Arxiu d'etiquetes: Carles Riba

“L’inoblidable viatge a Grècia”, de Carles Riba (Lectures d’estiu, 3)

Publicat el per
Respon

“Hem vist, enmig de tot, coses meravelloses”
Carles Riba

No hi he anat de vacances, però l’enyor de Grècia i de tot el que comporta fer-hi “el” viatge, encara que hagin estat més d’un, és motiu de sobres per dedicar-hi pàgines i poemes. Ho he fet en algunes ocasions, però ara mateix no es tracta del que n’he escrit sinó de retornar-hi una vegada més des de les pàgines que el poeta i traductor Carles Riba en va escriure arran del viatge que hi va fer el 1927 i del que al cap d’uns anys més en va evocar. Perquè el pòsit dels viatges no es palesa únicament l’endemà del retorn o en escrits d’immediatesa, sigui en format de cartes, postals o dietaris, sinó que és amb el temps on s’amida la seva intensitat, la seva versemblança i, si ho volen, la seva conversió en literatura en estat pur.

Això és el que succeeix amb el conjunt de cartes i postals que el poeta Carles Riba va enviar als amics i la família des de principis d’agost a finals de setembre de 1927 en un viatge tan inoblidable com memorable que va fer al país dels déus acompanyat de la seva muller, la poeta Clementina Arderiu. Un viatge en ple mes d’agost i setembre, canícula pura que no devia ser ni més ni menys intensa que la d’aquests dies. Riba parla d’haver arribat a 40 ó 45 graus… Es van embarcar a Marsella per arribar al Pireu un 10 d’agost a les vuit del matí i córrer cap a veure l’Acròpolis i el Partenó: “s’està dalt de la seva roca, daurat i blanc”. Llavors Riba tenia trenta-quatre anys i, endevino, un posat tan seriós i reflexiu com el que mostren les seves fotografies de vint o trenta anys més tard. Traductor dels clàssics a sou de la col·lecció Bernat Metge i, per tant, de Francesc Cambó, es delia per visitar el país dels autors que venerava i traduïa. El 1919 havia traduït l’Odissea, i abans de 1927 ja havia enllestit i publicat a més d’ Homer, Xenofont, Plutarc i Sòfocles. Havia visitat Itàlia el 1920 amb la seva muller i amb l’artista Josep Obiols, i es delia per fer el viatge a Grècia, que finalment va emprendre gràcies a l’ajut de Francesc Cambó.

Convençut que un escriptor “de professió i de vocació no pot prescindir de Grècia” va emprendre un viatge amarat d’entusiasme, de paisatge, de lectures i d’una sensibilitat extrema, a prova de totes les incomoditats que les travesses, els transports i el clima deparaven als viatgers en una Grècia que, en paraules del poeta, era “el país més desmanegat del món”. Era, també, el país dels mites, dels primers clàssics, de la grandesa dels llocs i de les evocacions: Atenes, Eleusis, Làurion, Súnion, Santorini, Siros, Tebes, Delfos, Itea, Corint, Micenes, Nàuplia, Trípoli, Esparta, Mistràs, Kyparíssia, Olimpia, Itaca, Patres, Corfú… Va tenir temps per visitar poetes del grec modern, com Kostas Palamàs, de veure vi “dels dotze déus”, de veure ballar el xarleston, el ball que “conté dintre seu tota la nostra època”.

“Veurem què hi farà el record”, confessà Riba a Josep Obiols quan el viatge tocava a la fi. No havia escrit les impressions del viatge de forma quotidiana i en fiava l’elaboració literària a un incert futur. El que no podia imaginar llavors és que dotze anys més tard el record del viatge a Grècia havia d’aflorar en un dels llibres més impressionants i bells de la literatura catalana com són les Elegies de Bierville, una evocació escrita des de la tristesa i l’enyor de l’exili. Si les cartes i postals transcrites a L’inoblidable viatge a Grècia constitueixen un tast de l’excel·lent prosa de Riba, tan diferent d’expressió quan s’adreça a la família o als amics escriptors, el conjunt de les dotze Elegies és el que el record i la profunda capacitat lírica del poeta va construir per deixar constància de l’exili, de l’esperança, de la fe en la pàtria.

El temple grec de Súnion

Vull recordar un dels versos de l’Elegia II en el que el poeta saluda el temple de Súnion “amb un crit d’alegria” perquè en l’evocació del temple que el “dreça, feliç de sal exaltada” sap que vetlla “per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira / (…) i coneix / per ta força la força que el salva als cops de fortuna”. Valgui també com a expressió del desig que els exilis dels darrers set anys finalitzin en la data que escric aquest article, vuit d’agost, amb  ple respecte pels drets fonamentals dels nostres exiliats.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 8.08. 2024

ESCRIPTORS EN UN BIBLIOBÚS o ELS CENT ANYS DEL PEN CATALÀ

Publicat el per
Respon

Un bibliobús és un autobús reconvertit a manera de biblioteca ambulant. Als EUA del segle dinou els llibres anaven en carro i a mesura que el transport es va anar motoritzant els llibres van entrar als vehicles. Els bibliobusos o biblioteques ambulants es van popularitzar al Regne Unit i als EUA per l’escolarització i la lectura.

