Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara. 

L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb  la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar  i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.  

La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud.  El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per  l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.

De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.  

La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.

El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?

En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que  s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.

La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.

Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses  que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama,  juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el  de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que  qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.  

Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes  arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.

A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees  resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020