EL MESTRE

Froilà Franco, en plena recerca a l'Arxiu Històric de Sitges.

Froilà Franco, en plena recerca a l’Arxiu Històric de Sitges.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a la residència. Estava més prim però als ulls el mateix guspireig, mig alegria mig bonhomia, o totes dues coses amb escreix. Els darrers anys, quan veia algun conegut, quan explicava algunes de les coses que més goig li feien o recordava el que li agradava recordar Froilà Franco, el mestre, recobrava aquella alegria entotsolada que mai no va perdre del tot. Els anys li anaven passant i la salut se’n ressentia cada cop més. Quan la primavera passada el vaig trobar a la residència em vaig adonar que el temps és un gran escultor però els seus efectes en les persones no sempre són els de la benignitat de les arts.

Froilà Franco, nascut en terres lleoneses, va venir a Sitges fa unes quantes dècades com a mestre de l’escola Esteve Barrachina, on va passar per unes quantes generacions fins la seva jubilació el 1999. Com els bons mestres (no sé perquè sempre m’havia fet l’efecte de ser una versió hispànica de Mr. Chips) recordava tots i cadascun dels seus alumnes. I quan algun, o alguna, havia seguit la carrera de magisteri era tema de conversa segur. L’atzar va fer que coincidíssim en unes classes de català que havia impartit per als cursos de reciclatge del professorat de primària on ens havíem canviat els papers, ell d’alumne atent i avantatjat, amb el perfil del primer de la classe, i jo debutant de la professora que després d’alguna provatura mai més no vaig tornar a ser.

El que més em va impressionar d’en Froilà van ser dues coses. L’una, la seva total voluntat d’integració, traduïda en el pas del castellà al català parlat i escrit i en el seu interès participatiu per la vida cultural sitgetana i catalana. L’altra, la seva inqüestionable vocació docent. Va exercir i, de jubilat, va anar reconstruint diversos episodis de la història de l’educació pública, a Sitges i en altres indrets. Signava amb el nom i amb el qualificatiu de “El mestre”, que era tota una declaració de principis; així és com ha estat recordat aquests dies amb motiu del seu traspàs.

“PER L’ART I PER LA PÀTRIA”

Ramon Casas, Retrat d'Enric Morera. MNAC, Barcelona

Ramon Casas, Retrat d’Enric Morera. MNAC, Barcelona

Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’art i per la pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya la nostra pàtria petita. Petita ara però que en idea la concebim tan gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus, ja somiem, però somiem coses grans, belles, què millor que això!

Ho escrivia un entusiasta Enric Morera als seus trenta anys al seu gran amic – li deia germà- Isaac Albéniz. Era en un moment àlgid del Modernisme, un juny càlid de 1895, quan el jove compositor anava desgranant els seus projectes i somnis a un interlocutor que el podria comprendre com pocs. Albéniz podia amidar el grau d’entusiasme de Morera, el seu compromís i el seu geni enfront de la gran tasca de modernitzar la música del país fos per la influència rebuda i assimilada de la més avançada música del Nord o per la recopilació i harmonització que portava a terme de la música popular catalana.

IMG_7991

En aquells moments les composicions musicals d’Enric Morera eren ja d’una ambició suprema. Ell, que havia començat a saber de solfa i d’instruments en una llunyana Argentina on la seva família s’hi havia traslladat quan ell encara anava amb bolquers, havia iniciat l’aventura de la composició, la pedagogia i la interpretació amb vocació, voluntat i ofici. Les memòries que va publicar el 1936 amb el títol de Moments viscuts mostren uns passatges inoblidables, gairebé exòtics, en els que el protagonista explica les seves aventures a l’Argentina; una imatge d’en Morera que s’adiu poc, o gens, amb el retrat que li va fer Rusiñol dirigint la coral de la Catalunya Nova (1897). Però era el mateix, efectivament: el jove que desafiava els seus professors i l’home que s’havia proposat posar al dia l’obra regeneracionista de Josep Anselm Clavé fundant una coral d’obrers que no sabien de solfa però que mostraven sensibilitat i interès per dedicar el temps de lleure a la música popular catalana.

