Arxiu de la categoria: Sitges

REIVINDICACIÓ DE LOLA ANGLADA, ARTISTA I COL·LECCIONISTA

Publicat el per
Respon

La 12a Jornada sobre el mercat de l’art, col·leccionisme i museus que des de 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB s’ha tancant enguany amb el balanç de gairebé un centenar de persones inscrites i participants, el puntual lliurament del volum de ponències de la 11a. Jornada (2022) i set ponències que han descobert no pocs aspectes relacionats amb el títol genèric de la convocatòria. En són protagonistes Anglada-Camarasa, el moble en tant que objecte del col·leccionisme, la col·lecció Casacuberta, l’antiquari i agent del mercat Josep Costa i Ferrer, la industrial i col·leccionista Tecla Sala i els orígens de la cartofília a Catalunya. La col·lecció Lola Anglada: formació, dispersió i memòria hi ha estat la meva contribució d’enguany, motivada per un afany netament reivindicatiu de dos aspectes: el de Lola Anglada com a artista – i no només il·lustradora de llibres propis i d’altri –, i el desenvolupament i dispersió de la seva col·lecció d’art. Sitges, evidentment, forma part d’aquest entrellat.

Quan el 2017 el Correllengua va ser dedicat a la personalitat de Lola Anglada en la seva dimensió de ciutadana catalanista políticament compromesa, homenatjada des del doble vessant feminista i polític, no es va oblidar el seu vessant artístic. Des de Sitges es va reivindicar amb un programa d’activitats organitzades per l’Ateneu de Sitges amb diverses col·laboracions, una de les quals van ser els Museus amb una sessió en la que vaig tenir l’oportunitat d’explicar Lola Anglada: una visió sitgetana.

Feia poc més de dos anys que Lola Anglada, que té com pocs artistes una presència permanent al carrer gràcies a les rajoletes dels concursos de catifes per Corpus i de balcons florits, havia estat incorporada amb tots els honors a la col·lecció permanent del Museu de Maricel. A la sala dedicada al Noucentisme hi figuren tres magnífics olis – El ram, Descans, i Nena -, i una escultura en bronze representant una veremadora. La seva obra com a artista no és gaire, per no dir gens, visible als museus del país, i al MNAC no hi figura cap obra seva penjada. Però cal dir que des de que es pot contemplar a Maricel totes tres quadres han estat objecte de freqüents sol·licituds de préstec.

Del contingut de la ponència voldria destacar que la biografia artística de Lola Anglada té un abans i un després de 1939. Durant la seva joventut i de París estant es va professionalitzar plenament com a artista i il·lustradora amb publicacions i exposicions. Era una dels artistes més actius i notables del grup de Montparnasse, un interessant grup d’artistes catalans instal·lats al barri parisenc durant l’època d’entreguerres i que tenien un peu – i l’obra! – a cada banda de la frontera.

Els desastres de 1939 a Espanya i uns mesos més tard a Europa van acabar amb tot. Lola es va haver d’amagar els primers temps de la postguerra a Barcelona. Un dels censors de l’època la va qualificar de roja, separatista i perillosa (!!!). De mica en mica es va anar refent, però la seva vocació artística, intacta però afectada per les circumstàncies, i el seu entorn familiar no li van fer la vida fàcil. Es va sentir sempre proscrita i abandonada.

Amb els anys els problemes econòmics i familiars es van anar agreujant. Quan el 1974 el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, li va adquirir vuit finques i la col·lecció d’art – amb la condició que se’n fes un museu –  es van alleugerir els problemes econòmics i va començar el de la dispersió, que és una llarga història.

Se’n van salvar les nines que havia donat a la Diputació el 1961 per tal que fossin instal·lades al Museu Romàntic de Sitges. Se’n va salvar també la seva biblioteca, que va donar a la Vila de Sitges – un acord de 1981 li ho agraeix-, i que es conserva a la Biblioteca Santiago Rusiñol. La resta del que quedava al seu casal de Tiana a la seva mort va anar a raure a la Diputació de Barcelona.

