“Hem vist, enmig de tot, coses meravelloses”
Carles Riba

No hi he anat de vacances, però l’enyor de Grècia i de tot el que comporta fer-hi “el” viatge, encara que hagin estat més d’un, és motiu de sobres per dedicar-hi pàgines i poemes. Ho he fet en algunes ocasions, però ara mateix no es tracta del que n’he escrit sinó de retornar-hi una vegada més des de les pàgines que el poeta i traductor Carles Riba en va escriure arran del viatge que hi va fer el 1927 i del que al cap d’uns anys més en va evocar. Perquè el pòsit dels viatges no es palesa únicament l’endemà del retorn o en escrits d’immediatesa, sigui en format de cartes, postals o dietaris, sinó que és amb el temps on s’amida la seva intensitat, la seva versemblança i, si ho volen, la seva conversió en literatura en estat pur.

Això és el que succeeix amb el conjunt de cartes i postals que el poeta Carles Riba va enviar als amics i la família des de principis d’agost a finals de setembre de 1927 en un viatge tan inoblidable com memorable que va fer al país dels déus acompanyat de la seva muller, la poeta Clementina Arderiu. Un viatge en ple mes d’agost i setembre, canícula pura que no devia ser ni més ni menys intensa que la d’aquests dies. Riba parla d’haver arribat a 40 ó 45 graus… Es van embarcar a Marsella per arribar al Pireu un 10 d’agost a les vuit del matí i córrer cap a veure l’Acròpolis i el Partenó: “s’està dalt de la seva roca, daurat i blanc”. Llavors Riba tenia trenta-quatre anys i, endevino, un posat tan seriós i reflexiu com el que mostren les seves fotografies de vint o trenta anys més tard. Traductor dels clàssics a sou de la col·lecció Bernat Metge i, per tant, de Francesc Cambó, es delia per visitar el país dels autors que venerava i traduïa. El 1919 havia traduït l’Odissea, i abans de 1927 ja havia enllestit i publicat a més d’ Homer, Xenofont, Plutarc i Sòfocles. Havia visitat Itàlia el 1920 amb la seva muller i amb l’artista Josep Obiols, i es delia per fer el viatge a Grècia, que finalment va emprendre gràcies a l’ajut de Francesc Cambó.

Convençut que un escriptor “de professió i de vocació no pot prescindir de Grècia” va emprendre un viatge amarat d’entusiasme, de paisatge, de lectures i d’una sensibilitat extrema, a prova de totes les incomoditats que les travesses, els transports i el clima deparaven als viatgers en una Grècia que, en paraules del poeta, era “el país més desmanegat del món”. Era, també, el país dels mites, dels primers clàssics, de la grandesa dels llocs i de les evocacions: Atenes, Eleusis, Làurion, Súnion, Santorini, Siros, Tebes, Delfos, Itea, Corint, Micenes, Nàuplia, Trípoli, Esparta, Mistràs, Kyparíssia, Olimpia, Itaca, Patres, Corfú… Va tenir temps per visitar poetes del grec modern, com Kostas Palamàs, de veure vi “dels dotze déus”, de veure ballar el xarleston, el ball que “conté dintre seu tota la nostra època”.

“Veurem què hi farà el record”, confessà Riba a Josep Obiols quan el viatge tocava a la fi. No havia escrit les impressions del viatge de forma quotidiana i en fiava l’elaboració literària a un incert futur. El que no podia imaginar llavors és que dotze anys més tard el record del viatge a Grècia havia d’aflorar en un dels llibres més impressionants i bells de la literatura catalana com són les Elegies de Bierville, una evocació escrita des de la tristesa i l’enyor de l’exili. Si les cartes i postals transcrites a L’inoblidable viatge a Grècia constitueixen un tast de l’excel·lent prosa de Riba, tan diferent d’expressió quan s’adreça a la família o als amics escriptors, el conjunt de les dotze Elegies és el que el record i la profunda capacitat lírica del poeta va construir per deixar constància de l’exili, de l’esperança, de la fe en la pàtria.

Vull recordar un dels versos de l’Elegia II en el que el poeta saluda el temple de Súnion “amb un crit d’alegria” perquè en l’evocació del temple que el “dreça, feliç de sal exaltada” sap que vetlla “per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira / (…) i coneix / per ta força la força que el salva als cops de fortuna”. Valgui també com a expressió del desig que els exilis dels darrers set anys finalitzin en la data que escric aquest article, vuit d’agost, amb  ple respecte pels drets fonamentals dels nostres exiliats.