Santiago Rusiñol, Retrat d'Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Santiago Rusiñol, Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Quan vers 1892 entre el grup dels modernistes de L’Avenç va trobar Rusiñol s’inicià una amistat i una complicitat que van confluir en obres que han esdevingut el paradigma de l’art total i de la compenetració entre la literatura i la música: Oracions, L’alegria que passa, Els caminants de la terra o La nit de l’amor. Morera prendre part en la Segona Festa Modernista dirigint una obra de César Frank i la part musical de La Intrusa, de Maeterlinck i va protagonitzar la Quarta estrenant l’òpera La Fada. Quatre anys més tard fundava el Teatre Líric Català amb la voluntat de construir una alternativa de país i de qualitat en front de la sarsuela madrilenya.

Enric Morera. Cançó de Zaira. LAP 1898

Música per a la “Cançó de Zaira”, “L’alegria que passa”, amb text de Santiago Rusiñol (1898).

Modernitat, patriotisme, regeneracionisme, creativitat, rigor, sensibilitat i entusiasme són algunes de les qualitats del mestre Morera. La popularitat que va assolir en el seu temps va contribuir a propagar cants i melodies que al cap d’un segle han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu del país. La santa espina (amb tota la càrrega simbòlica i resistencial que prové de l’època de la primera dictadura); L’Empordà, Sota de l’om o La sardana de les monges són melodies vigoroses, penetrants i inoblidables. Morera va escriure centenars d’obres de tots els gèneres musicals i va posar música als més remarcables escriptors del seu temps, des d’Àngel Guimerà a Trinitat Catasús i des d’Emili Guanyabens a Josep M. de Sagarra. Als nostres dies ha prevalgut la música popular en detriment de la música escènica i instrumental, i és per això que Enric Morera mereix un nou dimensionament que el mostri en tota la seva plenitud.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

La música del mestre Morera és també un patrimoni dels sitgetans: per les obres que va compartir amb Rusiñol, pels concerts que va organitzar al Cau Ferrat, per les vetllades al Prado i al Retiro – és soci honorari de totes dues societats -, per les nits de caramelles protagonitzades per La nit de l’amor, pels anys que va viure al Mas d’en Puig i a la Sínia Morera i les obres que porten data sitgetana, per aquesta sardana tan profundament entranyable de La Festa Major. L’exposició que han organitzat l’Ajuntament de Sitges, el Departament de Cultura, la Biblioteca de Catalunya i el Consorci del Patrimoni de Sitges, comissariada per Francesc Parra i Pol Cruells ens posa a l’abast la grandesa i la creativitat d’un dels temperaments artístics més grans del seu temps.

POESIA MARCA SITGES

El cartell de la Festa és obra  de Pasgràfic: la seva característica empremta...

El cartell de la Festa és obra de Pasgràfic: la seva característica empremta…

Nou edicions, quòrum consolidat, públic sempre creixent i un boca a boca que fa que la Festa de la Poesia a Sitges sigui una de les trobades poètiques més consolidades i la més singular de les que actualment s’esdevenen arreu. Els poetes més convidats als festivals urbi et orbe comparen i ho certifiquen, tothom té ganes de venir-hi i els que ha hi han passat retornen per continuar gaudint d’un ritual inoblidable.

L’esquer i el tret distintiu de la Festa de la Poesia a Sitges és el caràcter d’homenatge i reconeixement vers els poetes convidats, la seva atenció personalitzada i la pluralitat estètica i generacional dels convidats. El que va començar com la intrèpida aposta de dos poetes sense aturador com són en Joan Duran i la Cèlia Sànche-Mústich ha esdevingut una fita del calendari festiu sitgetà. No té la vocació de moure masses, ni de contribuir al negoci de determinats, ni d’aplegar els conreadors de les més diverses formes de passar el temps, ni ostenta altres raons tan legítimes com eficaces que sumen en la variada seqüència d’esdeveniments. La Festa de la Poesia a Sitges és la celebració dels poetes, de la creativitat lírica, de la capacitat de commoure per l’efecte de la paraula, la trajectòria d’aquells que han apostat per l’escriptura i conreu d’una forma de dicció que transcorre entre l’oralitat a la plàstica visual, el gest i el càntic, la força captivadora del text silenciós. Cultura i participació en estat pur.