A casa nostra van néixer com un servei de lectura pública destinada als fronts de la Guerra Civil i es van posar en funcionament el 1937. Anys després es van generalitzar per tal de proveir de lectura els municipis rurals i actualment n’hi ha una dotzena en circulació.

El bibliobús del Servei de Biblioteques al Front, aparcat al Palau Robert (1938). Foto Gabriel Casas i Galobardes

El que històricament s’ha popularitzat és el bibliobús de 1937 perquè el seu darrer viatge el va fer no per transportar llibres sinó escriptors cap a l’exili. Era al vespres del 23 de gener de 1939 quan el vehicle va partir del Palau Robert de Barcelona, on estava aparcat, amb rumb vers la frontera. A dins hi viatjaven un grup d’escriptors, alguns acompanyats dels seus familiars: Francesc Trabal, Joan Oliver amb la seva dona, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Lluís Montanyà i Miquel Joseph, entre altres. Entre aquella data i els darrers dies de gener el bibliobús va aplegant escriptors refugiats a Girona, Olot i diverses poblacions i masos per organitzar – és un dir- el pas de la ratlla de França. Eren membres del PEN Club de Catalunya, constituït l’abril de 1922 – la tercera delegació al món del PEN Club internacional – que ja havia esdevingut un dels més actius els anys d’entreguerres; Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Riba i J. V. Foix són alguns dels noms més significatius de la primera hora.

Escriptors del PEN Català al refugi de Roissy, entre altres Francesc Trabal, Armand Obiols, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra i Anna Murià, 1939

Les sigles PEN responen a la traducció anglesa de poetes, assagistes, editors (en el sentit literari, no comercial…) i novel·listes i la carta fundacional defineix l’organització com a una agrupació d’escriptors compromesos amb la llibertat, la solidaritat i l’intercanvi entre literatures. Els ideals del PEN es van mantenir a l’exili exterior i interior, fins que el 1973, a les acaballes del franquisme, un grup intergeneracional format per escriptors i escriptores dels primers anys, de la generació dels cinquanta i de la dels setanta van reorganitzar formalment el PEN Català dalt d’un altre vehicle. Degut a les restriccions de la llibertat de reunió, van fletar un autocar amb rumb a L’Espluga de Francolí i durant el viatge van esdevenir assemblea constituent, votant una nova junta directiva. D’aquell dia arrenca el PEN actual.

El 4 de gener de 2023 es va commemorar la refundació del PEN Català a l’Espluga de Francolí
Acte final del Centenari del PEN Català, Ateneu Barcelonès, 10.05.2023

La gran aventura del PEN Català  ha complert els cent anys. L’any passat va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura que atorga el CoNCA en nom de la Generalitat. El centenari s’ha celebrat amb un seguit d’actes entre els que destaca l’exposició celebrada justament al Palau Robert  en record d’aquell bibliobús camí de l’exili, la publicació d’un llibre sobre la seva història que hauria de formar part dels fons de totes les biblioteques públiques del país, i amb una cloenda a l’Ateneu Barcelonès que es va celebrar dijous al vespre.

La història dels cent anys del PEN Català ha estat elaborada i editada per Helena Pol i Manel Guerrero (Galaxia Gutenberg, 2023)

La proclamació del PEN Català com a Premi Nacional de Cultura 2022 palesava el reconeixement i l’agraïment vers una entitat literària que juntament amb la posada en valor de la llengua pròpia i la creació literària ha viscut amb el compromís de la defensa de la llibertat de la circulació de les idees, de les paraules i de les arts, de la solidaritat entre escriptors, de l’intercanvi sincer i igualment compromès entre literatures, des de la creença arrelada i sincera en la capacitat de la cultura per a esdevenir un espai de pau.

El meu vincle amb el PEN Català data de 1978, quan  l’Assemblea Internacional de l’entitat va visitar Sitges. M’hi vaig associar als primers vuitanta, i entre 1989 i 1995 vaig fer una breu però intensa incursió a la junta directiva presidida per Jordi Sarsanedas amb Isidor Cònsul de Secretari. Des de la meva pertinença a l’entitat he viscut dos moments especialment significatius: el del lliurament de l’arxiu del PEN a la Biblioteca de Catalunya l’any 2003, quan n’era directora, i el passat 2022 quan el CoNCA que presideixo va guardonar el PEN Català amb el Premi Nacional de Cultura. Acabada la celebració del Centenari, brindem per una llarga vida al PEN Club sempre a favor de la literatura i del compromís amb la llengua pròpia i amb el sistema de valors de llibertat i solidaritat que neixen de la Declaració dels Drets Humans.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.05.2023

‘LA TERRA ERMA’ I LA CRUELTAT DE L’ABRIL

Publicat el per
Respon 

L'Abril és el més més cruel, fa sorgir
lilàs de la terra morta, barreja
Record i desig, remou
Les febles arrels amb la pluja primaveral.

