POESIA MARCA SITGES

El cartell de la Festa és obra  de Pasgràfic: la seva característica empremta...

El cartell de la Festa és obra de Pasgràfic: la seva característica empremta…

Nou edicions, quòrum consolidat, públic sempre creixent i un boca a boca que fa que la Festa de la Poesia a Sitges sigui una de les trobades poètiques més consolidades i la més singular de les que actualment s’esdevenen arreu. Els poetes més convidats als festivals urbi et orbe comparen i ho certifiquen, tothom té ganes de venir-hi i els que ha hi han passat retornen per continuar gaudint d’un ritual inoblidable.

L’esquer i el tret distintiu de la Festa de la Poesia a Sitges és el caràcter d’homenatge i reconeixement vers els poetes convidats, la seva atenció personalitzada i la pluralitat estètica i generacional dels convidats. El que va començar com la intrèpida aposta de dos poetes sense aturador com són en Joan Duran i la Cèlia Sànche-Mústich ha esdevingut una fita del calendari festiu sitgetà. No té la vocació de moure masses, ni de contribuir al negoci de determinats, ni d’aplegar els conreadors de les més diverses formes de passar el temps, ni ostenta altres raons tan legítimes com eficaces que sumen en la variada seqüència d’esdeveniments. La Festa de la Poesia a Sitges és la celebració dels poetes, de la creativitat lírica, de la capacitat de commoure per l’efecte de la paraula, la trajectòria d’aquells que han apostat per l’escriptura i conreu d’una forma de dicció que transcorre entre l’oralitat a la plàstica visual, el gest i el càntic, la força captivadora del text silenciós. Cultura i participació en estat pur.

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

Frèia Berg, Implosió (sèrie, 2015).

El seu reconeixement és palès en els logos que acompanyen els programes. L’Ajuntament de Sitges, la Institució de les Lletres Catalanes, El Retiro, el Consorci del Patrimoni de Sitges, les edicions de L’Eco de Sitges i de Llibres de Terramar són els primers que hi van apostar i constaten més que satisfets que la Festa és una realitat tan intensa com creixent. Mereix un càlid aplaudiment la llarga llista dels que hi contribueixen amb generositat i convicció, any rere any, amb tota mena d’espècies com els establiments hotelers que hostatgen els poetes i l’ampli nomenclàtor corporatiu, empresarial, comercial i individual – voluntariat inclòs…- al que s’hi sumen els mecenes que via Verkami unifiquen tota mena d’esforços i contribucions perquè la Festa sigui, un any més, un èxit.

El Brollador del Cau Ferrat... a l'espera dels poetes... (2015). Fot. Frèia Berg.

El Brollador del Cau Ferrat… a l’espera dels poetes… (2015). Fot. Frèia Berg.

Víctor Sunyol, Ponç Pons, Sònia Moll, Tònia Passola, Josep Colet, Anna Crowe i Eduard Sanahuja viuran una experiència única, que compartiran amb els joves Carles Morell, Glòria Coll i Misael Alerm,. Tots plegats se sotmetran a l’intens programa esdevingut ritual: l’arribada el divendres a la tarda a l’Estació; desfilada pels carrers i balconada popular amb l’acompanyament de la Suburband; parades al Prado i al Retiro i aturada final a la plaça de l’Ajuntament per rebre el Llibre de la Festa que edita Llibres de Terramar; a la nit, al Racó de la Calma, l’homenatge dels joves poetes. L’endemà dissabte al matí els esperen els plaers triats; la foto de família davant de la Sirena amb els mecenes i el trajecte de batucada fins el Retiro on els espera un dels actes més nostrats de la festa el Dinar dels Poetes: és quan constaten com som els sitgetans. A dos quarts de set de la tarda podem assistir a la seva ‘Captura d’ànimes’ al Saló d’Or de Maricel i a la nit, el gran ‘Recital de cloenda’ al Retiro. Diumenge al matí es passejaran per veure els aparadors que els han estat dedicats i a dos quarts d’una entraran (finalment, enguany sí!) al Cau Ferrat per rendir-se al temple de l’art total, on els rebrà el besnét de l’amo de la casa.

No em diran que no sigui un programa radicalment diferent de qualsevol altre esdeveniment poètic dels que es fan i es desfan. Com el Versfusió, confegit cada any amb l’amalgama dels títols de les obres dels poetes convidats:

Mirador:

versos a la vora del fred,

on s’acaba el sender,

a la ratlla del sol.

Paisatge amb figura,

l’horitzó no hi és

i Déu en algun lloc.

La Festa de la Poesia a Sitges és marca Sitges, i registrada per mèrits propis.

HAIKÚS DE LA LLUNA

Maria Girona, L'Alhambra.

Maria Girona, L’Alhambra.

1

La lluna em mira

i em somriu enfilada

en la nit meva.

2

La lluna em porta

per un riell llarguíssim

damunt la fosca.

3

La lluna em dóna

perles i lluentines

espurnes d’aigua.

4

La lluna em conta

històries de pirates,

vaixells i perles.

5

La lluna em mostra

l’atzavara florida

xiprers i roses.

6

La lluna em crida

que segui a l’escriptori

amb paper i tinta.

7

La lluna em guaita

mentre escric ben de pressa

versos que fugen.

Amb l’excusa d’un quadre de Maria Girona,

12.V.2015

REMOR DE ROSES I AMBRE UN CAPVESPRE D’OBLIT

Frèia Berg: Roses i ambre. Composició, 1 (2015)

Frèia Berg: Roses i ambre. Composició, 1 (2015)

REMOR DE ROSES I AMBRE

UN CAPVESPRE D’OBLIT

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit acomplert,

la llum tan clara.

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit esmorteït,

remor d’onades.

