EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.