Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista
Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)
INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES
Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre
Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat
Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava
Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat
Assisteixo amb tanta curiositat com ganes a l’acte de presentació del programa del Centenari de Terramar. Té lloc a la Biblioteca Rusiñol, amb el Batlle Forns, la Regidora de Cultura Rosa Tubau, la comissària del Centenari Alba Gràcia i la dissenyadora gràfica del Centenari, Natàlia Butí. La ubicació de l’acte té el seu sentit, ho ha remarcat la Regidora de Cultura, perquè la Biblioteca és part de Maricel i el que avui és conegut com la Sala Lolita Mirabent havia estat una de les Sales dels Tapisos del Palau de Deering; en conserva el fris del sostre, els traços de pintura i l’escala que comunica amb el Racó de la Calma.
Utrillo llavors tenia el seu domicili familiar on avui és la Biblioteca, amb el mateix pati noucentista blau i celobert i heures que creixien cercant encara més llum. Amatent a tot el que succeïa a Sitges i amb unes antenes més que ben posades vers el que es podia esdevenir, el que era important i el que no ho era, el 1918 ja havia entrat en contacte amb Francesc Armengol i des del primer moment va part del nucli dur sitgetà que hi col·laborava els dies de la posada en marxa del projecte. És sabut que va ser Utrillo qui va donar el nom de Maricel tant bon punt l’antic hospital va deixar de ser-ho. Va ser també Utrillo qui va donar nom a Terramar, a tenor dels testimonis coetanis i en especial del llavors jove oficial de fusteria que era Joan Puig i Mestre que ja de gran, quan havia esdevingut mestre impressor, ho rememorava als articles que escrivia sobre el Sitges de la seva joventut.
Armengol va fer confiança a Utrillo en diverses qüestions, i una d’elles i no menor va ser el disseny dels jardins. Es va inspirar en els principis i converses que havia mantingut amb l’arquitecte paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier. Forestier havia estat contractat per l’Ajuntament de Barcelona i per Francesc Cambó el 1915 per a la urbanització de la muntanya de Montjuïch, que finalment va realitzar el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí, i havia conegut Utrillo visitant Maricel. Els jardins de Terramar tenen molt de l’ideari estètic de Forestier, que es definia com “un verdader home de les ciutats. M’agraden l’aire lliure i els jardins”. La frase que es troba en diversos indrets dels jardins i que constitueix des d’aquest mateix moment el leit-motiv del Centenari, “Els arbres i els ocells alegren la vida” no es troba tan lluny de l’ideari de Forestier… Més endavant va ser Salvador Robert i Raventós qui es va fer càrrec dels jardins. Utrillo, Robert, l’arquitecte Martino, l’escultor i decorador Josep M. Artigas i Vila i Josep Carbonell i Gener van configurar el nucli dur inicial de Terramar de Sitges estant. Tot plegat succeïa entre 1919 i 1920, quan la crisi entre Deering i Utrillo encara no havia esclatat. Sempre m’ha quedat la incògnita de si, amb el temps, Deering no hagués acabat fent-se un gran xalet a Terramar…
La dotzena d’institucions i entitats que col·laboren amb el Centenari donen una idea de l’amplitud del programa i de la seva obertura vers la diversitat de públics, aficions i motivacions. Els quatre eixos de la programació responen tant als orígens de Terramar com a la realitat actual: urbanisme, art i literatura, medi natural i turisme. Exposicions, publicacions, tallers, visites guiades als jardins i a l’autòdrom, itineraris arquitectònics, recorreguts poètics, curses, gastronomia…
D’entre tot plegat, i més enllà de les meves preferències personals vers les arts – arquitectura i urbanisme inclosos- i la literatura, em crida especialment l’atenció el gir vers els temes mediambientals i ecològics; hem vist malauradament massa sovint que a cada nova construcció, o remodelació, desapareixien arbres i vegetació com si fossin una nosa. Des d’aquest març fins a finals de setembre Terramar, la gran extensió del Sitges del segle XX que enllaça amb el casc antic per la gran obertura a la Mediterrània del Passeig, serà actualitat i vivència en els més diversos aspectes.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22 de març de 2019
Hi ha una suite de quadres d’Henry Matisse que formen part del meu museu imaginari. Es troben disperses en diverses col·leccions públiques i privades d’arreu d’Europa i d’Amèrica. Son les vistes que va pintar des d’un dels seus estudis al passeig marítim de Niça. Hi va arribar el 1917 per guarir-se d’una bronquitis i no se’n va moure fins la seva mort el 1954. De primer es va hostatjar a l’Hotel Beau Rivage, un dels més prestigiosos de l’època – no és ben bé el d’ara perquè el 1969 va haver de tancar però deu anys més tard es va reobrir amb el mateix nom i una altra manera de fer. Del Beau Rivage va passar a un apartament i estudi que va llogar al Passeig, i més tard va adquirir una casa preciosa al turó de Cimiez, casa i estudi, on actualment hi ha el museu que porta el seu nom.
