SET ANYS MÉS QUATRE FAN DOS BALANÇOS

Cada any és una fita i hi ha dates que, com les del desembre, són propícies a fer balanços. El meu és doble: són set anys de tornar a treballar a Sitges, aquesta vegada al front dels museus, i quatre, ja, després de la reobertura del Cau Ferrat, can Rocamora i el Museu de Maricel rehabilitats i en ple funcionament. 

Dos de tants visitants

El set és un nombre d’aquests màgics dels quals cadascú té els seus referents: Les set boles de cristalld’en Tintin, Els set contra Tebes del mite; els Set contra el Centaure de l’avantguarda sitgetana; els meus sempre enyorats set turons de Roma; Els set magníficsd’un dels westerns més clàssics, els set enanitus de la Blancaneus … Dels meus set anys de feina als museus no en faré un balanç exhaustiu perquè hi ha etapes en què els arbres no et deixen veure el bosc, per bé que tant les vivències com  les estadístiques t’hi ajuden. Però no deixar confessar alguns sentiments que no són contradictoris, com el vertigen que sents quan et trobes amb una realitat tan potent com tot el que tens encomanat i els interrogants que aquesta mateixa responsabilitat et fa plantejar, i les enginyeries comptables i pressupostàries que t’entrebanquen i fins i tot t’impedeixen portar a terme els projectes programats contra tota lògica de l’eficiència. És la contradicció entre la il·lusió de treballar en àmbits que t’agraden i et motiven i, alhora, el compromís que contreus amb tu mateixa, amb el patrimoni que tens confiat i en les institucions i persones que t’han fet confiança i les dificultats cada vegada més imponderablement absurdes d’una manera de fer per part de les enginyeries pressupostàries del sector públic que semblen haver perdut el nord respecte de perquè serveixen. És el que comentava fa uns dies en aquesta mateixa columna sobre la prepotència del gerencialisme – que no té res a veure amb les persones que exerceixen tasques gerencials amb criteri, compromís i capacitat provada.

L’article on comentava el nefast i estèril predomini del gerencialisme tenia com a objectiu parlar dels meus dos mestres, que són com els dos fars que guien entre la foscor de la burocràcia. Retorno a Joaquim Folch i Torres perquè, més enllà de l’estudi que vaig publicar fa uns anys sobre la museïtzació del Modernisme amb motiu de la conversió del Cau Ferrat en museu públic l’any 1933, vaig constatar com va poder traçar i, en bona part aconseguir, el disseny del que hauria estat un sistema local de museus dels més avançats d’Europa i, per descomptat, del país. El fet d’apuntar a la utilització del Palau de Maricel com a ampliació del Museu del Cau Ferrat denota no només el coneixement de l’ofici sinó la lucidesa de plantejar dos principis: la que els museus són institucions vives que han de créixer per no morir, i la de la utilització del que avui en diem edificis patrimonials per finalitats culturals. Això que sembla tan simple no ha estat precisament una idea predominant ni en la història dels museus catalans d’aquest segle vint.

Folch i Torres va apuntar un sistema que en tres o quatre anys va configurar un creixement notable de col·leccions i llegats. El 1935 Josep Roig i Raventós donava a l’Ajuntament de Sitges la col·lecció de Marineria del seu germà Emerencià i el mateix any Manuel Llopis de Casades llegava a la Generalitat la casa pairal familiar que s’inaugurà el 1949 com a Museu Romàntic. El que Folch i Torres va anar articulant entre 1933 y 1936 s’ho van emportar la Guerra civil i el franquisme. Després tot ha estat bastant més complex i la història dels museus sitgetans ha estat una mena de cursa de dificultats que s’han anat superant per etapes. 

Les arquilles barroques de Can Falç restaurades a la Sala del Renaixement i Barroc del Museu de Maricel

Amb tot, a hores d’ara i malgrat algunes assignatures pendents – la de la climatització i reobertura del Museu Romàntic n’és una, víctima de l’enginyeria pressupostària, que espero que es pugui acomplir al llarg de 2019; can Falç, una altra, d’acompliment una mica més llarg – ens podem permetre ser optimistes. El projecte de rehabilitació del Palau de Maricel que està en marxa ha de permetre superar el que ara és una deficiència greu dels museus, com és no tenir un ampli espai per a les exposicions temporals. Quan s’haurà aconseguit, i esperem que sigui en els terminis previstos (2018-2020) haurem assolit una altra fita important. 

