Arxiu de la categoria: Poesia

DONES SENSE CIUTAT

Publicat el per
Respon

Durant els set anys que he treballat als Museus de Sitges vaig abandonar altres activitats perquè no m’hi podia dedicar. Per més que m’hi he dedicat,  la feina ha estat absorbent i  he constatat que la gestió burrocràtica (sí, amb doble erra) devora. I jo que sempre havia practicat la doble vida professional i literària em vaig trobar escapçada perquè la conciliació era pràcticament impossible. Vaig deixar les lletres a mínims mantenint aquest “Marge Llarg” que dóna fe de la meva existència, i vaig anar desant idees i projectes. Fins que fa gairebé quatre mesos vaig canviar de via.

Rosa Leveroni, escrivint.

Aquest raonament el tens clar quan prens distància amb el passat immediat. La creació literària durant la doble vida són en una quinzena de llibres de poesia, traduccions d’altres poetes, i un total de quaranta-un llibres i opuscles publicats; vaig fer-ne el recompte fa poc per a un cv que havia de posar al dia. I encara pren més força quan retornes a escenaris que fa temps que havies deixar. Aquests dies he pres part a les jornades organitzades pel grup de Dones i Lletres de l’ACEC amb el títol de III Jornades Dones sense ciutat,  inspirat en la utopia formulada Christine de Pizan (1364-1430) a La ciutat de les donesen tant que espai lliure i igualitari. He compartit converses amb Marta Pessarrodona, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 (cinquanta-un anys de premi i només sis dones); amb la poeta andalusa Juana Castro, autora d’una poesia bella i contundent centrada en la persistència d’un patriarcat tan atàvic com violent, i amb la poeta i editora Rosa Lentini, que ha donat veu i visibilitat en un esplèndid catàleg de dones escriptores des de l’editorial Igitur: de Rosa Leveroni a Djuna Barnes, de Rose Ausländer a Hilda Doolittle, de Renée Vivienne a Else Lasker-Schüler. Des del públic, les complicitats de Concha Garcia, Noni Benegas, Cinta Montagut, Susanna Rafart, Àngels Gregori; Goya Gutiérrez, editora de la revista digital de literatura Alga i Amàlia Sanchís, entre altres.

Dones sense ciutat és  interpel·lació que m’ha portat a la introspecció de la pròpia poètica en tant que descoberta i recerca del “jo sóc el que escric”. Una recerca sempre des d’un doble punt de partida. Són les ciutats on he buscat i he trobat les poetes que he llegit i anostrat amb lectures, escriptura, traduccions: Anna Akhmàtova a Sant Petersburg, Maria Tsvetàieva a Moscù, Else Lasker-Schuler a Jerusalem, Sophia de Mello Breyner a Lisboa, Irene Nemirowski a Auschwitz, Karen Blixen a Rungstedlund, Ada Negri i Alda Merini a Milà, i Simona Gay, tan oblidada encara, al Rosselló, al Conflent, a Illa de Têt de cara al Canigó, el seu paisatge natal i poètic. 

L’altra recerca la vaig aprendre prop de Maria Mercè Marçal quan compartíem els inicis del Comitè d’Escriptores del PEN català, quan preconitzava la recerca i construcció de la tradició poètica de les escriptores catalanes. Una tradició que a parer meu està consolidada amb generacionalment coincidents i estèticament contraposades com Caterina Albert i Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, Montserrat Abelló i Felícia Fuster, Maria Beneyto i Maria Oleart, Carme Guasch i Quima Jaume, Mercè Rodoreda i Maria Rosa Arquimbau , Zoraida Burgos i Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany i Quima Jaume, Maria Àngels Anglada i Rosa Fabregat, Simona Gay i Renada-Laura Portet. 

Dones sense ciutat que existeixen i escriuen. Cal apuntar a vers el sector acadèmic perquè després de la feina ingent del sector editorial – el que opta per la qualitat i no per la quantificació massificada – cal capgirar el cànon, els manuals, i les històries de la literatura per fer-les visibles i presents. Aquesta va ser una de les conclusions del debat. L’altra, és la necessitat d intervenir activament a favor de la paritat com a concepte i pràctica imprescindibles i no només en el medi literari. Amb l’objectiu de Christine de Pizan, per una societat més igualitària i lliure. 

A l’enllaç podreu consultar el resum de les jornades i veure’n l’enregistrament complet per youtube.