T.S. Eliot, La terra erma. Traducció de Rosa Leveroni

Fa un temps esplèndid. Passades les pluges – per ara – el microclima sitgetà ens permet retrobar la primavera. És una primavera estranya perquè la pandèmia, les condicions de vida i la incertesa del futur que cada dia sorgeix des un horitzó pla i immòbil s’obre a tots els interrogants. En contrast, se’ns ofereix una visió esplendorosa: llum neta, mar apaïsada, ocells que sobrevolen, la florida dels pitòspors, plantes i flors que fa esperar la dels baladres… 

El paisatge, en canvi, encara va mostrant clarobscurs. És un paisatge de soledats confinades, ombres que interroguen; neguits que devoren les escasses certeses; un desconfinament programat a batzegades que obre el portal de possibles rebrots i temors davant de la impossibilitat de garantir la immunitat de la població. Un paisatge de malalts que omplen les sales d’hospitals, de morts xifrats en un nombre d’escàndol, una estadística d’altes i baixes que, tot i que diuen que va en descens, va seguint. 

Deixo la visió de Chirico i la de Hopper i m’endinso en la d’un poeta que inicia una de les seves obres més conegudes amb un vers terrible: “Abril és el mes més cruel”. Quan l’anglosaxó T. S. Elliot va escriure La terra erma el 1922 va deixar un poema que ha plantejat tots els dubtes possibles de lectura i interpretació: “no hem inventat cap llenguatge satisfactori per interpretar-lo”, escrivia C. K. Stead els anys seixanta. Malgrat les dificultats de traducció de la poesia, en general, i de La terra erma en concret, l’obra d’Eliot ha estat una de les més universalment traduïdes; en català per Joan Ferraté, Agustí Bartra i Rosa Leveroni, entre altres. Els versos reproduïts en aquest article pertanyen a Leveroni traduint sota el mestratge de Carles Riba. Sempre amb dos o més nivells de lectures: la de les paraules i la dels referents, en una enriquidora combinació que disfrutar d’una composició única i irrepetible; d’aquí la grandesa d’Eliot.

El primer passatge del poema és el que m’interessa als efectes d’ara. La polifonia de veus transcorre per les geografies d’Europa i pel pas de les estacions remarcant els cicles de la vegetació i de la natura en relació amb els moments i els llocs de les terres mortes. El títol de l’obra és taxatiu. Hi conflueixen tots els sinònims que descriuen un medi irreproductible i exhaurit:  terra erma, gastada, eixorca. Cal remarcar, als nostres efectes dels temps que ens toca viure, que en aquest primer passatge la crueltat latent de l’abril i els morts descriu una terra de la que floreixen novament la natura i la vida en l’alternança i interdependència entre la vida i la mort: “Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques surten / D’aquest runam pedrenc?” Eliot treballa amb un estereoscopi d’imatges i amb un discurs llarg i aparentment inconnex per vincular el cicle de la natura amb la de la mort i, des d’una una lectura més subtil de desentranyar, fa referència a l’Europa decadent d’abans de la Gran Guerra i als centenars de milers de morts que va produir. Els diferents rostres de la vida i de la mort sorgeixen en aquest primer passatge de La terra erma. 

El primer desconfinament

L’abril ha estat un mes especialment cruel. Tardarem anys en oblidar el rànquing de morts a hospitals i residències. Però avui ha estat el primer dia que la canalla ha sortit a passejar. La bonança del temps ha acompanyat l’esperada sortida al carrer. Avui deixo pas al ressorgiment de la natura, al rebrot de les plantes, a la llum clara d’aquest migdia que ha vist com grans i petits respiraven de nou l’aire de mar i esguardaven l’horitzó cercant-hi una línia oberta d’esperança. Deixo la crueltat de l’abril per al poema, magnífic, d’Eliot i, sense oblidar-me’n, retorno a la meravella de la vida que brota després de la mort. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.04.2020

Les fotografies procedeixen de les xarxes socials. El dibuix de ‘El Marge Llarg’ és de Frèia Berg

