Ho vaig escriure el desembre de 2008 i té plena validesa. I més avui, en què la consciència de la lluita contra el càncer perdura i es fa més visible. 

         Una de les escenes que més m’agrada de les pel.lícules de Harry Potter és aquella en què els aprenents de mag travessen una de les grans col.lumnes de totxana d’una estació de Londres. Agafen carrera, tanquen els ulls, arriben a tocar a la columna de totxos més compactats que sòlids i, quan t’esperes que s’esclafin el nas i es trenquin tots els ossets del crani els trobes a l’altra banda, riallers i feliços, en una estació aparentment similar però que no és gens igual a la que han deixat darrere el mur. És una estació on també hi ha trens, passatgers, maquinistes i pares que acomiaden la canalla que puja als vagons farcits de maletes, però aquests de l’altra banda van cap a Hogwarts. Les estacions i els trens de Harry Potter són la metàfora de dos mons paral.lels comunicats pel fet de tenir estadants comuns, però pertanyents a la condició afegida de mags. Des de qualsevol dels dos cantons veuen l’altre. 

         La metàfora em val per referir-me a l’existència de mons paral.lels. És la societat divida entre persones malaltes i les que no ho estan. En el meu, en el nostre cas, persones que hem passat per un càncer i l’hem pogut superar i les que no hi ha passat mai, i que, per més que hagin viscut l’experiència d’un ésser proper no són estadants dels mons paral.lels perquè no han pujat al tren de Harry Potter. Nosaltres, sí.

         No és que el món dels malalts i la resta de la societat no es comuniquin, però una vegada que entrem a formar part de l’univers de la malaltia ens adonem que és tot un univers on l’avenç de la ciència i de la recerca són absolutament imprescindibles, i on també és imprescindible el factor humà en la relació entre el sector mèdic i els pacients. Sabem les nostres limitacions, els nostres factors de risc. Coneixem el valor de la lluita de cada dia per millorar la nostra salut. I sabem que el món “normal” sovint queda portes enfora.

         Jo, del càncer, no en sabia gaire res. Sabia el que en sap tothom i tenia la idea que avui dia quan t’anuncien que tens un càncer no et dicten la sentència de mort com succeïa anys enrere. Però el temor latent sempre existeix. Era una temor vague i genèric, sovint impregnat d’indignació quan alguna persona estimada contreia la malaltia, o, en el pitjor dels casos, hi deixava la pell. 

         Un dissabte d’octubre vaig pujar al tren que porta de Barcelona a Figueres. Havia d’anar a fer una conferència amb motiu del cinquantè aniversari de l’Institut d’Estudis Empordanesos i parlar del paisatge per boca dels poetes. M’esperava un dia radiant. La nit anterior havia estat esplèndida, perquè m’havien atorgat el II Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere, a Santa Coloma de Gramenet, pel llibre Taller Cézanne. L’havia escrit a la Clínica Corachan mesos abans, amb motiu d’una estada llarga degut a l’operació, complicada, d’una eventració. Però aquell dia d’octubre tot m’havia de sortir bé perquè ja feia cinc setmanes que m’havia reincorporat a la feina amb ganes de menjar-me, si no el món, sí les dificultats d’una recuperació lenta i dolorosa. Cinc dies abans havíem enterrat la Dolors, morta d’un càncer de mama amb el que havia batallat durant quinze anys sense que ningú, llevat del seu marit, en sabés res. Pel tren em vaig posar música: el Rèquiem de Mozart, en honor a la Dolors, i en record d’ella vaig escriure a la llibreta negra algunes ratlles del que volia que fos un poema. El vaig iniciar amb el mateix to indignat que havia llegit en un portal de Mainz un rètol que acompanyava l’escultura d’una llinda: “On és, Déu, aquell món tan bonic?” Era una imprecació escrita els anys immediats a la fi de la guerra. La Dolors havia viscut amb alegria i enteresa  i s’havia extingit amb l’extrema dignitat de la discreció. 

