CORPUS A MARICEL
La Festa del Corpus a Sitges és una de les fites més importants de l’any tant en el medi de la cultura popular com en el de la vida de la població. És veritat que les cases ja no tenen aquells portals de planta baixa on les dones triaven i tallaven la flor uns quants dies abans i tot feia olor de xiprer, clavell i de flor de Sant Joan. Però les catifes han seguit el seu camí i els carrers han continuat la seva tradició, en alguns casos recuperada de nou. A mi sempre m’havien impressionat els carrers llargs amb una catifa de dalt a baix; et posaves en un extrem i veies una perspectiva diferent, acolorida i simètrica que esborrava la fesomia de les vistes quotidianes. Després, encara, guardaves a la memòria formes i colors fins que la grisor de l’asfalt n’esborrava la mena però l’imaginari sempre perdurava.
El Corpus, a Sitges, se celebra arreu i cada vegada a més llocs. A més de les catifes i de l’Exposició de Clavells, que enguany celebra el centenari de la seva primera edició – un esdeveniment més del Noucentisme sitgetà – , s’hi afegeixen la Mostra de Bonsais i Suisekis, els Instagramers, els restaurants i les pastisseries, els comerços decorant els aparadors, el I Concurs d’Art organitzat per la Galeria Àgora, el Grup d’Estudis Sitgetans, les visites guiades dels AGIS, el Gran Concert de Corpus de la coral Sitges Canta! – per primera vegada i esperem que sigui un altre dels actes fundacionals de la tradició -, i els Espais guarnits, entre altres, on podem contemplar el Pati Blau i l’Ou com Balla al pati d’entrada del Palau de Maricel.
Als Museus de Sitges celebrem el Corpus amb aquesta tradició tan nostrada com és la de l’Ou com Balla, d’origen catedralici barceloní que des del segle XV s’ha estès tant a la ciutat com en diverses poblacions. És una diada en què el Pati es decora amb clavells, esperant els centenars de visitants que hi desfilen al llarg de tot el matí i migdia; a més, el Racó de la Calma esdevé “El Racó amb flors” perquè el taller infantil del dissabte al matí també s’organitza amb motiu de la Festa.
I, a dintre dels museus, ens hi esperen dos grans quadres tenen relació amb la Festa: la Nena de la clavellina de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat i La processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila al Museu de Maricel. L’un i l’altre són exponents del paisatge local: la tendresa de la noieta al seu pati florit de clavellines en una visió extremadament lírica, i el verisme ric, detallista i transversal que mostra el retrat d’una població sencera concentrada en un pas de processó.
Enguany als Museus de Sitges celebrarem Corpus d’una manera molt especial i fora de casa. Amb l’Ou com balla i el Racó de la Calma guarnit, però fora del recinte i del barri. La Comissió de Corpus ens ha encarregat la confecció de la catifa i l’altar del Cap de la Vila amb motiu del Centenari de Maricel… i hem acceptat aquesta responsabilitat, que ho és, amb il·lusió i compromís.
Amb il·lusió, perquè el fet que la Comissió hagi pensat en els Museus de Sitges és un reconeixement de la importància de la història i del present dels nostres museus en el context de la cultura popular de la Vila.
És un compromís doble, per part nostra, perquè el fet d’afegir-nos a la ja llarga llista d’entitats i institucions que han acomplert el guarniment del Cap de la Vila denota per part de la Comissió una confiança que no podem decebre, i perquè serà la nostra especial contribució al lluïment de la festa i a l’imaginari popular.
Aquest encàrrec ha estat un dels secrets més ben guardats durant uns pocs mesos. Un temps que ens ha permès posar fil a l’agulla, formar l’equip de voluntariat des de dins de la institució – gràcies a tots i a totes! – , elaborar el projecte – gràcies Montse Curtiada i Pep Pascual! – i portar a terme tota la feinada prèvia per tal que el dia 2 de juny a les deu del vespre estigui tot a punt per començar.
Del contingut i motiu del guarniment del Cap de la Vila no en direm res més; només que respon al tema pel qual se’ns ha fet l’encàrrec. Ara, a pocs dies vista, no em queda més que demanar a aquesta primavera rúfola i capriciosa que ens regali un dia de Corpus assolellat i nítid, un cel de blau lluminós creuat per les ales negres de les orenetes i que, a la tarda, quan els Gegants obrin pas pel Racó de la Calma les gralles i els timbals ressonin amb la solemnitat centenària del Toc de Processó que ens fa tremolar l’ànima.
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de juny 2018
Les fotografies, d’autors diversos, corresponen a la vigília i diada del Corpus d’enguany.
I, finalment va ploure a bots i barrals, però encara vam poder sentir tocar les gralles…
de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.
en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica, i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.
QUADERN DE TERRAMAR 