Arxiu d'etiquetes: exili

PRIMER D’OCTUBRE AMB VERSOS D’EXILI (Carneriana, 3)

Publicat el per
Respon

S’havia d’exiliar, un poeta? Molts escriptors ho van haver de fer pel seu compromís amb la llengua, la cultura i el país. Carles Riba, per exemple, en deixà un testimoni que ha esdevingut un gran monument poètic com són les Elegies de Bierville (1942). Josep Carner ens en deixà un altre, de monument poètic, com és el volum primer de les seves obres completes dedicat a la Poesia (1957). El poeta va esmerçar anys del seu exili a revisar i a reordenar la seva obra literària perquè entenia que era el seu únic llegat, l’únic que podia lliurar a la nostra gent i el nostre país més enllà del record dels avatars biogràfics perquè sabia que tot passa llevat allò que hom ha construït perquè perduri, com és la paraula poètica. 

Llegiu l’article sencer a Primer d’octubre amb versos d’exili (Carneriana, 3)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.10.2020

Corranda per a Muriel

Publicat el per
Respon

muriel_3_506x253_amb_logo

Sempre que recordo les Corrandes de l’exili de Joan Oliver / Pere Quart, vallesà de Sabadell, vaig a parar al segon cognom de Muriel Casals Couturier. El seu pare, jove soldat lleial a la República i a Catalunya, es va exiliar,  com també ho van fer els seus amics poetes i escriptors de la Colla de Sabadell – Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols. Casat amb una mestra francesa, la Muriel va néixer a Avinyó, al cor de la Provença. Quan tenia poc més d’un any la família va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Sabadell, ciutat natal del pare. La colla d’escriptors es va dispersar per les geografies de l’exili de la guerra civil: França, Mèxic, l’Argentina, Xile Suïssa… Però el ressò de les corrandes de Pere Quart, va quedar per sempre. D’entre totes les estrofes em quedo, avui, amb la darrera, resum de tota una manera de sentir que ha marcat dècades i generacions i que, la seva força evocadora és tanta que encara emociona:

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa. 

Per a Muriel Casals la pàtria no era sinònim d’estretor ni d’encaixonament, per petita que pogués semblar. Era tot un univers amb que va embolcallar, de mica en mica, la seva vida. I com que la somniava i la volia completa, acomplert el cicle educatiu i professional s’hi va llençar de ple. Amb convicció, entusiasme i generositat. De la dedicació a la docència, la universitat i la vida acadèmica va passar a la societat civil proveïda d’un compromís ferm i convicte amb les persones, els valors i el país. D’això encara no fa una dècada.  La resta de la seva trajectòria és, avui, coneguda de tothom.

Tampoc jo no escriuré res de nou ni millor del que molts altres han expressat aquests dies. Però no volia deixar passar aquest Marge Llarg per parlar, amb sentiment, estimació i encara amb molta pena, d’una persona que he estimat i respectat des del compromís comú amb la llengua, la cultura i el país,  des d’Òmnium Cultural. Aquesta és una parcel·la de societat civil on vaig tenir el privilegi de conèixer-la més personalment, tractar-la i col·laborar-hi fins que la meva actual dedicació professional em va obligar a triar. L’hivern del 2010 es produïa una renovació substancial dins de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural;  feia temps que jo col·laborava amb l’entitat des del Jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i des de la Junta Consultiva, i la Muriel Casals em va proposar formar part de la seva candidatura. Em vaig considerar una privilegiada i em vaig proposar treballar-hi tant com pogués, des de l’àmbit cultural, en favor de la llengua, la cultura i el país.

Col·laborar amb Muriel Casals, al costat dels companys de la Junta Nacional, de la que formava part també una important representació territorial, va ser una experiència inoblidable i un aprenentatge constant de voluntats constructives. El lideratge i l’autoritat moral de Muriel Casals van ser decisius en els moments difícils i complexes de l’organització de la primera gran manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim” – el 10-J. Muriel, ferma i discreta, va ser una dels més importants artífexs de la construcció i consolidació d’aquells fonaments. Des de llavors ho ha estat en moltes altres ocasions d’igual o més dificultat, fins a dates ben recents.