Sobre la meva intervenció: Vinyet Panyella va descriure el recorregut de la presència de l’obra poètica de les dones al llarg de les últimes dècades. En la seva rigorosa anàlisi va remarcar la imprescindible paritat per trencar una tradició literària que, encara avui, té nomenclatura masculina. L’objectiu és l’actualització i el rescat de l’obra poètica d’autores que són fonamentals per crear un teixit literari amb veu de dona. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7.VI.2019

Mrs. Robinson

Publicat el per
Respon
La icona del film…

Cinquanta anys d’El graduat, El graduado quan es va estrenar. Inoblidable la música de Simon& Garfunkel. Inoblidables algunes escenes. Aguanta, avui, el film? Sens dubte. Manté el valor iconografic de tota una època, d’un retrat de la societat benestant nordamericana, la magnífica interpretació de la inoblidable, la gran Ann Bancroft. I l’impacte que em van fer les seves confessions. Per això vaig dedicar un poema a Mrs. Robinson, que va sortir publicat per primer cop al meu llibre París-Viena (2002).

Va estudiar art, li va dir.

MRS. ROBINSON

Ni algun remot desig

de la contemplació de l’art

fou prou consol

i per això l’habitava l’infern de la reconeixença.

(Mrs. Robinson,

odio en tu aquest mirall 

indefugible i tràgic. No s’hi valen cançons

POMPEU FABRA I ELS POETES

Publicat el per
2

Dissabte passat van tenir lloc dos actes que van compartir els honors del reconeixement públic. Al migdia la Festa de la Poesia inaugurava la seva placa a la Plaça dels Artistes, consolidant uns valors que van més enllà d’un festival més del calendari sitgetà que ja compta amb dotze edicions, cent anys més tard de la Festa de la Poesia de 1918 . Al vespre, al Casino Prado es van cloure les activitats de l’Any Pompeu Fabra a Sitges amb música i poesia; cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra i cent de la Gramàtica catalana.

La poesia pot tenir tantes definicions com poetes hi ha, i si no feu la prova. Cíclicament hi ha enquestes i qüestionaris on es demana als poetes què és la poesia per a ells, com la senten, com l’escriuen, com la practiquen, com esdevé el centre de la seva vida. La capacitat dels éssers és infinita a l’hora d’imaginar i de definir i encara més ho és en gent de lletra. El contrapunt en són els diccionaris. Cada llengua té el seu. Establert a manera de cànon i de guia un diccionari és el resum del pensament d’una determinada manera de veure i expressar el món i l’univers, com és una llengua. El diccionari ens dóna la solució expressiva i l’explicació lèxica i conceptual del significat de les paraules, que són els noms que posem a les coses i la manera de dir-les.

La definició original que Fabra va establir per a la paraula Diccionari és:

“Recull dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, art, etc., amb llur significació, disposats per ordre alfabètic”.

A Pompeu Fabra se’l coneix amb el qualificatiu de “seny ordenador de la llengua catalana” i bé que en va ser. Enginyer de formació va portar a terme la modernització i la dignificació de la llengua catalana, atorgant-li les bases de la seva unitat i atorgant-li les eines per al seu desenvolupament: unes normes ortogràfiques, una gramàtica i un diccionari”. La seva obra, recopilada en nou volums gràcies al treball infatigable de Jordi Mir i de Joan Solà, constitueix els fonaments del desenvolupament de la nostra llengua des de la primera dècada del segle vint fins l’actualitat que des de mort de Fabra desenvolupa  l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Carner, J. V. Foix, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Josep Palau Fabre, Màrius Sampere, Rosa Leveroni, Carles Miralles, Francesc Parcerisas, entre altres, fins arribar a la trentena van ser el grup de poetes que van prendre part en una antologia poètica d’homenatge a Pompeu Fabra l’any 1968, en el centenari del seu naixement; eren anys difícils i la poesia tenia, com sempre ha tingut d’una o altra manera, un valor testimonial. Com que les antologies d’homenatge són fruit d’un moment i circumstància concrets el temps les va arrodonint com l’aigua de mar als palets de riera i el nombre de poetes que d’una manera o altra s’han referit a Fabra i la seva obra és ingent. Posats a triar, em quedo amb dos noms.

L’un, Mercè Rodoreda, que deia que una de les seves lectures favorites era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra i que sovint en copiava entrades. Com jo faig ara, copiant la definició que Fabra fa de Poesia:

“Art de fer obra en vers; obra en vers; gènere d’obres en vers; producció d’un poeta o poetes, conjunt d’obres en vers composta en una llengua || Bellesa de contingut i de forma essencial a la poesia, que commou delitosament el cor i la imaginació independent de si és en vers o en prosa.”

