Una biblioteca per a J. V. Foix

Publicat el per
1

El poeta J. V. Foix (Sarrià, 1893- Barcelona, 1897) té una magnífica avinguda a Sitges, a Terramar, al costat del carrer dedicat a Josep Carner. Dos dels més grans poetes catalans de tots els temps un que honoren el nostre espai públic. El vincle de Foix amb la vila és el de tota una vida i té el seu origen en l’amistat amb l’escriptor i historiador Josep Carbonell i Gener. Des de 1918 J. V. Foix va sovintejar Sitges i en pocs. anys hi lligà més amistats, com els pintors  Joaquim Sunyer i Artur Carbonell. Va  publicar poemes primerencs a la revista Terramar, alguns de tall classicitzant, com l’elegia amb motiu de la mort de  Lluís de Dalmau, i d’altres d’estructura avantguardista; va codirigir amb Josep Carbonell i Gener  la revista Monitor. Política, Arts i Literatura(1921-1923); va formar part de l’equip de redactors de L’Amic de les Arts (1926-1929) i el 1934 amb Josep Carbonell i Gener van publicar  el compendi de l’ideari polític que compartien a Revolució catalanista, la coberta il·lustrada per Artur Carbonell. M’agrada retornar a J. V. Foix i Sitges i m’hi he referit en assaigs, articles, alguns publicats en aquest setmanari (el darrer, el 6 de febrer de 2023) i en la biografia sobre Carbonell (2000).

Retrat de joventut de J. V. Foix (Arxiu Fundació J. V. Foix)

La personalitat literària i cultural de J. V. Foix s’estén dins i fora del país degut a la importància de la seva obra, a la recepció i l’interès que dins i fora del sistema literari ha estat objecte. Per això m’ha semblat adient, en el context actual, destacar que J. V. Foix, com Josep Carner,  va quedar incorporat oficialment a Sitges en el primer canvi de nom dels carrers que es va realitzar amb l’adveniment de la democràcia i l’autogovern. Ho esmento perquè aquests dies J. V. Foix és notícia degut l’acció propagandística contundent d’un grup de gent de lletres que juntament amb la ciutadania i amb la Fundació J. V. Foix defensem que la futura biblioteca pública de Sarrià, la vila natal del poeta on va habitar de per vida, porti el seu nom.

El que hauria de ser una obvietat ha estat objecte de qüestionament per part de l’Ajuntament de Barcelona perquè hi ha qui considera que haver estat un dels millors escriptors de tots els temps, profusament traduït en múltiples llengües, no te prou mèrit ni rellevància; com a alternativa les ments pensants de la burocràcia cultural barcelonina proposen el nom de tres altres persones que, sense desmerèixer-ne els valors que han aportat a la cultura i a la comunitat, no guarden proporció amb l’obra de Foix. Afegeixo que,  a parer meu, després d’haver donat el nom de la biblioteca més promocionada – fins ara – de Barcelona a l’escriptor Gabriel García Márquez, no és de justícia ni poètica ni humana negar el nom de J. V. Foix a la biblioteca de Sarrià.

J. V. Foix, clàssic modern, és una personalitat altament creativa, completa i complexa. És autor d’una prolífica obra literària de poesia i prosa poètica, així com d’articles, dietarisme, i periodisme cultural, ja que va exercir com a periodista a La Publicitat des de 1922 fins 1936 destacant la importància de la llengua, de la política cultural, de la nació i de la creació literària i artística del seu temps. A mi m’agrada pensar que és un correlat literari de l’obra plàstica de Joan Miró, una altra amistat indestructible. Durant els anys d’entreguerres va exercir una activitat literària pública destacada des del PEN Club com a representant de Catalunya al congrés internacional de Duvrovnik (1933). Des de 1939 es va concentrar en la creació literària amb la qual va combatre incessantment a favor de la llengua catalana. Va rebre els més alts reconeixements del país, fins ser proposat com a Premi Nobel per part del Parlament de Catalunya (1984) – una proposta que malauradament no va reeixir. Però, en canvi, ha estat reconegut, celebrat i traduït com un dels més grans poetes catalans. I, què millor que atorgar el nom de J. V. Foix,  escriptor i poeta profundament arrelat a l’antiga vila de Sarrià com a homenatge des del present i estímul i exemple per a futures generacions? Aquesta causa, que diria ell, val la batalla.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 14.06.2024

