Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista
Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)
INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES
Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre
Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat
Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava
Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat
Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern: “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.
A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.
Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.
Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població; a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.
La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.
“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de 1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola, inclosa la tramesa d’aliments i armament. Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.
Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les petjades sitgetanes d’Obséienko.
Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.
El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.
No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.
El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig, l’antic Hotel Terramar convertit en hospital de sang i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.
La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos. Com que la ficció no pot tergiversar la realitat ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.
Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019
Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.
Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.
El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.
Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.
No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019
Amb l’inici d’estiu arriben Corpus i l’Exposició de Clavells. Fa unes setmanes es va inaugurar l’exposició Corpus, flors i tradicióa Maricel, amb els gegants que la vetllen a l’entrada. És una mostra treballada i ben travada que posa de relleu els diferents aspectes de la Festa a Sitges.
No hi falta res, i tant l’Eduard Tomàs que ha actuat com a comissari com la dissenyadora Anna Sànchez Torner han obtingut un resultat d’excel·lència combinant el coneixement, l’atractiu visual i l’espai, que malgrat l’aparença de la Sala Vaixells, no és precisament fàcil.
L’exposició culmina l’estudi d’Eduard Tomàs, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (2017) i alhora n’és una síntesi que relliga tots els vessants, des dels Gegants acompanyats pel Drac i l’Àliga amb clavells que per un dia substitueixen les carretilles, fins la bandera de la Confraria de la Minerva, les catifes, la música, i la intervenció dels artistes.
En aquest aspecte, l’arrencada prové del quadre d’Arcadi Mas i Fondevila de La Processó de Corpus (1887) una de les obres fundacionals de l’Escola Luminista sitgetana. És un quadre esplèndid que combina un realisme detallista derivat dels veristes italians amb l’expressió del sentiment de devoció popular palès en l’ambient i en la descripció dels personatges. Des de llavors els artistes han participat de ple en la Festa: el cartell, el disseny de les catifes i de l’altar del Cap de la Vila, la decoració del Pati Blau i, més recentment en l’exposició col·lectiva que organitza la Galeria Àgora 3, entre altres activitats.
Corpus i Clavells són el binomi del final de la primavera sitgetana i de l’inici de l’estiu, quan la llum és més alta i duradora i les flors llueixen esplendoroses als balcons, a les façanes i a l’Exposició de Clavells que és una de les fites que més admiro perquè el conreu dels clavells és una de les arts més delicades que conec. La meva mare s’hi havia dedicat amb autèntica fruïció i durant uns anys havia pres part a l’Exposició. Mentre s’hi només tenia ulls per contemplar el vigor i la força de les tiges, l’espectacle de color i vida de les rengles de clavells en l’esclat de la florida, la seva plenitud. Em va ensenyar a estimar els clavells i encara ara anem al seu balcó o a la terrassa de casa per veure com creixen; la meva recompensa és endur-me’n un parell o tres cap a casa, on ja els espera el gerro que tinc a la taula del meu estudi perquè em facin companyia. Que els clavells han esdevingut un dels indicadors de la identitat i l’imaginari de Sitges ho palesen l’Exposició i el mèrit de tot l’any dels que hi participen. També la història, ja que ara fa cent anys, a la revista Terramar (1919-1920) llueixen un conjunt de clavells de les collites dels senyors Bartés, Clarà, Serra i Llopart i Riera com a reclam i desitjat inici d’una indústria floral seguit les traces de Niça que no es va arribar a assolir com a indústria, sinó com artesania.
Sobre el Corpus, feisbuc m’ha recordat un article que fa trenta-nou anys que va escriure el professor de literatura catalana i gran humanista Antoni Comas arran de la supressió de la festa de Corpus en dijous. Portava com a títol “Què en farem, de la ginesta?” i acabava esmentant les referències al Corpus en la literatura de Gabriel Miró, Josep Pla i Salvador Espriu i amb una frase colpidora que no em puc estar de reproduir: “Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inúltiment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.
