Carles Hac Mor i l’ombra del poeta. Mallorca, 2003. Fot. Frèia Berg

A un poeta mai no li diem adéu, sinó un fins ara o, com a molt, un a reveure. Sempre hi són, de pensament, paraula i obra.

Això és el que he pensat aquests dies recordant l’amistat amb Carles Hac Mor, que data de temps.

No sabria dir de quan, però sí que l’amistat i la complicitat poètica van créixer quan vam coincidir al V Festival de Poesia Mediterrània a Mallorca, aquesta trobada que organitza en Biel Mesquida i que, entre altres virtuts, té la de convertir una trobada poètica en més que una vivència. Amb en Carles, i amb l’Ester, ens hi vam trobar i després de la primera sobretaula va quedar tot lligat. La Frèia Berg, que m’acompanyava, va aprofitar per fer-li algunes fotografies que em sembla que en algun moment els hi vaig fer arribar. Això era el 2003.

Ester Xargay i Carles Hac Mor una tarda de primavera a la Costa de Tramuntana, Mallorca: percaçar l’instant (2003). Fot. Frèia Berg.

Després ens vam retrobar en diversos escenaris. M’agrada evocar-ne, especialment, dos. L’un, L’Horiginal, aquesta casa gran de la poesia que ens ha aplegat a tots en diverses ocasions i amb diverses excuses poc o molt literàries. L’altre, el Parc Natural del Garraf, que és el meu entorn natural, al cicle de Poesia als Parcs, a la masia de Vallgrassa o vora les muralles enrunades d’Olèrdola. Sempre de poetes, nosaltres. 

Per atzars de la vida el 2013 em va tocar de presidir els Jocs Florals de Barcelona i en Carles n’havia estat el guanyador. Això significava escriure’n la glosa, i m’hi vaig abocar. ¿Com parlar d’un poeta autonegacionista, antipoeta de definició, autoqualificat d’infrapoeta i de tot un seguici d’adjectius usats amb sincera i sàvia estratègia per referir-se a la pròpia poètica sense trair-(se) ni renunciar a l’actitud vital que l’havia conduït a un posicionament fidel a sí mateix i al seu compromís amb la poesia? 

Vaig escriure el discurs que copio a continuació i que recupero amb un somriure als llavis. Perquè en Carles somreia, sorneguer i emocionat mentre jo anava llegint i esguardant-lo a cua d’ull. Tampoc aquell dia, al Saló de Cent de la casa gran, no havia renunciat a lluir el roig de la camisa i els mitjons. El negre absolut del seu nihilisme poètic  és d’una foscor que brilla en la seva mateixa essència, en perfecta combinació cromàtica. 

Només que he volgut  afegit aquí el blau del cel de la Mediterrània per recordar aquell espai de felicitat que ell i l’Ester respiraven a la Costa de Tramuntana una tarda brillant de primavera. Ja se sap que per als poetes tot és u i que percaçar l’instant és la nostra major dèria. 

CARLES HAC MOR, POETA DEL NIHILISME CREATIU.

Discurs dels Jocs Florals de Barcelona 2013.

Autoritats, poeta guardonat, membres del jurat, amics i amigues de la poesia,

La poesia viu de l’escriure extrem en tots els seus baixants, remuntades, oceans i planures. Es manifesta en múltiples veus i diccions, tonalitats i mètriques, en abundosa proliferació de rims, en la planura de la prosa alterant la visualitat de la convenció mètrica, en la condensació de la forma i la idea a través de la pura visualitat, i en tot el que sorgeix de la voluntat creativa que nua i gressola idees, sentiments i paraules per dir. Potser, també, per comunicar. Però per dir, en primer i primordial lloc a partir de l’impuls de qui escriu. L’escriure extrem, que és com dir el viure extrem.

En la convocatòria dels Jocs Florals de 2012, on han fet cap una vuitantena llarga d’originals, s’ha constatat una vegada més aquesta gran varietat tonal, d’entre la qual el jurat ha optat per una obra que, amb un títol més aviat enganyós és un soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes on s’aiguabarregen totes les diccions del jo invocant el pas del dins al defora, el passat i el present, la sentència i la ironia, la concreció i l’absurd, la narració i l’escapada, la mirada i el record, el present i la història, la convicció i el relativisme, l’afirmació i la paradoxa, el fonament i el joc. El repte de l’escriure extrem i la coherència de la trajectòria literària, o aliterària, o no-literària.