“La dona de les taronges” i altres belleses del retrat

Publicat el per
Respon

Només per veure La dona de les taronges, un oli extraordinari que Joaquim Sunyer va pintar a Sitges el 1909, val la pena de desplaçar-se d’on sigui per veure l’exposició inaugurada el passat 4 de juliol i instal·lada a la Sala Vaixells del Palau de Maricel que porta com a títol La figura enmarcada. Obres de la col·lecció Casacuberta Marsans. Hi ha diversos aspectes a comentar sobre aquesta mostra que té totes les possibilitats d’esdevenir un nou rècord de visitants, tant pel seu contingut com per la seva instal·lació a peu pla i accessible des de la gran portalada de Maricel al Baluard Miquel Utrillo. En primer lloc, l’excel·lent disposició de la família Casacuberta-Marsans en accedir al préstec de tan importants i significatives obres per a aquest exposició temporal a Sitges que inaugura el nou espai expositiu de la Sala Vaixells al Palau de Maricel.

En segon lloc, l’encert de l’exposició i el seu plantejament. La indiscutible qualitat de les obres i la coherència del seu discurs en el que s’hi interrelacionen estils artístics, artistes de primera línia i, aspecte força inèdit, el valor artístic dels marcs, constitueixen per sí mateixos els seus valors principals i objectius. Ha estat ideada i comissariada per Ignasi Domènech, historiador de l’art i cap de Col·leccions dels Museus de Sitges dins del programa que els museus volen dedicar a exposar les millors obres conservades a les col·leccions privades catalanes. Aquest és un plantejament en sintonia amb l’origen del Cau Ferrat, que en l’actualitat constitueix la primera col·lecció d’origen privat que es conserva com la col·lecció permanent del museu públic nascut el 1933. També està en sintonia amb les jornades sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que des del 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB, dirigides per Domènech i B. Bassegoda i que actualment gaudeixen del doble prestigi d’haver estat pioneres en l’especialitat contribuint a la recerca i creació i transmissió de coneixements, i de comptar amb una dotzena de volums que apleguen la totalitat de les ponències presentades.

La preparació de l’exposició ha durat dos anys  i ha valgut la pena esperar per tal de poder tenir a l’abast Jaume Serra, Lluís Borrassà, Joan Reixach, Alonso Cano, A. Vaccaro, Zuloaga, Nonell, Anglada Camarasa, Gimeno, Gargallo, Togores i Sunyer, entre altres. L’estat de les obres i la seva presentació és impecable. La inclusió dels marcs artístics interpretats en funció de la pintura i posant el valor el treball artístic, estètic i artesanal que comporten és tot un encert que contribueix a considerar l’emmarcat com un tot de l’obra que es presenta. En aquest sentit, la col·laboració d’Horacio Pérez-Hita ha estat un altre dels valors afegits. L’edició del catàleg, un altre encert de contingut, conté un estudi de Pérez-Hita sobre La figura enmarcada. El marc i la figura; de Nàdia Hernández Henche sobre Taules medievals, el relat de la maçoneria i un article especialment innovador d’Ignasi Domènech sobre Marcs antics i moderns a la col·lecció Santiago Rusiñol.  

Més enllà de l’encert, la importància i l’atractiu de l’exposició hi ha qüestions sobre les que reflexionava el matí de la inauguració. Malgrat la bona feina i  tots els esforços del Consorci del Patrimoni de Sitges l’acte inaugural no va correspondre al que calia esperar. La total absència institucional dels òrgans de govern del Consorci –l’Alcaldessa, que va complir amb el just rol protocol·lari– és inexplicable, i no s’hi valen explicacions d’agendes si no es tenen clares les prioritats. La qüestió preocupa pels problemes de governança existents als Museus de Sitges, carents de la transparència i de la implicació que requereixen. Un aspecte que no puc deixar d’esmentar és que després d’haver-se deixat escapar els ajuts del FEDER i els del fons del New Generation no hi ha data ni projecte per la restauració integral del Palau de Maricel, que ja porta massa oportunitats perdudes per desinterès que també afecta Can Falç i el Museu Romàntic.

