La Vinyet Jou era tot un caràcter i ho ha estat fins el final, des de la manera com mostrava la seva estimació i el seu afecte fins aquella manera que tenia d’enllaçar les converses cada vegada que tornava com si ens haguéssim acomiadat el dia abans. Quan tenia sis anys el seu pare en va fer un retrat en bronze amb les dues trenetes enllaçades a dalt del cap. Les mateixes trenetes que portava en aquesta altra fotografia on, amb carona de trapella, feia pinya amb els seus tres germans. M’agrada recordar-la en aquest estat de l’edat de la innocència perquè és un estat de felicitat que tota la vida va voler conservar.

Article sencer a Un retrat de Vinyet Jou

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13 novembre 2020