Dels estralls de la pandèmia hi ha calculats els danys en diversos sectors i a diversos nivells. Pel que fa a la cultura m’hi vaig referir recentment en l’article “La magnitud de la tragèdia (cultural)” des d’aquest setmanari, comentant diversos aspectes rellevants de l’estudi que va encomanar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts referent a 2020. Però no tot és amidable en termes econòmics i en euros. A l’altra cara de la moneda existeix el vessant sociocultural i el del pensament crític. I és a aquest aspecte que avui vull fer referència.

Durant els mesos del primer confinament des del CoNCA es va decidir, entre altres coses, demanar el paper de cent cinquanta persones perquè donessin la seva visió crítica sobre com imaginaven la cultura de l’endemà de la pandèmia, quan s’anés recuperant la normalitat. La tria dels participants va comptar amb tots els elements de la diversitat generacional, estètica i professional. El resultat són desenes de veus actives que han generat una autèntic capital de pensament cultural, necessàriament crític per poder avançar i que ha de ser escoltat pels responsables de les polítiques culturals de tots els nivells de les administracions. D’entre les veus discordants, crítiques, lliures, decebudes, reivindicatives, inconformistes, esperançades, rebels, reflexives, convençudes, polèmiques, coherents, proactives, escèptiques, compromeses, conflictives, agitadores i  suggerents n’hi ha cinc del nostre entorn comarcal: l’artista Frederic Montornès, l’expert en cultura popular Jordi Cubillos, la promotora cultural Marijó Riba, l’arqueòleg Joan Garcia Targa i la directora del Museu Víctor Balaguer Mireia Rosich. El conjunt de les respostes constitueix una polifonia totalment allunyada de les temptacions del pensament únic.

Les veus advoquen per una cultura capil·lar, transformadora, plural, agitadora, descentralitzada, generosa, desinhibida, inclusiva, valenta, ecosocial, col·laborativa, revolucionària, propera, accessible, diversa, proactiva, perifèrica, compromesa, vivencial, valenta, àmplia, digital, educadora. Són conceptes que van més enllà de les definicions i demanen polítiques de canvi i pràctiques tangibles i eficients. Els factors marc passen pel reconeixement dels drets culturals, l’aposta pública pel pacte sociocultural, l’abolició de la precarietat partint d’una renda bàsica universal, la substitució de retòriques de polítics i de gurus per estructures i continguts de llarg abast; aquests són alguns dels enunciats irrenunciables. El músic Jordi Fàbregas, que va morir a principis d’any, va deixar escrita una frase lapidària: “Ens calen accions, no reaccions”. Les “150 veus. La cultura de l’endemà” constitueix a hores d’ara un manual de pensament crític on hi podem trobar tota mena de respostes en relació amb el moment present i amb la situació de les arts i la cultura. La versió digital, de lliure accés, és troba també al web del CoNCA, com la totalitat d’estudis i publicacions d’aquesta institució. El seu contingut ens enfronta a un punt d’inflexió, reflexió i interrogació convenient i inajornable.

L’endemà de la pandèmia ja és aquí i hem heretat tots els dèficits sense resoldre, ni tant sols sense haver estat posats en qüestió, alhora que ja s’ha iniciat el retorn a la normalitat amb diferents ritmes i cadències. Però les veus compromeses remarquen que la normalitat a la que es vol retornar no és la d’abans perquè, de normalitat en tenia ben poc. En té ben poc encara mentre es continuï vivint i exercint des de  la triple precarietat econòmica, social i professional. Una precarietat institucionalitzada, enquistada, endèmica, ja gairebé acceptada com una fatalitat. Una precarietat que es manifesta en mancances en cada àmbit, poble i ciutat perquè els costos de la cultura, els costos dels bàsics de la cultura no es reconeixen ni es doten en tota la seva extensió. 

També a Sitges, és clar. A partir d’aquí caldria fer un exercici d’auto-reconeixement:  l’anàlisi crítica de la situació de les estructures culturals públiques de Sitges, més enllà de les programacions temporals, d’aquelles que requereixen dotacions i inversions permanents en relació directa amb els costos de la cultura. Però posar-nos davant del mirall no sempre agrada, i més quan sabem que el retrat que en sortirà no és precisament el de la millor imatge. 

Accés a la publicació 150 veus. La cultura de l’endema

Accés al vídeo de la presentació a La Pedrera, 13 de maig de 2021.

En directe des de La Pedrera de Barcelona presentem el llibre ‘150 veus. La cultura de l’endemà’, que recopila cent cinquanta textos encarregats a personalitats de tots els sectors de la cultura durant els mesos de confinament domèstic i publicats a la secció #Culturaen300paraules del web del CoNCA.