Arxiu de la categoria: Patrimoni

Cap d’Any amb la mirada a Sitges

Publicat el per
Respon

Vista de Sitges el darrer dia de 2023. Fot. ©Lluc Torres

Cap d’Any és dia de bons propòsits, com el dia anterior ha estat dia de balanços. Ja fa dies que hi ha qui anota els balanços entre les perspectives i propòsits en un plat de la balança i el compte de resultats amb els fets i les realitats assolides a l’altre. Hi ha una altra balança que és la dels reptes, i aquesta és igualment de complexa de mesurar.  Fa uns dies que per les xarxes socials corria una pàgina quadriculada, manuscrita amb bic de color blau, polida i ben construïda per en Vicenç Morando –no sé quants anys fa que escriu el seus dietaris, però la seva col·lecció és un document de la història de Sitges contemporània anotada amb precisió per part del director de Ràdio Maricel i memorialista vocacional– on anotava deu dels reptes per al Sitges de 2024.

Són reptes del sector públic local que han anat desfilant per aquest setmanari: Vallcarca, les ràtios escolars, els serveis sanitaris de farmàcies i del CAP, les platges, les estocades que rep el comerç tradicional i de proximitat, el denominat lleure nocturn, les instal·lacions esportives, els projectes fallits i en llista d’espera sense dates del Palau de Maricel, Can Llopis o Can Falç. Són reptes que constitueixen esquers per a uns quants Marges Llargs, alguns dels quals formen part de problemes de marc més ampli. Començant pel darrer, el dels museus i el patrimoni, forma part del seu actual model de governança, en crisi des de fa temps; seguint per les platges –sorra i platges sí però no per als xiringuitos–, comerç sitgetà a protegir, en primer lloc dels propietaris i tenidors dels locals que es lloguen a preus de luxe per al que foren serveis de proximitat, llibreries incloses; lloguers inabastables per la mateixa raó i perquè els pisos turístics s’han cruspit aquí i arreu els parc de lloguers d’habitatges per a la població; una Vallcarca que pot acabar essent l’escenari d’una especulació sense precedents amb l’excusa d’inversions industrials – i no pas d’extraccions al celobert, com han estat les pedreres que han devorat implacablement el Massís del Garraf -, perquè la preservació conservació de la natura que ens va quedant, sequera inclosa, hauria de ser innegociable i prioritària. Etcètera.

Amb tot plegat, i unes quantes coses més, no fóra hora de parlar del model de turisme i de visitants que volem la ciutadania de Sitges? O, de debò que el sistema de mobilitat urbana que tenim és el millor que podríem tenir? perquè no tothom pot anar en bicicleta o patinet elèctric… l’Ajuntament té feina però dubto sincerament que un consistori en crisi, que és el que tenim, la pugui plantejar o emprendre amb garantia de resultats. Perquè els problemes venen de lluny i més enllà dels mantres habituals, electorals o no ja no es tracta que ens diguin què faran, sinó com ho faran i en quin termini real de temps.

Em trobo que escrivint el Marge Llarg primer d’aquest 2024 vaig passant comptes sobre la situació de la Vila més aviat a l’engròs. A la menuda encara hi ha més coses, com les mesures de protecció sobre el patrimoni arquitectònic a partir d’una revisió del PEPPAC recolzat inicialment en un sistema de documentació obsolet (hi vaig dedicar dos Marges Llargs en el seu moment i a hores d’ara espero que s’hagi corregit, vegeu al peu d’aquest article ); l’ocupació de la via pública del centre del poble per terrasses que han proliferat després de la pandèmia; els horaris de les biblioteques públiques; l’existència d’un arxiu municipal inaccessible; la liquidació del pressupost de Cultura de 2022 i 2023, que ens donaria la mesura del seu repartiment en xifres; la gairebé inexistent interrelació entre cultura, turisme i urbanisme… i, com a tema estelar, el preu de la Postal. Vull dir, els costos d’esdevenir la seu de tota mena d’esdeveniments perquè algú es va proposar que cada cap de setmana n’hi hagués un, vingués d’on vingués, fos del que fos, i ara han proliferat encara més. Ja sé que la foto del Passeig amb la Punta al fons és la postal que tothom desitja per al record, la propaganda i el negoci, però els costos de manteniment i de desgast de les instal·lacions urbanes, els col·lapses i ocupacions viàries, la massificació institucionalitzada i les subvencions públiques locals  que hi van a parar directament juntament amb les indirectes, creuen de debò que tot plegat ens converteix en un poble cada dia més sostenible amb una ciutadania més satisfeta?