Aquesta és una part abreujada i encara amb interrogants del que ha de sortir publicat al volum de la 12a Jornada del mercat de l’art — d’aquí a dotze mesos. Però tinc fonamentades esperances en els projectes de futur, espero que proper, sobre les Nines i Lola Anglada als Museus de Sitges. Ara per ara, al temps.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.10.2023

SITGES, VILA PICASSIANA

Publicat el per
Respon

Més enllà de Barcelona, París, Madrid, Màlaga o La Coruña existeix un conjunt de viles i ciutats unides per Picasso. Per la creativitat, la vinculació, les vivències, les estades, les amistats i tot el cúmul de circumstàncies que configuren una vida d’artista. Si l’artista és algú tan proteic i universal com Pablo Ruiz Picasso, els vincles que uneixen geografies i persones s’enforteixen mútuament i configuren un enorme valor afegit de capital cultural. Després, que les viles i ciutats tinguin consciència de la importància que això suposa i ho incorporin als adeènna dels seus valors, és altra cosa.

La posada en marxa del segon seminari  “Doctorat Picasso” dedicat a Picasso i Catalunya que organitza el Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la UAB, la universitat Jules Verne d’Amiens,  i la Fundació Banc Sabadell atorga una visibilitat definitiva a les ciutats i viles picassianes. Per al present curs 2023-2024 s’ha programat en format de seminari ambulant amb diverses parades: la primera a Sitges (5 octubre 2023), seguint per Barcelona, Vallvidrera, Horta de Sant Joan, Gósol… Cada parada consta d’una conferència per part d’una persona experta en Picasso o l’època artística vinculada al territori, una acció per part d’un artista i una ruta picassiana.  El programa busca donar visibilitat a les relacions de Picasso amb Catalunya per tal de crear una xarxa física i digital dels llocs picassians al país, impulsant-ne els estudis i el coneixement, i connectant els indrets per fer possibles projectes de recerca en coneixement, creativitat, turisme cultural i emprenedoria.  

Sitges és vila picassiana i no pas per mèrits propis sinó de l’artista que des de que hi va posar els peus va projectar  la Vila molt més enllà del que els sitgetans haurien imaginat. Perquè Picasso  forma part de la ‘constel·lació Rusiñol’, un concepte que abasta un radi d’influència artística que es perllonga en l’espai i en el temps. En el nostre cas, es de que dels joves artistes Picasso i Carles Casagemas van visitar la casa-taller del Cau Ferrat l’any 1900  fins que el 22 d’agost de 1933 Picasso va entrar al museu que feia poc més de tres mesos que havia estat obert com a museu públic. El museu públic que va esdevenir pioner en penjar obres de Picasso a les seves parets. Els dibuixos els havia adquirit Rusiñol als 4Gats al jove artista emergent que l’admirava i anava esbossant croquis i dibuixos amb el seu retrat. L’oli l’havia comprat al mateix local en una exposició que Utrillo havia programat per tal que Picasso hi pengés les tauromàquies que havia anat realitzant influïdes per les de Ramon Casas, però clarament diferenciades pel fort impacte del color en la composició. 

Com que la mida no fa al cas, els Picasso del Cau Ferrat respecte del conjunt de la col·lecció són tan importants com els Grecos. Com també ha estat altament important l’exposició “Rusiñol vist per Picasso” que han organitzat els Museus de Sitges en col·laboració amb el Museu Picasso de Barcelona comissariada pel Cap de col·leccions Ignasi Domènech i que s’ha pogut contemplar al llarg de tot aquest estiu, complementada amb tallers i conferències.

La interacció de Picasso amb la constel·lació Rusiñol conté encara més elements i matisos alguns dels quals seran objecte de la primera parada del seminari ambulant, a Sitges. Vaig assumir la responsabilitat de la conferència, que versarà sobre El decurs picassià des de L’alegria que passa de Santiago Rusiñol a les Elegies de Duino de R. M. Rilke . La lectura teatral Sr. Picasso c/ Montcada 15-17, Barcelona-3 serà a cura del seu autor, el poeta, escriptor, artista multidisciplinar, agitador cultural i traficant d’idees Vicenç Altaió. La ruta és la que des d’aquest estiu s’està oferint des dels Museus de Sitges.

Doctorat Picasso 2023-2024, dijous 5 d’octubre, 11-14 h., Saló d’Or del Palau de Maricel, entrada lliure i gratuïta: Picasso i Catalunya, Seminari ambulant, primera parada: Sitges: No s’ho perdin i facin els honors a l’artista, que s’ho mereix.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 29.09.2023

DELS GEGANTS D’EN LABARTA ALS D’ARTUR CARBONELL

Publicat el per
Respon

Com que no ens cansarem mai de les històries i historiografies de la Festa i com que mai en tindrem prou de mirar i admirar els Gegants, un dels preludis de la Festa Major d’enguany ha estat la presentació del llibre de l’Eduard Tomàs Sanahuja sobre Els Gegants Vells de Sitges. Evolució gràfica i històrica (1897-1955). L’obra va  guanyar el 30è Premi Jofre Vila de Folklore i Cultura Popular Sitgetana i ha estat publicada pel Casino Prado amb el suport de l’Ajuntament, la Generalitat i la Diputació, així com cal.

