No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.