         Va ser aquella nit, en retornar a casa i en treure’m la roba que em vaig trobar el bony. Em va sobtar i vaig sentir una mena de basarda inquieta. Només era en un pit, a l’altre no hi tenia res; no era matèria fibrosa i no feia mal. I em van venir dos pensaments com un llampec. L’un, això és un càncer. Dos, em curaré. Em vaig sentir immensament cansada i em vaig posar a dormir. L’endemà el neguit em va despertar amb els darrers pensament d’abans d’adormir-me. Quan va arribar el meu marit li ho vaig dir de la manera més natural i asserenada que vaig ser capaç. No ens espantem. No ens posem al llit abans de la febre. Aquella tarda jo me n’anava a Madrid per dos dies i vam decidir mantenir la programació, però el primer que vaig fer el dilluns va ser demanar hora al ginecòleg. Quan al primer moment del reconeixement vaig veure com el metge canviava de cara se’m va enfonsar el món, i vaig baixar a fer-me la mamografia  i a demanar hora per a la biòpsia mig plorant d’angoixa. I quan em van confirmar que tenia el carcinoma, llavors sí que vaig plorar molt. Acabava de travessar l’andana de l’estació d’en Harry Potter i ja era a l’altra via.

         Dues operacions, una quimioteràpia amb complicacions i interrupcions per baixades de defenses, refredats que costaven de passar, infeccions bucals, desbridaments, queixals arrencats, és a dir, força danys col.laterals que em va deixar aplatanda i dos mesos de radioteràpia em van tenir ocupada durant cosa de nou mesos. Jo no volia altra cosa que fer salut. El primer pas important van ser les operacions, la de la quadrectomia i la dels ganglis. Extirpat el tumor i els ganglis de càncer ja no tenia, però s’havia de fer net. Passar el periode de la químio va ser dur. La pèrdua del cabell era el menys important de tot perquè, amb la perruca que em van fer em veia en cor d’anar a tot arreu amb l’aplom de sempre. El malestar del tractament i, sobretot, el cansament immens que m’anava provocant es van convertir en el gran condicionant de la meva vida, però va ser llavors quan vaig posar a la pràctica la frase amb que el professor Estapé m’acomiadava a cada visita, dient-me: “Disfruti de la vida” . Vaig convertir seva la frase en el lema que cada matí i cada vespre m’anava repetint. 

         Des de l’altra banda de l’estació, t’adones que ets al cantó dels malalts, que no pots seguir, que la vida continua, i que tu estàs aparcada, però no aturada del tot, perquè el tractament va fent via. Veus moltes situacions de persones que han passat per l’experiència i les entens del tot. T’adones, i procures practicar-ho, que el més important és viure al dia cada dia i cada moment. T’adones que canvia el teu sistema de valors perquè veus que hi ha gent que t’estima, persones que no coneixes que treballen per ajudar-te, científics que investiguen per avançar i vèncer, o controlar, la malaltia. Pronuncies la paraula càncer i no allò del “mal dolent”. En parles obertament amb la família, amb els amics, amb tothom perquè no te n’amagues. Hi lluites cada dia, amb el càncer, repetint-te que el guanyaràs. I tots aquells dies que et sents cansada i que vas prenent la forma del llit o del sofà on t’ajaces no són dies perduts, sinó dies de compàs d’espera per anar millorant. Vius a l’altra banda de la via, sabent que quan tornis a traspassar el pilar de maons color de totxo tornaràs a la vida normal sabent de l’existència d’aquest altre cantó on et trobes,  que portaràs incorporat per sempre més amb la riquesa de l’experiència, el coneixement de la vida real, el record dels moments de més neguit, de més basarda, d’haver passat molts i molts dies sense veure cap mena d’horitzó.

         Ara fa un any que vaig obtenir l’alta mèdica, i passo controls cada tres mesos amb bons resultats. Fa un any que em vaig reincorporar a la feina, amb horari reduït de moment. He incorporat les meves condicions actuals de vida – i limitacions, també- al dia a dia, i fa molt de temps que he deixat de ser una convalescent. 

         El que més m’agrada, vist amb la distància d’un any que, segons com, em fa l’efecte que és molt més llarg, és viure amb la plena consciència de la fragilitat, amb la sensació de victòria, amb el sentiment de solidaritat i de pertinença a un grup humà que hem superat no només aquesta gran epidèmia del món contemporani sinó també l’estigma, amb l’orgull de l’esforç acomplert a cada dia i cada moment per tirar endavant conservant el lema del professor Estapé, “Disfruti de la vida”. Sóc diferent, però sóc la mateixa persona. El viatge al tren d’en Harry Potter no em farà oblidar mai l’existència de tots dos cantons de l’estació, i travessar el mur ha estat la travessa del dolor i l’alegria de poder-ho explicar i compartir.

Sitges, 12 de desembre de 2008