ESCRIPTORS EN UN BIBLIOBÚS o ELS CENT ANYS DEL PEN CATALÀ

Un bibliobús és un autobús reconvertit a manera de biblioteca ambulant. Als EUA del segle dinou els llibres anaven en carro i a mesura que el transport es va anar motoritzant els llibres van entrar als vehicles. Els bibliobusos o biblioteques ambulants es van popularitzar al Regne Unit i als EUA per l’escolarització i la lectura.

A casa nostra van néixer com un servei de lectura pública destinada als fronts de la Guerra Civil i es van posar en funcionament el 1937. Anys després es van generalitzar per tal de proveir de lectura els municipis rurals i actualment n’hi ha una dotzena en circulació.

El bibliobús del Servei de Biblioteques al Front, aparcat al Palau Robert (1938). Foto Gabriel Casas i Galobardes

El que històricament s’ha popularitzat és el bibliobús de 1937 perquè el seu darrer viatge el va fer no per transportar llibres sinó escriptors cap a l’exili. Era al vespres del 23 de gener de 1939 quan el vehicle va partir del Palau Robert de Barcelona, on estava aparcat, amb rumb vers la frontera. A dins hi viatjaven un grup d’escriptors, alguns acompanyats dels seus familiars: Francesc Trabal, Joan Oliver amb la seva dona, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà i Miquel Joseph, entre altres. Entre aquella data i els darrers dies de gener el bibliobús va aplegant escriptors refugiats a Girona, Olot i diverses poblacions i masos per organitzar – és un dir- el pas de la ratlla de França. Eren membres del PEN Club de Catalunya, constituït l’abril de 1922 – la tercera delegació al món del PEN Club internacional – que ja havia esdevingut un dels més actius els anys d’entreguerres; Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba i J. V. Foix són alguns dels noms més significatius de la primera hora.

Escriptors del PEN Català al refugi de Roissy, entre altres Francesc Trabal, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra i Anna Murià, 1939

Les sigles PEN responen a la traducció anglesa de poetes, assagistes, editors (en el sentit literari, no comercial…) i novel·listes i la carta fundacional defineix l’organització com a una agrupació d’escriptors compromesos amb la llibertat, la solidaritat i l’intercanvi entre literatures. Els ideals del PEN es van mantenir a l’exili exterior i interior, fins que el 1973, a les acaballes del franquisme, un grup intergeneracional format per escriptors i escriptores dels primers anys, de la generació dels cinquanta i de la dels setanta van reorganitzar formalment el PEN Català dalt d’un altre vehicle. Degut a les restriccions de la llibertat de reunió, van fletar un autocar amb rumb a L’Espluga de Francolí i durant el viatge van esdevenir assemblea constituent, votant una nova junta directiva. D’aquell dia arrenca el PEN actual.

El 4 de gener de 2023 es va commemorar la refundació del PEN Català a l’Espluga de Francolí

La gran aventura del PEN Català  ha complert els cent anys. L’any passat va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA en nom de la Generalitat. El centenari s’ha celebrat amb un seguit d’actes entre els que destaca l’exposició celebrada justament al Palau Robert  en record d’aquell bibliobús camí de l’exili, la publicació d’un llibre sobre la seva història que hauria de formar part dels fons de totes les biblioteques públiques del país, i amb una cloenda a l’Ateneu Barcelonès que es va celebrar dijous al vespre.

La història dels cent anys del PEN Català ha estat elaborada i editada per Helena Pol i Manel Guerrero (Galaxia Gutenberg, 2023)

La proclamació del PEN Català com a Premi Nacional de Cultura 2022 palesava el reconeixement i l’agraïment vers una entitat literària que juntament amb la posada en valor de la llengua pròpia i la creació literària ha viscut amb el compromís de la defensa de la llibertat de la circulació de les idees, de les paraules i de les arts, de la solidaritat entre escriptors, de l’intercanvi sincer i igualment compromès entre literatures, des de la creença arrelada i sincera en la capacitat de la cultura per a esdevenir un espai de pau.

