Vaig començar l’any com tanta gent, amb el Concert de Cap d’Any ofert pel Musikverein de Viena sota la direcció del gran Riccardo Muti, que no va perdre l’ocasió per fer un apassionat al·legat en favor de la importància de la música i de la cultura per a la humanitat. Un discurs que s’ha fet viral per la reivindicació valenta i compromesa de Muti que, tocant la vuitantena, està en plena forma musical i personal. Muti, els músics de la Filharmònica vienesa i la sala buida de públic simbolitzen avui l’any que ens espera:  un 2021 acabat d’inaugurar amb el llast de  totes les incerteses i totes les esperances del moment. Davant del got mig buit o mig ple hem de fer front a tres centenars llargs de dies que vindran farcits de dubtes i il·lusions i que només la nostra capacitat d’afrontar-los aniran desvetllant. La perspectiva és la de qui contempla com les Parques descabdellen els fils de la humanitat i el de la nostra vida en particular.

Només amb set dies d’existència hem vist com per enèsima vegada la incompetència de l’autoritat (és un dir) sanitària del govern ha decretat un confinament que no discutiré per necessari sinó per insuficient i arbitrari, com la major part de les mesures que pren el Departament de Salut. Ho sento, i molt, pels professionals que lluiten en el doble front dels hospitals, residències i centres sanitaris, i el de la paret de ciment del departament esmentat. La indecisió, les contradiccions i la incompetència sumades mai no havien causat tants estralls: persones mortes, malaltes, contaminades, confinades preventivament, negocis arruïnats, economies malmeses. Només hauria calgut escoltar els professionals de la medicina i la salut i mirar als països on la pandèmia ha causat menys malaltia i menys mort – no se n’ha salvat cap, de país – per encaminar les decisions vers les vies que han reeixit. Només se m’acut el títol d’un llibre de Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya, per adreçar-lo als incompetents del govern, però encara el trobo massa fluix i no sé fins on arriba la seva capacitat d’avergonyir-se de la seva pèssima gestió.

Després vénen les responsabilitats de l’altra banda, les personals i les col·lectives de la nostra societat. Aquí també hi ha hagut de tot, des de persones i establiments altament responsables fins els irresponsables de jutjat de guàrdia, i no em refereixo només als de la rave de Llinars;  perquè d’exemples d’aquesta mena tothom n’ha vist i Sitges no és cap excepció. Tanta irresponsabilitat em fan reflexionar sobre quina mena de gent som – invoco el títol d’un interessant assaig de Gaziel – i quina mena de societat hem construït a partir dels fonaments educatius. Més que lamentacions el que cal és introduir mecanismes de canvi i transformació a favor dels valors de responsabilitat i solidaritat a favor de la comunitat.

Mirant enfora he tornat a repetir l’experiència de l’11-S: veure un atac en directe i seguir-lo en temps real. La desaforada agressivitat del president Donald Trump va culminar anit amb l’assalt al Congrés dels EUA per tal d’impedir la certificació del triomf electoral del president electe, Joe Biden.

Al cap de quatre hores la guàrdia nacional havia aconseguit desallotjar els assaltants i mentre redacto aquest article es parla de destituir Trump, que s’ho ha guanyat a pols, ni que sigui pels pocs dies de mandat que li resten, mentre persones tan diferents com el demòcrata Jimmy Carter com el republicà Arnold Schwarzenegger han condemnat sense reserves el seu comportament. El tema dóna per molt, però em quedo amb la idea que Trump ha portat la seva follia pel poder molt més enllà dels límits que caldria esperar d’un cap d’estat i la voluntat palesa pels representants del Congrés en voler certificar el triomf de Biden la mateixa nit de l’assalt.

Incerteses i esperances, però prefereixo seguir veient el vas mig ple.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de gener 2021