Una de les imatges que més m’impressiona són les imatges medievals que representen les ciutats infestades per la pesta. Sobretot els del gòtic, quan el paisatge va apareixent de rerefons i retrata els paisatges amb considerables dosis de realisme. La peste que envaeix Europa al segle al segle XIV i que es reprodueix ocasionalment amb intermitències i altsibaixos deixa un rastre de mort col·lectiva, de terror a les ciutats i de pànic físic i psicològic. Les escenes del triomf de la mort que no s’atura davant de res ni de ningú, dels cadàvers i esquelets, dels empestats foragitats fora de les concentracions urbanes es perpetuen en la iconografia, les imatges plàstiques, la creació literària, la vida religiosa i la cultura popular. La dansa de la mort en totes les seves versions n’és un testimoni directe. La més imponent creació artística de Peter Brueghel el Vell, El triomf de la mort (1562-1563 Museu del Prado) és, potser, la més extensa representació de tots els danys que pot causar als humans fins el més petit detall. Els grans formats de la pintura del sis-cents i del set-cents no escatimen el realisme de les tragèdies col·lectives i és així com el pintor Miquel Serra (1658-1733), tarragoní de naixença instal·lat a Marsella va pintar un impressionant tríptic sobre la pesta que va assolar la ciutat el 1720 amb una tonalitat tan tràgica com la de Heinrich Erndel III va reflectir la mateixa situació.
El triomf de la mort, de Peter Brueghel el Vell; La Pesta a Marsella de 1720 al cours Belsunce, de Michel Serra i La pesta a Marsella de 1720, de Heinrich Erndel III.
Semblava que en aquest segle XXI ho teníem tot controlat pel que fa a les malalties de transmissió col·lectiva i la realitat ens ha obert els ulls de sobte. No som immunes a res i de la mateixa manera que el progrés tecnològic avança i canvia, les malalties, inherents a la condició humana, també perquè les seves causes van mutant. Com els virus. Mentre enllesteixo aquest Marge Llarg es van superposant les notícies de tancaments de tota mena: centres docents, actes i esdeveniments. El coronavirus ens ha guanyat el terreny.
A la Xina, la vida quotidiana: en bicicleta i amb mascareta.
El que primer semblava un problema dels xinesos s’ha estés per la totalitat de les geografies del mapamundi i des d’ahir l’OMS, organització mundial de la salut, va declarar que ja era una epidèmia sinó una pandèmia. La gent viatja, i el coronavirus, com les notícies, s’ha estès en temps real acceleradament. El panorama desolat de les ciutats italianes i les seves mesures d’aïllament que a algú li podien semblar exagerades, perquè sempre hi ha el cantamanyanes de torn, ja s’esdevé entre nosaltres. Des d’anit la ciutat d’Igualada i la seva comarca pateixen un brot massiu de la malaltia. El nombre de malalts va augmentant i, tristament, el nombre de decessos, també. Ara mateix llegeixo que demà es tanquen totes les escoles i universitats. Els teatres, cinemes i sales de concert també han cancel·lat les seves ofertes.
Cancel·lacions, confinaments, teletreball, i, sobretot, seguir les instruccions sanitàries i de sentit comú.
I la ciutadania què hem de fer i com ens ho hem de prendre? Més enllà de seguir les instruccions sanitàries per sentit comú i voluntat de supervivència, penso que no hi ha lloc per a la frivolitat ni per al jijijajà al que de vegades la nostra societat està avesada. Val més ser prudents i fins i tot covards, que no pas menysprear aquesta realitat que avui afecta tothom. Ningú que hagi anat pel carrer, en tren, en metro, hagi estat en un lloc on hi ha altres persones, ningú que, en definitiva, hagi fet la vida normal, ningú no té garantit que el coronavirus li passarà de llarg. Per això cal extremar la prudència i deixar que el temporal amaini.
A l’angle dret del quadre de Brueghel hi figura una parella d’enamorats, ella llegint, ell tocant el llaüt, mentre que un esquelet al seu darrera toca un violí. És un enigma més dels que envolten la dialèctica entre la vida i la mort. Cauran els amants sota la dalla furiosa de la mort que cavalca sobre cavall roig? Sempre he pensat que potser ells dos se salvarien perquè l’amor tot ho salva i que era un punt, només un punt d’esperança enmig de tanta tragèdia.
