En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…