Retorno a La dona de les taronges, que és el cartell i esquer de l’exposició i una de les obres més remarcables i primigènies del Noucentisme. És una oportunitat única poder-lo contemplar a Sitges, on no anem precisament sobrats d’obres de Sunyer a les col·leccions d’art públiques. Com que, a més, té una implicació poètica, hi retornaré. Mentrestant, disfrutin d’aquest bellíssim conjunt de retrats.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 12.07.2024

Joan Pere Viladecans: art, compromís i llibertat

Publicat el per
Respon

“Pintar era la meva defensa davant de món”. Així de contundent va ser la definició de Joan Pere Viladecans enfront de la pregunta que li llançà Pilar Vélez sobre la seva etapa artística de joventut. Emmarcat per un gran mural de ceràmica de Joan Miró realitzat pel ceramista Joan Gardy Artigas, a la Sala de la cúpula del MNAC –pintura noucentista de Josep de Togores, Manuel Humbert i Francesc Galí– l’artista protagonitzava una conversa conduïda per la historiadora de l’art i acadèmica Pilar Vélez, la crítica d’art Montse Frisach i el conservador d’art contemporani del MNAC, Àlex Mitrani. El motiu era l’acte convocat amb l’explícit títol Del taller al museu, doble celebració de la donació de 35 obres “de no joventut” de Joan Pere Viladecans al MNAC, acte organitzat pel museu i pel CoNCA, que li havia atorgat el Premi Nacional de Cultura 2023. Doble celebració per la construcció patrimonial de l’artista i pel creixement de les col·leccions d’art nacionals. El president i director del MNAC, Joan Oliveras i Pepe Serra; la presidenta, membres del CoNCA; artistes, escriptors, professors, periodistes i públic admirador de l’artista l’acompanyaren durant l’hora llarga de l’acte.

El primer compromís, radical, de Viladecans és amb la pintura en tant que part integrant de la cultura, perquè tal i com recorda de forma recurrent, “sense cultura nom res”. El trajecte ve de lluny; és el del corredor de fons amb parsimònia moral, com descriví el 1980 Manuel Vázquez Montalban: “En tota l’obra de Viladecans es palesa l’òptica del supervivent d’una classe i d’una ètnia, perquè en ell coincideixen el punt de vista d’un proletariat vençut en la Guerra civil i del català sotmès a l’ocupació i usurpació del tots els seus senyals d’identitat”. El mateix Viladecans ho explica amb paraules relatives a la idea d’innovació: “L’atenció que les noves generacions dispensen determinats antecessors respon a les clares necessitats de pouar en una identitat interrompuda, de girar el quadre de l’inrevés. L’arrel es conserva, però, sense llum i, poc o molt, d’aigua sempre en xucla.”

És per aquest motiu que l’artista introdueix en el seu treball i amb caràcter permanent un punt de vista social i uns materials poètics personals malgrat que asseveri que “és una persona sense biografia”. Són les obres la seva biografia es manifesta: des de la constatació dels precedents i tradicions, explícitament invisibles, però plasmades fins la configuració d’una poètica pròpia; des de el trencament de l’harmonia dels colors,  que remeten a les fires i colors de les festes majors i les fires de barri; des de la síntesi endreçada de tot el que invoca des de la mirada interior on rau el pòsit que hi deixen la motivació i la raó de la creativitat.

En aquest aspecte m’han cridat sempre l’atenció dos tipus d’obres que han popularitzat el traç de Viladecans més enllà de les galeries d’art i de les exposicions. Em refereixo als cartells i a les portades dels llibres. Uns i altres responen, més enllà dels encàrrecs, amb el propi compromís amb la cultura i amb la llibertat de l’artista. Com per exemple, quan va fer el cartell anunciant Bruce Springsteen amb motiu del concert a favor de l’amnistia celebrat al camp del Barça i tants d’altres que l’han situat, textualment a peu de carrer i exposat a la mirada de tothom.