Esperem que torni a sortir el sol. Que puguem tornar a acompanyar la canalla a l’escola, al parc i al poliesportiu, que puguem anar tranquils en tren i en metro, a sentir els concerts que ens agraden, a comprar els llibres que vulguem, al mercat sense angoixa, a disfrutar de la nostra comunitat veïnal. A tot el que habitualment configura la nostra vida, que potser després d’aquests dies i setmanes de privació valorarem encara més i millor.
Publicat, amb la variant del títol, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.03.2020
“Hi ha alguna manera que les dones entrin als museus que no sigui despullades?” La frase de les Guerrilla Girls ha passat als clàssics de la reivindicació de la necessitat de la presència de les dones als museus i de la visibilitat de les artistes. Perquè és cert que hi ha representació de figures femenines des dels clàssics antics, però també és cert que moltes de les representacions són nus. Les que van reivindicar més visibilitat van jugar amb una visibilitat convencional però també discriminatòria.
El camí llarg, costerut i ambigu de la visibilitat de les dones més enllà de la seva imatge mitològica, santificada o idealitzada en tant que representació és a hores d’ara una via inacabada i de recorregut indefinit. No em refereixo només a les dones als museus, per bé que la presència de les dones artistes és també minimitzada per la dificultat de vèncer les línies dels cànons establerts, els criteris de selecció, la construcció de les col·leccions i, en definitiva, pel que suposa un canvi de estatus. A Lluïsa Vidal, pintora modernista, li ha costat Déu i ajuda i molts esforços per part de les investigadores que s’hi han dedicat com, entre altres, Consol Oltra, passar a formar part de la panòplia de la pintura modernista amb visió inclusiva tot i que feia anys que els seus olis i dibuixos formaven part de les reserves dels museus. Em refereixo a les dones arreu i d’arreu.
Lluïsa Vidal, Autoretrat (MNAC)
Com cada any al voltant de la data del 8 de març en que se celebra el Dia de les Dones els mitjans de comunicació dediquen franges de contingut divers, anuncis, articles, reportatges i entrevistes a les dones, com si es tractés d’un fenomen periòdic i repetitiu que cal tractar inevitablement. No sé fins a quin punt són conscients, els responsables dels mitjans i els que decideixen programacions i presències, del dèficit constant de dones en tots els àmbits; suposo que en són, però no fan gaire res per resoldre’l. De fet, es justifiquen actuant com si amb l’augment ocasional i presencial del tractament del tema durant uns dies o referint-se a la xacra social de la violència de gènere quan es va produint lamentablement i freqüentment, ja fan prou. La realitat de tot aquest amalgama mediàtic converteix la presència i visibilitat de les dones en una situació encara més flagrant.
Hi ha moviments i col·lectius com el de “On són les dones?” o “Dones visuals” que amb estratègies diverses i molta feina insistent han anat aconseguint denunciar els dèficits de visibilitat, guanyar terreny diversos objectius. La seva pròpia existència indica els dèficits i les situacions d’irregularitat i de conflicte en ple segle XXI, en la nostra societat i arreu del món. Si el món de les dones és el de la desigualtat per definició i en tots els aspectes, la situació de les dones d’arreu del món és tristament desigual perquè no totes, ni de bon tros, han assolit els graus i nivells de reconeixement dels seus drets, ni que sigui a nivell teòric. La simple vista dels noticiaris televisius, sense anar més lluny, és un exemple en temps real de la problemàtica global i corprenedora que encercla les dones d’arreu del món.
Per tot plegat, i perquè els objectius i problemàtiques de l’alliberament i de l’assoliment dels drets sovint bàsics són, encara avui, múltiples i diversos, n’esmento uns quants per fer memòria històrica i reivindicació de present:
Igualtat en tots els àmbits i situacions;
Llibertat per a les dones sotmeses a tota mena de restriccions i esclavituds;
Fraternitat i sororitat com a valors de comportament;
Visibilitat imprescindible en tots els àmbits;
Paritat instaurada amb caràcter obligatori;
Reconeixement i lliure exercici del tots els drets;
Protecció jurídica i social enfront dels conflictes i les agressions;
Dret a l’educació, a l’accés a la cultura, al treball digne…
… tants d’altres que se’n deriven. Per més que s’estengui la consciència de la problemàtica que afecta les dones d’arreu els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, el 8 de Març em serveix per recordar-la i afirmar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el feminisme és una ètica.