Que els Gegants donen per molt ho hem vist i ho veurem, espero, els anys a venir, però ara per ara és innegable que són uns personatges estimats, admirats i venerats per petits i grans. Fet i fet i a més del seguici de gent que congrien a cada sortida, des dels seus orígens els Gegants han mobilitzat desenes de sitgetans, des dels Geganters als grallers, des de les modistes, pentinadores, fusters i artesans diversos que han cuidat tenir-los sempre a punt i de punta en blanc perquè els puguem disfrutar. El fet que enguany els pendonistes de Sant Bartomeu sigui la colla d’ex-Geganters veterans és un significatiu, agraït i merescut homenatge. 

L’Eduard Sanahuja ha construït una història gràfica integral dels Gegants que és un model de rigor però sobretot, de creació de coneixement i de gaudi alhora. Passar revista d’aquests dos personatges definits per la seva indumentària, gestualitat – estàtica, però gestualitat al capdavall – i aparença física és un passeig per unes quantes dècades de Sitges, pels seus carrers, per la ciutadania, per les circumstàncies diverses per les que els Gegants  i nosaltres hem travessat. 

En paral·lel, l’estudi és un interessant relat sobre la fotografia sitgetana i els seus autors en relació amb la cultura popular. El rigor de les recerques de l’Eduard Tomàs és constatable pàgina per pàgina, imatge per imatge i és d’agrair tant per la fiabilitat de la informació com per les respectives autories – i per cert, he d’esmenar el peu de foto del ‘Marge Llarg’ de la setmana passada perquè la imatge dels Gegants sense corona enfilant cap al carrer Sant Pau amunt el 1932 és de Manuel Guenovart  i Boixet i prové de l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Els àlbums fotogràfics col·leccionats pel senyor Pepe Matas i que va donar a l’Arxiu Històric de Sitges són dels tresors més preuats de propietat pública de què disposem i un dels fonaments del llibre, però també ho són d’altres provinents d’arxius públics i privats. Certament, el projecte de l’Arxiu Digital Sitges liderat per Eudard Tomàs, Marga Domingo, Marta Fontanals i Jordi Milà forma part del substrat del llibre i mostra com la tecnologia preserva, crea accés i ajuda. L’excel·lent disseny i la maquetació d’Anna Sànchez en relliga les complicitats mostrant diferents models de càmeres fotogràfiques en relació amb la periodificació de la història gràfica dels Gegants, juntament amb un entenedor sistema de referències.

Hi he disfrutat molt. Els nostres Gegants han estat creats i caracteritzats per dos artistes, Lluís Labarta i Artur Carbonell. La indumentària els atorga personalitat i estètica. Labarta els va idear determinada idea medievalitzant molt present en els figurins que havia dissenyat per a l’òpera La Fada  de la 4a Festa Modernista;  un estil que des del punt de vista arquitectònic i decoratiu  el neogòtic del Gran Saló del Cau Ferrat i el del Saló de Sessions de l’Ajuntament són els dos únics exemples d’aquest vessant modernista existent a Sitges. L’Artur Carbonell dels anys cinquanta, en canvi, va vestir els Gegants amb una elegància idealitzant més propera a la inspiració noucentista.

Els Gegants d’Artur Carbonell són els Gegants que vaig conèixer.

En dóna fe la fotografia d’autoria desconeguda en la que el meu avi Isidro em va portar a tocar la roba del vellut rosat de la Geganta, que era molt suau, i aquell vel blanc tan fi; el Gegant, que era molt ferreny, em feia més respecte. Són els Gegants amb què l’Eduard Tomàs clou la seva història gràfica i que obren una altra etapa. 

Llarga vida als Gegants de Sitges!

Publicat a “El Marge Llarg”

El doble fil digital

Publicat el per
Respon

Recentment s’han incorporat al catàleg de la Memòria Digital de Catalunya vuitanta-sis llibres impresos procedents de la Biblioteca Folch i Torres del MNAC. Aquest és un dels grans projectes de digitalització del país que van promoure la Biblioteca de Catalunya i els Serveis de recerca de les universitats catalanes i que actualment compta amb tres milions de documents i objectes digitals accessibles universalment i enllaçats amb els grans projectes d’abast mundial, com la Viquipèdia o Europeana.

