EL MESTRE ARNAU PUIG, SURREALISTA LLIURE

Arnau Puig, filòsof, crític d’art i professor, mereix el qualificatiu, l’estimació i el respecte del mestre que va ser fins els seus darrers moments. Ha estat una de les personalitats que amb els anys perseverava en l’amistat de les generacions joves degut al seu caràcter obert, la bonhomia, la generositat i la lucidesa. En aquest aspecte em recorda els darrers anys de J. V. Foix envoltat dels  joves universitaris que se l’enduien de copes per la Barcelona nocturna dels anys vuitanta i  que et rebia a casa seva a primera hora de la tarda per conversar oferint-te bombons de xocolata i algun whisky. 

Arnau Puig envoltat d’amics i deixebles gaudia de l’amistat i expandia la seva saviesa amb la bonhomia de sempre. Seguia l’actualitat amb tant d’interès com amb mirada crítica, que no era deguda a altra cosa que a al voluntat de destriar el gra de la palla, els valors de les falses celebritats, la curiositat intel·lectual que salva els éssers de les contingències del pas del temps i dels assalts de les circumstàncies. Feia poc que havia perdut la seva muller, la coreògrafa Consol Villaubí després de setanta anys de convivència i els amics més propers feien per acompanyar-lo alliberant-lo de l’angoixa de les soledats. Va ser un  mestre. Hi ha docents, molts, però de mestres pocs. El mestre és aquella persona capaç de transmetre coneixements i valors més enllà del que és preceptiu  per mitjà d’un impacte que perdura de per vida. Dels  mestres n’adquirim l’aprenentatge permanent en temps i en intensitat. Tothom que aquests darrers dies s’ha referit a Arnau Puig n’ha destacat el mestratge amb afecte i reconeixement.

Arnau Puig és conegut principalment per la seva pertinença al grup del Dau al Set i ha estat el seu darrer membre a deixar-nos. En queda un llegat vast i complet, una síntesi del qual es va poder gaudir a l’exposició que el 2012 comissariada aper Sílvia Muñoz d’Ymbert a les sales del palau de la Virreina, a Barcelona, i el volum Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig, del mateix any, publicat per Comanegra, l’editorial que ha donat a conèixer el llegat del seu pensament.

El cicle de conferències que llavors se li va dedicar va constituir la posada al dia del seu intens recorregut en els àmbits de la crítica d’art, del pensament, la filosofia, la poesia, l’estada del seu doctorat a la Universitat de la Sorbona a París, els que va dirigir l’Institut d’Història i Arqueologia del CSIC a Roma, la seva etapa a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona com a catedràtic d’estètica. El compromís i l’activisme cultural el van portar a la presidència el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, i a la presidència de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. La seva contribució cultural va merèixer importants reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2003), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004), el Premi Nacional de Cultura (2012) i el nomenament de Cavaller de la Legió d’Honor de França (2017). 

De l’Arnau Puig ens en queda un record grat i entranyable i el llegat d’abast universal de la seva obra i els seus arxius. En el pla personal em va fer goig fer-li arribar el Catàleg de Pintura i Obra sobre paper impresa del Museu del Cau Ferrat (2020)  pel qual s’havia interessat. Els seus arxius, biblioteca i col·lecció d’art ha estat acollida per la UPC gràcies al bon criteri dels seus dirigents, que han respectat la voluntat d’Arnau Puig de mantenir-la unida en tant que reflex i continuïtat de seva biografia intel·lectual. 

Arnau Puig, el darrer del Dau al Set, el surrealista lliure, com ell es considerava, afirmava que la cultura és un valor integral per la seva mera existència, lliure de fluctuacions i especulacions. Em quedo amb el seu record i amb aquesta definició com a síntesi del seu pensament. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.04.2020

FLORS COM A LLIRIS. Presència de Maria Girona.

Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Va pintar-les amb totes les tonalitats de la tendresa: rosats, blaus de divers caire, un verd que s’esvaeix i un rerefons tot just insinuat. El gerro és damunt d’una taula, el blau al dors i un altre blau enfosquit tot just per mantenir el contrast i perquè la resta de colors palesin una textura suau i intimista. Un textura un punt malencònica, però d’aquella malenconia que fa de bon deixar-s’hi anar. Com alguns poemes i algunes cançons. Flors com a lliris. La pintura de Maria Girona és una de les mostres més profundament i més sincerament líriques de les arts visuals contemporànies.

El quadre data de 1983 i forma part d’una història personal. Hi havia una noia que es delia per un quadre de Maria Girona i la seva parella, així que va poder, li va regalar el més poètic que va trobar triant-lo directament a l’estudi de l’artista. L’hi havia acompanyat una estimada amiga comuna de la mateixa generació que la pintora. Els darrers anys seixanta l’amiga havia passat una convalescència a Sitges, on Maria Girona la venia a visitar. Totes dues miraven la mar des d’un finestral del Passeig de la Ribera. Una tarda, amb una paperina i boletes de papers, aquarel·les i pastels Maria va construir un gran ram de flors a manera de collage per fer més alegre la paret de l’estança al caire del capvespre. El collage va habitar l’apartament de l’amiga fins que el va desfer pocs mesos abans de morir. El dia que va tancar l’apartament va donar el quadre a qui ja tenia penjat de feia temps les Flors com a lliris. Perquè et faci companyia. I n’hi va fer sobretot anys a venir en una llarga convalescència. Quan la parella de l’amiga va morir el seu retrat pintat per Maria Girona també va anar a prop de les Flors com a lliris. L’atzar i l’estimació ho havien fet possible.

L1120316 2

Maria Girona, Retrat d’Isabel M.

Aquesta és una història anònima que m’ha retornat la presència de Maria Girona aquest matí de diumenge, quan he llegit l’article que li ha dedicat el crític J. F. Yvars a manera de necrològica. La Maria ha marxat als noranta-dos anys, després de cinc anys de soledat per la mort del seu marit i company de tota la vida, el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada.

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Van viure plegats l’aventura de la creativitat des de ben joves, cadascú seguint el seu camí a la recerca d’un llenguatge propi; s’havien conegut els anys quaranta i el 1950 van marxar plegats a París amb una beca del Cercle Maillol. Posteriorment, a Barcelona, van fundar l’escola Eina juntament amb altres artistes i hi van impartir classes i activitats de pedagogia de l’art.

que-del-Rafols-Casamada-Maria-Girona_ARAIMA20150309_0032_19

Maria Girona a la Galeria Tatiana Kourochkina (2010)

Com a artista, Maria Girona va haver de lluitar contra molts prejudicis. Malgrat ser una gran artista que va treballar en plena llibertat, sense defallir i sense concessions, la personalitat de Ràfols-Casamada l’eclipsava als ulls dels que no sabien veure més que la muller del pintor. La condició femenina, que comporta intrínsecament el risc de la invisibilitat en determinats àmbits, tampoc no l’ajudava. Un altre motiu de lluita va ser la del seu posicionament estètic en favor de la figuració, durant unes dècades en què va prevaler una forta i determinant tendència a la infravaloració de tot el que fos figuratiu, a la llum d’un cànon dubtosament progressista. Però malgrat tot, ella, que era una dona dolça i discreta dotada d’una fortalesa interior a tota prova, va sobreviure als prejudicis de gènere i estètics i va anar guanyant visibilitat al temps que la seva obra assolia un espai propi en el context artístic, valoració i prestigi. Va prosseguir la seva vocació artística amb total llibertat i va superar l’estadi de ser la companya d’un dels artistes abstractes més significatius de l’època.

Maria Girona, pintora

Maria Girona, pintora

Maria Girona, que va pintar molts interiors, va entreveure com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges, fos des de Cadaqués, Nova York, Paris o el menjador de casa seva. Un àmbit intimista on alguna tarda va pintar unes Flors com a lliris que en aquest apuntament de primavera evoquen la seva presència.