“Procuro que cada llibre que escric negui l’anterior“.

Aquesta potser fóra l’única divisa de Carles Hac Mor que, després de practicar l’antipoesia s’ha decidit a passar a una categoria inferior:

“Estic una mica tip del prefix anti- . Ara sóc l’infrapoeta Carles Hac Mor“,

declarava fa un temps. Confessa que no podem cercar continuïtats en la seva poesia, però sí que hi trobarem successives pre / ocupacions. Ara és aquí amb nosaltres, al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona, i aquí el tenim, l’home de la camisa vermella i de mirada d’àngel gris aprofundida, l’aire lleument absent com aquell qui, endinsat en si mateix va a la seva, el verb determinadament radical en tota mena de diccions.

Carles Hac Mor, guanyador dels Jocs Florals 2012 amb el Dietari del pic de l’estiu, és autor d’una quarantena d’ obres, una de trentena de les quals són de poesia, la darrera d’elles, Obra completa punt u.

Tota la seva obra és obra poètica amb múltiples brancams, registres i transformacions. Ha estat traduït a diverses llengües i, abans d’aquests Jocs Florals, ha obtingut el Premi Joan Fuster d’Assaig (1999) i el Rosa Leveroni de Poesia (2003). Poesia i activisme són, per a ell, sinònims, actitud que l’ha portat a participar en grups d’art conceptual, en la fundació i perseverança de revistes d’ensamblatge d’arts i lletres, en la promoció i actuació en hàpenings i performances en osmòtica fusió entre arts i lletres. És videocreador, traductor, guionista, actor i la xarxa va plena de les activitats que ha encapçalat, promogut i realitzat.

La poètica d’Hac Mor sorgeix i es nodreix d’un posicionament personal de radical nihilisme viscut amb matisos d’ironia i la seva poesia n’està del tot empeltada. Escriptor al pic de l’escriptura del no-res, encarna com cap altre una poètica de la negació que defineix com l’antipoesia – sempre amb el temor d’institucionalitzar-ne la paraula i el concepte per mor que acabin perdent el que tenen de revolta intrínseca i consubstancial. El seu és un nihilisme creatiu que fa que ens preguntem si tot rau en la contradicció o en l’oxímoron, perquè la seva és una negació per afirmar-se en una determinada existència, una negativitat gresol de dicció i de proclama. La màxima exigència que l’empeny és evitar l’encasellament, perquè el que no flueix, com la vida, acaba podrint-se en les aigües estancades del costum i dels calaixos tancats de qualsevol mena de classificació.

Un altre poeta, amic, Antoni Clapés n’ha descrit en un colofó aparença i figura i d’aquest text en manllevo tres elements per a un retrat gairebé definitiu:

“Carles Hac Mor, militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc veu en la cultura un tros de formatge en descomposició, no pretén motivar ni aconseguir cap objectiu, no fa obra sinó que aquesta s’esdevé, podria dir que el revers i l’anvers coincideixen, que res no és fix ni estable, que tot és provisional i fronterer, que la poesia és una pesta, un flagell. És un prosèlit del no-proselitisme, un emblema inexistent, un enigma, un antilíder d’heterodòxies un mestre d’escola sense escola, una escola sense mestre, el refús a tot isme (especialment l’avantguardisme) barrila perversa, desmesura, desordre, aordre, paradoxa, antimetàfora, antidogma, (o ni això).”

Per aquesta raó deixo en un cantó l’activista de l’antipoesia i m’acaro amb el poeta que ha traçat el Dietari al pic de l’estiu d’una atacada per reblar lírica – poesia, amb introspecció, visió d’un mateix sovint en relació amb l’interior i amb l’exterior, ja que un dietari és literatura del jo per partida doble i ens n’adverteix:

“L’ordre, tan ferm i ben disposat

dels continguts psíquics conscients

s’ha d’enfrontar a una vida caòtia i apassionada,

en la qual allò introvertit acostuma a ser inconscient.”

No cal buscar cap ordre lògic en els enunciats poètics de Carles Hac Mor perquè no existeix, malgrat que alguna vegada fins i tot ho sembli. Hi ha idees, impulsos, sentències. Cerquem-hi, en canvi, el que ens ofereix: la coherència del nihilista i de l’antipoeta, assassí de la metàfora i mestre de la paradoxa i la contradicció, de l’escriptor de fonaments i d’escapades vers el joc de paraules, de sons i d’idees. Cerquem-hi també la contra – dicció que fa que al final del poema se’n perdi aparentment el sentit fins que l’enllacem amb altres fragments estròfics del conjunt de llibre. Un trencadís, prou hàbil per mostrar gran part del paisatge que a manera del fons dels retaules se’ns va mostrant a mida que en desentrallem la substància.