Salvador Espriu considerava que en el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot i que quan es presentaven dubtes recorria als escriptors del seu temps perquè la llengua és un procés obert. Espriu va dedicar un dels poemes més sentits i significatius a Pompeu Fabra, El meu poble i jo,en el que el poeta comparteix la sort de la llengua i del país. Un poema esdevingut un cant de reivindicació i esperança que sovint hem sentit recitar en aquests darrers temps. I, en darrer terme, és Fabra qui ens va llegar un consell que per a ell va ser la divisa de la seva vida: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança”. Ni el poble, ni els poetes,  ni nosaltres no abandonarem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 23 de novembre de 2018

SANT JORDI EN GROC

Publicat el per
1

SANT JORDI EN GROC

Serà una Diada de Sant Jordi en groc, marcada per l’existència de presos polítics catalans a les presons de l’Estat espanyol i pels polítics catalans exiliats a Bèlgica, Suïssa i Alemanya. Hi ha hagut anys que el dia de Sant Jordi, sempre amb un marcat caràcter de festa i celebració de la lectura i de l’amor ha conviscut amb el caràcter reivindicatiu de les circumstàncies. Les d’enguany no propicien una reivindicació alegre però sí ferma i convençuda, perquè es tracta de la nostra dignitat col·lectiva, de la defensa dels nostres empresonats i exiliats i de defensa de la democràcia. De raons, no ens en falten i totes elles seran presents als nostres carrers i a les diverses celebracions que farem de la Diada dels llibres i les roses. 

Sant Jordi em porta a evocar la imatge més bella que en conec, que és la del retaule de Bernat Martorell (s. XV) que havia format part de la col·lecció d’art hispànic de Charles Deering i que entre 1913 i 1921 va habitar les dependències de Maricel com una de les obres més emblemàtiques de la col·lecció; aquest és el ‘meu’ Sant Jordi a l’exili i, en contrapartida, una de les obres més emblemàtiques de l’Institut d’Art de Chicago. M’hi vaig referir des de “El Marge Llarg” fa un parell de mesos des d’aquella ciutat encara sota la impressió directa d’haver-lo contemplat llargament i amb recança. Retorno avui, al Sant Jordi de  Bernat Martorell, a manera de celebració compartida.

Sant Jordi, la Diada i tot el que significa – l’amor, les roses, els llibres, les reivindicacions nacionals – han estat sempre presents en la poesia catalana des de fa més d’un segle. Els versos de Joan Maragall, de Josep M. de Sagarra o de Salvador Espriu, per parlar de tres grans clàssics moderns, constitueixen referències imprescindibles. Amb els anys i seguint la tradició altres ens hi hem sumat i, a més, hi ha hagut qui ha tingut com a dèria promoure encàrrecs i col·leccionar poemes sobre Sant Jordi. I així, enguany veurà la llum una edició molt especial, la que ha promogut Narcís Sayrach i que ara recull en format de llibre titulat Sant Jordi: paraula i art. Poetes i artistes catalans contemporanis, publicat a Lleida per Pagès editors. L’edició m’ha permès recuperar el poema que el 2005 vaig escriure gràcies a la confiança que Sayrach em va fer amb l’encàrrec i que va il·lustrar Agustí Albors, amb alguna variant per reblar el caire d’actualitat. 

 

Quantes llances,

quanta afanys,

quantes roses,

quanta sang,

quanta lluita,

quants de dracs,

quanta festa,

quants de guanys,

quants de llibres,

quants de danys. 

 

Per quant més de temps, Sant Jordi

et veurem, la llança en mà,

travessant el drac ferotge

amb pols ferm i esguard ben alt?

 

Mentre albires llunyanies,

cavaller adelerat

del compromís i la festa

de roses i enamorats,

mentre vas travessant segles 

amb cavall nerviüt i blanc,

amb l’esguard ferreny i noble,

l’escut d’albes i coralls

guanyador de tantes bregues

amb els dracs d’ací i d’allà.

 

Porta’ns roses,

porta’ns llibres

i victòries i afanys

per un pensament més lliure,

una pàtria en català,

una parla alliberada,

un país en llibertat

que aixoplugui els que l’habiten

i els que aniran arribant,

ple de roses,

ple de llibres,

un gran poble

sense dracs.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 21 d'abril 2018

ESCALES DEL BLAU MARÍ AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

Publicat el per
1

ESCALES DEL BLAU MARÍ, AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

 

La pluja amara

els carreus i les restes

que us fan perviure.

