“Un àngel posa avui, visible sota el vel, una mica de tast d’infantesa i de cel al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra. Els núvols passen baixos, amb entremig de blau; de sota els arbres puja, brandant, boira suau; es mesclen els alens del cel i de la terra.”
El retorn a Josep Carner per aquestes dates de Nadal em porta a rellegir i assaborir les seves nadales. En tant que gènere focalitzat en la temàtica de Nadal i tot el seu sistema de referències – àngels, paisatge, suro, desembre, fred, flama, molsa, neu, estels, pastors, infantesa… – Carner és ric en tots els seus vessants i matisos. Des de la “Nova cançó del Desembre congelat”, fins el conegut “Rústec villancet” que, amb música de Lluís M. Millet, és una de les tonades més conegudes gràcies a la interpretació de l’Orfeó Català. Carner va escriure nadales enmig de les circumstàncies personals i col·lectives més diverses amb les tonalitats i registres que en cada moment li foren més suggerents: cançons, cants, balades – “Balada de Nadal per canta-la els pirates de la mar” – o el “Nadal 1943 al tròpic”. Dins del seu vagareig pel pas de l’any – el pas del temps és una modalitat de guia per llegir la poesia de Josep Carner – els mesos en general, i el desembre en aquest cas concret, són parades i estances per a la construcció del poema. El temps, més que el paisatge, determina un inici de configuració; la paraula poètica el construeix.
Els versos que encapçalen l’article pertanyen al poema “Desembre pairal”. Com en d’altres dels que va escriure, el rerefons paisatgístic remet al del pessebre en el qual els àngels hi tenen una presència predominant per tal com fan d’enllaç entre la condició terrenal i la divina, missatgers i emissaris, guies que amb la complicitat dels estels condueixen pastors i reis a la Cova. En aquest poema l’àngel fa d’enllaç entre el cel i la terra. Un cel blau de pessebre que sorgeix d’entre les branques que figuren ser arbres i que el poeta evoca, des de l’imaginari, entre la boira i la llum, en la sentor de l’hivern.
Des de la lleialtat carneriana no puc deixar d’evocar avui un altre poema, en aquest cas d’un poeta amic i admirador que, inicialment darrera les seves passes al llarg del calendari i del pas de l’any, va construir un llenguatge poètic directament deutor i fortament entroncat amb el paisatge de Sitges, com és el poeta Trinitat Catasús (1887-1940). Tres anys més jove que Carner forma part de la primera generació del noucentisme, per bé que Catasús s’inicia a la poesia postmodernista amb una clara aposta estètica dins del noucentisme literari; d’aquí la influència de Josep Carner. El poema “Desembre”, integrat al recull del seu primer poemari, De l’hort i de la costa (1915), evoca alhora temps i paisatge des de la visió del pessebre:
Visió de ramades damunt del pujol; rondalles contades a posta de sol. Any que va morint d’una mort molt dolça; gebrades, cobrint el verd de la molsa.
Nadal és temps de pessebres i res més adient aquests dies que l’homenatge al mestre pessebrista Josep Aleacar esdevingut recentment a la Plaça dels Artistes. La seva trajectòria i dedicació han estat reconegudes com un exemple de creativitat artística i com un exemple de la voluntat de continuar i transmetre una tradició que perdura en els nostres dies i es projecta vers el futur. Ell, juntament amb el recordat Arcadi Amorós i el Grup Pessebrista de Sitges, mereixen tot el reconeixement i el recolzament per aquesta tasca entranyable i tan aparentment senzilla com la creació del petit univers que són els pessebres i tan arrelada en les diverses modalitats de països, tradicions i cultures.
Acabo aquest Marge Llarg desitjant el millor Nadal que puguem passar en les presents circumstàncies, tan difícils. Que, almenys, àngels, estels, nadales, cançons i pessebres ens el facin una mica més dolç.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 desembre 2020
QUADERN DE TERRAMAR 