Ho deixo aquí, perquè volia parlar de què ens espera aquest 2024 i m’ha sortit un calidoscopi de problemes i mancances de tots colors. És el que té pensar en Sitges des de la distància física. Per uns dies m’he deixat enlluernar per la ciutat que va ser durant un segle la capital de la modernitat i que dos-cents anys més tard encara se’n pot copiar, i molt, a petita escala. Si se’n vol fer, a Sitges hi ha molta feina.

Sobre el catàleg del patrimoni arquitectònic i artístic PEPPAC de Sitges:

  1. “Patrimoni: ja tenim catàleg. – 1” (2022)
  2. Patrimoni: ja tenim catàleg – i 2″ (2022)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 5.01.2024

Roses per al comiat de Maria Rosa Manote

Publicat el per
Respon

Maria Rosa Manote i Clivillés (Barcelona, 1950 – 22 de novembre 2023) ens ha deixat aquest novembre després de patir una llarga etapa de malaltia que va truncar la seva carrera professional especialitzada en art gòtic català i que, en gran part, va poder exercir com a conservadora del MNAC fins que li ho van permetre els límits de les circumstàncies i de la seva fràgil salut. Abans, però, havia deixat una fructífera etapa de professora i investigadora, i de mestra per als que van tenir la sort de poder-hi compartir les diferents etapes de la seva activitat.

Maria Rosa Manote amb l’escut de Sant Jordi de la façana de la Generalitat, obra de l’escultura Jordi Joan, al que havia dedicat diversos estudis.

Llicenciada en història de l’art a la Universitat de Barcelona, deixebla del catedràtic F. P. Verrié – historiador de l’art, director del Museu d’Història de Barcelona i editor de literatura catalana en temps de la clandestinitat – va entrar en l’ensenyament d’educació secundària en diversos instituts de Barcelona (1975-1983) com a professora d’història de l’art des del 1975, esdevenint-ne catedràtica el 1979. El 1995 va culminar la carrera acadèmica amb una tesi sobre escultura gòtica centrada en els escultors Pere Joan i Guillem Sagrera, que en el futur va poder aplicar a diverses activitats museogràfiques, de recerca, divulgació, exposicions i publicacions als Països Catalans. El 1989 es va incorporar al Departament de Cultura (1989-1995) inicialment a la Direcció general del patrimoni cultural en qualitat de subdirectora (1989-1990) amb Eduard Carbonell, llavors director general. Fins 1990 va desenvolupar una intensa activitat institucional en l’àmbit dels arxius, les biblioteques i, sobretot, en el dels museus i el patrimoni, especialment en el terreny museístic arreu del país i en la Llei de Museus (1990). Des del Departament de Cultura i en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona va prendre part des del primer moment en la transformació del Museu d’Art de Catalunya en el llavors nou Museu Nacional d’Art de Catalunya. S’hi va incorporar el 1995 com a conservadora d’art gòtic i posteriorment va fer-se càrrec de la coordinació del llavors Departament de Conservació fins la seva jubilació forçada el 2011. Una vegada inaugurades les sales d’art romàtic (1995) va dirigir el projecte d’adequació de les col·leccions d’art gòtic a les noves sales que van ser obertes al públic el 1997. 