La suite dels quadres són les vistes del passeig de Niça. Aquell passeig que el 1919 va ser el model que Francesc Armengol va propugnar per al que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, a Terramar, i així ho va explicar amb tot detall la revista homònima, Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1921). Matisse va retratar el passeig de Niça des de tots els vessants: assolellat, des de l’interior de l’habitació de l’hotel o del seu estudi, en dies de tempesta – uns quadres inoblidables…! – ; al contrallum o amb els porticons de les finestres que tot just deixen entrar la llum… Me’ls quedaria tots, sí. Però em comforta pensar que és davant del mateix mar, que és el de Sitges.
Durant set anys he tingut el privilegi de treballar en un lloc que m’ha fet de talaia. He vist la mar en tots els seus estats durant les quatre estacions de l’any, sempre diferent, dia per dia i hora per hora. Em sembla que, comptat i debatut, ja no podria viure sense tenir el mar a prop, però això ho penso des de sempre. Viure en un lloc de mar no sempre implica veure’l a cada moment sinó sentir-lo –com brama les nits de tempesta, com remoreja les tardes de calma blanca. El mar se ‘sent’ amb els sentits. És sempre un espectacle per qui sap mirar-lo i sap sentir-lo. Mirar i sentir és mitja vida. Hi ha una composició d’Eduard Toldrà, Vistes al mar, que m’agrada escoltar sovint perquè és el correlat musical dels quadres de Matisse, dels poemes de Catasús, i de tantes maneres de sentir aquesta mar llatina dels primers anys del segle passat… I que, a mi, en ple segle vint-i-ú encara em diu tantes coses.
Quan aquest Marge Llarg surti publicat al nostre setmanari m’hauré acomiadat de la vista que he gaudit durant aquest set anys, però no de la mar de Sitges, ni de la Mediterrània. Tot són vistes de la mateixa mar, sigui a Sitges o a Creta, a L’Escala o Mallorca, a Almeria o Santa Margheritta Ligure, a Malta o a Atenes, a Niça o Porto Ercole. Una mar que és una pell, un murmuri o un espurneig de migdia, un riell de lluna o la cavalcada enjogassada i furient dels cavalls blancs de la mitologia. Una mar que mostra el seu rostre més amarg quan esdevé l’escenari tràgic de les migracions i del mercadeig amb els éssers que volen i aspiren a tot el dret a una vida millor. Una mar marcada per les lluites per la supervivència al llarg de més de vint segles. Una mar que és una realitat tan diferent i tan diversa com els éssers que l’habiten, la viuen, la gaudeixen i la pateixen. Com la vida mateixa.
Divendres passat vaig canviar de perspectiva però és la mateixa mar de cada dia la que em continuarà acompanyant amb tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia, tan humana com els humans que la voregem. És un canvi de circumstància amb el que m’enfronto com una finestra oberta cap a noves i diferents oportunitats, i com el marc que em situa, tal com jo vull, davant de la mateixa mar.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,23 de febrer de 2019.
Esperava amb candeletes les memòries del Jaume Daví. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva presentació, on vaig poder constatar, a més de l’èxit de públic, l’interès que la seva persona i la seva gesta havia suscitat generació darrere generació entre els que l’havien conegut. Els més grans perquè en van ser contemporanis; els no tant grans perquè ens ho havien explicat a casa i els més joves perquè descobrien una personalitat que ja forma part de la memòria col·lectiva dels sitgetans. És un encert i una sort poder comptar amb el testimoni de la memorialística que uneix el relat de la vida personal amb diversos esdeveniments de la vida col·lectiva, i no em refereixo només al passatge dels altars barrocs sinó també a altres capítols de la història cultural del Sitges del segle vint. Es tracta, a més, d’una acurada edició portada a terme per Blai Fontanals, que s’hi ha abocat amb ganes i il·lusió i ha sabut compaginar el text de Daví amb les imatges imprescindibles i amb els treballs de recerca adients, publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes de l’Ajuntament de Sitges.