Jo tampoc vaig poder resistir fer-me una selfi davant del portal de Sant Miquel…

La setmana passada l’enquesta publicada per aquest mateix setmanari considerava el patrimoni com valor en un sentit positiu, una opinió que és molt estimulant per a les persones que treballen en aquest àmbit. No vull deixar d’esmentar una altra dada important, aquesta referida als quatre anys de reobertura dels museus del Cau Ferrat, Can Rocamora i Maricel. Diem quatre anys perquè es van obrir al públic un 22 de desembre però, a efectes pràctics, i prenent tres anualitats senceres, entre 2015-2017 els museus van arribar a un total de 300.268 visitants i 1.150.189 d’ingressos per recursos propis  (taquillatge, principalment, però també botiga i lloguer d’espais) que han permès, entre altres coses, seguir amb un curs constant d’activitats i efectuar adquisicions d’obres amb destinació a completar i ampliar les col·leccions artístiques dels museus.

Joaquim de Miró, Vista de la Ribera i del Monument al Greco (1908), Museu de Maricel

Una de les darreres, avui per avui, la Vista de la Ribera i del monument al Greco(Sitges, 1908), de Joaquim de Miró.

Santiago Rusiñol, Jardí del Faune (Palma de Mallorca, 1902) Museu de Maricel 

Com tampoc no vull deixar d’esmentar dos fets recents que, pel que signifiquen, enriqueixen les nostres col·leccions permanents, com són el dipòsit que han fet uns particulars del magnífic quadre de El jardí del faune(Mallorca, 1902), de Santiago Rusiñol, i la donació d’una obra excepcional de Mas i Fondevila (Sitges, 1917) de La processó de Sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (Sitges, 1917), per part del senyor Felip Massot.

Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (1917) Museu de Maricel 

Sense una mínima confiança en les institucions i en les condicions físiques i de conservació dels museus no haurien estat possibles. La propera obertura de l’ampliació de la Fundació Stämpfli, que comportarà vuit-cents metres quadrats d’art contemporani sumant i completant de forma espectacular el potencial artístic de Sitges, és una gran realització que suma i engrandeix el potencial de l’oferta artística dels museus de Sitges adreçada a tot tipus de públics. 

Fent de guia al Museu de Maricel el dia de portes obertes amb el museu encara buit (14 de juny de 2014). L’experiència em va encantar…

Set anys més quatre són dos balanços que marquen camí de futur perquè el que ja tenim no hem de fer més que consolidar-ho. Per als que creiem en les humanitats, en els valors i les capacitats de la cultura i del patrimoni, que som moltes i moltes menes de persones, són fites assolides que marquen vies per avançar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14 de desembre de 2018

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT. ( A propòsit de la Nit dels Museus 2018)

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT

Un mes després del llançament de l’aplicació informàtica dels Museus de Sitges, una eina que acompleix el doble vessant de difusió de les col·leccions i de suport als visitants, s’ha celebrat la Nit dels Museus, amb motiu del Dia Internacional dels Museus del 18 de maig. La Nit és la del cap de setmana més proper a la data, i com que ja se sap que la nit sempre té alguna cosa màgica i diferent,  el Consell d’Europa, en instaurar la Nit dels Museus ja fa catorze anys, va fer una aposta fins el moment inèdita per oferir la contemplació i la vivència dels museus des d’un prisma diferent.

Més enllà de la gratuïtat del dia 18 de maig i de les activitats que al voltant de la data s’organitzen – en el cas de Sitges des de conferències i concerts fina a un joc de pistes participatiu per a tota la família -, la Nit dels Museus hi posa un plus de lluminositat i de màgia que transforma el paisatge habitual. L’objectiu és apropar el gran públic als museus d’una manera diferent sense perdre de vista que es fa en funció de les col·leccions i de la necessitat de crear noves modalitats d’ accés.

La Nit dels Museus 2018 ha estat un èxit, i aquesta setmana qui es dedica a elaborar estadístiques de públics ha efectuat un recull de dades que d’aquí a uns dies coneixerem amb més precisió. Els museus que, com els nostres, han dedicat temps i esforç per organitzar activitats i rebre els visitants a la llum de la lluna, visitants que es deixen embolcallar per la llum blava que dona el toc de màgia al Mirador del Museu de Maricel, se senten reconeguts en el còmput total de les xifres. Dels dos-cents mil visitants que han passejat pels museus de la demarcació de Barcelona, gairebé vuit-cents ho van fer pel Cau Ferrat i el Museu de Maricel. I dels tants milers més que van festejar el Dia Internacional dels Museus, mil cent-cinquanta vuit ho van fer als museus sitgetans. Fins aquí, el balanç és, com és obvi, satisfactori, i de Sitges estant pensem que ens queda molt de camp per córrer i anar guanyant.