Els anys de renaixement i consolidació del MNAC que havien de vèncer grans dificultats d’espai i de mitjans econòmics i tecnològics, van ser viscuts per Maria Rosa Manote i l’equip que va crear amb intensitat, rigor i entusiasme. Els seus col·laboradors la recorden com una professional afable, incansable i rigorosa que exercí un indiscutible lideratge tant dins del museu com també en el sector professional. L’activitat que va portar a terme durant dues llargues dècades es caracteritza per la fidelitat vers els principis d’Agustí Duran i Sanpere i Frederic Pau Verrié vetllant per la cura dels museus, la seva gestió des de punt de vista institucional i per haver prosseguit amb entusiasme i encerts els seus estudis de recerca que tant de prestigi li van aportar tant als Països Catalans com arreu. El reduccionisme gerencialista i l’economicisme burocràtic tan en boga en aquells moments (i que encara perdura) no van afectar ni la seva professionalitat ni la seva vocació; per contra, va saber  incorporar els aspectes positius de les tendències de gestió al que havien estat els fonaments de la seva educació acadèmica. 

Maria Rosa Manote amb Frederic Pau Verrié, mestre i amic

Malgrat la seva total i inapel·lable dedicació a la cultura i al patrimoni des del sector públic també va passar per etapes d’incomprensió i fins i tot de marginació que li van fer conèixer dies amargs, però mai no es va sentir sola perquè comptava amb el respecte i l’afecte dels que la consideraven companya, mestra i amiga. Amb motiu d’una malaltia contreta a principis dels anys noranta i del seu agreujament progressiu i irrecuperable vers 2006, el 2011 es va veure obligada a acceptar una jubilació forçada per circumstàncies de salut i d’afectació professional al MNAC, amb la desfeta del departament d’Art gòtic que havia creat i de l’estructura dels departaments de conservació. 

Coincidint amb el seu aniversari el 2015 va sortir a la llum l’obra col·lectiva Viatge a la bellesa. Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivillés, promoguda pel seu antic col·laborador al Departament d’Art Gòtic del MNAC, Francesc Ruiz Quesada, en la que van participar  vint-i-nou especialistes entremuseòlegs i historiadors de l’art; va comptar també amb l’adhesió de cent-vint-i sis persones procedents de museus i universitats dels Països Catalans. La publicació, en format electrònic i d’accés universal, aplega articles de diverses disciplines artístiques i de totes les etapes de la història de l’art juntament ambla seva bibliografia de divulgació i de recerca, que compta amb cent-cinquanta referències d’escrits realitzats entre 1988 i 2014. F. Pau Verrié, Josep Bracons i Montserrat Macià són autors respectivament de la presentació, trajectòria i evocació de la personalitat de Maria Rosa Manote. La pràctica totalitat dels col·laboradors remarquen, a més la importància i el rigor de les seves aportacions, la seva vocació inalienable i entusiasta, el mestratge que va exercir i l’exemplaritat del seu capteniment. 

F. Pau Verrié li dedica un article amb voluntat literària, “La naixença de les roses”, que resulta especialment adient per a aquest comiat. Evoca la joventut que cull les roses dels dies, un temps que ja s’ha acomplert, i les llàgrimes d’Afrodita que esdevenen roses quan contempla Adonis malferit. Són, també, les nostres llàgrimes que avui esdevenen ofrena.

Publicat al PuntAvui, 25.11.2023

REIVINDICACIÓ DE LOLA ANGLADA, ARTISTA I COL·LECCIONISTA

Publicat el per
Respon

La 12a Jornada sobre el mercat de l’art, col·leccionisme i museus que des de 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB s’ha tancant enguany amb el balanç de gairebé un centenar de persones inscrites i participants, el puntual lliurament del volum de ponències de la 11a. Jornada (2022) i set ponències que han descobert no pocs aspectes relacionats amb el títol genèric de la convocatòria. En són protagonistes Anglada-Camarasa, el moble en tant que objecte del col·leccionisme, la col·lecció Casacuberta, l’antiquari i agent del mercat Josep Costa i Ferrer, la industrial i col·leccionista Tecla Sala i els orígens de la cartofília a Catalunya. La col·lecció Lola Anglada: formació, dispersió i memòria hi ha estat la meva contribució d’enguany, motivada per un afany netament reivindicatiu de dos aspectes: el de Lola Anglada com a artista – i no només il·lustradora de llibres propis i d’altri –, i el desenvolupament i dispersió de la seva col·lecció d’art. Sitges, evidentment, forma part d’aquest entrellat.

