Arxiu de la categoria: Pensament cultural

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES-GARCIA, D’ACTUALITAT

Publicat el per
Respon

Torres-Garcia-frescos-pintats-uruguaia_2030806984_54437370_1500x1001.jpg

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES GARCIA, D’ACTUALITAT.

 

“La pintura és una mena de geometrització dels espais colorits dins d’un ritme”       Joaquim Torres-Garcia (1919)

Aquests dies les pintures murals que Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949) va realitzar per la Mancomunitat han tornat a l’actualitat. Enric Prat de la Riba, encara president de la Diputació de Barcelona el 1913, li va encomanar la decoració del Saló de Sant Jordi. L’encàrrec va perdurar durant tota l’etapa en què Prat va esdevenir President de la Mancomunitat (1914-1917), fins que el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, que no compartia l’entusiasme de Prat per l’obra de Torres, li va rescindir el contracte. Entretant, l’artista havia enllestit quatre grans murals: La Catalunya eterna, L’edat d’or de la humanitat, Les Artsi Lo temporal no és més que un símbol, i havia ja esbossat el cinquè mural sobreLa Catalunya industrial. Com tota gran obra d’art no deixava de ser polèmica, tant per la seva ambició conceptual com pel significat de la representació del país en relació amb la seva gent, amb el pensament, les arts, la cultura i el medi industrial. Els murals de Torres-García abastaven el mite i la contemporaneïtat i evolucionaven des del noucentisme vist com una edat d’or de ressonàncies classicitzants – amb una notable influència del pintor francès Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) – fins a un constructivisme de formes geomètriques que anys més tard aplicaria el pintor Fernand Léger a formes i estructures.

La dedicació de Torres-Garcia al que seria l’obra de la seva vida – una de les més importants o, si més no, una de les més característiques – es complementava amb l’elaboració teòrica de la seva visió de l’art. La bibliografia de l’artista abasta més d’un centenar d’obres i cinc-centes conferències. Tampoc no deixà mai de banda la seva vocació pedagògica, fos per mitjà de les escoles que va obrir – a Barcelona i a Montevideo – o de l’exercici  del seu mestratge entre deixebles i amics. Cultivà l’amistat d’artistes, de poetes i de tots aquells que, com ell mateix, compartien una vocació creativa irrenunciable i dedicada a la vivència i plasmació d’emocions. 

Torres Garcia, Autoretrat, 1902

Joaquim Torres Garcia, Autorretrat (1902)

Torres-Garcia va fer una visita a Sitges el 1918 per trobar-se amb el seu amic, Joan Salvat-Papasseit que llavors hi estava instal·lat. L’antiquari Santiago Segura havia muntat una botiga d’antigüitats al carrer Sant Pau – la casa és la que té uns esgrafiats similars als de la Biblioteca Rusiñol i la data de 1918 a la façana -. Hi visqué poc temps, Salvat, però va fer amistats sitgetanes. I Torres, també. La tarda del dia de Cap d’Any de 1919 la va passar cals Benaprés, al carrer Major; el metge Joan Ramon Benaprés l’havia convidat a fer una conferència sobre art per a ell i alguns amics. Torres ja havia patit el disgust d’haver de deixar els murals del Saló de Sant Jordi però encara passaria tot l’any a Catalunya abans de marxar a París, a Nova York, i retornar a Europa fins el seu retorn definitiu a Montevideo el 1933. Es trobava en un moment de replantejament estètic i formal i en va expressar els principals principis als assistents: el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importància de plasmar les emocions i d’atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d’una vocació d’eternitat… El títol de la conferència és explícit: L’art en relació amb l’home etern i l’home que passa. Poc després L’Eco de Sitges publicava en una acurada, moderna i minimalista edició el discurs de Torres, que Salvat-Papasseit va distribuir i posar a la venda a la llibreria on treballava de Barcelona per 1,50 pessetes. L’estada i la conferència de Torres-Garcia marquen una altra de les fites, breu però important, del Noucentisme a Sitges.

Torres-Garcia, L'art en relació amb lhome etern i l'home que passa 1919 còpia

Pel que fa a les pintures, en plena dictadura de Primo de Rivera el comte del Montseny, president de la Diputació de Barcelona va decidir suprimir-les: palesaven un posicionament oposat a l’esperit totalitari del dictador i simbolitzaven una Catalunya que havia assolit la plenitud que la plàstica de l’artista palesava més enllà de la representació del mite. Va ser llavors quan va encarregar a un conjunt de pintors catalans diverses obres de tema historiogràfic espanyol per tapar els murals de l’artista. Torres-Garcia se’n va doldre, però no va ser l’únic; també molts altres artistes i personalitats al llarg del segle XX fins avui mateix. Als anys setanta, encara en ple franquisme, els murals de Torres-Garcia es van rescatar i van ser instal·lats la sala del Palau de la Generalitat que porta el seu nom. Però els cromos historiogràfics de magnes dimensions encara decoren en Saló de Sant Jordi. Personalment em declaro partidària de la seva retirada i reubicació, visibles i com a valor de conjunt, en un altre indret. I que Torres-Garcia retorni al lloc d’on mai no hauria hagut de ser retirat, en un definitiu etern present, dignificat i accessible tal com mereix.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 

A LA SITGETANA MANERA: VOTAREM!