Per sort, penso, no és el nostre cas perquè malgrat els canvis Corpus, a Sitges, és viu, creix i evoluciona. I conserva, encara, aquella olor de flor de Sant Joan del nostre Garraf que creix agresta entre esbarzers, mates i pedres, i es bada al sol de primavera. Com el petit pom que me’n vaig endur fa unes quantes setmanes per recordar la terra i l’indret dels orígens.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.VIl.2019
Manllevo el títol d’un dels assaigs més lúcids de Gaziel perquè és el que de primer em suggereix Un tomb per casa, el llibre d’en Joan Yll que ha estat un dels bestsèlers del Sant Jordi d’enguany i que aplega 203 cròniques d’actualitat sitgetana triades d’entre les que fa cinquanta anys ens ofereix des de L’Eco de Sitges. En Joan Yll és el Cronista oficial de Sitges per acord unànime del consistori sitgetà des de 2017 però en realitat ha exercit de cronista des del primer article que va publicar en aquest setmanari el novembre de 1970. Ho ha fet amb una continuïtat exemplar i en totes les circumstàncies, amb pluja o sol, festivitats o eleccions, en temps de sequera o aiguats i amb aquest sol que estavella o entre els trons i llamps que de tant en tant cauen de punxa. El factor humà de Sitges és el seu cinquanta per cent i l’altre és l’entorn paisatgístic que el factor humà configura per bé i per mal.
Un tomb per casa és el retrat coral de la Vila escrita amb el contrapunt de batxilleria que els sitgetans practiquem tant bé i amb una decidida intenció vocació de deixar la foto fixa del pas dels dies des de la vida quotidiana viscuda al nostre microcosmos amb vocació d’universalitat. I és que, per més que els textos remetin a “La Montserrat de ca la Dionísia”, posem per cas, o a “La casa de les escaletes” són articles que poden ser entesos en qualsevol lloc del planeta.
Casa és Sitges i el tomb és la mirada circular i aprofundida que el cronista converteix en article servint-se del títol de l’article a manera d’esquer. La casa esdevé la geografia del terme amb extensions de longituds i latituds diverses, des de Puigmoltó, Ribes, Vilanova o Barcelona fins a Begur o El-Aaiun. El tomb l’haurem fet amb tota mena de companys de viatge, sigui amb “Un lloro amb xiulets de ferroviari” (recordin, el lloro de can Viñola, que donava la sortida dels trens des de l’avinguda de les Flors…) o de “El mantecauero”.
És al factor humà on es troba el punt de més interès, perquè ve a ser un tractat costumista fonamentat en les diferents persones que hi van desfilant. Hi ha un seguit de llocs emblemàtics, com “Pels camins del Garraf”, “El carrer de la Carreta, un carrer mariner” o cal “Xatet mon amour”. Hi ha d’altres articles que s’aturen en objectes concrets a partir dels quals el cronista fa les delícies dels lectors, com el dedicat a la bragueta, al biquini, les guaiaberes, la dentadura o l’escombra, tots ells relacionats amb aquesta extensió de ‘casa’ que és la Vila i la seva gent. D’entre ella en destaquen una família i un ofici: la família de l’Eco de Sitges, la nissaga dels Soler i els seus familiars i amics; hi surten en l’entorn humà complet, en una evocació que es converteix en l’elegia perquè parlar de l’Eco com en parla el cronista és parlar de l’imaginari col·lectiu i del seu llegat perquè aquell lloc físic i concret que era casa, llar, cenacle, taller de modisteria i impremta ja no existeix. L’altre és el medi musical, amb el mestres Torrens, Pallarès i Pañella, la cobla Sitgetana, els Boleros Tropicales… ja que en Joan Yll ha compaginat l’ofici d’ebenista amb la vocació de músic i la d’escriptor. La gent que va poblant les pàgines deUn tomb per casa de vegades tenen nom propi i de vegades els retrobem de seguida: els Trulls, en Mec, les bessones del carrer de Sant Sebastià, la Paquita de ca l’Eixut, el doctor Almirall de la moto, els Cisets, en Fernandu de l’Estrella, la Pepa Sanahuja, en Selfa,… Cada article és una fotografia fixada en un temps que sovint correspon al que Stephan Zweig titula El món d’ahir. D’entre tots me’n quedo quatre: el de la gran Carmen Amaya, el del cel que va plorar el dia que se n’hi va anar el geganter Parra, i dos que de tant a prop són de dins de casa: “De Guantánamo al cel passant per Sitges” dedicat al meu pare, i “La nit i la lluna”, dedicat al meu oncle Isidret. Deixo per a la nostàlgia “El Sitges que va desapareixent” perquè mentre canviem nosaltres ens canvia el paisatge i quan ens n’adonem entrem en el terreny de l’imaginari col·lectiu de Sitges, que és el de Un tomb per casa.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14.VI.2019
QUADERN DE TERRAMAR 