DELS GEGANTS D’EN LABARTA ALS D’ARTUR CARBONELL

Com que no ens cansarem mai de les històries i historiografies de la Festa i com que mai en tindrem prou de mirar i admirar els Gegants, un dels preludis de la Festa Major d’enguany ha estat la presentació del llibre de l’Eduard Tomàs Sanahuja sobre Els Gegants Vells de Sitges. Evolució gràfica i històrica (1897-1955). L’obra va  guanyar el 30è Premi Jofre Vila de Folklore i Cultura Popular Sitgetana i ha estat publicada pel Casino Prado amb el suport de l’Ajuntament, la Generalitat i la Diputació, així com cal.

Que els Gegants donen per molt ho hem vist i ho veurem, espero, els anys a venir, però ara per ara és innegable que són uns personatges estimats, admirats i venerats per petits i grans. Fet i fet i a més del seguici de gent que congrien a cada sortida, des dels seus orígens els Gegants han mobilitzat desenes de sitgetans, des dels Geganters als grallers, des de les modistes, pentinadores, fusters i artesans diversos que han cuidat tenir-los sempre a punt i de punta en blanc perquè els puguem disfrutar. El fet que enguany els pendonistes de Sant Bartomeu sigui la colla d’ex-Geganters veterans és un significatiu, agraït i merescut homenatge. 

L’Eduard Sanahuja ha construït una història gràfica integral dels Gegants que és un model de rigor però sobretot, de creació de coneixement i de gaudi alhora. Passar revista d’aquests dos personatges definits per la seva indumentària, gestualitat – estàtica, però gestualitat al capdavall – i aparença física és un passeig per unes quantes dècades de Sitges, pels seus carrers, per la ciutadania, per les circumstàncies diverses per les que els Gegants  i nosaltres hem travessat. 

En paral·lel, l’estudi és un interessant relat sobre la fotografia sitgetana i els seus autors en relació amb la cultura popular. El rigor de les recerques de l’Eduard Tomàs és constatable pàgina per pàgina, imatge per imatge i és d’agrair tant per la fiabilitat de la informació com per les respectives autories – i per cert, he d’esmenar el peu de foto del ‘Marge Llarg’ de la setmana passada perquè la imatge dels Gegants sense corona enfilant cap al carrer Sant Pau amunt el 1932 és de Manuel Guenovart  i Boixet i prové de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Els àlbums fotogràfics col·leccionats pel senyor Pepe Matas i que va donar a l’Arxiu Històric de Sitges són dels tresors més preuats de propietat pública de què disposem i un dels fonaments del llibre, però també ho són d’altres provinents d’arxius públics i privats. Certament, el projecte de l’Arxiu Digital Sitges liderat per Eudard Tomàs, Marga Domingo, Marta Fontanals i Jordi Milà forma part del substrat del llibre i mostra com la tecnologia preserva, crea accés i ajuda. L’excel·lent disseny i la maquetació d’Anna Sànchez en relliga les complicitats mostrant diferents models de càmeres fotogràfiques en relació amb la periodificació de la història gràfica dels Gegants, juntament amb un entenedor sistema de referències.

Hi he disfrutat molt. Els nostres Gegants han estat creats i caracteritzats per dos artistes, Lluís Labarta i Artur Carbonell. La indumentària els atorga personalitat i estètica. Labarta els va idear determinada idea medievalitzant molt present en els figurins que havia dissenyat per a l’òpera La Fada  de la 4a Festa Modernista;  un estil que des del punt de vista arquitectònic i decoratiu  el neogòtic del Gran Saló del Cau Ferrat i el del Saló de Sessions de l’Ajuntament són els dos únics exemples d’aquest vessant modernista existent a Sitges. L’Artur Carbonell dels anys cinquanta, en canvi, va vestir els Gegants amb una elegància idealitzant més propera a la inspiració noucentista.

Els Gegants d’Artur Carbonell són els Gegants que vaig conèixer.

En dóna fe la fotografia d’autoria desconeguda en la que el meu avi Isidro em va portar a tocar la roba del vellut rosat de la Geganta, que era molt suau, i aquell vel blanc tan fi; el Gegant, que era molt ferreny, em feia més respecte. Són els Gegants amb què l’Eduard Tomàs clou la seva història gràfica i que obren una altra etapa. 

Llarga vida als Gegants de Sitges!

Publicat a “El Marge Llarg”

El doble fil digital

Recentment s’han incorporat al catàleg de la Memòria Digital de Catalunya vuitanta-sis llibres impresos procedents de la Biblioteca Folch i Torres del MNAC. Aquest és un dels grans projectes de digitalització del país que van promoure la Biblioteca de Catalunya i els Serveis de recerca de les universitats catalanes i que actualment compta amb tres milions de documents i objectes digitals accessibles universalment i enllaçats amb els grans projectes d’abast mundial, com la Viquipèdia o Europeana.