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

El seu reconeixement és palès en els logos que acompanyen els programes. L’Ajuntament de Sitges, la Institució de les Lletres Catalanes, El Retiro, el Consorci del Patrimoni de Sitges, les edicions de L’Eco de Sitges i de Llibres de Terramar són els primers que hi van apostar i constaten més que satisfets que la Festa és una realitat tan intensa com creixent. Mereix un càlid aplaudiment la llarga llista dels que hi contribueixen amb generositat i convicció, any rere any, amb tota mena d’espècies com els establiments hotelers que hostatgen els poetes i l’ampli nomenclàtor corporatiu, empresarial, comercial i individual – voluntariat inclòs…- al que s’hi sumen els mecenes que via Verkami unifiquen tota mena d’esforços i contribucions perquè la Festa sigui, un any més, un èxit.

El Brollador del Cau Ferrat... a l'espera dels poetes... (2015). Fot. Frèia Berg.

El Brollador del Cau Ferrat… a l’espera dels poetes… (2015). Fot. Frèia Berg.

Víctor Sunyol, Ponç Pons, Sònia Moll, Tònia Passola, Josep Colet, Anna Crowe i Eduard Sanahuja viuran una experiència única, que compartiran amb els joves Carles Morell, Glòria Coll i Misael Alerm,. Tots plegats se sotmetran a l’intens programa esdevingut ritual: l’arribada el divendres a la tarda a l’Estació; desfilada pels carrers i balconada popular amb l’acompanyament de la Suburband; parades al Prado i al Retiro i aturada final a la plaça de l’Ajuntament per rebre el Llibre de la Festa que edita Llibres de Terramar; a la nit, al Racó de la Calma, l’homenatge dels joves poetes. L’endemà dissabte al matí els esperen els plaers triats; la foto de família davant de la Sirena amb els mecenes i el trajecte de batucada fins el Retiro on els espera un dels actes més nostrats de la festa el Dinar dels Poetes: és quan constaten com som els sitgetans. A dos quarts de set de la tarda podem assistir a la seva ‘Captura d’ànimes’ al Saló d’Or de Maricel i a la nit, el gran ‘Recital de cloenda’ al Retiro. Diumenge al matí es passejaran per veure els aparadors que els han estat dedicats i a dos quarts d’una entraran (finalment, enguany sí!) al Cau Ferrat per rendir-se al temple de l’art total, on els rebrà el besnét de l’amo de la casa.

No em diran que no sigui un programa radicalment diferent de qualsevol altre esdeveniment poètic dels que es fan i es desfan. Com el Versfusió, confegit cada any amb l’amalgama dels títols de les obres dels poetes convidats:

Mirador:

versos a la vora del fred,

on s’acaba el sender,

a la ratlla del sol.

Paisatge amb figura,

l’horitzó no hi és

i Déu en algun lloc.

La Festa de la Poesia a Sitges és marca Sitges, i registrada per mèrits propis.

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.

EL NOSTRE PETROLI

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

D’entre tot el que va dir Artur Mas dissabte passat als jardins del Casino Prado em vaig quedar amb una frase, millor dit, amb un titular que és el que és el que encapçala aquest Marge Llarg: el nostre petroli. El president de la Generalitat va remarcar la importància que té la cultura per a un poble, una societat i un país. Per als sitgetans, també. Perquè el nostre petroli és la cultura en les seves diverses manifestacions: la creativitat individual i col·lectiva, les manifestacions populars, la vida associativa de la pluralitat d’habitants de la Vila… i el patrimoni.