Publicat el per
1

A LA SITGETANA MANERA: VOTAREM!

Clavells

FONAMENTS I UTOPIES. LES BASES DE GRAMENET

Publicat el per
Respon

11058615_1054153727935921_5193220739477615142_n

És Onze de Setembre i enguany la Diada es converteix en una data important i decisiva. Al llarg dels darrers anys ha esdevingut més i més reivindicativa, fins el punt de situar-nos on som ara: a l’inici de la Via Lliure a la República Catalana. És cert que no tothom hi està d’acord i que els “predicadors de la submissió”, com els ha denominat en un recent article la professora i assagista Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, s’estimarien més una diada de celebració folklòrica, una Catalunya instal·lada en la ficció de la dita Espanya plural. I no: la celebració de l’Onze de Setembre és la reivindicació d’un país on volem viure en llibertat, progrés i justícia social en el context d’una Europa plural i democràtica. Una utopia que té fonaments.

Les Bases de Gramenet, recentment presentades i que ja compten amb milers de signatures, constitueixen un altre fonament imprescindible, perquè tracten de la importància de l’educació i la cultura. Elaborades des de l’Assemblea Nacional de Catalunya, i amb el nom de Gramenet en homenatge a les dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet que van estrenar el Programa d’Immersió Lingüística el 1983, sintetitzen els deu punts de partida per a l’educació i la cultura de la República Catalana. Les transcric textualment com a una de les contribucions a aquest Onze de Setembre en favor de la llibertat i del progrés social. 

BASES DE GRAMENET

BASES PER A L’EDUCACIÓ I LA CULTURA DE LA REPÚBLICA CATALANA

 L’ANC vol expressar la convicció que amb un Estat independent l’educació i la cultura podran contribuir decididament al ple desenvolupament dels ciutadans i que, d’aquesta manera, enriquirem l’aportació catalana al món.

La cultura catalana ha resistit durant anys els diversos embats de minorització, ha perviscut als intents d’anorrear-la i ha avançat permeable i en constant evolució fins avui. Igualment, l’escola catalana ha lluitat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògiques i ha tingut un paper clau a l’hora d’educar i bastir una societat cohesionada, democràtica i lliure. 

Amb el convenciment, doncs, que la cultura i l’educació són pilars fonamentals per al ple desenvolupament humà i per a tota societat avançada, els deu punts següents volen contribuir a assentar les bases educatives i culturals de la nova república catalana.

1. L’educació i la cultura són drets bàsics dels ciutadans i han de quedar establerts en la Constitució catalana.

2. L’educació i la cultura són fonamentals en tot estat democràtic, indispensables per a la igualtat i la llibertat dels individus i de la societat.

3. L’educació i la cultura són béns comuns que cal preservar. El seu desenvolupament es basa en la responsabilitat compartida de les institucions, les organitzacions de la societat civil i la ciutadania.

4. La cultura catalana ha d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori, perquè la identitat és un procés en construcció.

5. El català és la llengua pròpia de Catalunya i com a tal ha de gaudir de l’estatus i el rol que li correspon com a llengua d’estat. En conseqüència, ha de ser la llengua vehicular de tot el sistema educatiu, inclòs l’universitari. Totes les llengües, independentment dels parlants que tinguin, són patrimoni cultural de la humanitat, cal preservar-les i tenir-hi una actitud respectuosa.  

6. Catalunya ha de col·laborar amb institucions i agents culturals de tots els territoris de parla catalana per la vitalitat i la projecció de la llengua compartida i la cultura que s’hi expressa.

7. Les institucions i els agents culturals de Catalunya han de participar activament en els organismes i les xarxes culturals internacionals, i han de contribuir especialment en la protecció i la promoció de la diversitat cultural i lingüística del món.

8. El sistema educatiu català ha de cercar la plena competència dels seus alumnes en tots els àmbits curriculars de coneixement i ha de tenir per objectiu situar Catalunya al nivell dels països capdavanters de l’OCDE.

9. L’educació i la cultura han de ser eines per fer front a situacions de discriminació i per això cal que garanteixin, a tota la ciutadania, la plena equitat en l’accés, potenciant la capacitat d’autoformació i educació no formal, essencials pel desenvolupament al llarg de la vida.

10. Només una aposta decidida per l’educació i la cultura que estableixi complicitats i sinergies estratègiques i estructurades entre ambdós àmbits, contribuirà al ple desenvolupament individual i comú dels ciutadans.