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit al solc

que fendeix l’aire.

 

Les roses m’aguarden,

la llum és ambre,

l’oblit marfós en plom,

la vida blana.

POESIA I LITÚRGIA

Cub. flotacio

… la Resurrecció és una clau en la lògica del món

com són claus de la lògica del món

les lleis de la física o la coherència de les matemàtiques

David Jou, “El Crist còsmic”

Estem avesats als poemes de Nadal però no ho estem tant als de Setmana Santa. És com dir que estem acostumats a la representació del món en el microcosmos del naixement de l’infant Jesús però no hi estem tant a la de la Passió del Crist, per bé que els pessebristes exposen els seus Passos i Calvaris igual com ho fan amb els pessebres nadalencs. En tot cas, els poemes els associem a la Nit de Pasqua, que és quan surten a cantar les Caramelles. No obstant això, hi ha poetes que s’han endinsat en el cicle litúrgic de la Setmana Santa. Com Salvador Espriu que amb el poemari Setmana Santa (1971) ofereix un llibre desolat, mirall dels dubtes i de la rebel·lió del poeta que reivindica el dret de pensar, del “lliure dret d’examinar / lleis, fonaments, límits, raons, / rengles d’enigmes sense fons”. És un recorregut per la Passió com a un “camí amarg” i el trajecte de “la mort caminada”.

David Jou va publicar fa uns mesos els Poemes de Nadal i de Setmana Santa on hi aplega un conjunt de composicions poètiques amb Nadal i Setmana Santa com a epicentres, flanquejats de dos altres capítols, “La Bíblia” i “Pregàries i silencis”. Per bé que altres poemaris mostren el vessant espiritualista de David Jou, físic i poeta, científic creient que des de l’intimisme fins l’esclat del pensament filosòfic i científic s’enfronta als orígens de l’Univers i de la creació, en aquesta obra hi plana el gran interrogant sobre Nadal i Pasqua, manifestats a través del naixement i la resurrecció. I així com Espriu manté el to amarg de la seva preclara lucidesa i transita per les fines arestes del cristall del dubte, Jou fonamenta el poemari en la linealitat que transcorre entre la paraula i la pregària.

Són diversos els elements que nodreixen els poemes litúrgics de Jou, tan rics d’experiències i records com de reflexions i interrogacions, de teologia i de física quàntica. Hi ha la infantesa evocada als pessebres familiars, i també en les processons del Divendres Sant: “I nosaltres, innocents, / en la nostra vesta antiga no ho sabíem: / la processó avançava i la seguíem / absorts entre la música, les flames i la gent, / com si Crist victoriós hagués vençut eternament / i nosaltres fóssim part de la seva gran victòria.” Hi ha el sentit del dolor que es contraposa a la redempció i a la resurrecció formant-ne part com un tot indestriable – manifestat magistralment al poema “Tot el dolor de la Història”. Hi ha espai per al misteri que depassa la matèria i la materialitat del món, com “El Crist còsmic” que dedica a Teilhard de Chardin, on “la Resurrecció és una clau en la lògica del món / – com són claus en la lògica del món / les lleis de la física o de la coherència de les matemàtiques” en un poema emparentat amb les imatges dels Crist penjat de Salvador Dalí.

És un poemari que arrela, també, en les arts pàstiques per les imatges que evoca i per la referència explícita a algunes pintures. Com fa al Davallament de la Creu de Roger van der Weyden (1432), una obra on l’aflicció esdevé esperança,

Per això ploren així,

una llàgrima verda, una llàgrima groga, una llàgrima negra,

perquè tots els colors en volen marxar,

perquè no saben encara quanta vida queda,

quina força té a glòria, quina empenta té la gràcia,

que serè es torna el futur quan el dissol l’eternitat.”

Sota una aparent simplicitat, la complexitat del pensament entreteixit amb la paraula ens aboca a una successió d’afirmacions, dubtes i reflexions que posen de manifest la sòlida humanitat del poeta. Un jo poètic que es mostra al nu enfront de la idea d’un Déu que evoca conceptes: “raó, emoció, intimitat, col·lectivitat, relligament, llibertat, bellesa, justícia, reflexió” en una sola experiència que es posa al nostre abast.

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

Unknown

Maria Girona, des del record d’un càlid menjador

E_100210-141123

Avui, Dia Internacional de les Dones, em trobo amb la notícia de la mort de la pintora Maria Girona.

La Maria va haver de lluitar contra molts prejudicis, però principalment dos: la forta tendència a infravalorar tot el que fos figuració plàstica en favor d’un cànon dubtosament progressista, i la invisibilitat inherent a la condició femenina pròpia de tots els àmbits. Ella, que era una dona dolça i discreta, dotada d’una fortalesa interior que la va fer sobreviure a tots els prejudicis i a continuar la seva vocació artística sense concessions, va superar amb dignitat l’estadi de ser la muller d’un dels artistes més significats de l’època, com és Albert Ràfols-Casamada. Maria, que va pintar com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges des de la claredat interior. 

El 2005 vaig ser a casa seva per fer una entrevista a l’Albert. M’hi va acompanyar la poeta i pintora Susanna Rafart, que me l’havia encarregada per a la revista Caràcters. Em vaig fixar en les parets del menjador, que Albert havia pintat de feia anys. La Frèia Berg en va fer una fotografia, extraviada. En vaig escriure un poema que els vaig enviar. 

Ara tots dos reposen en el batec de la quietud i en les pulsacions dels nostres records.

Menjador

Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.

Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus

il.lumina la paret de rerefons del quadre

del menjador de casa vostra.

 

No puc parlar d’una natura morta

perquè tot batega i reviu en la quietud.

 Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona

18.II – 19.III.2005