Amb tot, i per evitar caure en un triomfalisme simplista, aquestes mateixes xifres, l’oferta per atreure públics i la geografia de la comunicació i difusió són tres aspectes que, al seu torn, generen idees per al debat. Les xifres dels visitants posen de relleu que si en el transcurs d’una nit, o d’un cap de setmana llarg, la població omple els museus, per què les xifres de la resta de l’amy no satisfan a ningú? Més d’una veu ha recordat que els museus obren portes cada dia. La gratuïtat ho és tot? Depèn de com es miri, perquè el preu d’una entrada de cine o d’una cervesa en una terrassa no és gaire diferent de la mitjana del tiquet habitual d’un museu, entre 7 i 12 €, reduccions a part. I pensant en gratuïtats a més dels dies senyalats, al llarg del calendari els museus ofereixen altres dies sencers o franges horàries d’accés gratuït – a Sitges, un total de dinou dies repartits al llarg de l’any.

L’oferta de diferents activitats és diversa i, en algun punt, genera polèmica. Si es tracta de crear accés a les col·leccions i continguts dels museus de forma imaginativa i més atractiva, ¿té sentit organitzar-hi actuacions espectaculars  sense relació amb el museu mateix? O, convertir l’espai del museu en un àmbit on tot importa menys el seu contingut? Val a dir que tot té un cost i, pel que sembla, hi ha museus que entre el Dia dels Museus, la Nit i les Jornades Europees del Patrimoni hi aboquen molt més recursos que al llarg de l’any: la qüestió és existir, fer-se present i ser capaços d’atreure públics i població més enllà de les possibilitats que el creixement vegetatiu del nombre de visitants pot aportar.

Geografies i comunicació és un tercer vessant que bascula entre dos pols que, en lloc de sumar, semblen irreconciliablement contrincants: ciutat o territori. Les ofertes i la difusió que aquest 2018 han fet els mitjans de comunicació convencionals i digitals d’àmbit nacional és netament urbana – barcelonina – o, com a molt, metropolitana. Després, cada ciutat o cada poble procura construir el propi espai comunicacional obviant sovint les vinculacions territorials. El resultat és la inexistència de mapes articulats i cooperatius per guanyar visibilitat i presència: la visibilitat dels museus és, a més d’una prioritat, una necessitat de primer ordre, i la comunicació digital és una eina que hi té tot el camp obert.

39514141580_778de8a40f_z

Més enllà del debat cal ser optimistes. Els punts de debat que plantejo no són nous i precisament per això crec que val la pena fer-me’n ressò. Sense debat no hi ha coneixement i sense coneixement no s’avança. Els museus catalans són rics i diversos i cadascun d’ells, en la seva mesura, en la seva realitat i en les seves mancances són un mitjà de descoberta que ens espera. A Sitges, també.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.V.2018.

Les fotografies són de VisitSitges i corresponen a les activitats dels Museus de Sitges d’enguany.

 

 

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018

 

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

PLACE DES VOSGES

PLACE DES VOSGES

IMG_6977

Frèia Berg, Place des Vosges, 1 (2017)

Place des Vosgues, o itinerari d’una turista apassionada. Perquè si hi ha un lloc en el món  on sempre faig cap irremissiblement quan sóc a Paris és aquesta plaça. Quadrada, geomètrica, de color de totxana, amb un jardí central en format de parc enreixat, acollidora i de tonalitats canviants segons les èpoques de l’any i la claror de l’hora, la Place des Vosgues és la més antiga de Paris. Construïda el segle XVlI per festejar les noces de Lluis XIII amb Anna d’Àustria, la plaça va rebre la denominació llavors honorífica de reial. La denominació definitiva, després de diversos canvis, data de 1800 en honor de la regió dels Vosges, la primera que va pagar els impostos a la Revolució Francesa i que va enviar un contingent a París per lluitar per la causa. Des dels primers moments el jardí, amb les seves estàtues, fonts, gespa i arbrat, va ser protegit per un reixat que s’acorda amb l’estètica del conjunt. 