A la Biblioteca Santiago Rusiñol (Sitges) han dedicat l’espai a les dones escriptors de la vila. Gràcies!
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.03.2020
Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.
Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs, que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.
Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.
Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas).
El Pérez Art Museum de Miami, amb l’escultura de Jaume Plensa al front marítim
Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.
EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental.Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate, el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella. A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”
La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate
Gran Saló de la Stone House. D’esquerra a dreta i al meu costat Becky Roper-Matkov, presidenta de la Deering Estate Foundation; Joan Carles Garcia Cañizares, president del Consorci del Patrimoni de Sitges, Bonnie E. Barnes, directora de la Deering EState Foundation, i Jennifer Tisthammer, directora de Deering Estage.
El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment.
Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:
Lluna i orquídies
Un cercle de palmeres
abracen l’aigua.
Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.
Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020
Assisteixo a la presentació de l’estudi sobre la sostenibilitat en el medi cultural que han emprès conjuntament el CoNCA i l’ICEC, dos organismes de diferent rang vinculats al Departament de Cultura de la Generalitat que comparteixen l’interès en incorporar el concepte de sostenibilitat al medi cultura. Ho fan per mitjà d’una enquesta que a hore d’ara ja s’ha tramès per vies diverses (federacions, associacions, agents culturals, col·lectius) amb l’objectiu d’amidar les mesures preses en el medi cultural i l’interès i el compromís que des dels diversos sectors es pren en consideració. Hi han assistit un bon nombre de representants dels diversos sectors, tant del públic com del privat i es constata el que intuïem: l’interès i el compromís. I amb aquests dos elements ja tenim molt de guanyat.
La motivació del CoNCA i de l’ICEC és compartida i, alhora, complementària. Des del CoNCA, que és un organisme assessor i avaluador de les polítiques culturals, es considera que cal incorporar els criteris de sostenibilitat en favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic que no sols ens amenaça sinó que ja és aquí en el medi cultural. Des de l’ICEC, que és un organisme executiu del Departament de Cultura i que tracta directament amb els sectors empresarials de la cultura existeix la voluntat d’incorporar el criteri de sostenibilitat en les futures línies d’ajuts a les empreses. El CoNCA, en tant que organisme que ha d’emetre els informes preceptius sobre les convocatòries d’ajuts públics a la creativitat i, genèricament, a la cultura, vetllarà per la plena incorpració d’ aquest requeriment – juntament amb d’altres tan importants com la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, per exemple.
D’estratègies n’hi ha diverses. Se’n destaquen quatre de llarg abast: la pràctica creativa sostenible; l’educació i l’estímul del pensament crític; la creativitats en tant que motor d’innovació i la legislació cultural. Pel que fa al CoNCA, a l’ICEC, al Departament de Cultura i a les administracions amb implicació cultural el terreny és vast però no desèrtic. Es constata, a més, que al nostre país se n’han implementat diverses normatives tendents a garantir la sostenibilitat al medi cultural, però el panorama global ens el donarà l’enquesta. Una vegada s’hagi aplegat i processat la informació disposarem d’un retrat robot força fiable. Però, insisteixo, hi ha i iniciatives consolidades i en curs.
Les polítiques culturals i ambientals no estan tan allunyades com podria semblar. Hi ha dos vessants on conflueixen: en el de l’eficiència i en el de la consciència. Eficiència pel que fa a l’assoliment de resultats a favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic i a favor d’un consum responsable. Consciència per crear-la i incrementar-la a partir dels valors de la cultura i la seva capacitat de transformació social. Són dos objectius estratègics imprescindibles no només per als sectors culturals sinó per al conjunt de la societat. Al capdavall, viure en un món millor, que avui dia és sinònim de més sostenible, és cosa de tothom.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019
Un dels invents més gratificants i encertats que han
sortit de la imaginació sitgetana ha estat la creació del Dia de l’Artista. Confesso
que en el seu moment inicial no ho vaig veure gaire clar i que la celebració ha
tingut els seus alts i baixos però, comptat i debatut, i gràcies als impulsos
de diverses legislatures – en especial, les dues darreres – i a la col·laboració
dels nostres artistes en el més ampli sentit de la paraula i del concepte,
tenim un Dia de l’Artista per lluir i per celebrar. El que més m’agrada és, precisament,
la implicació dels sectors artístics locals, perquè són persones creatives,
entusiastes i que creuen en el que fan, prediquen i practiquen.