O les portades del llibres. Vull destacar-les de forma molt especial pel seu valor i atractiu visual en materialitzar les lectures dels poetes i pel seu compromís amb la poesia com a format creatiu i expressiu, que es va manifestar sobretot a la col·lecció dels Llibres del Mall. Les portades dels poemaris de Maria Mercè Marçal, Ramon Pinyol, Miquel Martí Pol, Marta Pessarrodona, Salvador Espriu; el cartell i la portada del Nocturn per a acordió, l’espectacle de Dagoll-Dagom sobre la poesia de Joan Salvat-Papasseit… L’exposició que es prepara properament sobre cartells i llibres al Museu d’Història de Catalunya constituirà una mostra suggerent i contundent del treball i el compromís cultural i cívic de Joan Pere Viladecans en un permanent exercici d’art i llibertat artística. Com les 35 obres que ja formen part del patrimoni nacional de Catalunya que hem celebrat.

L’obra del frontispici d’aquest post és Sinera, de Joan Pere Viladecans (2012)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.03.2024

Fotografies © Frèia Berg, 2024

Flaixos de Foix, J. V.

Publicat el per
Respon

No són números rodons, però no em puc estar de deixar uns quants flaixos de J. V. Foix, entusiasta com sóc dels seus poemes que m’agrada anar rellegint, mentre vaig reunint de mica en mica els textos i estudis de conferències inèdites i papers publicats esparsos que li he anat dedicant des dels anys noranta. Tot plegat per felicitar-lo en el seu 131 aniversari i recordant les converses a Sarrià, al carrer Setantí, 9, mentre bevíem whisky i menjàvem uns deliciosos bombons de xocolata. I aprofito per mostrar-vos en aquesta imatge fumant un bon havà, tan sornaguer com éreu…

És que, Foix, us dec tant de tant…

Aquí l’article que us vaig dedicar l’any passat, amb els vostres amics sitgetans

Fa cosa de sis anys amb motiu de la col·locació d’una placa que indicava el domicili que durant anys habità el poeta J. V. Foix a l’antiga vila de Sarrià (independent del segle X fins 1921; Foix va ser un dels més ferms oponents a l’annexió a Barcelona…), vaig anotar unes reflexions que no em fa res de transcriure. “Setantí nou, tercer, havia estat una adreça anotada a la meva agenda dels anys vuitanta. Hi havíem anat amb en David Jou una temporada que ell visitava els poetes i em convidava a acompanyar-lo. Després hi havia tornat en diverses ocasions perquè m’expliqués el seu pas per les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts” i el Sitges dels anys vint amb el seu amic Josep Carbonell i Gener. (…) Les tardes de conversa amb el poeta són una de les experiències més entranyables i divertides que recordo. Parlava molt, jo ho apuntava tot, em mostrava alguns dels llibres de la seva biblioteca – el seu exlibris és de perspectiva metafísica… – i m’oferia bombons i, per beure, whisky. Juntament amb la conversa feien una combinatòria sensacional.” Foix no només ha estat protagonista d’alguns dels meus llibres – “J. V. Foix i la Idea Catalana”, “Àlbum Foix” – i d’un considerable nombre d’articles i conferències sinó que també va ser un dels més importants personatges que al llarg de diverses converses va traçar interessant un quadre del Sitges d’entreguerres que posteriorment vaig traslladar a la biografia de Josep Carbonell i Gener.

Aquest mes de gener i amb un dia de diferència – coses de l’atzar… – es compleixen cent trenta anys del naixement de l’escriptor i en fa trenta-sis que ens va deixar, rics del seu llegat literari. És un llegat que hauria de figurar com a llibres de fons de les biblioteques públiques en tant que clàssic modern, com Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Caterina Albert, entre altres. Si més no, l’esforç que fa la Fundació J. V. Foix en publicar cada any a les envistes de Nadal un volum de la seva obra salva l’escriptor del purgatori editorial i no permet l’excusa de la descatalogació.