Recordo el senyor Daví a la vorera de l’Ajuntament o entrant i sortint de l’antic garatge de Maricel convertit en magatzem municipal o a les escales laterals de la Casa de la Vila. Tenia el cabell molt blanc, el rostre colrat i feia cara de bona persona. Un bon dia el meu pare em va dir “- Mira, veus? Gràcies a en Daví es van salvar els altars barrocs de la Parròquia. Els va desmuntar i els va guardar a Maricel”. Crec que, si fa no fa, en moltes cases de Sitges es devia haver anat repetint una fase similar. Amb el temps vaig anar prenent consciència que la seva gesta havia estat una heroïcitat i que sort hi va haver de la complicitat d’algunes altres persones que li van fer costat.
A mitjans anys setanta, en les converses i conferències del Grup d’Estudis Sitgetans dels quals va formar part des dels primers moments, tant Joan Puig i Mestre com Ramon Planes el van evocar en diverses ocasions, quan ell ja ens havia deixat.La seva figura es va erigir com el que les memòries el consagren: un prototipus singular, amb una infantesa de cúmuls de desgràcies digna dels petits protagonistes de Charles Dickens i una joventut d’obrer il·lustrat, ateneista, home vinculat al teatre i d’una sensibilitat sincera i conseqüent. Són qualitats i característiques que els seus textos palesen i que, en boca dels seus companys de joventut, tracen alhora un retaule col·lectiu del Sitges dels primers anys trenta. La Casa del Poble, l’Ateneu El Centaure, l’Orfeó Sitgetà i el Teatre Prado van constituir els escenaris de la seva activitat cultural, de la que va formar part també una prolífica actuació teatral de lletra i música. El senyor Daví era així, i la darrera fotografia del llibre, septuagenari avançant ballant entusiasmat amb la seva muller, ens el mostra amb una vitalitat i un sentit del gaudi de la vida envejables. Les misèries i les dificultats diverses de les primeres dècades havien quedat definitivament enrere.
Deixo pel darrer paràgraf la descoberta de Sitges perquè mostra fins a quin punt l’atzar pot canviar la vida de les persones. Sabadellenc de naixença, va ser gràcies a l’emprenedoria d’un altre sabadellenc, Francesc Armengol, que Jaume Daví va venir a raure a Sitges. El capítol que dedica a la descoberta de la Vila el maig de 1920, quan va acceptar el repte de la direcció de les obres de la urbanització de Terramar palesa una presa de decisió que va girar el curs de la seva vida: “vaig sentir-me lligat amb una mena de propòsit ferm de no moure’m mai més d’aquest lloc tan captivador.” La crònica dels primers moments de la construcció urbanística i arquitectònica de Terramar, el retrat dels personatges que hi van anar intervenint i el relat de l’evolució de l’empresa d’Armengol és impagable.
Si ara me’l trobés a la vorera de la Casa de la Vila li donaria les gràcies per haver-nos explicat la seva vida. Tan planerament, sense escarafalls, amb ironia i esperit crític. En la memorialística l’escriptura esdevé el reflex de la personalitat i la de Jaume Daví se’ns mostra de manera diàfana: compromès amb la humanitat, amb les arts i el patrimoni, amb la Vila que el va acollir i amb els seus, amb els quals hem compartit la recuperació pública i ja per sempre de l’home que va salvar els altars barrocs de Sitges.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener de 2018
Terramar, la urbanització que va ser la primera ciutat-jardí de Catalunya, compleix el seu centenari el 1919. Aquest és un primer article que vaig publicar a la revista La Xermada (núm. 51, tardor 2018- hivern 2019) a manera d’introducció. Aquest és un primer tast.
Aquí us deixo l’enllaç de l’article “Terramar: urbanisme i turisme” http://www.laxermada.com/?p=1077,
QUADERN DE TERRAMAR 