De nou, al camp, grogueja

d’argelaga florida.

 

August Bover, “Pluja al nurag de la Palmavera”, Blau marí

 

D’argelaga i ginesta florides, esperances, groc que envolta i agombola el Blau Marí. Els versos que inicien aquest article provenen del darrer poemari publicat – sabem que en té de nous, inèdits – per August Bover. Després d’una brillant carrera de professor i erudit, especialista en literatura catalana moderna i contemporània i un dels més remarcats impulsors dels estudis de catalanística d’arreu del món, des de Saskatchewan a l’Alguer,  president d’una de les etapes més prestigioses de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i actual membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, vam descobrir un bon dia que August Bover era poeta. Un excel·lent poeta dotat de dues qualitats, com són la sensibilitat i el domini de la llengua catalana, amb l’ajut de les quals i la seva inesgotable capacitat de treball i d’entusiasme ha configurat en pocs anys una obra poètica de les més sòlides i singulars del panorama contemporani.

Llibre Esquil (Portada) 2

No és que m’hagi proposat elaborar el panegíric d’August Bover però és que si he de fer justícia a l’obra de creació literària que ha publicat al llarg de les dues darreres dècades, en poesia i en prosa, no puc fer altra cosa que donar compte dels seus antecedents professorals que, degut a la seva dedicació, ens havien mig ocultat l’escriptor. És clar que els seus estudis sobre el poeta rossellonès Josep Sebastià Pons denotaven una especial devoció  a una de les líriques més depurades del segle, o que els seus comentaris sobre la literatura del segle XVII – aquella mal anomenada Decadència… – propiciaven lectures o orientacions molt més enllà dels tòpics de rigor. Com ha escrit Oriol Pi de Cabanyes l’epíleg del darrer poemari de Bover, Blau Marí, l’autor ha volgut “tractar la literatura no solament com una teoria o no solament com un saber de la història, sinó també com una pràctica”, seguint el mestratge traçat pels homes de la Renaixença o per la nissaga dels Rubió.

Blau Marí, més que un poemari i un recull de proses, és tota una delícia literària. L’aparent senzillesa del títol obre tots els camins de la Mediterrània des dels dies antics dels mites fins la contemporaneïtat sitgetana. La seva lectura m’ha retornat a un dels volums  de Josep Pla titulat Les escales de Llevantpel referent de l’àmbit geogràfic que s’estén per la Riba Nord del Mare Nostrum; la idea de viatge i estada del poeta en diversos dels seus indrets, i la seva gran capacitat evocadora que, unida a les vivències, configuren l’essència de la prosa de Pla i la poesia de Bover. Són dues menes d’escriptura que difereixen en la forma i potser en la motivació però que esdevenen rius paral·lels abocats a la mateixa mar. Les escales d’August Bover coincideixen només en part amb les de Pla però tots dos voregen la Mediterrània per viles i ciutats on fan estada. Blau marí,blau de mar, és el color que preval a manera d’estendard que oneja. El paisatge terrenal pren els colors grisosos del Garraf, on el poeta s’inicia amb el seu present, i es tanca a la Barcelona natal havent deixat petjada estesa en versos d’anada, estada i tornada. Les clapes verdes dels arbustos i dels pins i l’estesa d’argelaguers i ginesteres li configuren una gamma cromàtica digna de la millor representació de l’ut pictura poesis, la confluència de la imatge i la paraula en la mirada del poeta.

Blau marí integra, alhora, els orígens i el sentit de pertinença de l’escriptor. Qui va de pas, com ell, sempre emprèn el camí del retorn a la contemporaneïtat, sigui a la Barcelona de la infantesa o a la dels darrers atemptats terroristes o a la del Sitges envoltat per la carena grisa i clara del Garraf, un vast territori de muntanyes, avencs i altiplans on

“… encara al teu Vinyet

hi ha ceps de malvasia,

i encara avui   neden al teu redós

tot de sirenes rosses

prop d’aquell cau   per al qui ha emmalaltit

delerós de bellesa…”

i on encara la paraula reconvertida en vers expressa amb tota la intensitat una visió lliure i apassionada, compromesa i tendra que ateny en aquest llibre la seva  plenitud.

 

30051819_10215159518531957_7930940127760612354_o

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 6 d'abril 2018