De què parla, el Dietari del pic de l’estiu? de tot el que té cabuda en un dietari, que és tot el que el jo poètic hi vol encabir:el món i la memòria (“La vida més aviat té la forma de l’oblit”), de la infantesa i el retorn al llarg del cercle de la vida, del medi familiar, dels records, de la història, la solitud, les guerres; del poema, de miralls passats pel surrealisme on s’esdevé la desaparició del jo; del tedi on la ironia rebla la tragèdia. És una successió de discontinuitats continuades o de discontínues continuïtats en les que s’albira que el pic de l’estiu no és la culminació d’un trajecte sinó el punt on conflueixen dos vessants que es perllonguen en una successió de poemes que s’estenen sense inici,ni fi, ni clímax.

M’ha semblat que en alguna cantonada hi perseguia l’ombra surreal de J. V. Foix i l’absurditat enquimerada de Joan Brossa. Des d’un altre angle m’he fixat que el joc només és aparent i que al capdavall només en resta el fonament:

“No m’hi veig gaire amb cor,

que ja gairebé ni em batega.

De pràctica significant

hem anat passant

a la no-pràctica insignificant

en totes les accepcions

d’aquest adjectiu

abans tan inflat i mitificat,

i inflat tan abans adjectiu

de totes aquestes accepcions.

Insignificant, la pràctica

ha passat, ha anat significant

llegendes veritables.”

He vist, però, que el dietari era una escapada cap a l’escriure extrem de la poesia, que en parla molt, des de molt angles, que tots conflueixen en aquest pic no metafòric sinó paradoxal en què la poesia agleva el nihilisme creatiu del poeta:

“Exasperat, un poeta reclama el seu equipatge,

i els recepcionistes, entre riallades poc dissimulades,

li assenyalen una maletota, que és en un racó,

mal tancada i amb tot de roba que hi penja.

Absolutament ofès,

mal que amb un aire encara força digne,

el poeta agafa la maleta,

veu que li han les rodetes,

l’arrossega maldestrament

i surt del balneari per la porta principal,

a voltant de la qual hi ha

tota la gernació que omplia el circ

i que l’aplaudeix fervorosament.

I el poeta, humiliat d’allò més,

mira de caminar de pressa tot esguardant a terra

com si enmig de la pols hagués de trobar la seva noble ànima,

que tant estima la poesia.”

Unes pàgines més enllà el poeta s’enlaira degut a una incidència que el deixa en “el súmmum del ridícul”, perquè res no és transcendent en la poesia d’Hac Mor, l’anti-poeta: cap concessió a res que pugui remetre al més mínim sentimentalisme, ni tampoc a la raó.

No desvetlla cap secret quan relacionem un altre dels poemes amb algun darrer sentit del poemari dietari:

“La resposta és més complexa

i va més enllà de les hipòtesis

més immediates, de les preguntes

a què pot menar i dels postulats

que ho col.legeix de la seva formulació.”

El significat de la poesia segons un nihilista pot ser que

“Afirmar no equival pas a dir que la poesia

no té cap funció de tarda,

tot i que d’antuvi i comptat i debatut,

la consigna és que no n’hauria de tenir cap,

i tanmateix en té,

de missions,

i qualsevol missatge mata a poesia;

ergo, un significat només es dóna

en la seva absència.”

O el positiu ho és perquè el negatiu li atorga forma. I la forma sempre s’esdevé en l’escriptura:

“Escriure sense escriure ni poesia,

ni novel.la, ni assaig, ni teatre,

ni un barrejum d’alguna d’aquestes coses,

i ultra això, o en conseqüència,

no escriure sobre res,

simplement escriure,

ni tant sols escriure una cosa,

o sia, escriure sense escriure res.

I això exigeix no tenir cap pretensió,

no proposar-se res. Ara bé,

voler escriure ja és tenir una intenció.”

Voler escriure ja és tenir una intenció i és la raó de fons del poeta nihilista.

Carles, per molts anys, i tal com tu dius, salut i poesia!