QUE TOT SIGUI BELL Treu la pols d’aquells moments, de tant sanys que t’han deixat records que el temps no esborra. Treu-ne la pols, que lluï altra vegada aquell color tan bell, dins del teu pensament, quan encara el teu amor enyora. No ha envellit res, ha passat sí, unes muntanyes plenes d’hores i els arbres han crescut plens de gerdor i han arrelat molt a prop nostre. Treu-ne la pols, que lluï altra vegada aquell color tan bell, que res no mor, només reposa.
Ara quan la poeta Maria Dolors Pujades ja reposa recupero un article que li vaig dedicar amb motiu de la publicació del llibre “Mosaic de records” (2009) i fullejo el llibre “Recull a tres veus”, amb els seus poemes compartien edició amb Maria Dolors Juan i Eulàlia Vergés. El seu capítol, “Res no menteix” entronca amb el sentit final de diversos dels seus poemes de l’etapa més crepuscular.
No hi fa res qualificar de crepuscular una etapa creativa perquè no indica altra cosa que el temps acomplert i la mirada aturada en un present on, certament, res ja no menteix i tota cosa desprèn claror de clarividència. Clarividència, malenconia, enyor són tres característiques de la poesia de Maria Dolors Pujades en la seva darrera etapa vital, en la que de mica en mica es desprèn del present evocant el passat amb la una resignada dolcesa vers una vida viscuda.
Els seus textos poètics van ser expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es preguntava en una introducció que va titular “Sitges, el meu poble”. La resposta era la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:
“Clarejava. He tancat els porticons. Volia més nit encara.”
Tant un recull com l’altre mostren poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre els escenaris de la vida quotidiana i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes, fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc o un fet concrets. Ha estat una dona de la seva generació que va saber trobar l’espai adient per canalitzar la seva vocació poètica sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu pròpia.
RECORD He mirat passar les hores lentes, el cel variar de clarors, a poc a poc. He vist volades de diferent plomatge i verdors enceses sota el raig del sol. La vida, ni jo ho sospitava, m’ha donat de tot, m’ha omplert els ulls de llàgrimes clares i, allargant-me els anys, amb abundor de records. He criat tres fills, he escrit un llibre, he plantat tres arbres a prop del vell mas. He sentit l’afany de viure, de riure i tantes vegades he acabat plorant! Ara, amb solitud d’hores ben senzilles, el pas del meu temps espolsa ferides i escric mots que em dicta la veu del passat.
A títol d’homenatge i record he triat dos dels poemes més significatius com a encapçalament i final d’aquest Marge Llarg. Són dels que més m’agraden. És per deixar constància en aquestes pàgines d’una veu poètica que no mereix l’oblit sinó la permanència dels seus versos entre els que l’hem coneguda i els que habitaran els nostres paisatges els dies que vindran.
QUADERN DE TERRAMAR 