Enguany, per atzars de la vida em va tocar ‘actuar’ un
momentet per aclarir a aquests directament implicats en l’espectacle del Racó
de la Calma què era l’art. Vaig seguir la corda de l’actuació amb tanta traça
com vaig ser capaç però la pregunta era complicada perquè l’art és tan immens
com la mateixa capacitat humana d’expressar-se per mitjà d’elements i formes
que comuniquen, interpel·len, commouen, representen, emocionen… Plàcid o
convuls, com la bellesa o la lletjor. Elaborat, treballat amb una gamma tan àmplia
de materials i llenguatges tan infinits com la capacitat dels éssers humans. Tan
antic i tan modern, tan clavat en unes dates i tan intemporal com les formes de
la pintura rupestre i el videoart, els temples grecs i l’art corporal, o la interminable
enumeració de formes i estils. També els vaig dir que no sé per què m’ho
preguntaven a mi, perquè a les cases del davant i del veïnat – érem al Racó de
la Calma, d’esquena al Palau de Maricel i de cara als museus i molt a la vora
de la Fundació Stämpfli – hi havia un munt de gent que ho sabrien explicar molt
millor que jo tant per les obres que hi tenien com per les disquisicions n’havien
fet de paraula i per escrit. I perquè, a més, la propaganda explicativa d’aquelles
cases i dels que hi ha dintre diu que són, i és veritat, l’essència de l’art.
Per sortir del pas i anar acabant vaig recórrer a una
frase que m’agrada perquè passa per la tangent de la qüestió i la centra en els
seus efectes. L’escriptor i diplomàtic Lawrence Durrell, una de les
personalitats literàries més atractives del segle XX, ho va clavar en una frase
inoblidable: “He parlat de la inutilitat de l’art, però no he dit la veritat
sobre el consol que procura”. Pertany a la novel·la Justine, una de
les obres que integren el Quartet d’Alexandria. Com que la interpretació
és lliure, es pot combinar la paraula consol amb totes les metàfores que
indiquin la interrelació humana amb qualsevol format de les arts.
Més enllà de l’alegria
de la celebració, sóc del parer que el Dia de l’Artista demana alguna cosa més. És sabut que a Sitges ens va la marxa i que
fem festa de tot. També és veritat que a hores d’ara comptem amb un calendari
de festes i festetes, les nostres i les que ens fan servir d’aparador, amb
aportacions diverses i de vegades discutibles. Però hi ha esdeveniments que,
com aquest, demanen alguna cosa més. En cas de l’art es defineix amb dos
conceptes: debat i compromís.
L’art comporta
per sí mateix una càrrega estètica, conceptual i narrativa que planteja debats
de moltes menes – tantes, com la seva mateixa essència. I a Sitges, de debat ens en falta, i molt, i també de
caire artístic. Fóra bo i profitós que a més de la festa, que és
imprescindible, perquè festa vol dir gaudi, creativitat i participació, el Dia
de l’Artista aportés un conjunt de debats sobre els diversos aspectes que l’art
comporta, el seu desenvolupament, la creativitat, l’estatus dels artistes, i
tot un llarg etcètera que la contemporaneïtat i la postmodernitat plantegen. En
el cas de la Festa Major tenim un magnífic exemple amb les Xerrades de Festa Major
que organitza el Janio’s Bar i que ja formen part de la tradició.
En darrera instància, l’art exigeix també compromís. El del mateix artista respecte la seva pròpia creació. El de l’entorn que l’ha de respectar i ajudar. El del mercat artístic, que li ha de donar sortides. El de les facilitats per al seu desenvolupament i la seva visibilitat. I, arribats en aquest punt el del compromís de la Vila amb les arts que a Sitges hauríem d’afrontar obertament i en tota la seva dimensió començant pel sector públic i el poder municipal. Obrint debats i assumint el compromís amb l’art i els seus protagonistes, el Dia de l’Artista eixamplaria horitzons entre la celebració i la festa.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.X.2019 , 2019
QUADERN DE TERRAMAR 