Sovint he pensat que no tothom té assumit que el patrimoni també forma part del nostre petroli. El balanç de la història del patrimoni sitgetà al segle XX, des de 1933 en què es va obrir el Cau Ferrat com a museu públic, mostra bastantes ombres enfront de la lluminositat que irradien les obres d’art, la literatura, l’imaginari popular, el patrimoni arquitectònic i el paisatge – que a Sitges és un element patrimonial de primera magnitud. Des d’aquell famós ‘no volem més museus’ a inicis dels anys vuitanta que va comportar la pèrdua d’un museu Lola Anglada i la possible conversió de Miramar en un Palazzo Grassi amb projecte i ambició com a palau de les arts, fins als anys en què Can Falç ha estat tancat, barrat i podrint-se per dintre amb l’agravant del projecte, afortunadament desestimat, d’enderrocar sense cap consideració la part antiga de l’edifici per fer-hi un cub de vidre i col·locar-hi a dins la Biblioteca, l’enfonsada de la casa de l’hortolà i l’edificació del que havia estat una part de l’hort reconvertida en el bar a l’aire lliure del Flamboyant. O la caterpillar que va arrassar l’hort divuitesc i el jardí romàntic de Can Falç per convertir-lo en una freda i despersonalitzada plaça dura. Aquests despropòsits, i uns quants més, tenen nom i sigles.

L'actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

L’actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

La consecució de l’% del Ministerio de Fomento per part de l’anterior govern municipal – que un tema que ens pertoca perquè el paguem amb els nostres impostos i si el govern espanyol fes més inversió pública a Catalunya encara hi tindríem més possibilitats com a país – i la finalització de la rehabilitació dels museus amb la decidida intervenció dels actuals equips de govern de la Diputació de Barcelona, que ha sufragat la part principal de la despesa, i de l’Ajuntament de Sitges ha suposat un punt d’inflexió cabdal per al present i futur desenvolupament del nostre petroli. Queda molta feina per fer i el següent gran repte, que és Can Falç, tot just acaba de començar. Perquè, per més important que sigui el nostre petroli, si no s’hi creu i si no s’hi obra en conseqüència és com si no en tinguéssim. I en aquesta legislatura creure-hi i donar-hi suport ha estat cabdal.

DSCN9357

El destinatari del nostre petroli és, en primer i primordial lloc, la ciutadania de Sitges al complet i amb tot tipus de públics. Des de les escoles fins als jubilats, des de les entitats i associacions fins a les empreses, des de tota mena d’individualitats fins les famílies i col·lectius. Sense tenir en compte la població de Sitges, que en una gran part n’és propietària pública, la seva percepció, estimació i sentit de pertinença, res no tindria cap sentit. Per aquest motiu durant aquests darrers tres anys i amb els museus tancats hem procurat oferir una programació d’activitats per mantenir les col·leccions actives, i amb els museus ja oberts l’estem incrementant.

0

El segon destinatari és la població visitant: passejants dels dies de cada dia i de cap de setmana, grups organitzats per a sortides de cultura i lleure, turistes de tota mena de països, turoperadors, empreses i tot allò que el turisme mou, que és molt i molt més del que de vegades imaginem. D’altres països i d’altres ciutats tenen el turisme cultural com una prioritat des de fa temps i a Sitges, que hem estat pioners en tantes coses que després hem descuidat, no ens podem permetre de perdre-hi pistonada perquè el nostre petroli és de primera qualitat. Reivindicar per a Sitges un desenvolupament econòmic basat en el turisme de qualitat no fa incompatible el lleure amb la cultura, sinó que són dos poderosos aliats. Les xifres del mateix moment en què acabo aquest Marge Llarg no ho desmenteixen: trenta-vuit mil cinc-cents cinc visitants i quatre-cents vuitanta-dos grups als museus des de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, en temporada baixa. Només el mes d’abril hem comptat amb sis mil sis-cents trenta-tres visitant i cent dos grups.

Capella gòtica de l'antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

Capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

El nostre petroli no contamina, no embruta, no fa malbé ni el medi ambient ni el paisatge, sinó que l’educa, l’embelleix i el dignifica. Només requereix que s’hi cregui i que, des dels diversos àmbits del sector públic i del sector privat, s’hi compti com un poderós actiu i es treballi en favor de la seva visibilitat i la seva sostenibilitat. Sumant amb els diversos actius dels anys precedents, al llarg dels darrers quatre anys hem treballat per aconseguir-ho, hem fet un cim i obrim nova etapa.