pel talent literari existent i per la seva activitat a favor de la literatura i de la poesia, amb l’impuls i la contribució decisiva que li atorga la Festa de la Poesia a Sitges que se celebra des de 2007 amb el singular prestigi s’ha guanyat per mèrits propis.
Les fotografies són signades per Carles Arola, i les que no hi ha signatura són de Frèia Berg.
Assisteixo a l’inici del curs acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans, en una sessió en la que plana la mort recent del seu ex-president, el sociòleg Salvador Giner esdevinguda dos dies abans. Giner va presidir la primera institució acadèmica de Catalunya entre 2005 i 2013, previ pas per la vicepresidència en l’equip liderat pel Josep Laporte i hi va romandre durant dues legislatures, coincidint amb la celebració del Centenari de la institució. Va ser una etapa en què l’IEC va refermar el seu caràcter d’acadèmic nacional de ciències i humanitats gràcies a la decidida activitat de Giner en favor de guanyar visibilitat institucional i enfortir la recerca per mitjà de la realització de programes en diverses disciplines i àmbits, inclòs l’institucional.
El claustre superior de l’IEC
Vaig recordar almenys dues estades de Giner a Sitges, ben distànciades en el temps. Una primera l’any 1981 amb motiu de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans a Sitges en una època en què s’esdevenia un diàleg obert i compromès amb la cultura i les llibertats en què es van intercanviar opinions i palesar posicionaments. Aquella trobada va constituir un dels eixos que Giner va treballar els anys noranta per a formular el concepte de cultura que exposà en una obra col·lectiva en la que va prendre part i que va dirigir, La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996). Rellegit-la aquests dies s’hi observa que l’enfoncament que Giner li atorgà continua en plena vigència i, alhora, que la contraposició entre l’essencialisme i el gerencialisme culturals i la necessitat d’ample entra una tercera via continuen condicionant la cultura al nostre país.
L’altra estada de Giner va ser durant l’any del Centenari de l’IEC convidat pel Grup d’EStudis Sitgetans, en la que va exposar el seu discurs al front de la institució en el context del panorama cultural de Catalunya amb visió de present i de futur. El pas de Giner per l’IEC va significar una fita decisiva en la seva biografia cultural en el sentit que, més enllà del mestratge i especialitat acadèmica en el camp de la sociologia, en la que va ser una de les figures cabdals, va comportar la posada en pràctica dels seus coneixements i habilitats en l’àmbit de la política cultural acadèmica i de recerca en favor de la institució. El pas de la teorització acadèmica a la pràctica presidencial i de gestió va ser doblement positiva; va culminar el seu prestigi intel·lectual i va beneficiar l’IEC amb la seva experiència, esperit obert i afany de situar-lo en un posicionament determinant en el context cultural del país.
Salvador Giner a l’IEC
El llegat de Salvador Giner a l’Institut d’Estudis Catalans va ser evocat amb generositat i emoció per part tant del seu president, Joandomènec Ros, com per part de la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga que, en temps de Giner, va assumir la Vicepresidència de la institució, formant un tàndem tan eficaç com entranyable.
L’Institut d’Estudis Catalans, un edifici emblemàtic com és l’antic pati de la Casa de Convalescència.
L’obertura del curs acadèmic a l’IEC va ser revestir un caràcter científic, humanista i reivindicatiu seguint la seva vocació d’acadèmic nacional al servei del país, tal com el va qualificar la Consellera de Cultura. Les presents circumstàncies varen marcar també el discurs del president Joandomènec Ros, recordant que era la tercera vegada que en el discurs inaugural s’havia de referir al context polític, lamentant l’empresonament i l’exili dels polítics i els líders de les entitats sobiranistes per causa d’un judici injust. L’IEC fa uns dies va fer públic el seu manifest al respecte, que va ser distribuït també a l’entrada de la sessió.
Acte inaugural del curs 2019-2020 a l’Institut d’Estudis Catalans
El vessant acadèmic de l’acte el va reblar l’historiador de l’art i conservador del MNAC Eduard Vallès, especialista en Picasso, que va exposar un discurs de síntesi brillant com és habitual en ell sobre la relació entre Picasso i Catalunya al llarg de la biografia de l’artista.
Podria semblar que la celebració d’un acte acadèmic com el del passat dilluns hauria pogut obviar ni que fos per una estona la situació que en aquests moments viu el nostre país, i res més lluny de la realitat. Va ser un acte, i és en aquest sentit que m’hi he volgut referir, en què va quedar constància una vegada més que els nostres científics i humanistes, l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats, es posiciona obertament i de manera exemplar a favor del país, de la democràcia i de la llibertat. Una vegada més cal recordar que, en tots els àmbits, la unitat ens fa més forts.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.X.2019. Les fotografies procedeixen del web de l’IEC
Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)
Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern: “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.
A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.
Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.
“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas
Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població; a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.
La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.
Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat
“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase
un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria
claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva
adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir
Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de
1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels
catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per
visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola,
inclosa la tramesa d’aliments i armament. Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre
país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que
més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins
el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la
seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.
Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em
semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig
anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura
Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les
petjades sitgetanes d’Obséienko.
Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.
El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.
No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.
El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig, l’antic Hotel Terramar convertit en hospital de sang i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.
La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos. Com que la ficció no pot tergiversar la realitat ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.
Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019
Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)
Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.
En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)
Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…
La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)
Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…
I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)
La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana.
El llibre que ens mostra tal com som… (2019)
El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet.
Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)
No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019
QUADERN DE TERRAMAR 