Quan el 2017 el Correllengua va ser dedicat a la personalitat de Lola Anglada en la seva dimensió de ciutadana catalanista políticament compromesa, homenatjada des del doble vessant feminista i polític, no es va oblidar el seu vessant artístic. Des de Sitges es va reivindicar amb un programa d’activitats organitzades per l’Ateneu de Sitges amb diverses col·laboracions, una de les quals van ser els Museus amb una sessió en la que vaig tenir l’oportunitat d’explicar Lola Anglada: una visió sitgetana.

Feia poc més de dos anys que Lola Anglada, que té com pocs artistes una presència permanent al carrer gràcies a les rajoletes dels concursos de catifes per Corpus i de balcons florits, havia estat incorporada amb tots els honors a la col·lecció permanent del Museu de Maricel. A la sala dedicada al Noucentisme hi figuren tres magnífics olis – El ram, Descans, i Nena -, i una escultura en bronze representant una veremadora. La seva obra com a artista no és gaire, per no dir gens, visible als museus del país, i al MNAC no hi figura cap obra seva penjada. Però cal dir que des de que es pot contemplar a Maricel totes tres quadres han estat objecte de freqüents sol·licituds de préstec.

Del contingut de la ponència voldria destacar que la biografia artística de Lola Anglada té un abans i un després de 1939. Durant la seva joventut i de París estant es va professionalitzar plenament com a artista i il·lustradora amb publicacions i exposicions. Era una dels artistes més actius i notables del grup de Montparnasse, un interessant grup d’artistes catalans instal·lats al barri parisenc durant l’època d’entreguerres i que tenien un peu – i l’obra! – a cada banda de la frontera.

Els desastres de 1939 a Espanya i uns mesos més tard a Europa van acabar amb tot. Lola es va haver d’amagar els primers temps de la postguerra a Barcelona. Un dels censors de l’època la va qualificar de roja, separatista i perillosa (!!!). De mica en mica es va anar refent, però la seva vocació artística, intacta però afectada per les circumstàncies, i el seu entorn familiar no li van fer la vida fàcil. Es va sentir sempre proscrita i abandonada.

Amb els anys els problemes econòmics i familiars es van anar agreujant. Quan el 1974 el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, li va adquirir vuit finques i la col·lecció d’art – amb la condició que se’n fes un museu –  es van alleugerir els problemes econòmics i va començar el de la dispersió, que és una llarga història.

Se’n van salvar les nines que havia donat a la Diputació el 1961 per tal que fossin instal·lades al Museu Romàntic de Sitges. Se’n va salvar també la seva biblioteca, que va donar a la Vila de Sitges – un acord de 1981 li ho agraeix-, i que es conserva a la Biblioteca Santiago Rusiñol. La resta del que quedava al seu casal de Tiana a la seva mort va anar a raure a la Diputació de Barcelona.

Aquesta és una part abreujada i encara amb interrogants del que ha de sortir publicat al volum de la 12a Jornada del mercat de l’art — d’aquí a dotze mesos. Però tinc fonamentades esperances en els projectes de futur, espero que proper, sobre les Nines i Lola Anglada als Museus de Sitges. Ara per ara, al temps.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.10.2023

El doble fil digital

Publicat el per
Respon

Recentment s’han incorporat al catàleg de la Memòria Digital de Catalunya vuitanta-sis llibres impresos procedents de la Biblioteca Folch i Torres del MNAC. Aquest és un dels grans projectes de digitalització del país que van promoure la Biblioteca de Catalunya i els Serveis de recerca de les universitats catalanes i que actualment compta amb tres milions de documents i objectes digitals accessibles universalment i enllaçats amb els grans projectes d’abast mundial, com la Viquipèdia o Europeana.

La digitalització és una eina de democratització del coneixement i del patrimoni, el preserva i el difon. Però implica que les institucions no abandonin el patrimoni dels arxius, biblioteques i museus...

