Arxiu d'etiquetes: Berta Paco

Balanç personal de 2025

Publicat el per
Respon

Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.

He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.

El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).

He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.

Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura.  Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i   traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.

I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.

He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.

He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.

També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.

Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.

Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.

L’EXPRESSIONISME RADICAL DE BERTA PACO

Publicat el per
Respon

Hi ha una imatge del pintor Marc Chagall que representa la creació de l’ésser que fa dies que no m’abandona quan em disposo a escriure sobre l’exposició de Berta Paco Vidal, titulada Camins d’aigua. Forma part del seu ample cicle bíblic i figura un àngel que transporta el primer cos humà representant la creació de l’ésser. Impera el blau, i més enllà dels diferents estadis situacionals d’aquesta obra, el  tema central ens interpel·la sobre com els éssers són transportats, o llevats, del món que coneixem. Sovint he pensat que el blau no era altra cosa que un amalgama d’aire i d’aigua, i que el quadre té, a parer meu, un significat ambivalent atès que en el seu angle superior s’hi amunteguen un seguit d’escenes relatives a les contingències que els éssers travessen en el decurs de la vida. En aquest cas, la vida intensa i breu de la Berta.

Marc Chagall, La creació de l’home (fragment)

El llegat de la seva pintura obre un panorama amplíssim vers tot el que constitueix el relat vital i creatiu d’una artista que va viure l’art des de dins, fins el punt d’implosionar en un conjunt de quadres que impacten com pocs, avui dia, aconsegueixen d’arribar fins a l’extrema sensibilitat de qui els contempla. És una de les idees i comentaris que escoltava per boca de tots els qui vam assistir a la inauguració d’una exposició que mereix ser visitada més d’una i de dues vegades perquè poques ocasions haurem tingut l’oportunitat de contemplar un cicle tan intens, versemblant i veritable com el del relat que Berta Paco realitza des de la mirada a l’interior.

De la mateixa manera que Chagall explica la vida segons les vivències de l’esperit – és una lectura, entre d’altres, que la seva obra invoca -, les obres de Berta Paco obeeixen a un traç d’expressió vital expressiva i contundent, dramàtica, radical, ferotge. La línia fosca que delimita les formes i els contorns és determinant. Per més que la gamma cromàtica s’endolceixi, la sobreïxi o capgiri, l’obscuritat del rerefons de cada obra es concentra i preval en la línia que marca la composició. L’abstracció en la qual es podria enquadrar – si calgués – l’expressionisme de Berta conté en ella mateixa les claus de les motivacions que l’han conduïda a plasmar-les sobre tela. La lectura, la contemplació o la interpretació ja és cosa nostra, partint del fet que cadascun dels quadres s’ofereix singularment més enllà de la determinació del conjunt.

Enfront d’aquesta mostra, que és el llegat de tota una vida viscuda i expressada en clau interior, he arribat a dubtar sobre la salvació per la via de l’art. Llavors és quan retorno al camí tan ambigu de  l’àngel de Chagall: és un inici o un final, el de la creació de l’ésser? El blau em diu que són totes dues coses i, encara, em respon la pregunta: sí, l’art és salvació. Salvació de la memòria, de l’obra realitzada, per  l’amor i el coratge que l’Albert i la Sílvia, pare i mare de la Berta, han mostrat i exercit fins a l’extrem per poder-nos donar a conèixer i anostrar una obra de més abast del que podíem haver imaginat  i que a partir d’ara no resta en l’anonimat  incorporant-se  al nostre talent col·lectiu amb dignitat i qualitat.

Només vaig veure la Berta una vegada a la vida, que va ser a la Fira d’Art de 2012, quan l’Isidre Roset, el comissari de l’exposició actual,  l’havia seleccionada per formar-ne part i en va destacar, ja llavors, la seva notable aportació. Ella estava dempeus darrere el seu petit taulell i en veure’n el nom me la vaig mirar; tenia els ulls de la seva mare i la semblança retirada al seu pare. La conversa va ser breu i li vaig adquirir un petit format – tan neguitejant com atractiu! – que des de llavors m’acompanya. L’art no és només la salvació en el record, sinó la presència permanent dels que estimem i que ens acompanyen.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 2023