700px-Vosges-panoramica

Em vaig enamorar de la Place des Vosges a través d’un quadre de Maria Girona. I em vaig enamorar de la pintura de Maria Girona gràcies a aquests quadre i a d’altres que vaig veure a casa d’una amiga seva, la Isabel M. Totes dues havien passat una temporada a Sitges a primers dels anys seixanta a l’Hotel San Jorge, a la Ribera, davant de mar. La Isabel passava una convalescència de postoperatori i la Maria, que era amiga seva, la venia a veure sovint i li pintava rams de flors embolcallades en un cucurutxo de paper

L1120316

Maria Girona, Retrat d’Isabel M. 

perquè li fessin companyia. Ara tinc la sort que un d’aquests cucurutxos de flors em fa companyia a mi, juntament amb el retrat de la Isabel M., i La place des Vosges la conserva una amiga de totes plegades. Doncs jo em vaig enamorar d’un lloc que mai no havia vist la primera vegada que vaig anar a casa de la Isabel M, que el tenia al menjador de parets pintades de gris clar i el quadre, allargassat com la plaça, ocupava un lloc central de l’estança. S’hi veien les cases, arrenglerades, i al davant l’arbrat inconfusible que mai no les oculta i l font d’enmig del parc. Una simetria  molt personal, profundament lírica, com tota l’obra de Maria Girona. De ben jove va ser becada durant quatre anys a París i se’n va endur, a més dels records, les imatges que havia volgut fer seves per sempre més. 

IMG_6981

Frèia Berg, Place des Vosges, 2 (2017)

No vaig parar fins que, quan vaig fer el meu primer viatge a París, vam fer cap a la Place des Vosges. Era un dia de finals d’agost, una calor de migida imponent i continental. A peu, caminant per un Marais encara no del tota comercialitzat i amb un toc de barri entre la rehabilitació, la protecció arquitectònica i ambiental i la pervivència d’establiments que les havien vist de tots colors, em va semblar que la plaça m’embolcallava. Com ho va fer – o, almenys  m’ho va semblar – fa poques setmanes un altre migdia, encalitjat i de pluja empolsinada. Vaig repetir el ritual de sempre:  rue des Francs Bourgeois avall fins a la plaça, tombar a la dreta, veure que el restaurant de sempre encara hi és i ni tant sols ha canviat les taules i cadires de fusta ni l’especialitat gastronòmica, i enfilar sota la porxada per l’altra banda per fer tot el recorregut el voltant. De tant en tant, apropar-me al reixat per mirar el parc dels dels diversos angles, passar per dintre, tornar a sortir i continuar sota la porxada per tot el perímetre.  Constatar que no hi ha grans variants, que l’entrada a la casa-museu de Victor Hugo és la mateixa, que el parell de galeries d’art encara hi són, que els portals de les grans mansions  – els ‘hotels’, que en diuen els parisencs – continuen essent relativament discrets i sempre ben conservats, deixant pas a patis immensos i senyorials i a un gran nombre de dependències. Un exterior subtilment fortificat que oculta interiors majestuosos, amplíssims, que des de fora intuïm i somniem. 

Els estudiants que s’aixoplugaven als porxos, asseguts a terra, envoltats de motxilles i tots megaconnectats als mòbils i tauletes mentre endrapaven croissants farcits i sandvitxos casolans feien temps per accedir qui sap a quins interiors. Però la plaça i els porxos eren nets perquè algú tenia cura de recordar-los que hi havia llocs per a deixalles. Estic convençuda que a cap dels estudiants i als pasavolants els hauria passat per la imaginació orquestrar un comiat de solteria tan cutre com els que es veuen de Pirineus en avall per sota d’aquells porxos.  Per descomptat que no hi havia cap mena de venda no autoritzada, però sí que hi havia un parell de pintors i aquarel·listes amb la mercaderia a punt. La preservació de l’espai públic, vaig pensar, forma part d’una determinada manera de veure el món, assumir-lo i d’administrar-lo. 

IMG_6976

Frèia Berg, Place des Vosges, 3 (Le drapeau chez les Hugo) (2017)

I, sí, em vaig deixar embolcallar, un any més, una vegada més, feliç, per “l’entourage” de la Place des Vosges. Per la realitat que veia, per la que havia viscut diverses vegades, i pel record a través de la visió del quadre de Maria Girona. Així és com l’art prefigura sovint les nostres vivències. Si algun dia em perdo, m’hi poden anar a cercar.