La claredat de la mirada; la fermesa en el gest, la paraula i les conviccions; l’elegància natural i la dolcesa; l’energia i la força que acompanyaren sempre el seu compromís; l’afabilitat en el tracte; el profund sentit de la democràcia i del respecte; el sentit de l’humor i el somriure; la voluntat de sumar esforços i conciliar volers; l’exemplaritat de la seva trajectòria: aquest és el llegat de Muriel Casals per a la Catalunya d’avui i del demà. És, també, el pòsit del record, que és el que em queda, i que escric perquè no vull que aquesta columna en passi de llarg. Encara que no tingui ben bé forma de corranda.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19.V.2016

 

MEMÒRIA DE WALTER BENJAMIN MIRANT UNA MAR FOSCA

Publicat el per
Respon

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

“Era, prou bé que jo ho sabia, l’últim viatge

sobre onades de llum ens perseguia el vent…”

Walter Benjamin, Sonet 49

 

Portbou és un paisatge d’ombres. Portbou és el jardí de la infantesa, paradís perdut pels anys i recuperat per la memòria d’Àngeles i Rafael Santos Torroella, la fotografia en blanc i negre que acompanya el poema d’en Rafael dedicat a la seva germana.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Portbou és una carretera de contínua zigazaga que travessa el poble de turó en turó, de revolt en revolt. Portbou és el confí marcat per una estació omnipresent i buida en blanc i negre. Portbou és un paisatge d’ombres perquè és un lloc de memòria definitivament consagrat per la ruta dels exilis, per la història de tantes vides trencades dels que fugien deixant enrere “mitja vida condormida”, que escriví Joan Oliver. Per a molts va ser exili; per a Walter Benjamin, la mort; per a tots els que hi han construït mitologies personals i col·lectives, un lloc on la memòria és viva i punyent. Walter Benjamin, jueu, filòsof, escriptor i fugitiu encarna la imatge de l’intel·lectual europeu del segle vint en el seu estat més simbòlic i més intens. La maleta que portava quan va arribar a Portbou aquella tarda de setembre i que va desaparèixer amb el seu contingut s’ha convertit en metàfora de múltiples significats.

Pocs indrets hi deu haver amb un poder d’evocació i de commoció tan intens – (què puc esperar si no commoure’t? escrivia Wordsworth parlant del sentit de la poesia) – com Portbou, darrer passatge de Walter Benjamin. Jueu, escriptor, filòsof, una ment brillant oberta i transmissora de modernitat amb una vida on les dificultats de tota mena li guanyaven la partida, de ciutat en ciutat i d’exili en exili. Fugia de la barbàrie, de la persecució i del totalitarisme nazi i va intentar continuar fugint fins el darrer moment. Un home malalt del cor, quaranta-vuit anys, travessa la línia fronterera muntanyes amunt des de la França invadida a l’Espanya ferida de guerra per tal d’aconseguir algun vaixell rumb a una Amèrica llunyana on refer el tros vida que li restava. No hi va ser a temps. Quan va arribar a Portbou, a l’estació, a la comissaria, no el deixaren passar; havia de fer nit per ser retornar l’endemà cap a França on, segurament, l’esperava el pitjor. Benjamin va posar fi a la seva vida la nit del 25 de setembre fa justament setanta-cinc anys. Llevat dels amics fidels que en van conservar els escrits i la memòria la seva recepció va ser relativament tardana; la troballa de l’obra manuscrita que havia confiat al seu amic Georges Bataille pocs dies abans d’abandonar París va ser localitzada el 1981 a la Bibliothèque Nationale va impulsar una nova i més gran percepció de la seva contribució a la modernitat amb la seva publicació, Passagenwerke, el recull de materials que des de 1927 amb què elaborava del que havia de ser la seva inconclusa obra pòstum.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Quan el 1940 la filòsofa Hanna Arendt, cosina de Benjamin, va viatjar a Portbou per visitar la seva tomba es va trobar que no n’hi havia cap senyal; va anar a raure a la fossa comuna. Igual com Mozart al cementiri vell de Viena, una tomba buida i un àngel que plora. El memorial Walter Benjamin construït vora el cementiri de Portbou per l’artista israelià Dani Karavan és un equivalent: la buidor del passatge que dóna a mar, el descens cap a l’interior de si mateix, la reflexió i la contemplació dels paisatges-passatges de l’escriptor filòsof. Mai un monument que no ho és, un espai de memòria, m’ha impressionat tant. Lisa Fittko, la guia que va conduir Benjamin fins a Portbou muntanyes amunt quan es van trobar a les envistes del poble recorda a les seves memòries que mai no havia vist una mar d’un color blau tan fosc.

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Benjamin també era poeta. Entre 1915 i 1925 va escriure una cinquantena llarga de sonets dedicats a la memòria de Freidrich C. Heinle, un poeta amic de joventut i la seva companya que s’havien suïcidat als primers temps de la Gran Guerra, desesperats pel que succeïa i el que havia de venir. El sonet 49 s’inicia en la certesa del darrer viatge, evocant els efectes del vent i la llum sobre la mar. El memorial de Karavan arrela en aquesta imatge. Qui sap si Walter Benjamin també va trobar que la mar de Portbou era d’un profund blau fosc.