L’ESTACIÓ DE FINLÀNDIA

Publicat el per
Respon
Vista actual de l'Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Vista actual de l’Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Dec a l’amic i professor Salvador Giner la primera referència a l’estació de Finlàndia. No pas a l’edifici de Sant Petersburg ni al de Hèlsinki, ni tant sols al tren on Lenin va travessar l’Europa en guerra el 1917 camí de la capital de Rússia per liderar la revolució. Es tracta d’un llibre, d’un clàssic del pensament del segle vint en el que el seu autor, Edmund Wilson, es val de la metàfora del tren que va contribuir a canviar la vida a Europa.

Explorar 1To the Finland station. The revolutionary tradition in Europe and the rise of socialism. A study in the writing and acting History va ser publicat per primera vegada el 1940 i va passar per diverses edicions. La de 1971 revela l’evolució de l’autor respecte del seu entusiasme inicial; Wilson confessa la ingenuïtat de no haver imaginat el que finalment va haver de reconèixer: “que la nova Rússia perpetuaria moltes de les característiques de l’antiga Rússia com la censura, la policia secreta, el desordre d’una burocràcia incompetent i una autocràcia poderosa i brutal.” No tenia noció, confesa, “que la Unió Soviètica es convertiria en una de les més horribles tiranies”. Avui dia l’obra de Wilson constitueix un dels fonaments per entendre l’evolució del pensament social i cultural del segle i, com tots els clàssics, un lloc on sempre cal retornar.

També a l’Estació de Finlàndia. La història del tren segellat que va recórrer la major convulsió europea fins aquell moment i que Stephan Zweig va determinar que era un dels moments estel·lars de la humanitat ha generat admiracions, especulacions, afirmacions, molta literatura historiogràfica i filmografia. Un dels productes de més recent memòria és la producció de diverses televisions europees titulada El tren de Lenin, o Lenin: the train (1988) amb Ben Kingsley, Leslie Caron i la magnífica Dominique Sanda en els papers de Lenin, Nàdia Krupskàia, la seva muller, i Inessa Armand, la seva amant parisenca i bolxevic. El film equilibra, a parer meu, l’aventura del viatge i l’ambient de guerra i diplomàcia secreta que el determina i el triangle amorós que finalment la inefable covardia masculina – que no fa excepcions ni amb els pares de la pàtria – resol sense ruptures i amb una amant que tria el camí de Moscú.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

A Sant Petersburg, l’estació de Finlàndia és un dels llocs de memòria de visita inexcusable per a tots aquells que se senten atrets pel mite de la Revolució d’Octubre i els primers anys de la nova URSS amb Lenin al capdavant, com també ho és el cuirassat Aurora, el que va disparar les salves que van iniciar l’assalt al Palau d’Hivern. Però l’estació de 1917, que havia estat construïda per la companyia de trens de Finlàndia, que en va ser propietària fins 1918, va ser enderrocada i substituïda per un nou edifici de més pur estil soviètic inaugurat el 1960, en el que hi van encastar una part de la façana antiga.

L'Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L'edifici (1960) mostra l'antiga façana que es va conservar.

L’Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L’edifici (1960) mostra l’antiga façana que es va conservar.

Tampoc l’estació de Finlàndia a Hèlsinki té el mateix aspecte que el 1917.

L'antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’edifici actual és una bellesa de l’art nouveau – tot Hèlsinki és una bellesa arquitectònica de la modernitat, sigui la dels anys d’entreguerres o la del segle vint -, projectada el 1904 i construïda entre 1910 i 1919 per l’arquitecte finlandès Eliel Saarinen. És un edifici emblemàtic de la ciutat, omnipresent pel que és i pel que significa i té el toc d’espai públic amb voluntat estètica similar al metro de Moscú.  Transitar per les sales i andanes és un exemple vivent de com, al cap dels anys, és possible respectar, mantenir i millorar un edifici gairebé centenari en la seva plena utilització, sense que l’ús massiu i massificat dels milers de persones que diàriament hi transiten aconsegueixi degradar-la. La estació ha estat objecte de posades al dia, remodelacions i adaptacions degut als canvis logístics i tecnològics sense que per això hagi perdut el seu encant, fins el punt d’haver estat declarada una de les estacions més boniques del món, segons la BBC el 2013. 

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

L’estació de Finlàndia té una biografia extensa que va molt més enllà de les vies dels trens. Incardinada en l’Europa d’entreguerres, ençà i enllà de la frontera que separa dos dels països units, entre altres moments, per un 1917 convuls i esclatant, ha passat de ser un lloc físic a la metàfora d’un segle que ha conegut els més grans desastres i les més grans esperances.

Modernisme contra Noucentisme en autoretrats generacionals

Publicat el per
Respon
En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers... Fot. Anna Forestier.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d'Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis...

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…