La Ribera i la platja el 1889. Album fotogràfic de Sitges que B.Blay envia des de Guantánamo el 18 d’abril de 1890 a Salvador Vidal, de Sitges. MNAC, Biblioteca Folch i Torres

La digitalització de les fonts del coneixement, que també són matèria patrimonial i que hostatgen biblioteques, arxius i museus (habitualment els germans pobres de les polítiques culturals, amb notables excepcions, cal dir-ho) ha comportat grans beneficis que han anat més enllà del que inicialment es podia preveure. El desenvolupament tecnològic ha permès superar el dilema entre la preservació i la difusió, una discussió definitivament tancada perquè el processament digital resol totes dues prioritats. L’altre gran benefici és l’accés universal als documents i no només a les referències. I alhora ha liquidat el prototipus del savi-erudit-que-“descobria”-coses, perquè la informació és pública. El canvi que la digitalització aporta és infinit i va des de la contemplació dels documents i objectes com a mera curiositat fins l’estudi per a la creació i transmissió del coneixement.

Com a projecte públic i cooperatiu la Memòria Digital de Catalunya està oberta a tot tipus d’institucions i col·leccions públiques i privades i l’oferta de continguts és variada i infinita. De cara a les institucions constitueix un indicador de com han prioritzat la digitalització en els  programes d’accès. Des d’aquest punt de vista tant la Biblioteca de Catalunya, que en va ser pionera, ha estat modèlica, com també ho han estat les universitats catalanes. Del Penedès estant hi ha dos grans centres que figuren a la Memòria Digital: el Vinseum de Vilafranca del Penedès i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. Cap centre cultural de Sitges no hi és.

Però això no vol dir que no hi hagi fons sitgetans digitalitzats i accessibles. Per començar, l’Arxiu Digital de Sitges, la iniciativa altruista i privada que ha posat una gran part de la documentació sitgetana en accés lliure i universal ha resolt la mancança i el retard que palesen la manca de criteri i d’eficàcia municipals i supralocals en l’accés a la documentació pública i a la premsa local. Jo ja espero la posada al dia del que s’hi deu haver anat incorporant al llarg dels mesos de funcionament i continuo pensant que l’atorgament del Premi Trinitat Catasús a l’Associació Digital de Sitges que ha creat aquest gran arxiu és més que sobradament merescut. Només cal desitjar que no hi falti el suport de l’Ajuntament per a la continuïtat. No s’hi valen excuses de manca de pressupost perquè l’accés a la cultura és un dret cultural irrenunciable.

L’altre fons digitalitzat, tot i que discutible pel que fa a les motivacions i procediments, és el contingut (parcial) de l’Arxiu Històric de Sitges al portal de la Generalitat Arxius en línia. La falta d’accés a la documentació de l’Arxiu Històric de Sitges i el seu funcionament de l’Arxiu Històric de Sitges és endèmicament flagrant  i inadmissible, tant com la incapacitat del consistori de posar-hi remei. El paliatiu ha estat aprofitar un material ja digitalitzat (però no posat a l’abast perquè l’AHS, per no tenir, no té ni la més elemental pàgina web) juntament amb resultat d’un programa de digitalització recent sobre el qual a penes s’ha informat, afegint-ho total portal esmentat. Com que l’única guia que hi ha de l’AHS data de 1982 i no se sap del cert que hi ha més enllà de les sèries convencionals dels arxius locals continuem amb possibilitats més que reduïdes d’accés virtual tant als documents com a les seves referencies i descripcions.

Tot plegat per dir que el doble fil digital consisteix, d’una banda, en preservar i difondre el patrimoni i el coneixement, però que això no eximeix de cap manera la responsabilitat de les institucions de mantenir els centres oberts, accessibles i amb serveis competents, perquè és un dret cultural i s’hi treballa per a la comunitat. Insisteixo: parlem de drets culturals de Sitges, i aquest és un tema estrella per als mesos a venir. De moment els deixo amb una imatge de les que valen més que mil paraules sobre el Sitges de 1890.