La digitalització és una eina de democratització del coneixement i del patrimoni, el preserva i el difon. Però implica que les institucions no abandonin el patrimoni dels arxius, biblioteques i museus...

La Ribera i la platja el 1889. Album fotogràfic de Sitges que B.Blay envia des de Guantánamo el 18 d’abril de 1890 a Salvador Vidal, de Sitges. MNAC, Biblioteca Folch i Torres

La digitalització de les fonts del coneixement, que també són matèria patrimonial i que hostatgen biblioteques, arxius i museus (habitualment els germans pobres de les polítiques culturals, amb notables excepcions, cal dir-ho) ha comportat grans beneficis que han anat més enllà del que inicialment es podia preveure. El desenvolupament tecnològic ha permès superar el dilema entre la preservació i la difusió, una discussió definitivament tancada perquè el processament digital resol totes dues prioritats. L’altre gran benefici és l’accés universal als documents i no només a les referències. I alhora ha liquidat el prototipus del savi-erudit-que-“descobria”-coses, perquè la informació és pública. El canvi que la digitalització aporta és infinit i va des de la contemplació dels documents i objectes com a mera curiositat fins l’estudi per a la creació i transmissió del coneixement.

Com a projecte públic i cooperatiu la Memòria Digital de Catalunya està oberta a tot tipus d’institucions i col·leccions públiques i privades i l’oferta de continguts és variada i infinita. De cara a les institucions constitueix un indicador de com han prioritzat la digitalització en els  programes d’accès. Des d’aquest punt de vista tant la Biblioteca de Catalunya, que en va ser pionera, ha estat modèlica, com també ho han estat les universitats catalanes. Del Penedès estant hi ha dos grans centres que figuren a la Memòria Digital: el Vinseum de Vilafranca del Penedès i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. Cap centre cultural de Sitges no hi és.

Però això no vol dir que no hi hagi fons sitgetans digitalitzats i accessibles. Per començar, l’Arxiu Digital de Sitges, la iniciativa altruista i privada que ha posat una gran part de la documentació sitgetana en accés lliure i universal ha resolt la mancança i el retard que palesen la manca de criteri i d’eficàcia municipals i supralocals en l’accés a la documentació pública i a la premsa local. Jo ja espero la posada al dia del que s’hi deu haver anat incorporant al llarg dels mesos de funcionament i continuo pensant que l’atorgament del Premi Trinitat Catasús a l’Associació Digital de Sitges que ha creat aquest gran arxiu és més que sobradament merescut. Només cal desitjar que no hi falti el suport de l’Ajuntament per a la continuïtat. No s’hi valen excuses de manca de pressupost perquè l’accés a la cultura és un dret cultural irrenunciable.

L’altre fons digitalitzat, tot i que discutible pel que fa a les motivacions i procediments, és el contingut (parcial) de l’Arxiu Històric de Sitges al portal de la Generalitat Arxius en línia. La falta d’accés a la documentació de l’Arxiu Històric de Sitges i el seu funcionament de l’Arxiu Històric de Sitges és endèmicament flagrant  i inadmissible, tant com la incapacitat del consistori de posar-hi remei. El paliatiu ha estat aprofitar un material ja digitalitzat (però no posat a l’abast perquè l’AHS, per no tenir, no té ni la més elemental pàgina web) juntament amb resultat d’un programa de digitalització recent sobre el qual a penes s’ha informat, afegint-ho total portal esmentat. Com que l’única guia que hi ha de l’AHS data de 1982 i no se sap del cert que hi ha més enllà de les sèries convencionals dels arxius locals continuem amb possibilitats més que reduïdes d’accés virtual tant als documents com a les seves referencies i descripcions.

Tot plegat per dir que el doble fil digital consisteix, d’una banda, en preservar i difondre el patrimoni i el coneixement, però que això no eximeix de cap manera la responsabilitat de les institucions de mantenir els centres oberts, accessibles i amb serveis competents, perquè és un dret cultural i s’hi treballa per a la comunitat. Insisteixo: parlem de drets culturals de Sitges, i aquest és un tema estrella per als mesos a venir. De moment els deixo amb una imatge de les que valen més que mil paraules sobre el Sitges de 1890.