La digitalització és una eina de democratització del coneixement i del patrimoni, el preserva i el difon. Però implica que les institucions no abandonin el patrimoni dels arxius, biblioteques i museus...

La Ribera i la platja el 1889. Album fotogràfic de Sitges que B.Blay envia des de Guantánamo el 18 d’abril de 1890 a Salvador Vidal, de Sitges. MNAC, Biblioteca Folch i Torres

La digitalització de les fonts del coneixement, que també són matèria patrimonial i que hostatgen biblioteques, arxius i museus (habitualment els germans pobres de les polítiques culturals, amb notables excepcions, cal dir-ho) ha comportat grans beneficis que han anat més enllà del que inicialment es podia preveure. El desenvolupament tecnològic ha permès superar el dilema entre la preservació i la difusió, una discussió definitivament tancada perquè el processament digital resol totes dues prioritats. L’altre gran benefici és l’accés universal als documents i no només a les referències. I alhora ha liquidat el prototipus del savi-erudit-que-“descobria”-coses, perquè la informació és pública. El canvi que la digitalització aporta és infinit i va des de la contemplació dels documents i objectes com a mera curiositat fins l’estudi per a la creació i transmissió del coneixement.

Com a projecte públic i cooperatiu la Memòria Digital de Catalunya està oberta a tot tipus d’institucions i col·leccions públiques i privades i l’oferta de continguts és variada i infinita. De cara a les institucions constitueix un indicador de com han prioritzat la digitalització en els  programes d’accès. Des d’aquest punt de vista tant la Biblioteca de Catalunya, que en va ser pionera, ha estat modèlica, com també ho han estat les universitats catalanes. Del Penedès estant hi ha dos grans centres que figuren a la Memòria Digital: el Vinseum de Vilafranca del Penedès i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. Cap centre cultural de Sitges no hi és.

Però això no vol dir que no hi hagi fons sitgetans digitalitzats i accessibles. Per començar, l’Arxiu Digital de Sitges, la iniciativa altruista i privada que ha posat una gran part de la documentació sitgetana en accés lliure i universal ha resolt la mancança i el retard que palesen la manca de criteri i d’eficàcia municipals i supralocals en l’accés a la documentació pública i a la premsa local. Jo ja espero la posada al dia del que s’hi deu haver anat incorporant al llarg dels mesos de funcionament i continuo pensant que l’atorgament del Premi Trinitat Catasús a l’Associació Digital de Sitges que ha creat aquest gran arxiu és més que sobradament merescut. Només cal desitjar que no hi falti el suport de l’Ajuntament per a la continuïtat. No s’hi valen excuses de manca de pressupost perquè l’accés a la cultura és un dret cultural irrenunciable.

L’altre fons digitalitzat, tot i que discutible pel que fa a les motivacions i procediments, és el contingut (parcial) de l’Arxiu Històric de Sitges al portal de la Generalitat Arxius en línia. La falta d’accés a la documentació de l’Arxiu Històric de Sitges i el seu funcionament de l’Arxiu Històric de Sitges és endèmicament flagrant  i inadmissible, tant com la incapacitat del consistori de posar-hi remei. El paliatiu ha estat aprofitar un material ja digitalitzat (però no posat a l’abast perquè l’AHS, per no tenir, no té ni la més elemental pàgina web) juntament amb resultat d’un programa de digitalització recent sobre el qual a penes s’ha informat, afegint-ho total portal esmentat. Com que l’única guia que hi ha de l’AHS data de 1982 i no se sap del cert que hi ha més enllà de les sèries convencionals dels arxius locals continuem amb possibilitats més que reduïdes d’accés virtual tant als documents com a les seves referencies i descripcions.

Tot plegat per dir que el doble fil digital consisteix, d’una banda, en preservar i difondre el patrimoni i el coneixement, però que això no eximeix de cap manera la responsabilitat de les institucions de mantenir els centres oberts, accessibles i amb serveis competents, perquè és un dret cultural i s’hi treballa per a la comunitat. Insisteixo: parlem de drets culturals de Sitges, i aquest és un tema estrella per als mesos a venir. De moment els deixo amb una imatge de les que valen més que mil paraules sobre el Sitges de 1890.

Publicat a “El Marge Llarg” L’Eco de Sitges, 13.01.2023

FOTO JORNET, O LA VIDA QUOTIDIANA

Aquest és, potser, l’aspecte que més m’ha impressionat d’aquest recull. Perquè la fotografia de Josep M. Jornet no és únicament un exercici de composició formal o una instantània oportuna sàviament enquadrada. El que hi trobo és un interès per la humanitat tal com és, sense ficcions ni coordenades estètiques d’embelliment o de complaença. Per a mi aquest és un dels punts forts, potser el millor, del seu mestratge.  Perquè no hi ha art més sublim, o més transformador, que el que posa la humanitat davant del mirall.

Article sencer a Foto Jornet, o la vida quotidiana

J. M. Jornet fotografiat per Joan Escolà. Arxiu Històric de Sitges

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.10.2020