Publicat a “El Marge Llarg” L’Eco de Sitges, 13.01.2023

CAPS D’ANY I BONS AUGURIS

Publicat el per
Respon
Vista frontal de Sitges el primer dia de l’any ©Frèia Berg, 2023

De diades de Cap d’Any amb balanços i propòsits l’infern n’està tan empedrat com de bones intencions, però això no impedeix que els humans anem persistint en marcar amb senyal de pedra blanca el que prescriu el calendari, que és el canvi de full i de xifra. Com que no sóc amiga de lamentacions de tot el que hem perdut – que a escala col·lectiva local i nacional és força –  més m’estimo mirar cap endavant i no fiar el futur en grans declaracions de principis ni en els projectes de fum que fa dies que proliferen per aquest setmanari. En canvi, ajusto l’abast de la mirada i em centro en un àmbit de proximitat tan elemental com l’espai encerclat de les carenes grises que ens envolten, que ja dóna prou de sí.

I em trobo que continuem essent un poble sense altres projectes que els que marquen el preu del sòl, l’especulació urbana que s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres- i que cadascú faci examen de consciència perquè el seu origen també és Sitges i no només l’inversor que ve de fora -;  en la voracitat que ha posat el seu objectiu en Vallcarca; en la promoció del turisme massificat i low cost que és el del diner fàcil i l’escassa inversió; en la incapacitat de regir l’ús de l’espai públic i patrimonial i en la utilització de l’espai públic  dels carrers per al guany privat – de les terrasses que contiuen proliferant sense límits fins les infumables guinguetes de fritanga i xumba-xumba-; en la incapacitat municipal enfront de la regeneració de les platges – platges sense aquesta mena de guinguetes, però platges! -; en la questionable fiabilitat de les enquestes sobre el turisme quan només les responen els visitants i no la ciutadania afectada i en un llarg etcètera de situacions i  d’interrogants.

Si mirem les possibilitats del pressupost municipal de cara a 2023 – costa molt fer el seguiment del  pressupost municipal  perquè al web de l’Ajuntament hi ha més propaganda que informació i perquè de pressupost de 2022 només hi ha la informació inicial, no el seu estat d’execució… – sembla ara que toquen vaques magres perquè ens ho devem haver gastat tot… Aquest és el rumor consolidat que circula entre els diversos agents culturals de Sitges i les dades sobre els aportacions que es fan d’ofici, per entendre’ns, als sectors i institucions que treballen la cultura en els àmbits més diversos. A això s’ha d’afegir les subvencions públiques que s’escapen perquè l’Ajuntament no sempre hi concorren. O els FEDERs que es perden.  Quan surti la liquidació de 2022 i es pugui comparar amb la previsió de 2023 serà un bon moment per parlar-ne.

Des del punt de vista urbanístic, que és punta de llança de la situació de Sitges, dues notícies. L’una diu que acabaran de trinxar l’espai de Can Milà amb un nou edifici (més ciment!) per a no se sap ben bé quins usos turístics, després d’haver arrasat el jardinet de roses d’un costat i la frondosa pineda amb la bassa per al rec de l’altra per construir un aparcament de cotxes, a més d’haver afegit el pegat de ciment per on deu transcórrer un ascensor en una de les parets laterals d’origen medievals. Patrimoni, Biodiversitat: on éreu? L’altre, després de veure passar els dies i empènyer l’any finalment hem sentit que l’alcaldessa tanca files amb el Ministerio de torn per fer enderrocar tres edificis  que tenen el seu valor històric en el context de la Ribera i de la Vila, com són el PicNic, el Club de Mar i el Kansas. No dic que no fes falta endreçar els espai i polir els edificis de reformes no sempre afortunades, però d’aquí a enderrocar sense tenir en compte els seus antecedents i sentit paisatgístic em sembla un despropòsit i una barrabassada, total a canvi de res.

M’aturo perquè n’hi ha més i perquè en el primer Marge Llarg de l’any – enguany en complirà vint-i-cinc!- no em vull deixar influir pel mirall que els sitgetans tenim al davant. Més m’estimo gaudir dels dies assolellats i clars del gener, ara que arriben les minves, i pensar que la llum i la bellesa del paisatge encara són una meravella per qui ho sap disfrutar amb netedat de cor, que no vol dir altra cosa que sense pensar els guanys econòmics o d’altra mena que en pot treure.

Que tinguin un bon any i que els Reis d’Orient els facin feliços.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.01.2023