Publicat a “El Marge Llarg” L’Eco de Sitges, 13.01.2023

CAPS D’ANY I BONS AUGURIS

Publicat el per
Respon
Vista frontal de Sitges el primer dia de l’any ©Frèia Berg, 2023

De diades de Cap d’Any amb balanços i propòsits l’infern n’està tan empedrat com de bones intencions, però això no impedeix que els humans anem persistint en marcar amb senyal de pedra blanca el que prescriu el calendari, que és el canvi de full i de xifra. Com que no sóc amiga de lamentacions de tot el que hem perdut – que a escala col·lectiva local i nacional és força –  més m’estimo mirar cap endavant i no fiar el futur en grans declaracions de principis ni en els projectes de fum que fa dies que proliferen per aquest setmanari. En canvi, ajusto l’abast de la mirada i em centro en un àmbit de proximitat tan elemental com l’espai encerclat de les carenes grises que ens envolten, que ja dóna prou de sí.

I em trobo que continuem essent un poble sense altres projectes que els que marquen el preu del sòl, l’especulació urbana que s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres- i que cadascú faci examen de consciència perquè el seu origen també és Sitges i no només l’inversor que ve de fora -;  en la voracitat que ha posat el seu objectiu en Vallcarca; en la promoció del turisme massificat i low cost que és el del diner fàcil i l’escassa inversió; en la incapacitat de regir l’ús de l’espai públic i patrimonial i en la utilització de l’espai públic  dels carrers per al guany privat – de les terrasses que contiuen proliferant sense límits fins les infumables guinguetes de fritanga i xumba-xumba-; en la incapacitat municipal enfront de la regeneració de les platges – platges sense aquesta mena de guinguetes, però platges! -; en la questionable fiabilitat de les enquestes sobre el turisme quan només les responen els visitants i no la ciutadania afectada i en un llarg etcètera de situacions i  d’interrogants.

Si mirem les possibilitats del pressupost municipal de cara a 2023 – costa molt fer el seguiment del  pressupost municipal  perquè al web de l’Ajuntament hi ha més propaganda que informació i perquè de pressupost de 2022 només hi ha la informació inicial, no el seu estat d’execució… – sembla ara que toquen vaques magres perquè ens ho devem haver gastat tot… Aquest és el rumor consolidat que circula entre els diversos agents culturals de Sitges i les dades sobre els aportacions que es fan d’ofici, per entendre’ns, als sectors i institucions que treballen la cultura en els àmbits més diversos. A això s’ha d’afegir les subvencions públiques que s’escapen perquè l’Ajuntament no sempre hi concorren. O els FEDERs que es perden.  Quan surti la liquidació de 2022 i es pugui comparar amb la previsió de 2023 serà un bon moment per parlar-ne.

Des del punt de vista urbanístic, que és punta de llança de la situació de Sitges, dues notícies. L’una diu que acabaran de trinxar l’espai de Can Milà amb un nou edifici (més ciment!) per a no se sap ben bé quins usos turístics, després d’haver arrasat el jardinet de roses d’un costat i la frondosa pineda amb la bassa per al rec de l’altra per construir un aparcament de cotxes, a més d’haver afegit el pegat de ciment per on deu transcórrer un ascensor en una de les parets laterals d’origen medievals. Patrimoni, Biodiversitat: on éreu? L’altre, després de veure passar els dies i empènyer l’any finalment hem sentit que l’alcaldessa tanca files amb el Ministerio de torn per fer enderrocar tres edificis  que tenen el seu valor històric en el context de la Ribera i de la Vila, com són el PicNic, el Club de Mar i el Kansas. No dic que no fes falta endreçar els espai i polir els edificis de reformes no sempre afortunades, però d’aquí a enderrocar sense tenir en compte els seus antecedents i sentit paisatgístic em sembla un despropòsit i una barrabassada, total a canvi de res.

M’aturo perquè n’hi ha més i perquè en el primer Marge Llarg de l’any – enguany en complirà vint-i-cinc!- no em vull deixar influir pel mirall que els sitgetans tenim al davant. Més m’estimo gaudir dels dies assolellats i clars del gener, ara que arriben les minves, i pensar que la llum i la bellesa del paisatge encara són una meravella per qui ho sap disfrutar amb netedat de cor, que no vol dir altra cosa que sense pensar els guanys econòmics o d’altra mena que en pot treure.

Que tinguin un bon any i que els Reis d’Orient els facin feliços.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.01.2023