Amb motiu del monogràfic que el 1983 L’Eco de Sitges va elaborar per celebrar norantè aniversari del poeta hi van col·laborar Ramon Planes, Lluís Jou, Josep Roca-Pons, Joan Sella, David Jou i Jacint Picas. Jo hi vaig vaig publicar un primer estudi sobre la relació del poeta amb la vila “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (que vaig ampliar deu anys més tard en l’article “Sitges en l’obra literària de J. V. Foix” al BGES n.66-67), i vaig preparar una antologia de textos sitgetans de J. V. Foix que van omplir aquelles pàgines. En quedaren alguns al calaix, com els que s’havien publicat el 1919  a la revista “Terramar”, un dels quals és l’ “Elegia a Lluís de Dalmau” mort de feina poc. D’altres, dedicats als amics sitgetans, hi van figurar amb tots els honors  com el sonet dedicat a J. Carbonell Gener, “Feliç el just que sap oficis nous”, i els dedicats a Rosa Montanyà, muller de Carbonell; a Joaquim Sunyer o a Artur Carbonell. Aquests configuraven el nucli d’amistat sitgetanes dels anys vint i trenta juntament amb els que s’hi van afegir des de la redacció de la revista “L’Amic de les Arts”, la millor publicació de l’avantguarda catalana; eren Ramon Planes, el més petit de la colla, i Domènec Forment.

J. V. Foix té, entre nosaltres, un paisatge literari d’itinerari complet, i un context de relacions personals que depassa l’etapa dels anys d’entreguerres. Corresponen als dos temps de l’època de Sitges. El segon temps arrenca dels dies de postguerra, quan cada any per Nadal Foix venia a dinar amb Carbonell a Sitges i això va durar fins la mort d’aquest. Als primers anys setanta van ampliar el cercle i a l’hora de les postres, a La Nansa, ens hi trobàvem sèniors i joves: Ramon Planes, Josep Soler, director de l’Eco de Sitges; Joan Carbonell Muntanyà, Jacint Picas, Jaume Dalmau, Ramon Buckley, Isabel Coll, David Jou i també jo, que de tant en tant en faig memòria i, sobretot, m’agrada explicar-ho. La lectura que Foix havia fet dels propis poemes a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol el 1973 havia estat un detonant definitiu – i una experiència en directe impressionant!- i la inauguració de l’avinguda J. V. Foix a Terramar – i és que no podia ser enlloc més… – un moment culminant. Haver anostrat J. V. Foix és un tresor que depassa l’imaginari perquè els paisatges encara guarden rastres dels textos escrits i perquè hi ha amistats que són fidelment eternes.

Del Verb al pensament, la llibertat

Publicat el per
Respon

Els àngels de la glòria, figures de pessebre de Ramon Amadeu. Col·lecció particular, Sitges. 



Al principi era el verb.
Era als orígens, la paraula?
O era el pensament, que esdevenia esclat
de la llum que es nodria lentament dins de la fosca
cercant algun vial on existir?

És en el verb que el pensament transcorre
i s’esdevé i, lliure, es configura.
La lava va cavant, empesa des de dintre,
corriols que llauren les entranyes de la terra
fins a esclatar en la claror dels cims,
deixant un rastre impur de destrucció.

El verb i la paraula, des dels segles pels segles,
esberlats molt abans dels dies de Babel,
són traces i vials de les vides dels éssers
que n’invoquen clemència i veritat.

Unes vides que habiten sacerdots i poetes,
polítics i filòsofs, soldats, banquers i esclaus;
vides de tants somnis com éssers en la Terra
en hores ben incertes entre guerres i fam,
el dol en blanc i en negre, la terra clivellada,
el cel il·luminat com nit americana.

La paraula ferida molt abans que Babel
perquè al seu endemà es va trobar encerclada,
talment quan els éssers van deixar de ser u,
escindits fondament per l’enveja dels déus.

Però encara posseïm el verb i el pensament 
a les palpentes del temps i de la història. 
Els invoquem pel retorn a la llum primigènia  
que existeix en els desigs del dir, 
atorgant-nos una veu alta i planera
en l’arrelada llibertat que salva.

Publicat a Qüestions de vida cristiana, n. 277 (desembre 2023)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 22 desembre 2023 com a felicitació de Nadal