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Publicat el per
1

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Per aquestes dates sempre retorno als versos de J. V. Foix d’Onze Nadals i un Cap d’Any. Les nadales que escrivia i editava il·lustrades pels seus amics i coneguts artistes per a enviar-les als familiars i amistats van ser reunides en el volum que porta aquest títol i editades conjuntament per primera vegada el 1960. Els dotze poemes havien estat il·lustrats per Dalí, J. Mompou, Joan Ponç, J. Guinovart, J. Obiols, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Mercader, J. Sunyer, F. Galí, A. Fenosa i Joan Miró. Foix va  publicar les felicitacions en edició d’autor, acuradíssima, i com bona part dels seus llibres sota els signe de les Edicions de L’Amic de les Arts, com si de la continuïtat de l’antiga capçalera de la revista d’avantguarda es tractés – i, de fet, alguna cosa hi havia, d’això. Van ser els llibres amb les cobertes impreses en tinta negra – de tant en tant, una incursió en vermell – i tipografia bodoni. L’Eco de Sitges, que rebia les nadales trameses per Foix cada any, les reproduïa primera plana.

capsa_retallada-198x300

 

Enguany, la Fundació JV Foix, ha editat una carpeta que conté l’edició facsímil de les Nadales, les felicitacions de Cap d’Any i els poemes que el poeta enviava anualment datats el dia del seu natalici, en una successió d’escriptura poètica des de 1948 fins 1976 que fa un total de trenta poemes. L’edició ha estat conjunta entre la Fundació, la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i Pagès Editors, i inclou una presentació de Margarida Trias i Joan-R Veny -Mesquida, un estudi introductori de Jordi Cerdà i un cedé amb l’enregistrament de diverses nadales en la veu del poeta.

Les Nadales de Foix són un prodigi literari. Ho són pel relat del poeta transitant pels viaranys de la transcendència o en la presència del misteri nadalenc i de la divinitat; ho són pels diferents registres dels que J. V. Foix es val: composició rimada, prosa poètica,  les tonalitats de la poesia popular, el registre arcaïtzant, la seva immensa riquesa lèxica. Ho són també pels enquadraments geogràfics i toponímics, principalment de l’Empordà i els seus topants – són composicions datades la major part al Port de la Selva. Ho són pel decurs poètic que les motiva i que inclou tant un desig expectant de fe cristiana fins una visió crítica dels defectes pairals. La lectura consecutiva dels textos palesa, a més de l’ofici i la força expressiva d’un poeta que no ens acabarem mai, el camí evolutiu de la seva poesia tant pel que fa a aspectes formals com per les seves motivacions circumstancials i permanents. Aquest darrer aspecte no és tan manifest a les nadales com en les felicitacions de Cap d’Any o els aniversaris, on emergeix la ironia crítica del poeta.

Però retornem a la lírica, que és el que commou. O, almenys, el que m’ha commogut la tarda de lectura que he dedicat als trenta poemes. Pensant en les festivitats d’aquests dies i pensant, també en les circumstàncies que vivim, intervinguts, amb exiliats i presos polítics, he fet tria d’uns quants versos. Són versos solts que  permeten assaborir la intensificació de l’expressió i del significat. L’un és el que encapçala aquest Marge Llarg: “Als estels brollen albades”, com l’alba que molts de nosaltres volem i veiem representada en l’estelada. Un altre és el que citava en l’article de la setmana passada i que em plau repetir en aquest context: “Res no s’acaba i tot comença. / Vénen mecànics de remença / Amb olis nous de llibertat”, invocant l’atemporaliat de la redempció per via de la llibertat; “ Cada ú és ell i agermanats fem un”, com és de desitjable la unitat per assolir la necessària fortalesa; “L’àcid ponent”, un referent més que geogràfic; “Tants de camins i una sola drecera” una sola i certa via per on encaminar el futur.

Al llarg d’aquests poemes Foix hi deixa entreveure deferències vers altres amics, “Poetes de cel clar”: Tomàs Garcés, Carles Riba i Marià Manent. I, encara, mostra com sent el lligam entre literatura i pintura: “M’enamora el traç segur / Amb la color que l’aviva”, “Encalço, amb tinta i paper / cels morents i rima nova”. El poeta ens proposa viure la joia de l’octava de Nadal i l’adveniment del nou any fent “la guaita de dia a la riba del cor” en un paisatge on “Tot era flaire als cims i els erms florien” i on “Tot era lluminós, la forma i l’aparença”. Els versos solts condensen amb més intensitat el que s’hi llegeix o creiem saber llegir-hi. Però és cert que els darrers dies de desembre solen ser lluminosos i que amb aquesta claredat entrem en un nou any que volem feliç, pròsper i lliure. Doncs, com el poeta recomana, “Ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila”. I que tinguem un bon any!

 

La imatge correspon al quadre de Vincent Van Gogh, 
Nit estelada (1889), MOMA, NY.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29.XII.2017

 

 

 

 

EL VERMUT DELS POETES

Publicat el per
1

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.