El meu vincle amb el PEN Català data de 1978, quan  l’Assemblea Internacional de l’entitat va visitar Sitges. M’hi vaig associar als primers vuitanta, i entre 1989 i 1995 vaig fer una breu però intensa incursió a la junta directiva presidida per Jordi Sarsanedas amb Isidor Cònsul de Secretari. Des de la meva pertinença a l’entitat he viscut dos moments especialment significatius: el del lliurament de l’arxiu del PEN a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003, quan n’era directora, i el passat 2022 quan el CoNCA que presideixo va guardonar el PEN Català amb el Premi Nacional de Cultura. Acabada la celebració del Centenari, brindem per una llarga vida al PEN Club sempre a favor de la literatura i del compromís amb la llengua pròpia i amb el sistema de valors de llibertat i solidaritat que neixen de la Declaració dels Drets Humans.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.05.2023

Corranda per a Muriel

muriel_3_506x253_amb_logo

Sempre que recordo les Corrandes de l’exili de Joan Oliver / Pere Quart, vallesà de Sabadell, vaig a parar al segon cognom de Muriel Casals Couturier. El seu pare, jove soldat lleial a la República i a Catalunya, es va exiliar,  com també ho van fer els seus amics poetes i escriptors de la Colla de Sabadell – Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols. Casat amb una mestra francesa, la Muriel va néixer a Avinyó, al cor de la Provença. Quan tenia poc més d’un any la família va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Sabadell, ciutat natal del pare. La colla d’escriptors es va dispersar per les geografies de l’exili de la guerra civil: França, Mèxic, l’Argentina, Xile Suïssa… Però el ressò de les corrandes de Pere Quart, va quedar per sempre. D’entre totes les estrofes em quedo, avui, amb la darrera, resum de tota una manera de sentir que ha marcat dècades i generacions i que, la seva força evocadora és tanta que encara emociona:

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa. 

Per a Muriel Casals la pàtria no era sinònim d’estretor ni d’encaixonament, per petita que pogués semblar. Era tot un univers amb que va embolcallar, de mica en mica, la seva vida. I com que la somniava i la volia completa, acomplert el cicle educatiu i professional s’hi va llençar de ple. Amb convicció, entusiasme i generositat. De la dedicació a la docència, la universitat i la vida acadèmica va passar a la societat civil proveïda d’un compromís ferm i convicte amb les persones, els valors i el país. D’això encara no fa una dècada.  La resta de la seva trajectòria és, avui, coneguda de tothom.

Tampoc jo no escriuré res de nou ni millor del que molts altres han expressat aquests dies. Però no volia deixar passar aquest Marge Llarg per parlar, amb sentiment, estimació i encara amb molta pena, d’una persona que he estimat i respectat des del compromís comú amb la llengua, la cultura i el país,  des d’Òmnium Cultural. Aquesta és una parcel·la de societat civil on vaig tenir el privilegi de conèixer-la més personalment, tractar-la i col·laborar-hi fins que la meva actual dedicació professional em va obligar a triar. L’hivern del 2010 es produïa una renovació substancial dins de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural;  feia temps que jo col·laborava amb l’entitat des del Jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i des de la Junta Consultiva, i la Muriel Casals em va proposar formar part de la seva candidatura. Em vaig considerar una privilegiada i em vaig proposar treballar-hi tant com pogués, des de l’àmbit cultural, en favor de la llengua, la cultura i el país.

Col·laborar amb Muriel Casals, al costat dels companys de la Junta Nacional, de la que formava part també una important representació territorial, va ser una experiència inoblidable i un aprenentatge constant de voluntats constructives. El lideratge i l’autoritat moral de Muriel Casals van ser decisius en els moments difícils i complexes de l’organització de la primera gran manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim” – el 10-J. Muriel, ferma i discreta, va ser una dels més importants artífexs de la construcció i consolidació d’aquells fonaments. Des de llavors ho ha estat en moltes altres ocasions d’igual o més dificultat, fins a dates ben recents.

La claredat de la mirada; la fermesa en el gest, la paraula i les conviccions; l’elegància natural i la dolcesa; l’energia i la força que acompanyaren sempre el seu compromís; l’afabilitat en el tracte; el profund sentit de la democràcia i del respecte; el sentit de l’humor i el somriure; la voluntat de sumar esforços i conciliar volers; l’exemplaritat de la seva trajectòria: aquest és el llegat de Muriel Casals per a la Catalunya d’avui i del demà. És, també, el pòsit del record, que és el que em queda, i que escric perquè no vull que aquesta columna en passi de llarg. Encara que no tingui ben bé forma de corranda.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19.V.2016